PRESENTACIÓ DE CORRESPONDÈNCIA DE GUERRA I SI EM PARLES DEL DESIG

Fotografies de Vicent Salvador, vídeos de Ximo Gimeno, la música de Carles Pastor i la veu de vint-i-dos rapsodes es van reunir el passat dijous dia 3 de juny durant la presentació a la Casa de Cultura de Puçol dels llibres de poesia de Manel Alonso Correspondència de guerra i Si em parles del desig.

Organitzada pel col·lectiu L’Andana, Amics del Patrimoni i la Cultura Popular, la presentació dels llibres va tindre com a objectiu que la poesia –i no el poeta– fóra la protagonista i que el públic hi participara d’una manera més o menys activa.

L’acte es va obrir amb la projecció d’un vídeo de la cançó Festejaren la sort, del cantautor Rafael Estrada, la lletra de la qual és un poema del llibre Oblits, mentides i homenatges, de Manel Alonso. Aquest vídeo el seguiren tres més en els quals Ximo Gimeno i Vicent Salvador han posat imatges a les paraules del poeta.

Enric Esteve i Juan Antonio Millon van fer una introducció a la biografia d’Alonso, alhora que donaven al nombrós públic assistent les claus de la poètica de l’escriptor de Puçol.

Tot seguit un grup notable d’amics i coneguts de l’autor, entre els quals destacaven poetes i escriptors com ara Francesc Mompó, Vicent Penya, Agustí Peiró, Mercé Climent, Eusebi Morales, Berna Blanch, Maria Carme Arnau i Vicent Puchol Mora, com també polítics com ara Salvador Claramunt i Francesc Pastor, alumnes de l’Escola Permanent d’Adults i simples aficionats a la poesia com Federic Aznar, Cloti Gómez, Pilar Santos, Anna Bayarri o Leonor López, entre altres, van fer una lectura d’una selecció de poemes dels dos llibres que es presentaven.
El colofó el va posar l’estrena, a càrrec del cantautor Carles Pastor, de la cançó Dona, la lletra de la qual és un poema del llibre Correspondència de guerra.

(Fotografies de Federic Aznar// Vicent Salvador. Foto 1: Carles Pastor canta "Dona" sota l'atenta mirada de Manel Alonso, Juan Antonio Millón, Xavi Alcácer i Enric Esteve. Foto 2: públic assistent. Foto 3: Pilar Santos llegint el poema "Un estrany". Foto 4: Xavi Alcácer llegint el poema "Entrar". Foto 5: Natahlie Torres llegint el poema "Rosa del desig". Foto 7: Salvador Claramunt llegint el poema "La casa a fosques". Foto 8: Ruben Durà llegint el poema "La pluja". Foto 9: Manel Alonso signa llibres a les alumnes de l'EPA que previament han participat en la lectura de poemes)

PRESENTACIÓ DE CORRESPONDÈNCIA DE GUERRA

Per: Enric Esteve i Ramon

Quan Manel em va dir que li agradaria que li presentara el poemari Correspondència de guerra, el primer que vaig pensar va ser: «Però, què puc dir jo d’un llibre de poemes escrit per un amic ?».
Després d’uns dies pegant-li voltes a eixe raonament vaig pensar que potser esta era l’ocasió de dir en públic el que pense de Manel i de la seua obra.
Començaré per Manel, a qui conec de tota la vida, perquè encara que no anàrem als mateixos mestres, perquè ell és més jove que jo, sí que hem anat a la mateixa escola i fins i tot quasi hem sigut veïns, perquè jo vaig nàixer i viure uns quants anys al carrer de Sant Miquel, ací a Puçol.
He de dir que Manel, des de ben menut, ja tenia personalitat pròpia, vull dir que era un nano que no passava desapercebut, o almenys per a mi era així. Era, diríem, peculiar. Moltes vegades coincidíem al mateix lloc per a jugar, el Caminàs. També em cridava l’atenció la professió de son pare, perquè a mi també m’agradava la pólvora, o més aviat la seua olor.

