Per Enric Balaguer
L’escriptura de dietaris segueix el seu ritme inexorable
en les nostres lletres. De tant en tant, pum!, en cau un per ací, l’altre per
allà: ara és d’un escriptor conegut, ara d’un novell… Entre els autors
valencians, molts dietaristes són poetes: Enric Sòria, Vicent
Alonso, Joan Garí, Ramon Guillem, Ramon Ramon… El cas que ens ocupa Les petjades de l’home
invisible. Dietari de
Manel Alonso és també el d’un poeta, autor reincident en la prosa del gènere, a
més de ser un conegut narrador i autor de papers d’opinió.
Les
petjades… ens mostra l’activitat mental i literària durant dos anys de la vida de
Manel Alonso, un lletraferit inquiet, de múltiples iniciatives, capaç de fer un
desplegament d’energies intel·lectuals sense aturador: creació poètica,
narrativa, columnes d’opinió, iniciatives poètico-musicals, editorials… El
diari, que escriu puntualment un dia a la setmana, és un exponent i un
testimoni formidables d’una activitat sovint frenètica. A les seues pàgines,
ara comenta un fet familiar, ara un succeït de Puçol de fa uns anys, ara parla
sobre un poema, ara sobre l’escomesa editorial, ara sobre un personatge
conegut… El fil és la vida quotidiana, familiar i local —recordem que l’autor
és de Puçol, transmutat literàriament en Pouet—, però també hi ha experiències
de lectures, comentaris d’idees i filosofies, incursions sobre el caràcter de
la societat valenciana en els seus caires psicològics. Les pàgines de Les petjades… volen deixar, sobretot, el testimoni
de l’home que escriu i que té problemes econòmics, que es fa càrrec dels
progenitors malalts, que vol recuperar l’esperit de la infantesa amb racons
daurats i evoca figures importants de la seua biografia.
El to càlid de la seua
prosa, la paraula senzilla i directa, la simplicitat i humilitat de l’estampa
domèstica fan del protagonista un ésser pròxim i entranyable. Sembla que forma
part de la nostra família i açò és tot un mèrit en la comunicació a través d’un
llibre. Sobretot hi ha el llegat d’un lluitador que traient forces d’allò més
divers i, de vegades difícil, malda per seguir endavant a pesar dels disgustos,
despagaments i sobretot d’allò que denuncia com la invisibilitat. Una
invisibilitat que és el que és en una societat com la nostra, amb el mitjans de
comunicació que té i escrivint en l’idioma que escriu. L’autor sembla viure a
mercè de l’atur i de la precarietat de manera continuada.
Manel Alonso ens mostra, a despit dels seus daltabaixos, com estima la
vida, amb les llums i les tenebres, les penes, els plaers… De Les petjades de l’home
invisible em quede en
la immensa humanitat del seu testimoni i en la tendresa d’algunes de les
accions que descriu: la música de la seua ànima és un cant a la fraternitat i a
l’esperança. És per això que llegir-lo reconforta
-------
Article publicat al blog "A tall d'invocació"
Enric Balaguer (el Castell de Guadalest, 1959) és assagista i
professor de literatura catalana a la Universitat d'Alacant. Ha realitzat
estudis sobre autors i aspectes de la literatura de postguerra i de la
literatura actual. Col·labora en la premsa, en publicacions com ara el diari Información, i en revistes com El Temps, L'Aiguadolç o Caràcters.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada