LA POESIA ÉS UNA ARMA PER A LA SUPERVIVÈNCIA

 

Per Àngel Martínez Moreno

Imagine que una antologia és, dalt o baix, com molts estudis sociològics que a partir d’una mostra (que haurà d’estar ben determinada), permeten conèixer, suposadament, les característiques de la població que representen. Bo, una antologia faria tot just el camí invers però, subjacent, podem trobar una certa lògica coincident. I sí, puc dir que, almenys de manera intuïtiva i fins on jo conec l’obra poètica de Manel Alonso i Català, l’antologia Quadern de l’horabaixa (Editorial Neopàtria. Alzira, 2022) la representa. 

Les antologies tenen per a mi dues funcions: la primera pot ser saciar la curiositat del lector per tal de conèixer una obra poètica sencera sense haver de destinar uns temps i uns esforços que podrien resultar excessius. Diguem-ne que es tracta d’una manera de potenciar l’eficiència preventiva. Amb alguns i algunes poetes les antologies han estat més que suficients per a mi. I n’estic ben agraït. 

La segona funció de les antologies és certament la contraria: despertar l’afany de conèixer més de l’obra poètica de què pretén ser demostració. També n’he tingut d’experiències en aquest sentit. I la darrera ha estat amb Quadern de l’horabaixa. 

Algunes qüestions són les que m’han interessat especialment. La més important de totes, així ho he entès, és la temptativa de domesticar la realitat a través de les paraules. Es nomena un moment que es vol  fixar i és com si es tancara entre parèntesi (el parèntesi que suposa sempre un poema), es mostren les emocions i això permet de romandre, i inclús d’instal·lar-se en elles quan t’agraden o, ben al contrari, desnonar-les de la memòria, almenys en les seues formes més crues, i sovint massa insuportables, per deixar que ens habiten al llarg del temps. I l’acceptació de la por en tant que un condicionant fonamental de la vida front a la qual, i malgrat ella mateix, no ens podem permetre de sotmetre’ns. 

També he trobat una vessant ètica, expressió de valors que han de regir el viure, i que es mostren només si el lector els vol trobar i els busca i que et fan saber que estàs llegint algú que no és gaire lluny de tu mateix. 

Finalment l’antologia m’ha fet caure en el compte que el poeta mai no és en realitat tan fràgil com podria pensar-se. La poesia és, en realitat, un arma poderosa per a la supervivència conscient, que és a fi de comptes l’única que ens pot valdre. 

Magnífic treball de Vicent Penya que ha tingut cura de l’edició.

UNA BELLA TRADICIÓ

 

L’especialista en cultura i música popular Josep Vicent Frechina fou, l’any 2002, el crític en qui va confiar Manel Alonso i Català perquè s’encarregara de l’edició de l’antologia Les hores rehabilitades (Antologia 1986-2002). Es tractava d’un volum en el qual, després d’un temps de revisió i fins i tot de rehabilitació i també de recuperació de la seua obra poètica a càrrec de l’autor, Josep Vicent Frechina seleccionava, organitzava i feia un estudi introductori d’aquesta. El llibre el va editar la desapareguda Brosquil Edicions just quan Manel Alonso i Català complia quaranta anys. En l’actualitat la primera i única edició està exhaurida i fins i tot és difícil trobar-ne un exemplar en llibreries de vell i d’ocasió.

Les hores rehabilitades és una antologia clàssica, on se seleccionaven diversos poemes de cada llibre editat i inèdit de l’autor i s’organitzaven compartimentats sota el títol del llibre de què provenien. L’antologia recuperava dotze poemes d’un llibre, Hores baixes, que l’autor va destruir, la resta de poemes caigueren en la paperera de l’oblit.

