LES PETJADES DE L'HOME INVISIBLE

Per Salvador Vendrell 

“Antonio Machado afirmava en un poema molt conegut el següent: ‘la primavera ha venido./ Nadie sabe como ha sido’. En realitat una fal·làcia de rima fàcil repetida després per milers de persones. El temps és circular i l’entrada de la primavera es produeix cada any. El renaixement de la natura que suposa la seua irrupció ens el narren fins i tot els clàssics, d’una manera senzilla i magistral. A banda, des de fa més d’un segle els mitjans de comunicació escrits i audiovisuals s’encarreguen de recordar-nos-ho amb titulars explícits i grans detalls”. Així comença l’entrada del 23 de març de 2015 que conté el volum Les petjades de l’home invisible, dietari (setembre de 2014- setembre de 2016) de Manel Alonso Català (Quorum llibres), que recull trossos de la vida de l’autor que contenen reflexions i observacions sobre qüestions existencials, literàries, musicals... També, però sobre els temes de sempre: el pas del temps, la mort, l’amor, la llengua, la història, el paisatge i la seua gent....

Manel Alonso sembla que es troba molt cómode en aquesta literatura dietarística, considerada dins dels gèneres autobiogràfics on un “jo” et conta o et reflexiona amb llibertat sobre totes les coses que l’ocupen i el preocupen.  No estem, i es nota, davant el primer dietari de Manel Alonso. De fet n’ha escrit des de l’any 1987. En Llibres de l’Aljamia va publicar-ne tres: Estiu del 1987 (2005), El temps no vol quedar penjat. Dietari dels primers noranta (2008) i A mala hora gos no lladra. Dietari de l’1 de gener de 2001 fins a l’1 d’agost del 2001 (2010). I també es nota que és un bon lector de dietaris entre els quals destaca perquè l’han copsat: El quadern gris, de Josep Pla, Mentre parlem, d’Enric Sòria,L’incert alberg, de Josep Igual, i Dins del camp d’herba, de Ramon Ramon.

Les coses que més s’aprecien en el textos d’Alonso, a banda de la literatura, és la humanitat i la sinceritat. I l’amenitat obligada d’uns referents compartits tractats des d’un punt de vista que se’t fa cada vegada més simpàtic. Sobretot, en la manera amarga i crua en què de vegades et planteja els temes personals: “L’escriptor després de la seua petita odissea amb la policia, ha estat requerit per un jutjat d’instrucció, ja que se li han imputat dos delictes. Quan se li va donar la citació, va poder demanar un advocat d’ofici. La literatura no dóna beneficis per a pagar-ne un, de fet el d’escriptor en valencià, és l’únic ofici en el qual es pot arribar a pagar per treballar”. De fet, aquest llibre s’ha publicat gràcies a l’aportació d’un bon grapat de “petits”mecenes.

Publicat al diari Levante, el 3 de juliol de 1917 i al blog Columna de paper

Salvador Vendrell (Fortaleny, 1958) columnista, escriptor i professor a l'Institut Joan Fuster de Sueca.  Ha guanyat el Premi de narrativa Ciutat de Sagunt de 2013 amb la novel·la Quan truquen de matinada (2014). És columnista del diari Levante-EMV des del 2002, i ha publicat dos reculls d'aquestes columnes en els llibres Columnes de paper (2011) i Els dimonis que dicten (2016).

LES PETJADES DE L'HOME INVISIBLE

Per Manel Joan I Arinyó

Ho diré sense embuts: per a mi és sempre una festa llegir un llibre de Manel Alonso. Fa més de 30 anys que ens coneixem i ens hem seguit la carrera l'un a l’altre tant com hem pogut. Ell ha escrit molt sobre els meus llibres i jo no gens sobre els seus. Avui m’hi estrenaré. En part, és lògic o, si més no, comprensible. Si hi ha tres coses que ell fa molt bé en el món de les lletres, i jo molt malament, aquestes són les ressenyes, les cançons i els articles. Faré, doncs, el que podré.

Al dietari Les petjades de l’home invisible, Alonso ens ofereix 105 articles datats entre setembre del 2014 i setembre del 2016. Són les seues col·laboracions setmanals al diari digital Morvedre.info. Hi parla de política, de llengua, d’història, del paisatge, del veïnat, de literatura, de la vida, al capdavall. I de la mort.

Des del meu punt de vista, estem davant del Manel Alonso més càustic, més savi, més contundent, més entranyable, més humà, que és dir molt en un autor que s’ha distingit sempre per la sinceritat, per dir les coses pel seu nom.

He llegit el llibre en dos dies i opine que hi ha alguns articles que estan bé, uns altres molt bé i, fins i tot, n’hi ha deu o dotze d’antològics, inspirats. Molt treballats, de fet.

