ENTREVISTA AMB MANEL ALONSO, AUTOR DEL DIETARI LES PETJADES DE L'HOME INVISIBLE

 Per Valentí Fainé

Quorum editorial acaba de publicar el dietari de l’escriptor valencià Manel Alonso Les petjades de l’home invisible. Alonso és un escriptor amb una llarga i intensa trajectòria durant la qual ha conreat, narrativa, poesia i articulisme. Aprofitant l’avinentesa, ens hem posat en contacte amb ell per tal de parlar sobre el seu nou treball.

Valentín Fainé.–Típica primera pregunta: quan vostè es va posar a escriure aquest llibre quins eren els seus objectius i quines les seues pretensions?

Manel Alonso.–Encara que quan vaig iniciar el dietari no tenia cap altre objectiu que el de recollir en entrades setmanals les meues sensacions, les meues impressions, els meus sentiments viscuts i sentits, he acabat escrivint d’algunes qüestions socials que m’afectaven personalment, com ara la corrupció, l’amoralitat d’alguns polítics, la falta de credibilitat dels mitjans de comunicació,  el poder, cec, de la maquinaria de l’estat sobre els individus, el fracàs de les polítiques de promoció lectora, entre altres.

V.F.– Al llibre parla en diverses ocasions de l’ocàs de la vida. Té por de protagonitzar un llarg, agònic i innecessari comiat?

M.A.–Sí, em preocupa d’allò més. Els darrers anys he estat testimoni del dolorós final d’algunes persones pròximes, i la veritat és que ha sigut un fet que m’ha colpit. Quan era un infant, la meua àvia, amb la qual em vaig criar, patia molt pel seu final i d’alguna manera aquest desig seu de tindre una bona mort me l’ha deixat en herència.

V.F.–Aquest no és el seu primer dietari, però sí que m’ha semblat el més intimista.

M.A.–Amb anterioritat havia editat en una petita editorial tres dietaris curts en els quals, des del meu punt de vista, s’anava veient la meua evolució com a escriptor, tenen un caràcter iniciàtic que els diferencia d’aquest, on el retrat que oferisc és el d’un escriptor que domina i gaudix del seu ofici i  una persona en plena etapa de maduresa que ha a base de colps s’ha fet una mica escèptica.

V.F.–El llibre recull escenes de la seua vida així com reflexions i observacions sobre qüestions com ara la literatura, la música, la llengua, la història, el paisatge i la seua gent, la vida, la mort, el pas del temps, l’amor.

M.A.–Sí. Hi ha moments per a la reflexió, altres per a l’evocació, altres per a l’opinió, altres per als sentiments i les sensacions. He parlat d’allò que em mou, d’allò que m’interessa, els grans temes de sempre, la vida, la mort, el pas del temps, l’amor, l’amistat, però, també, d’altres que per a mi són importants com ara la literatura, la pintura i la música, la llengua, el país. Trobe que el dietarisme és un dels gèneres literaris més transversals que hi ha i que pot encabir altres gèneres i subgèneres, el lligam és el jo, la mirada subjectiva de l’autor.

V.F.–Qui el coneix bé, comenta que vostè és un gat vell que n’ha vist de tots els colors i que, per tant, desconfia de la classe política. Creu que la política està plena de grimpadors?

M.A.–Més que un gat vell, sóc un gat escaldat. Un individu que pensa, millor dit, pensava, que tot el món era bo, però he descobert que en aquesta societat qui és un tros de pa l’acaben devorant entre tots. La política, però també les finances, els mitjans de comunicació, el poder de tota mena estan plens de gent amb molt poca vergonya,  individus interessats, de moral relaxada, avariciosos i egocèntrics.

V.F.–Expliquí al lector com és possible que s’hagin de fer tants esforços per treure un llibre, doncs vostè, gràcies a un micromecenatge, ha pogut editar-lo a través d’una editorial i distribuir-lo en les principals llibreries. On són els ajuts a l’edició?

M.A.– Hi ha gèneres literaris que tenen un mercat molts reduït i no generen sinó escassos beneficis, quan no pèrdues. Els editors, que no deixen de ser empresaris, busquen fórmules mixtes que obliguen d’alguna manera l’autor a implicar-se en el finançament de l’edició, i això vol dir que l’escriptor s’ha d’ocupar de qüestions que no li corresponent, balafiant el seu temps, les seues energies i els seues diners. Els escriptors d’ací no tenim les ajudes i facilitats que tenen països com ara Islàndia o Noruega, ací patim un govern (governs si incloc els autonòmics) que no desenvolupa la política cultural que el país necessita i això, a la curta o a la llarga s’acaba pagant.

V.F.–El dietari recull cent cinc articles datats entre setembre del 2014 i setembre del 2016, faci vostè mateix una crítica del conjunt, n’és capaç?

M.A.–Clar que en sóc capaç, però sóc un crític massa dur, fins i tot cruel amb mi mateix, em pareix que escriure una autocrítica seria un exercici masoquista i un espectacle lamentable que estalviaré als possibles lectors.

V.F.–Escriu el que pensa i passa o amaga coses?

M.A.–Intente ser honest amb mi mateix i amb el lector quan escric. També li confessaré que en aquest llibre m’he callat alguns noms, certes coses, i he suavitzat algunes situacions.

Entrevista publicada al blog  "La veu de la ciutat" de Valentí Fainé.