GEOGRAFIA ÍNTIMA

Per Carles Alós

Per Carles Alós

Manel Alonso (Puçol, 1962) autor polifacètic i agitador cultural ha publicat recentment Quadern de Can Perla un dietari que compila tres anys d’escriptura i es refereix especialment a la seua infantesa i joventut. És aquest un dietari d’home de poble i per al poble, pel qual transcorren personatges entranyables i fràgils i on sura la cruesa de la infantesa amb l’empatia de la maduresa i la saviesa que donen els anys.

Habiten les pàgines de Quadern de Ca Perla la casa familiar de l’autor, el pares, els avis, i els rebesavis; els fills i els amics i una tirallonga de personatges anònims que Manel Alonso fa brillar amb llum pròpia i ens donen una mena d’exemplum. Mèmories de la infantesa i joventut projectades cap el present i que albiren un futur que sembla sosegat. Des de la casa nadiva de Puçol, (Can Perla fa referència al malnom familiar) les primeres passes, l’escola, l’institut, la primera independència i les faenes precàries que li donaran coinexença de personatges que constitueixen el seu mapa vital. Un compendi sobre les relacions humanes, les persones a les quals se’ls trencà la vida i les que romanen al cor de l’escriptor.

El llibre ha sigut editat per l’editorial Neopàtria, una editorial engrescada en la creació literària tan per a autors novells en qualsevol gènere com per als més consolidats. Un llibre que suma aroma de poble i on l’autor mostra les peripècies vitals que l’han fet l’home que és (això sí, amb un xic de nostàlgia).

Article publicat a la revista digital Descriu el 4 de març de 2020.

EL PESADOR DE PARAULES

Per: Elvira Cambrils

El «nostre petit país», com l’anomena Manel Alonso  en el Quadern de ca Perla, batega ben viu en les històries que evoca el diari, en les reflexions que s’hi escolen al llarg de tres anys, en la galeria de retrats que engendra el paisatge valencià, en els anhels no complits i en les il·lusions que s’entesten a perdurar. Històries d’una geografia i un temps particulars, com ho són totes les geografies i temps viscuts, però que en transmutar-se en matèria literària esdevenen universals per la seua naturalesa de testimonis del sentir i el pensar humà.

Ens reconeixem en l’enyorança pel que ha quedat enrere tot i perdurar en nosaltres –el temps, aqueix gran escultor de Marguerite Yourcenar–, en la tristesa davant de l’inapel·lable canvi que s’endu els paisatges estimats –no d’una manera innocent com li és propi a la lentitud dels dies sinó per la devastadora especulació culpable–, en les ànsies juvenils de llibertat –les primeres cançons i cigarrets compartits amb la colla, el despertar polític, l’alliberament sexual, l’oposició a un déu castrador i patriarcal–, en l’amor per la llengua marginada. En la frustració pel país que no hem pogut fer, que sentim esvair-se pel cel de la modernitat –tan connectada, tan cibernètica, tan globalitzada, tan consumista, tan enredada en les xarxes de la manipulació–, com el fum de la foguera, malgrat els tions encesos i la caliu que ens arriba amb llibres com Quadern de ca Perla. Ens reconeixem també en el tribut a les persones del nostre entorn, personatges anònims que no passaran a la història en majúscules tot i merèixer-ho pel seu exemple de vida o personatges que van avivar el realisme màgic de la infantesa.

La memòria i la llengua són l’ànima de l’escriptor. El «pesador de paraules» que és Manel Alonso col·loca sobre la romana les nits d’estiu al carrer davant del televisor en blanc i negre amb la colla de veïns, grans i menuts, que s’apleguen al seu voltant, els telèfons que sonen per a algú del veïnat, els jornalers que van a llogar-se a la plaça. Els fèretres a l’entrada de casa, els éssers estimats sense vida agombolats per les paraules i les mans familiars que sonen a pregària, que els abillen per a l’últim comiat. La memòria col·lectiva dels valencians lligada a un món rural on s’alfarrassa la taronja, es va a destall o a jornal, es lliga amb corda de pita o s’aclareix l’hort. Un món ben present entre nosaltres fills i filles de llauradors que no llegien cap llibre però que ens van permetre, gràcies al seu esforç, estudiar i enlairar-nos per uns mons vedats.

La «literatura de proximitat en una llengua minoritzada» de Quadern de ca Perla, tal com la defineix el propi autor, ens ha seduït. Han sigut tantes les convergències que en alguns textos ens pareixia que parlava no de l’Horta sinó de la Marina –«Quan el Montgó du capell...» o quan diu que a la façana li diuen «frontera», com diem a Pego– i per què no de la Ribera o de la Plana? Les fronteres seculars entre els mateixos valencians han donat el seu fruit enverinat: distanciar-nos i evitar que ens reconeguem en la nostra singularitat cultural. Manel Alonso ens recorda que l’Horta està ací, al costat de casa, que tots formem part d’una manera de ser en el temps. I nosaltres que no estimen les essències, i menys encara les essències identitàries, celebrem amb joia el retrobament amb un amic que canta i lloa l’orgull de qui no vol ser engolit pel vent de la uniformitat.

Elvira Cambrils (Pego, Marina Alta 1955), és novel·lista i llicenciada en Filosofia per la Universitat de València. Article publicat al seu mur de facebook el 21 de febrer de 2020.