L’any 2012 l’editorial Germania publicava la segona antologia poètica de Manel Alonso i Català, Quadern dels torsimanys/Cuaderno de los trujimanes. Un llibre que es va anar gestant durant un temps en el blog Els papers de Can Perla, on s’anaven publicant les versions de diversos poemes de l’autor en diferents llengües. L’antologia recollia poemes escrits entre els anys 2003 i 2012. Cada poema original tenia la seua versió en llengua castellana feta per diversos autors, com ara Pere Bessó, Manuel García Pérez, Mercè Climent, Arnau Alonso... 

L’any 2015 es va reeditar en l’Editorial Neopàtria amb un pròleg de l’escriptor i crític literari Juli Capilla. Amb Quadern dels torsimanys/Cuaderno de los trujimanes, el fet de publicar una mostra antològica cada deu anys de l’obra d’Alonso es convertia en una tradició que enguany s’ha consolidat amb l’aparició, aquest tòrrid i incendiari mes d’agost, de Quadern de l’horabaixa en la col·lecció Mare Nostrum de l’Editorial Neopàtria.

D’aquesta tercera antologia s’ha encarregat l’escriptor de Rafelbunyol Vicent Penya, qui no sols s’ha llegit i rellegit tota l’obra publicada i inèdita d’Alonso, sinó que també s’ha estudiat els diversos textos de crítics literaris que han escrit sobre ella al llarg del temps. Vicent Penya n’ha fet una selecció acurada, evitant de repetir la publicació d’algun poema que ja haguera aparegut en alguna de les dues anteriors antologies. Ha organitzat els poemes destacant els grans temes que a l’autor l’han preocupat i l’han mogut a escriure i, sense atendre raons cronològiques, ha fet una antologia que es pot llegir com un llibre nou. Vicent Penya, a més a més, ha escrit un estudi introductori complet i aclaridor recolzant els seus arguments amb els d’altres crítics. També s’ha encarregat de tot el procés de correcció lingüística del llibre, i d’oferir al possible lector un relació dels títols d’Alonso i un índex on s’especifica l’origen dels poemes.

Penya, en el títol de l’estudi introductori, recupera la definició que en la primera antologia feu d’Alonso Josep Vicent Frechina: un obrer de la paraula. Una definició que amb diferents matisos havia emprat anys abans Joan Garí en un article publicat en la revista El Temps i que anys més tard també va utilitzar el sociòleg i fill de l’autor Arnau Alonso i Santos: «Obrer de les lletres i no arquitecte de les paraules».

Així doncs, enguany Manel Alonso consolida una bella tradició que esperem que dure anys i panys.

QUADERN DELS TORSIMANYS

Juana Sáez y Manel Alonso en la Biblioteca Municipal de Puçol

Por Juana Sáez Juárez

Generoso y tenaz, comprometido con la cultura en general y la valenciana en particular, Manel es una figura omnipresente y colaboradora en actos culturales y en su incondicional apoyo y promoción de escritores y escritoras. Especialmente comprometido con la literatura, ha cultivado todos sus géneros con una particular querencia por la creación poética. De Manel cabe decir que vida y obra están íntimamente relacionadas. Polifacético y autodidacta, nuestro autor hace eco personal de la frase cervantina: “La pluma es el lenguaje del alma; cuales fueren los conceptos que en ella se engendraron, tales serán sus escritos.” Sus escritos son fruto y reflejo de la experiencia vivida, oída y leída, de la vida cotidiana y del orgullo y conocimiento de sus propias raíces, así como las de su pueblo al que ha dotado de carácter literario y del nombre propio de Pouet. En Quadern de Can Perla (Editorial Neopàtria, Alzira, 2020), un híbrido de géneros: diario personal, recuerdos y relatos generacionales, entrañables retratos humanos y reflexión crítica, Manel Alonso, con un tono de añoranza, nos escribe su testimonio de un tiempo perdido para que no caiga en el olvido una tierra, unas gentes, una lengua, una cultura y una literatura de las que se erige Paladín. En Quadern dels Torsimanys/ Cuaderno de los trujimanes (Editorial Neopàtria, Alzira, 2012), un homenaje a la comunicación entre lenguas a través de la traducción y la interpretación de traductores y trujimanes, Manel nos ofrece una selección de sus poesías con sus correspondientes traducciones. Con un lenguaje y un estilo personal, natural de verso libre, musical y emotivo, nos habla de luces y sombras del ser humano: el amor, el deseo, lo multicultural, la comunión con la naturaleza, la vida, así como también la barbarie, las injusticias, el sufrimiento y la muerte. Manel, como escritor comprometido que es, refleja en su poesía una sincera posición ética y crítica frente a las sombras de la sociedad y la defensa de sus luces que nos enriquecen: del goce de los sentidos, de las emociones, de la vida cotidiana, de la cultura en general, de la propia y de la ajena.

Manel versa lo cotidiano y privado que deviene en universal.

 

Presentación leída en la sesión del Club de Lectura de Puçol del dia 25 de Febrero de 2022.

 

EXTRACTE POÈTIC DEL CD D'ARTUR ÀLVAREZ "LA MAR"

Aquest vers forma part d'una de les cançons del treball discogràfic del cantautor Artur Àlvarez dedicat a LA MAR. En ell apareixen poemes de poetes contemporanis valencians com ara Aina Garcia-Carbó, Susanna Lliberós, Reis Lliberós, Vicent Penya, Francesc Mompó, Gràcia Jiménez, Rosabel Gumbau, Maria Carme Arnau, Berna Blanch, Manel Alonso i Català, Manel Pitarch, Josep Lluís Abad.

QUADERN PER AL MEU FILL ARNAU

 

Per Josep Lozano

Entre les diverses motivacions del fet d’escriure, hi ha la voluntat de deixar constància del temps viscut, per a que perdure més enllà de la fràgil memòria personal, abans que el pas inexorable dels dies el condemne a l’oblit. Desig que aflora en un bon nombre d’autors en elegies, relats commemoratius, memòries o dietaris. Els qual solem associara un referent indiscutible:com ara l’escriptor francès Marcel Proust (1871-1922) i la seua heptologia narrativa titulada: A la recherche du temps perdu, en què l’enyorança  és l’eix subjacent de les set novel·les.

Per altra banda, i com fàcilment podem comprovar en alguns dels llibres de Manel Alonso i Català, aqueixa voluntat de recuperar la memòria també n’és una constant des de la perspectiva de l’escriptor de Puçol, un poble de l’Horta Nord, convertit en habitatge dormitori de la gran ciutat i en un país que no volen que siga. En aqueix sentit podem citar Les petjades de l’home invisible (2017) —Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians  del 2018—, el Quadern per a  Joan (2019) o el Quadern de Ca Perla (2020). Escrits a partir del medi o, millor dit, de l’activitat que a aquest obrer de les lletres —com ell mateix s’autodenomina— li ha donat sempre sentit a la seua vida: la creació literària.  Una trajectòria que començà en els anys 80 i que, pacientment,  ha desenvolupat a través d’un bon ventall de gèneres i tasques, com ara en el camp de l’edició o escrivint articles, poemaris, novel·les, contes, llibres infantils i dietaris, amb els quals ha aconseguit diversos premis.

El llibre que hui comentem també participa d’aqueixa voluntat, però des d’un punt de partida força punyent, dolorós. Ja que la mort d’un fill o d’una filla és, sense cap de dubte, la tragèdia més colpidora que pot ocórrer en l’àmbit familiar. El Quadern per al meu fill Arnau, de Manel Alonso i Català, publicat per l’editorial Neopàtria; un poemari que consta del  preciós pròleg de Sonia Giner Molins,sobre la relació amb Arnau, de la seducció mútua, de l’amor, de la intensitat, de la fascinació, del desamor, i  ens el presenta com “Un paisatge conegut i alhora canviant. Desafiador i salvatge, però pur.” I també d’un colofó final ben significatiu: “A manera d’epíleg. Elegia a Arnau Llibertat”, de Marc Campos  Gallego. Pròleg i epíleg que emparen o acoten, en certa manera, els trenta-set poemes que Manel escriu al seu fill. En què ens parla, amb gran amarguesa, de l’arravatament, de la gran pèrdua en un dia infaust, de la sotragada d’aquell terrabastall dolorós, que els cau a la família a sobre com un allau de pena tan difícil d’assumir.