El temps anava passant i anàvem fent-nos fadrins i l’atzar va voler que coincidírem en el col·lectiu cultural Llavors, a mitjans dels anys 80 i a Manel ja se li veia traça en açò de les lletres. I un bon dia, corrien els anys 90, em vaig assabentar que Manel havia decidit dedicar-se professionalment a escriure.
Als pobles, ja sabeu, les notícies volen i les enveges també. El temps ha demostrat que lluny de desanimar-se, Manel ha volat cap amunt com una milotxa i s’ha convertit, això sí, amb moltíssima dedicació, amb algunes decepcions i també amb alguns entrebancs, i amb alguna alegria, més be poques, en un gran professional. Un professional de qui vull destacar el seu tarannà polifacètic, perquè Manel és escriptor i, sobretot, poeta, però també, i no ho podem perdre de vista, Manel és el que a mi m’agrada dir agitador cultural. Un agitador cultural vehement.
Com a persona, Manel sempre té els peus al terra, i això l’ha dut a superar-se en l’escriptura, en cada frase i en cada vers. Sempre lluitant per trobar la paraula exacta, Manel ens ofereix una obra que captiva per complet el lector.

I en aquesta cerca de la paraula justa, del to adient, Manel esdevé per a mi, per al seu veí, per al seu amic, un lluitador nat, un activista de la literatura en la nostra llengua.
Com a bon polifacètic, també ha sigut promotor de premis literaris arreu d’ajuntaments i institucions del nostre país, així com membre de nombrosos jurats literaris, editor en algunes empreses del país, fundador de la revista L’Aljamia i un llarg etcètera d’activitats que fan del nostre escriptor un home treballador i compromés amb el seu entorn més immediat. Com a polifacètic tastaolletes, Manel està al dia en tot allò referit a noves tecnologies, amb un bloc propi anomenat Els papers de can Perla que vos recomane visitar. I des de fa uns anys també fa de contacontes pels centres escolars i biblioteques on el lloguen.
Com diu Francesc Viadel, podem dir que Manel és «un manifasser il·lustre d’una passió anomenada literatura».
En el llibre que ha volgut que li presentara i que du per títol Correspondència de guerra, Manel és el corresponsal en primera línia de foc; el qui denuncia les injustícies de la vida quotidiana per tal d’ajudar a construir un món més just i solidari, un món que encara no existeix.
És el crític que erigeix la paraula com a arma per a resoldre els conflictes del nostre món. Per això, podem dir que este és un llibre combatiu pel tema i atrevit per la forma, directa i clara. Potser per això t’atrapa i et captiva.

Des que comences a llegir el primer poema fins a l’últim, vas disfrutant-los un per un, no debades, Manel va posant el dit en la nafra, enfrontant-se a cadascun dels problemes que patim en el nostre dia a dia.
Europa, la violència de gènere, la guerra, la degradació social que patim actualment els treballadors i treballadores; la manera d’actuar dels mercaders del poder; la demagògia manifesta dels mitjans de comunicació, la corrupció i l’especulació. Però també el fenomen de la immigració, que segons Manel Alonso ja començà amb l’expulsió dels moriscos i dels jueus.
Quantes vegades hem recorregut a la frase: quina poca memòria històrica tenim. Doncs sembla mentida, però és així: oblidem ràpid o no volem adornar-nos dels problemes i preferim passar de puntetes per damunt d’ells.
En Correspondència de guerra Manel Alonso ens fa, en cada vers, un toc d’atenció i ens recorda que cal continuar lluitant per un mon més just i millor.
Per tot això, entre altres coses, vos recomane Correspondència de guerra del nostre poeta Manel Alonso. I si em permeteu, abusant de la confiança, dues recomanacions: primera, paga molt la pena llegir el pròleg de Josep Antoni Fluixà. I per descomptat, el poemari de dalt a baix. I segona, és l’hora de començar a presumir del nostre amic, escriptor i poeta, Manel Alonso.
Manel, saps que sempre t’he apreciat i admirat, perquè una de les activitats més nobles i admirables que, al meu humil entendre, hi ha és l’escriptura. I tu, amic, et dediques a escriure com no ho podries fer d’una altra manera: amb honestedat i humilitat. I això fa encara més gran el fruit del teu treball. Per això sé que en un futur no molt llunyà seràs considerat un dels representants més destacats de les nostres lletres. Perquè és el que et mereixes, amic.

Moltes gràcies i bona vesprada.

