POSEM MANS EN FARINA

Per Ricard Chulià

“En lo mig del camí de nostra vida/ me retrobé per una selva escura,/ que la dreta via era fallida”. Permeteu-me la gosadia, l’esnobisme, la boutades, etc. –digueu-ne com vullgueu, que tindreu raó– de citar els primers versos de la Divina Comèdia en la traducció d’Andreu Febrer, la primera que es féu de l’obra immortal de dante a una altra llengua romanç –de fet, una de les primeres grans traduccions a vulgar d’una gran obra escrita en un altre vulgar–, fet que demostra que la cultura catalana sempre ha sigut una terra fèrtil i oberta a influències i de fusió i interculturalitat mediterrània, per molt que ara ens facen veure que tot això respon a un passat que no varen tindre –mentida– o que és carrincló perquè la modernitat és una altra cosa –més mentida encara.

I el primer article del recull Cròniques des de l’infern comença narrant la perplexitat d’un professor de valencià davant de l’analfabetisme militant dels qui ens governen. Com ens podem trobar en un país on tothom s’atreveix a pontificar sobre una llengua en la qual no saben ni dir “bon dia” ? Gosaria algú de la delegació de la candidatura de Madrid 2020 (pagada amb els nostres impostos) qüestionar a Noam Chomsky, per exemple, qualsevol teoria amb el seu anglès de “no listen ask”?

Possiblement, per què no dir-ho. Així és aquest entorn hostil en què ens trobem. El nostre sistema de valors salta pels aires, tal com relata també molt bé el llibre Camins al sud de Sergi Durbà (Editorial Germania), amb les vivències d’un altre professor de valencià al sud més sud del nostre país, on l’ensenyament del valenciano es basa a aconseguir la gran fita de poder passar l’hora de classe sense baixes destacables o danys col·laterals irreparables.

Així és com avança aquest recull que Manel Alonso (Puçol, 1962) va publicar en diverses revistes –entre les quals les pàgines d’aquesta que ara llegiu– o mitjans de comunicació digitals (alguns dels quals malauradament desapareguts, com l’Informatiu.com) entre el 2011 i el 2013, i que, en fer-ne la selecció i la destria per embastar aquest volum, ha volgut lligar amb un passatge de l’obra de l’inmortal Dante. Vet ací també perquè el títol: va més enllà d’una descripció –que també– dels temps que ens toquen viure.

Fet i fet, aquestes cròniques ens mostren que, en totes les èpoques, cadascú s’ha d’enfrontar a la realitat política, social, cultural... com Dante baixava a les esferes de l’infern i relatava allò que veia. Deixava palesa la seua indignació, assenyalava els vicis i les hipocresies dels seus contemporanis. Prenia partit i no s’abstreia i es tancava en la seua torre d’ivori, sinó que alçava la veu per denunciar la injustícia o la desraó allà on es trobava.

Manel Alonso és una d’aquelles persones a qui una cultura i un país haurien de retre homenatge dia a dia. I que, tal com diu el tòpic i no per això ara no és menys cert, si no existira, caldria inventar-se-la i demanar als déus que ens la portaren per fer-nos la vida més interessant. Agitador i incansable defensor de totes les causes perdudes, no és gens estrany que darrerament haja estat impulsor de les noves veus poètiques valencianes a l’editorial Germania, com Hèctor Serra o Alba Àlvarez, per esmentar-ne només dues que també vàrem ressenyar en aquesta mateixa secció.

Arribats ací, potser entendreu per què volia fer la citació de la Divina Comèdia en la versió de Febrer: per retre homenatge als catalitzadors i dinamitzadors sense els quals la nostra vida cultural –i això no és poca cosa–de segur que seria molt més pobra. Salut company!

Publicat al número 391 de la revista Saó