Són poemes diàfans, pulcres, sense cap concessió a la hipèrbole o a l’enigma difícil de destriar. Confegits des de la tristor per al rescat de sensacions, per a la recreació d’instants, de moments, de les ocasions intenses viscudes, compartides o a vegades desaprofitades,amb el fill estimat. Poemari que Manel  va composant amb destresa, com qui tessel·la a tessel·la conforma un bell mosaic, la petjada de l’absent, estimada però ja irrecuperable.

Rememorarà i resseguirà alguns moments de la seua infantesa i adolescència, com quan Manel mateix —que havia aprés els rudiments de l’ofici de perruquer al servei militar—  li tallava de xiquet els cabells; l’amor filial als pares o el fraternal al seu germà Bernat. Com també la descoberta paterna del primer enamorament del fill; del seu esperit solidari;el de l’esportista;de la seua participació en curses o en les partides de galotxa o de handbol. L’incipient poeta, a vegades escrivint cançons de rap. La seua ànima de camperol a la comarca de l’Horta, en una terra pervertida pel “progrés”, i l’anhel de tindre un maset. La dimensió humana d’Arnau; el compromís polític;el seu activisme cultural, la participació en programes radiofònics o publicacions, el lluitador per les llibertats, la preocupació pel proïsme.

            Elements que conformen un llibre ben  personal, un tot singular, un acte d’amor envers el seu fill, entranyable, ben insòlit, commovedor, que emociona profundament la persona lectora.

CORREU D'EMILI GIL

Moltes gràcies per la confiança dipositada, en demanar-me la opinió sobre els teus llibres. T’he d’advertir, d’entrada, que els meus comentaris són completament subjectius, ja que m’és impossible ser objectiu, parlant de tu i de la teva obra, per raons òbvies d’amistat i de coneixença mútua. Tot i això, provaré de ser el més rigorós possible.

*

Poesia:

Indubtablement, Quadern per al meu fill Arnau és una fita. Tant a nivell emocional com intel·lectual. Marca un abans i un després, en molts aspectes. És un volum de poesia amb una càrrega energètica enorme, i molt ben escrit, i descrit, d’una fondària humana excelsa i molt precisa. És, al meu parer, un volum que exposa, canta i sonda l’Existència (la Vida i la Mort) amb totes les seves alegries i les seves penes, on la Transformació (i el Dolor que aquesta comporta) hi són tothora presents.

També tinc bons records de Amb els plànols del record, de Com una òliba, i de Quadern per a Joan. Però són impressions de la memòria (que cada dia que passa minva una mica); sincerament, me’ls hauria de rellegir per dir-te alguna cosa més concreta.

 

Novel·la:

Amb La maledicció del silenci vaig descobrir el teu Pouet. En aquella època (a mitjans de la dècada de 1990) em va engrescar força la lectura, perquè hi veia alguna similitud amb el meu Àiled (La Sénia). Les arrels de l’imaginari propi, vinculat amb els costums, la toponímia, i l’entorn en general de l’indret d’on un se sent fill, són sempre molt potents i marquen, de manera profunda i significativa, per a tota la vida. Són símbols i mites (de vegades individuals, de vegades col·lectius) que, de vegades es transformen, es transfiguren, s’oculten durant temporades sota terra, com els rius subterranis, però que perviuen, malgrat tot.

En el mar de les Antilles és la novel·la que, potser, sigui una de les més rigoroses, documentades i més ben explicades que he llegit mai sobre tot el sarau de Cuba de 1898 (n’he llegit poques, ja que no és un tema que m’interessi especialment). Crec, sincerament, que els lectors en general la coneixen poc, ja que és una gran obra que encara roman en l’oblit general.

Pel que fa a Entre les urpes del gat, dir-te que em va agradar, ja que tracta de temes (aquesta vegada sí) que m’interessen més, relacionats amb els misteris històrics medievals d’una població i, alhora, amb les vicissituds quotidianes i amb les actituds de les persones, la qual cosa permet fer una introspecció i conèixer una miqueta millor els límits dels éssers humans. Fer una capbussada als budells interns, als abismes propis, sempre és positiu.

 

Narrativa breu:

En aquest cas, i sense menysprear els altres reculls, m’inclino per l’antologia El carrer dels Bonsais. Hi ha reunits uns contes excel·lents, molt punyents i amb una versemblança colpidora; inoblidables, amb una personalitat pròpia (personalitat del conte en si mateix) identificativa i singular. Personalment em va evocar els Contes du chat perché (1934-1946), de Marcel Aymé, la qual cosa sempre és d’agrair, tot i que el teu estil és ben diferent, per descomptat. Em va alegrar molt que es traduïssin a l’italià. Són uns relats molt ben construïts, amb unes bases molt sòlides.

Assaig:

Precisament durant aquest darrer confitament (desembre 2020) que encara patim em vaig llegir Les petjades de l’home invisible. Cadascun dels escrits és una mostra ben explícita i real del món salvatge en el qual sobrevivim (o sobremorim) com podem. Crec que és molt interessant (i important) dir les coses pel seu nom; i en aquest sentit, cal remarcar tot allò que expliques sobre el món de les lletres i de l’edició, així com els problemes amb les «autoritats» i administracions que, en lloc de facilitar-nos les coses, als ciutadans en general, fan més aviat el contrari: ens poden pals a les rodes. D’altra part, els textos exposen, i plantegen, dubtes i reflexions de tota mena que impliquen tothom, en el supòsit que «vulguem millorar el món, i/o la societat». Trobo que és un volum molt complet.

*

En fi, ignoro si et servirà de res això que he escrit, Manel. Agrair-te, com a creador, la feinada que has fet al llarg de tota la vida; perquè, per a alguns «ciutadans invisibles», escriure és viure (o malviure).

Emili Gil i Pedreño. Correu electrònic del 2 de Febrer de 2021 a les 17,21 hores.

SOBRE UNA ENQUESTA, O QUI NO TÉ FAENA, EL GAT PENTINA

Com que soc una persona curiosa i, a més, sempre he tingut la necessitat de saber quina és la recepció del meu treball literari entre els lectors, conscient així i tot dels índex molt baixos de lectura en llengua pròpia que hi ha al País Valencià i de l’escassa incidència de la meua obra en altres territoris; i com que soc pare de sociòleg i un cert interés se m’ha enganxat per la qüestió per via filial; i com que a més qui no té faena el dimoni li’n dona, vaig decidir durant la primera setmana de febrer fer una enquesta, un sondeig, amb l’objectiu de saber quines són les quatre obres, una per gènere literari, que més els han agradat als meus lectors. Aquest 2021 farà trenta-cinc anys de l’edició del meu primer quadern de poesia, A tu, del viatger estrany (autoedició, 1986).

El sondeig, he de confessar-ho, ha estat un tant irregular, ja que arribar a cinquanta persones que hagen llegit almenys un huitanta per cent de la meua obra ha estat una aventura difícil i complicada. A més, la representació per edats i per sexes és inexistent. Hi ha pocs menors de trenta anys i poques dones, la majoria dels participants són valencians, pocs catalans i cap de les Illes Balears, l’Aragó o l’Alguer.

L’enquesta era de pregunta única: “Quin, des del teu punt de vista, és el millor llibre per gènere literari, poesia, novel·la, narrativa breu i assaig dels que he publicat fins ara?”, i tot seguit afegia una llista d’on havia tret fora les tries personals de poesia, Les hores rehabilitades (Brosquil edicions, 2002) i Quadern dels torsimanys/Cuaderno de los trujimanes (Editorial Germania, 2012).

Dues persones van justificar amb un llarg escrit la seua decisió, una de les quals vull publicar en aquest blog amb el seu permís; altres ho han fet amb quatre ratlles i la majoria han anat directament al gra. Altres dos em van assenyalar que m’havia oblidar de posar els llibres que havia escrit destinats al públic infantil.

N’hi ha un que afirma amb contundència que els millors llibres són els que he publicat els darrers anys. Altres que els és molt difícil elegir i de vegades em donen dos títols.

Un altre s’excusa per no haver llegit tots els títols i no vota afegint tot seguit: “La teua literatura ha rebut per part de crítics, lectors i autors una molt bona opinió”. Una de les poques dones que ha participat m’assegura  que “no en puc elegir un de cada”, i això que és una de les persones que més a fons coneix la meua obra.

N’hi ha quatre que no han votat un dels gèneres, en un cas novel·la, en un altre narrativa breu i en dos poesia. I n’hi ha un que ha votat un llibre que no havia posat en la llista, Puçol en la memòria (Publicacions de l’Ajuntament de Puçol, 2015).

He tingut la sorpresa que el darrer títol editat, Quadern per al meu fill Arnau, que acaba d’eixir i ha tingut una distribució nefasta, ha sigut un dels més votats.

Un dels enquestats que ha publicat la pregunta amb la llista de títols en el facebook ha obtingut només una resposta en el seu mur: “Jo em quede amb l’últim pel significat que té”.

Hi ha hagut un seguit de llibres que no han obtingut cap vot, el dietari A mala hora gos no lladra i les col·leccions de poesia A tu, del viatger estrany, Amb els plànols del record (Editorial Germania, 1994) i Un gest de la memòria (Edicions de la Vorera, 1999). Els quatre fa més de dues dècades que es van editar, no van tindre una bona distribució i a hores d’ara no es troben ni en llibreries de vell. Amb un únic vot s’han salvat en poesia Com una òliba (Editorial Aguaclara, 2002), la col·lecció de microcontes Espècies en perill d’extinció (La impremta arts gràfiques, 1998), que personalment considere un antecedent d’El carrer dels Bonsais (Ajuntament de Catarroja, 2000) i els dietaris Estiu de 1987 i El temps no vol quedar penjat, que junt amb A mala hora gos no lladra conformen una trilogia que va editar Llibres de l’Aljamia del 2005 al 2010.

On la diferència de vots ha sigut més notable i la predilecció dels lectors més clara és en el gènere de novel·la, on Entre les urpes del gat (Editorial 3i4, 2018) ha estat el més votat, seguit a distància per En el mar de les Antilles (Oikos-Tau, 1998). En assaig també ha gaudit de la predilecció del públic Les petjades de l’home invisible (Quorum llibres, 2017) i a una curta distància ha quedat Quadern de Ca Perla (Editorial Neopàtria, 2020). En narrativa breu, la pugna ha estat pel segon i tercer lloc, que s’han disputat L’ombra del bou (Editorial Neopàtria, 2016) i El carrer dels Bonsais, encara que la majoria dels vots els ha recollit Els somriures de la pena (Onada edicions, 2011). En poesia el vot ha estat molt disputat entre els llibres Quadern per a Joan (Editorial Neopàtria, 2019) i Quadern per al meu fill Arnau (Editorial Neopàtria, 2020), potser perquè, com diu el professor Adolf Piquer en el llibre La identitat narrativa valenciana en el segle XX (Institució Alfons el Magnànim, Centre Valencià d’Estudis i Investigació, 2020), “principalment perquè la literatura és emoció per se”.

I aquest ha estat el resultat. Només agrair a tots els qui han col·laborat en l’enquesta el seu temps i la seua estima.