(Text llegit durant la presentació dels llibres "Correspondència de guerra" i "Si em parles del desig" a la Casa de Cultura de Puçol, 3 de juny de 2010. Fotografies de Federic Aznar// Vicent Salvador. Foto 1. Enric Esteve. Foto 2: Manel Alonso, Juan Antonio Millón. Xavier Alcácer i Enric Esteve. Foto 3: Manel Alonso signant llibres. Foto 4. Anna Bayarri llegint el poema "Les veritats humanes". Foto 4: Vicent Puchol Mora llegint el poema "Vas passar per la petita pàtria". Foto 5. Eusebi Morales llegint el poema "Cauen les persianes del capvespre")

SI EM PARLES DEL DESIG

Per: Xavier Aliaga

Manel Alonso publica el seu segon poemari de l’any, X Premi de Poesia Antoni Matutano, Vila d’Almassora, però en aquesta ocasió amb el desig com a eix temàtic. Tot i endinsar-se en un terreny conreat amb profusió, abonat als tòpics i als llocs comuns, Alonso sorteja el camp de mines amb coneixement, de vegades per la via del vers directe i estellesià i, més sovint, amb un lirisme delicat i evocador ben eficaç. Però és en la manera de tancar els poemes, precisa i colpidora, on es fa més palés l’ofici de l’autor.

(Publicat al suplement del diari El País, Quadern, núm. 514, el 13 de maig de 2010)

SI EM PARLES DEL DESIG

Per: Sílvia Tarragó

Si em parles del desig. Manel Alonso i Català. Pròleg Josep Manuel Sanabdon. X Premi de Poesia Antoni Matutano, Vila d'Almassora. Col·lecció Poesia núm. 6. Onada edicions, Benicarló, 2010

Llegint els versos d’aquest llibre m’he sentit com si fos l’espectadora d’una obra màgica, d’una representació feta d’esqueixos arrencats al temps i aturats en escenes plenes de textures: vaig ser acariciada amb pètals de vellut, eclosiona en tulipes obertes i rosades, Vessa la seua nuesa de llum i sorra. rabent recorre tèbies cartografies de saliva. Les paraules d’aquest poemari són com un pinzell que va dibuixant un escenari sensual, evocador, lànguid i, alhora, febril. Un quadre de llençols ardents que s’enardeixen amb l’acaronament de una ploma vellutada.un llenç confeccionat amb fils onírics de lava volcànica. Però també amb la seda, les flors, les espelmes i tots els matisos de la llum que serveixen a l’autor per perfilar els contorns del cos que tant desitja. El llenguatge s’impregna també d’aquest desig de bellesa i els versos acaben adornant el seu paradís de sensualitat que, en alguns moments, m’ha recordat al Càntic dels Càntics. Rosa Vermella del desig sóc, vaig ser acariciada amb pètals de vellut, abrusada per un ciri d’intensa flama,i abandonada en esclatar el clímax vegetal d’una novella primavera. Tots els sentits participen de la lectura del llibre: amb els ulls de la imaginació veiem la cartografia del cos on és tatuada la vida del poeta, olorem les flaires, palpem les randes, notem el gust de les bresquilles i escoltem com frisa la seda.
És un viatge al territori de la passió, a la geografia dels cossos que anhelen i esperen, que desitgen i somien, un sentiment tan poderós i tan fràgil com la propia poesia.

(Publicat al blog La veu del roure el 30 d’abril de 2010)

EL POETA “VIGILANT”

Per Lluís Alpera

Correspondència de guerra, Manel Alonso i Català. XIII Premi de Poesia “Paco Mollà 2008”, editorial Aguaclara, Alacant, 2009, 55 pàgs.

Manel Alonso i Català (Puçol, 1962) és un dels intel·lectuals més combatius que disposem al País Valencià en els diversos fronts de la creació literària i de l’acció editorial. Sobretot en aquest darrer camp, al llarg de diferents plataformes en què ha excercit una activitat intensa i immillorable, no sempre reconeguda pels sectors més intransigents de les empreses. A més, Alonso ha estat “un agitador cultural infatigable”, com l’ha conceptuat Josep Antoni Fluixà, autor d’un intel·ligent pròleg, car ha estat promotor d’autors en nombrosos actes, creador de revistes literàries i encoratjador d’importants premis literaris prop d’institucions i ajuntaments. En definitiva: Alonso s’ha deixat moltes vegades la pell pels altres a costa de posposar la seua ambició en la literatura: la poesia, la novel·la, la narrativa juvenil, la crítica literària...
Correspondència de guerra esdevé el seu sisè poemari, després d’haver publicat Amb els plànols del record (1994), Oblits, mentides i homenatges (1998), Un gest en la memòria (1999), Com una òliba (2002) i Les hores rehabilitades (Antologia 1986-2002). En el seu darrer llibre, Manel Alonso presenta 34 poemes formant un nucli únic, a excepció d’un poema “Minitaures” compost per 24 haikus. Són poemes de la insatisfacció i de la crítica vers un món injust. El poeta troba en les idees i en l’ús de la raó la millor manera de construir “una nova polis/ entre els fruits ara prohibits de l’esperança/ i el perfil inconfusible de la paraula”.
El poeta prendrà una actitud clarament combativa a través de l’exercici poètic que el mena a l’alliberament i “a alçar els estendards de la paraula/contra l’ombra de la bèstia que projectem/a les cambres de tortura”. Actitud que segurament el duu a titular el seu poemari Correspondència de guerra, en què el poeta és el “vigilant” que alerta dels perills de la degradació social en què vivim i a rebel·lar-se de continu per les arbitrarietats que patim.
Potser M. Alonso podia haver acompanyat la seua dicció poètica d’una major càrrega estilística, però ha preferit la nuesa conceptual sense cap ornamentació que pogués distreure el lector del missatge colpidor d’aquest nou llibre de poemes.