El nostre Bukowski de Puçol, fatalment amargat de butxaca i, ara, fins i tot, de malalties lleus, planta cara a la vida des del seu despatx, on se li ha fet el cul quadrat de tantes hores passades a l’ordinador. Artefacte, per cert, que cap a la fi del llibre ja no pot més i pega un pet. Resultat: un munt de treballs inèdits als llimbs esperant les mans taumatúrgiques d’un bon tècnic. Faig vots perquè el trobes. Perdre un inèdit és una catàstrofe!

El meu amic, com deia, no té pèls a la llengua a l’hora de denunciar les fal·làcies de

molts polítics valencians i espanyols, veus del seu amo, titelles del gran capital.

Així mateix, es desespera per la manca d’amor a la llengua i a la lectura d’un gran nombre de valencians. Una dada que ens ofereix: es llegeix més en basc a Navarra que no en català al País Valencià. Però no per això ha canviat de llengua ni d’ofici.

Valent i sincer com sempre, Manel Alonso no s’està de confessar-nos la seua por a tenir un deteriorament físic i psíquic amb el pas dels anys.

No vull causar una mala impressió. El llibre no deixa cap regust a pesar de posar el dit a la nafra en més d’un tema que ens amarga la vida. Al contrari, hi ha el cant de la rebel·lia, la reacció valenta, el caràcter i la grandesa de l’escriptor de raça que fa cas omís de les invitacions constants a dimitir i, com més va, més incisivament ens encoratja a deixar-nos la pell en la defensa i l’exercici de les passions nobles que, sens dubte, tenim la majoria dels humans.

Feu-me cas i no deixeu passar l’oportunitat de ser més savis i feliços. Llegiu Les petjades de l’home invisible.

Article aparegut al diari digital La Veu el dia 26 de juny de 2017

**********

QUANT A Manel Joan i Arinyó (Cullera,1956). Amb més de trenta obres publicades en diversos gèneres, entre les seues obres destaquen les novel·les policíaques Contra sentit (1994 i 2010), El cas Torreforta (1999), L'agenda del sicari (2007) i El cas Peníscola (2014).

Quant a novel·les eròtiques, cal citar: Stress (1985), Mateu, el fill d'en Marc (1987), Diari de Campanya (1987) En Tit-hola i Castell absent (1995).

Té tres novel·les de records d'infantesa: Les nits perfumades els relats juvenils de Les màgiques nits de Prada (2008) o llibres infantils com Llopcentilàndia mix (1997).

També ha escrit poesia, una gran part de la qual ha estat aplegada en Plany de l’home llop (1999) i Versos blancs.

LA LLUITA CONTRA LA INVISIBILITAT: "LES PETJADES DE L'HOME INVISIBLE. DIETARI" DE MANEL ALONSO

Per Enric Balaguer

L’escriptura de dietaris segueix el seu ritme inexorable en les nostres lletres. De tant en tant, pum!, en cau un per ací, l’altre per allà: ara és d’un escriptor conegut, ara d’un novell… Entre els autors   valencians, molts dietaristes són poetes: Enric Sòria, Vicent Alonso, Joan Garí, Ramon Guillem, Ramon Ramon… El cas que ens ocupa Les petjades de l’home invisible. Dietari de Manel Alonso és també el d’un poeta, autor reincident en la prosa del gènere, a més de ser un conegut narrador i autor de papers d’opinió.

Les petjades… ens mostra l’activitat mental i literària durant dos anys de la vida de Manel Alonso, un lletraferit inquiet, de múltiples iniciatives, capaç de fer un desplegament d’energies intel·lectuals sense aturador: creació poètica, narrativa, columnes d’opinió, iniciatives poètico-musicals, editorials… El diari, que escriu puntualment un dia a la setmana, és un exponent i un testimoni formidables d’una activitat sovint frenètica. A les seues pàgines, ara comenta un fet familiar, ara un succeït de Puçol de fa uns anys, ara parla sobre un poema, ara sobre l’escomesa editorial, ara sobre un personatge conegut… El fil és la vida quotidiana, familiar i local —recordem que l’autor és de Puçol, transmutat literàriament en Pouet—, però també hi ha experiències de lectures, comentaris d’idees i filosofies, incursions sobre el caràcter de la societat valenciana en els seus caires psicològics. Les pàgines de Les petjades… volen deixar, sobretot, el testimoni de l’home que escriu i que té problemes econòmics, que es fa càrrec dels progenitors malalts, que vol recuperar l’esperit de la infantesa amb racons daurats i evoca figures importants de la seua biografia.

