Per Facund Puig
El Diccionari
Normatiu Valencià arreplega fins a set accepcions diferents de la paraula “infern”.
Algunes d’eixes entrades són:
a.- Lloc on els
condemnats patixen castic etern.
b.- Lloc on hi ha
desordre o moltes discòrdies.
c.- Conjunt de circumstàncies que provoquen
malestar o infelicitat.
d.- Lloc retret on
es guarden coses que no convé que estiguen a l’abast de tot el món.
e.- Butxaca en la
part inferior d’una jaqueta o una americana.
Per una raó o per
una altra, totes contemplen algun aspecte que servix per a il·lustrar la
situació infernal que vivim els valencians en la nostra terra: condemna,
patiment, castic, desordre, malestar, infelicitat, assumptes tèrbols amagats i
que no es troben a l’abast de tot el món i, fins i tot, butxaques en la part
inferior d’una jaqueta on molts dels nostres dirigents han amagat els sobres
farcits de bitllets que han cobrat de manera immoral, il·legal i fraudulenta.
De tot això parla
el llibre de Manel Alonso que tinc a les mans i que hui presentem. De la
situació d’anomalia democràtica que vivim les valencianes i els valencians per
culpa dels dirigents que governen el país on residim.
Fins al dia de hui,
no tenia el plaer de conéixer Manel Alonso personalment. Posseïa referències
d’alguns dels seus treballs per diverses ressenyes que havia llegit ací i allà,
però no havíem tingut l’oportunitat de coincidir mai cara a cara.
Ha sigut l’amic
Carles Pastor el que ens ha posat en contacte i qui ha propiciat esta trobada per
parlar d’una manera tranquil·la de l’últim llibre d’este senyor de Puçol que tinc
al meu costat i que ara passe a presentar-vos.
Manel Alonso és un
agitador que ens ve de l’Horta. Un d’eixos agitadors que tant necessitem al
País Valencià i dels quals anem tan escassos.
Alonso coneix
perfectament el món del llibre valencià. Ha sigut editor, ha escrit poesia, té diverses
narracions publicades i ha mantingut una magnífica tasca d’articulista en
diversos mitjans de comunicació en paper o digitals.
El que he llegit
d’ell em permet afirmar que és un home sensible, educat, compromés, crític,
valencianista i esquerrós. Una persona que posseïx tot allò que, d’acord amb el
punt de vista de qui els parla, ens fa falta per transformar de manera radical
un país com el nostre en un moment crític com l’actual.
Ara i ací ens
interessa, més enllà de les aportacions de l’autor a diversos gèneres de la
nostra literatura, el Manel Alonso
articulista.
Per què?
Per dues raons,
bàsicament.
La primera és molt
òbvia. Hem vingut a presentar Cròniques des de l’infern, que és un recull
d’articles.
I la segona, perquè
en este país vivim una situació d’emergència i hem de traure-li el màxim partit
a l’obra de persones que com Alonso analitzen d’una manera molt crítica la
societat i el territori en què li ha tocat viure.
Cròniques des de
l’infern no és un llibre amable, precisament. A través de 52 articles, ens
situem en una època i en un territori ben determinats, que són analitzats de
manera implacable pels ulls i per la ploma d’un valencià que estima amb bogeria
la seua terra, però que no pot suportar que els qui la governen l’estiguen
destruint tal com ho estan fent.
És cert que al
llarg dels 52 articles hi ha una gran diversitat de qüestions en què se centra
la mirada de l’autor: l’atur, la fragilitat humana, els atacs feixistes, la
sort i els diners, Europa i el que ens arriba, la parcialitat de l’extelevisió
valenciana, la violència masclista, el nou treball de Carles Pastor, la
primavera valenciana, la figura de Paco Muñoz...
No obstant això,
Alonso dedica gran part de les seues col·laboracions a temes calents dins del
moment actual. Viu preocupat per la realitat del seu país: la llengua, la
cultura, la corrupció, la crisi, la desvergonya dels actuals governants, la
necessitat d’una regeneració democràtica profunda i urgent.
Quatre són eixes
grans preocupacions.
Primer problema. La
qüestió política.
Per a l’articulista
és evident la impossibilitat que tenim els humans de mantenir-nos al marge de
la política (“l’apoliticisme no és més
que una disfressa de l’autoritarisme” o “la gent passarà de la política, però
la política no passa de la gent”, afirma).
El desprestigi dels
polítics, la corrupció dels nostres governants, l’estructuració provinciana de
l’Estat espanyol, l’incompliment dels programes electorals li preocupen
enormement (“no es poden guanyar unes eleccions amb un programa electoral i al
cap de sis mesos haver fet tot el contrari del que es prometia a l’elector”,
diu molt encertadament).
Alonso critica
durament el bipartidisme que, fins ara, ha dominat la vida política espanyola i
valenciana. L’autor es referix al fracàs d’un règim “que s’ha sustentat sobre
dos grans partits tacats per la corrupció i per la ineficàcia”. Per a ell es
tracta de “dues cares d’una mateixa moneda que no val ni el metall en què està
encunyada”.
L’autor demana una
refundació de l’estat. On ja no tinguen cabuda els lladres que han convertit el
robatori en el seua manera de viure.
Alonso no demana el
vot per a ningú, però queda ben clar, des del primer full del recull, a qui no
donarà suport mai. La seua crítica implacable contra el Partit Popular i contra
el sistema del bipartidisme no deixa espai per al dubte.
Segon problema. La
democràcia tan fràgil en què vivim.
“Tenim una
democràcia vigilada, d‘una baixa qualitat”, comenta literalment. Considera que
darrere de la democràcia aparent en què vivim, s’amaga el nacionalisme
franquista.
Afirma que el
sistema democràtic espanyol és profundament immadur i que està farcit de
corruptes que caldria anar llevant-se de damunt.
Alonso parla ben
clar: “davant del mal govern, del govern dels mediocres, dels pocavergonyes,
dels il·luminats populistes, dels lladres, dels prevaricadors i dels
corruptes”, hem de reaccionar, no podem romandre quiets.
Tercera
preocupació. La crisi econòmica
Considera que els
grans grups d’inversió, que realment són els que controlen el poder polític,
són els responsables de la greu crisi econòmica que patim. I és més, creu que
dins del sistema hi ha qui, per interessos egoistes, fa tots els esforços que
pot perquè la crisi perdure molt més de temps.
El quart dels seus
nuclis d’interés és la llengua dels valencians
Alonso voldria que
el PP canviara radicalment l’actitud contrària a la normalització del valencià
que manté. Denuncia que els encarregats legalment de defensar la nostra llengua
són, per desgràcia, aquells que no creuen en el dret dels valencians i de les
valencianes a poder viure en valencià al seu país .
La conclusió a què
arriba és tan crua com real: “Allò que els molesta en realitat és la nostra
simple existència, la nostra tossudesa a mantindre una llengua i una cultura
que ells volgueren extingir”.
En alguns dels
articles, l’autor demana als valencians que reaccionen (“hauríem de ser capaços
de reaccionar i exigir responsabilitats, canvis en les actituds i una millor i
més transparent gestió”).
Perquè sempre hi ha
espai per a l’optimisme: “Els ciutadans suportaran el setge fins que arribe una
nova primavera, que esperem que siga la definitiva”.
Els articles
arreplegats al recull s’ajusten, quant a l’estructura, a l’esquema típic dels
textos argumentatius. Una breu introducció, que situa ràpidament el lector en
la qüestió abordada; una segona part, que conté l’aparell expositiu i
argumentatiu de l’article; i una tercera part, normalment breu, que serveix per
sintetitzar el posicionament de l’autor sobre el tema abordat.
Els textos de les Cròniques
estan escrits en una llengua plenament normativa, que pressuposa un coneixement
acurat del codi per part de l’autor. Alonso utilitza un valencià digníssim, una
matèria primera precisa, correcta i entenedora. Sap a qui s’adreça i aconseguix
comunicar-se amb el lector sense cap tipus d’entrebanc.
Alonso domina
perfectament la llengua que empra la gent del seu país i la dignifica. No utilitza
una llengua ni rígida, ni postissa. El seu valencià normatiu ens arriba farcit
de girs i de modismes propis de la llengua parlada a l’Horta. No li fa por
utilitzar expressions col·loquials : “De moliner fugiràs, però de lladre no
t’escaparàs” o “Sóc d’aquells que tenen com a lema menja fort i caga fort i no
li tingues por a la mort”.
Els seus recursos
són les comparacions planeres (“la política és com la humitat en el meu poble,
amb sigil entra en les cases i va pujant per les parets fins a envair-ho tot”);
les metàfores (“mai una sabata ha estat tan culpable del terreny que xafaven
les nostres sabates”, referint-se a les excuses del Partit Popular sobre la
responsabilitat en la crisi econòmica); les frases fetes (“Que Déu ens agafe
confessats”); i algun intent de creació lèxica de gran efectivitat: la
“berlusconització imperant”.
La selecció dels
textos de la “Crònica” l’ha realitzada Antoni Rovira, que planteja al lector un
exercici ben interessant: agafar esta selecció d’articles i complementar-ne la
lectura amb alguns passatges de la “Divina Comèdia” de Dant, obra amb la qual
es pot establir una connexió temàtica, salvant les distàncies temporals. Rovira
oferix quin són eixos fragments per a facilitar la faena al lector. L’objectiu
d’este “maridatge espectacular” com el qualifica el compilador, “és la creació
textual; que el lector, després d’haver llegit l’article, cerque el pensament
en la “Divina Comèdia” i que siga capaç de bastir un nou text d’opinió que haja
begut de les dues fonts”.
No vull allargar-me
més.
Acabaré la meua
presentació llegint un fragment del final del darrer article que conforma el
recull. Es va publicar el 19 de maig de 2011, tres dies abans de les eleccions
municipals i autonòmiques passades. Parla d’un conjunt d’activistes que treballen
al voltant de la Colla
de Dimonis de Massalfassar. Es reunien per a celebrar “El Cant al Ras”, una nit
on la gent menja i escolta música en valencià, que eixe any coincidia amb el
dia de reflexió de les eleccions municipals i autonòmiques últimes,
Diu Manel Alonso:
“Enguany em fa la
sensació que les converses que s’escoltaran durant el sopar i les actuacions
seran sobre el futur pròxim. Estic segur que a molts d’ells encara els brillarà
en el fons de les ninetes una espurna d’esperança a pesar que tenim molts
indicadors en contra, no podem fer ni un pas enrere. El fet de triar una opció
compromesa i difícil, com és el món de la cultura en valencià, comença a tindre
un públic cada vegada més nombrós. Entre tots plegats hem de continuar lluitant
perquè això que ara sembla un miratge per a molts dels nostres, s’esdevinga la
llavor d’una bona collita. Una escletxa en aquest túnel sense fi que ens
permeta reveure el cel i les estrelles”.
En aquella ocasió
no va ser possible, esperem que en la pròxima oportunitat, d’ací a uns escassos
catorze mesos, sí que puga esdevindre realitat. Això almenys espere i desitge
jo. Per mi i pel meu país.
***
Text llegit durant la presentació de Cròniques des de l'infern al casal Jaume I La Safor-Valldigna. Les fotografies corresponen a diferents moments d'eixa mateixa presentació.
.JPG)