(Publicat al suplement Posdata del diari Levante-El Mercantil Valenciano el dia 9 d’abril de 2009)

DES DE LES TRINXERES

Per: Manel Rodríguez-Castelló

Correspondència de guerra, Manel Alonso i Català. XIII Premi de Poesia “Paco Mollà” 2008 de l'Ajuntament de Petrer. Pròleg de Josep Antoni Fluixà. Editorial Aguaclara, Alacant, desembre de 2009.

És aquest el cinquè poemari que publica Manel Alonso (Puçol, 1962), després dels llibres Amb els plànols del record (1994), Oblits, mentides i homenatges (1998), Un gest de la memòria (1999) i Com una òliba (2002), arreplegats en part a l'antologia Les hores rehabilitades (2002). Animador infatigable d'empreses editorials, revistes, premis i altres projectes literaris, l'escriptura de Manel Alonso s'ha prodigat també pels camps de la novel·la i la narrativa per a xiquets i joves, en la prosa dietarística i en la crítica literària en diverses publicacions del país. Amb tot i la varietat de gèneres que l'autor ha anat conreant a través del temps per anar alçant a pes una professionalització plena de dificultats de tota mena (ai, els escriptors perifèrics de la perifèria!), em fa l'efecte que la poesia –extrem que avalaria l'eixida a la llum del llibre que avui comentem– continua sent el nucli candent de la seua literatura, la força motriu d'una manera d'entendre el món i de relacionar-se amb ell. I ho és, a més, perquè parteix de quatre veritats senzilles i irrenunciables que s'afermen cada vegada que el poeta comprova, no sense estupor, com aquesta innocència primordial és sovint sepultada sota munts de borumballa verbal i anorreada pels alambinats discursos del poder. Ja me'n perdonarà el lector la imatge simplificada, però veig aquest poeta a peu descalç treballant en un tros d'horta amb l'aixada dels mots. El seu cant, en efecte, té alguna cosa recòndita, tel·lúrica, d'immediata naturalitat, de visió primigènia i elemental, alguna cosa de la soferta llibertat del llaurador que treballa i que renega. De vegades, quan per l'efecte d'alguna borratxera literària (no solament inevitable sinó a més a més indispensable per forjar-se l'ofici d'escriptor), el poeta s'ha deixat emmirallar pel refilet mel·liflu d'alguns ocells escapats del paradís postís de la poesia, el seu treball se n'ha ressentit. És dur birbar, regar, fendir els solcs, adobar els camps per fer-hi brollar els fruits de la paraula! No crec enganyar-me si dic que aquesta Correspondència de guerra deixa arrere alguns esforços improductius i aconsegueix de lliurar al lector el bo i millor de la poesia de Manel Alonso. Però anem-hi a pams.
El poemari reprén i fon en un sol pla, en una síntesi difícil, algunes de les constants poètiques que donen sentit al treball de l'autor: la perspectiva íntima compresa en i compromesa amb l'amplitud de l'experiència humana, presidida ara i adés per la injustícia, el dolor i la tragèdia. L'excés d'explicitud produeix la majoria de les vegades baixures fangoses on la barca de la poesia sol encallar. Per sortejar aquest perill, Alonso parteix de l'experiència personal i de la solidesa de les senzilles veritats irrenunciables a què apuntàvem més amunt (la llibertat de l'individu contra totes les formes d'opressió, la solidaritat contra la desigualtat, el poble contra l'estat, la diferència contra l'igualitarisme, la memòria contra l'oblit dels mansos…) per eixamplar la seua mirada i oferir-nos un dibuix amb voluntat cartogràfica dels mals que assetgen el nostre temps. L'antídot de la concentració poètica contra la metzina paralitzant de les imatges televisives en aquest haikú de mostra: “Sol un nen juga / dins del punt de mira / d'un franctirador”. La tristesa dels camps abandonats per la desídia, les al·lusions a les darreres guerres balcàniques, la sòrdida aventura dels cayucos, el crit contra la patuleia dels urbanicides moderns, les tragèdies d'Afganistan i Iraq, la lluita de l'home per la seua emancipació, la memòria del destí atroç de jueus i moros com un bumerang que acara els valencians davant el propi espill, les eternes enganyifes de la Mare Espanya, el monstre del consumisme, entre d'altres, són els temes que omplin aquestes cròniques de guerra, plenes de dolor, sí, però també de dignitat i d'esperança. Si en el fons tot poeta és una mena de corresponsal de guerra, Manel Alonso ho és ací de manera explícita i deliberada, i surt airós de la seua perillosa estada a les trinxeres perquè ha sabut decantar el seu verb més cap a la part visionària i profètica, sentenciosa i amerada de saviesa de l'Espriu de poemes com “M'han demanat que parli de la meva Europa” o del raimonià “He mirat aquesta terra” que no pas de la grandiloqüència estèril de molt tematisme social. Aquesta correspondència pot arribar així, en la seua cruesa neta i despullada, amb la força del seu lirisme sincer i directe, al cor intel·ligent dels bons lectors.