El to càlid de la seua prosa, la paraula senzilla i directa, la simplicitat i humilitat de l’estampa domèstica fan del protagonista un ésser pròxim i entranyable. Sembla que forma part de la nostra família i açò és tot un mèrit en la comunicació a través d’un llibre. Sobretot hi ha el llegat d’un lluitador que traient forces d’allò més divers i, de vegades difícil, malda per seguir endavant a pesar dels disgustos, despagaments i sobretot d’allò que denuncia com la invisibilitat. Una invisibilitat que és el que és en una societat com la nostra, amb el mitjans de comunicació que té i escrivint en l’idioma que escriu. L’autor sembla viure a mercè de l’atur i de la precarietat de manera continuada.

Manel Alonso ens mostra, a despit dels seus daltabaixos, com estima la vida, amb les llums i les tenebres, les penes, els plaers…  De Les petjades de l’home invisible em quede en la immensa humanitat del seu testimoni i en la tendresa d’algunes de les accions que descriu: la música de la seua ànima és un cant a la fraternitat i a l’esperança. És per això que llegir-lo reconforta

 -------

Article publicat al blog "A tall d'invocació"

Enric Balaguer (el Castell de Guadalest, 1959) és assagista i professor de literatura catalana a la Universitat d'Alacant. Ha realitzat estudis sobre autors i aspectes de la literatura de postguerra i de la literatura actual. Col·labora en la premsa, en publicacions com ara el diari Información, i en revistes com El Temps, L'Aiguadolç o Caràcters. 

POSTAL DE LA ILC

La Institució de les Lletres Catalanes conjuntament amb Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya el passat mes d'abril varen imprimir una sèrie de vint postals literàries amb frases de diferents escriptors. La temàtica de cadascuna de les frases girava al voltant de la idea del viatge, el trajecte o el tren. 

El dia 23 d'abril, coincidint amb la diada de Sant Jordi es van repartir aquestes postals en les estacions de Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya. 

Entre aquestes vint postals literàries es troba una amb un vers de Manel Alonso i Català, un vers que pertany al poema III de la col·lecció  Els carrers absents revelen les plaques de l'enyorança que es va publicar per primera vegada l'any 1992 a la revista L'Horabaixa d'Algemesí  i posteriorment a Les hores rehabilitades -Antologia 1986-2002- (Brosquil edicions. València, 2002).

EL LABERINT DE POUET

Per: Pasqual Mas i Usó

Manel Alonso és una de les veus més sinceres, nobles i clares de la literatura valenciana actual. Tant en poesia com en prosa, el seu llenguatge proper arriba al lector amb la distància exacta que separa la realitat del món creat de Pouet, pura mitologia popular. Amb novel·les i reculls de contes com El carrer dels bonsais (2000) o El somriure de la pena (2011) ens ha mostrat tota aquesta menja literària de la qual L’ombra del bou (Neopàtria, 2016) n’és la darrera cala.

Retornar a Manel Alonso, a la seua escriptura tan propera i punyent, tan evocadora, esdevé des de les primeres línies el plaer de recuperar un món compartit que ens espera en cada fulla. I aquest univers, bastit amb atmosfera d’història contada al caliu de la llar, no és cap altre que el d’un anecdotari que, en aquest cas, es concreta en una festa de carrer com és veure passar el bou, eixe animal present en la nostra civilització des del Gilgamesh i, més proper, a Creta o ja més recent en diversos pobles de la Mediterrània. Tanmateix, avui es tracta d’un tema pervertit per la pròpia tauromàquia que ha ocultat bona part d’allò de folklòric i d’universal de què constava, d’allò de tradicional, de sacrifici i de festa. Tant és així, que un dels símbols del nostre suprapaís és el bou; el d'una marca de begudes alcohòliques —com també amb el Sandeman portuguès—, però bou a la fi. Ens movem, per tant, en contradiccions, com moltes de les que em calia vèncer per explicar l’espectacle teatral Déus o bèsties de Xarxa Teatre. Doncs sí, bou no sempre és tauromàquia i cós; és símbol, és memòria i, sobretot, fascinació. Fora de polèmiques, el bou ens pertany i, com l’ombra, sempre el portem enganxat. No és, per això, mala imatge la que ens ofereix Manel Alonso amb el títol del seu darrer llibre: L’ombra del bou.

Els relats d’aquest volum “escarben” rere la virtualitat emblemàtica que hem heretat per trobar l’animal. Com afirma Alonso en el primer relat, “el mite... tergiversa en part el que és l’animal”, i no deixa veure la bèstia dintre del laberint urbà, no el minoic, sinó el de qualsevol ciutat nostrada, ací representada per Pouet, el territori de la ficció de l’escriptor de Puçol.

Amb un llenguatge proper i senzill, els relats de Manel Alonso ens introdueixen en un món del passat (com el de “Generoso”), però també en moments d’ara en què el pas del bou atura tota activitat —ni que siga fer xocolata— per guanyar-li el protagonisme a la festa i al dia.

Tenim a l’abast, un reguitzell de relats de mitologia popular inspirada en l’afició pel bou de carrer, l’eco de la qual corre de boca a orella en més d’un poble valencià; ja que amb noms de ciutats i carrers diferents, moltes d’aquestes històries han “succeït” arreu de la geografia de l’Horta de València. Qui no en té una, d’anècdota, com les que ens conta Manel Alonso? Fins i tot l’haurem protagonitzada a poc que ens hagem deixat caure per les festes de qualsevol poble valencià.

El narrador també és conscient que el material que ens relata en aquestes vint-i-set històries, de vegades, forma part d’una esfera que en alguns llocs ha deixat d’existir, però també sap que les tradicions, “si no evolucionen és millor que desapareguen”. Com hom afirma en la contraportada “el present i el passat es donen la mà”.

                                                                                                                                                                                                    

NOVES OPINIONS DELS LECTORS

Un nou grup de lectors m'han enviat la seua opinió sobre el recull de relats L'ombra del bou.

«Manel Alonso ha sabut plasmar o millor dit retratar a L’ombra del bou la idiosincràsia del seu poble, Puçol, en els seus relats, emprant unes paraules que mimen molt els personatges i els acaben fent entranyables.»

Lourdes Puchol (Puçol)

«El llibre L’ombra del bou m’ha agradat perquè conta històries humanes, situacions quotidianes i curioses prenent com excusa la festa dels bous al carrer.»

Juanvi durà (Puçol)

«Deliciosa alhora que evocadora m' ha resultat la lectura de L’ombra del bou. Manel va més enllà del que en un principi es podria considerar un llibre sobre la festa dels bous al carrer. Ens endinsa en el costumari d’un poble, Pouet, i ens submergeix, amb una prosa directa, àgil i neta, en tot un seguit de gestos, vivències i costums els protagonistes dels quals m' han resultat ben propers i familiars.»

Pilar Devis (Albuixech)

«La lectura del llibre L’ombra del bou m’ha agradat per diverses raons, la primera per la frescor del llenguatge, la segona pel bon ritme de la narració,  la tercera per la proximitat de l’escenari i de les persones i la quarta per la riquesa de les descripcions que fa l’autor dels objectes, dels llocs i de les situacions.»

Isabel Portalés (Puçol)

"L'OMBRA DEL BOU" UN LLIBRE ENTRANYABLE DE L'ESCRIPTOR VALENCIÀ MANEL ALONSO

Per Manuel García Pérez

Manel Alonso elabora un retrat costumista on els records dels avantpassats i la figura mitològica del bou conflueixen en una elegia sobre la caducitat de la vida.

 He d'agrair moltes coses a Manel Alonso, entre altres, que em permetera publicar la meua primera novel·la infantil, Terra d'esperits, en una editorial anomenada Brosquil edicions.

  La poesia de Manel, que he ressenyat en nombroses ocasions, em sembla una renovació del llenguatge post-romàntic que tanta capacitat creativa genera, ja que l’amor viscut des de la desil·lusió i l’abandonament són constants en molts dels seus poemes.

  Ara l’autor de Puçol presenta una col·lecció de relats, L’ombra del bou, publicats per Neopàtria, que venen a reforçar aquesta vessant postromàntica de la seua poesia amb una prosa plena de sentimentalisme i de records entranyables on la ficció i el costumisme presenten límits difusos.

  Manel Alonso elabora una particular semblança de la festa dels bous al carrer, entesa com un d’aquests ancoratges que permet que el passat torne a viure amb una intensitat idíl·lica, com si l’escassetat, la malaltia, l’opressió i la duresa de l’entorn foren aquest material literari que reconcilia l’autor amb una asfixiant sensació de pèrdua del temps.

  Les festes populars al voltant del bou, els mercats, els ancestres, les cases antigues i les seues laberíntiques estances, l'insomni i els absents defineixen una nova realitat sensorial que Alonso configura al voltant d’una ombra que guaita, intranquil·la i totèmica, el bou brau. Allò que més destaque d'aquests relats és la capacitat d’evocació que té el seu llenguatge, doncs, malgrat ser narrativa, l’expressió poètica subjacent en aquestes descripcions concises, generadores d’una idealització significativa d’un territori arrasat després del pas dels anys.

  Costums i mancances defineixen cadascun dels vint-i-set relats on l’autor i el lector es comporten com Teseu al laberint del Minotaure, ja que un gresol d’olors, visions i records ens submergeixen en la necessària dissidència amb el present, en l'entranyable sacrifici de recordar el que vam ser en el món d'altres que van marxar.

Publicat el 30 d'abril de 2016 al periòdic digital Mundiario.