(Publicat al número 346 de la revista Saó corresponent al mes de febrer de 2010)

DOS BREUS SOBRE CORRESPONDÈNCIA DE GUERRA

(Els escriptors Xavier Aliaga i Francesc Mompó a la Fira del Llibre de València)

Per Xavier Aliaga



Correspondència de guerra. Manel Alonso i Català. XIII Premi de Poesia Paco Mollà. Col·lecció L'Aiguader número 23. Editorial Agua Clara, Alacant 2009.

La poesia pot ser un vehicle d'expressió estètica i, alhora, un instrument ben potent de dissecció de la injusticia i els abussos de poder. Manel Alonso, escriptor de llarg recorregut, opta en aquest poemari per la via directa, per un discurs sincer i descarnat, amb el pit obert, on preval la comunicació amb el lector i el fet de remoure consciències. Tot, sense renunciar a combinar el vers colpidor i la paraula precisa i irada amb instants d'una bellesa poètica ben paradoxal.

(Publicat al suplement Quadern del diari El País en l'edició valenciana el dijous 25 de febrer de 201o)

Manel Alonso i Català (Puçol, 1962) és un dels escriptors valencians amb una producció més densa, diversificada i prolífica. En el seu vessant de poeta té publicats diversos llibres, el darrer, Correspondència de Guerra (Aguaclara, 2009), una mostra de poesia directa, combativa, comunicativa, direccionada cap a les vísceres del lector.
Una nitidesa temàtica que, amb tot, no invalida el recurs a la bellesa, a moments de gran volada lírica que contrasten amb la cruesa de la paraula irada i sense concessions. Us deixe amb un dels poemes d'aquella correspondència de guerra, títol descriptiu i adient.

DONA, EL GALANT I AFABLE CAVALLER QUE ESTIMES
i el drac de pensa sinuosa i torturada que tems
és un monstre bicèfal capaç de les carícies més tendres,
generador també d'una violència sobtada i cruel.

Dona, la teua llar és una caverna amb hipoteca,
un cau llòbrec i amarg de llunes eclipsades
on ets lligada a una cadena de baules invisibles,
difícil d'arrossegar, impossible de rompre.

Dona, l'estima i l'odi, la por i el desencant
forniquen farcint-te el cap d'enfollides papallones,
mentre les escorrialles enagrides de l'amor omplin
amb els bassals de la rancúnia el sòl per on camines.

Dona, el paradís és la fugida somniada, inabastable,
el purgatori, l'habitacle on mastegues la pena,
els llimbs, el solc humit on és occida la joia,
l'infern, en blau infligit sobre la teua epidermis.

(Publicat el 2 de març de 2010 al blog Sota la creueta)