UNA PUBLICACIÓ CURULLA DE QUALITAT I CALIDESA

Per Artur Àlvarez

Acabe de rebre Quadern de Ca Perla (Editorial Neopàtria, 2020) de l’escriptor i amic Manel Alonso i Català. Una publicació que va en la línia d'altres com ara el recull de contes  Els somriures de la pena (Onada edicions, 2011), el recull d’articles Cròniques des de l’infern (Onada edicions, 2013) o el dietari Les petjades de l’home invisible (Quorum llibres, 2017). I dic en la línia, mentre les vivències personals, les descripcions de l’espai vivencial, el retrat de situacions quotidianes, opinions, reflexions i altre equipatge personal, resten perfectament identificades i descrites amb una excel·lent qualitat literària.

Ja siga creant un univers paral·lel a la seua pròpia persona o escorcollant les profunditats del personal bagatge existencial, Manel Alonso té l'habilitat de produir literatura que atrapa al lector amb tendresa i contundència.

Concretament, en Quadern de Ca Perla ens presenta un extens diari de prop de 90 articles en els quals l'autor despulla la seua humanitat i pensament. Un quadern íntim per la nuesa. Escrit des de la profunditat de l’experiència vital. Des del més intrínsec de la personalitat, entrellaçant records, vivències, opinions... en un tot que et deixa amarat amb el perfum de la complicitat. Una lectura que ens transporta a uns retalls de vida i un espai des d'on  Manel Alonso observa el món amb diferents dimensions. On reflexiona sobre temes tan entranyables i propers que obliguen el lector a moure també els engranatges de la introspecció. Temes i diagnòstics amb els quals t'identifiques plenament i que en cap cas et deixen indiferent.

Almenys jo ho veig així. Al cap i a la fi, Puçol i Castelló de la Plana no són tan diferents.

Quadern de Ca Perla té tots els ingredients per a gaudir de la seua lectura. Una publicació curulla de qualitat i calidesa.

Artur Àlvarez, poeta i cantautor de Castelló de la Plana.

CATORZE CITES DE "QUADERN DE CA PERLA"

1 «Res no és per a sempre, ni tan sols el que funden o estimen els poetes».

2 «Hi ha loteries nefastes a les quals u no juga ni vol jugar i que, per no sé quin mal fat, t’acaben tocant».

3 «Hi ha dins de cada un de nosaltres una part fosca i cruel capaç d’abusar dels més febles de la societat per simple diversió».

4 «No puc evitar pensar que cada record és com el gra d’una magrana, en ajuntar-los conformen el relat de la nostra vida».

5 «Mai no em deixa de sorprendre l’ésser humà. Es mou entre el bé i el mal, entre la llum i la foscor, rebolcant-se en la fal·làcia i la hipocresia amb una naturalitat que fa feredat».

6 «De vegades la part més fosca de l’ésser humà ix com una ventositat que ho empastifa tot amb una olor nauseabunda. Una olor que no pot ser assumida i ratificada per aquells que redacten la llei, per molt que tinguen el beneplàcit d’una gran part del veïnat».

7 «Tots tenim un passat. Un passat quan no obscur o frustrant, ridícul, però del qual per poc intel·ligents que siguem hauríem d’haver extret alguna lliçó».

8 «Tot record acaba sent una creació literària més o menys reeixida».

9 «La humanitat és un club en el qual accepten a qualsevol individu, per poc recomanable que siga la seua companyia».

10 «La mort és un lladre cruel que ompli les nostres vides d’absències i de dolor».

11 «M’haguera agradat estalviar-me un bon grapat de coneixences. La toxicitat de certs individus ha aconseguit enverinar alguns anys de la meua vida».

12 «Evocar és una forma de literatura. En l’evocació la memòria passa pel filtre del jo i acaba recreant una veritat subjectiva».

13 «Una novel·la és un bon lloc per a viure, almenys fins a que d’ací uns mesos la done per acabada. Els personatges em fan companyia i més lleugera la solitud».

14 «Hi ha biografies que oculten el dolor, la frustració, la tristesa, el desencant i la pena de tot un país».

A L'HOME, A L'AMIC, AL POETA

Per BERNA BLANCH

     Ja fa algun temps que vaig llegir Quadern per a Joan, el poemari que Manel Alonso va dedicar a Joan-Baptista Campos i que fou publicat per l’editorial Neopàtria en la col·lecció Mare Nostrum.

    Encapçala el llibre una dedicatòria que diu: A l’home, a l’amic, al poeta. He de dir que la lectura per dura i tendra em va ferir, és un conjunt de trenta-quatre poemes que Manel dedica al seu amic en resposta a alguns dels textos que aquest penjava en el seu blog, La garfa dels dies, i a altres converses que van mantenir al llarg d’aquells mesos. Malauradament, el poeta del Grau de Castelló, acabà per deixar-nos després d’una llarga lluita contra el cranc.

    En el llibre, les frases de Campos, a principi de full, són contestades per Alonso amb versos subtils, plens de delicadesa, amb els quals pretén animar o acompanyar, alleugerar, si això és possible, la soledat, la desesperança i la tristesa que devia d’estar patint Joan. Manel fa un exercici artesà, intuïsc dificilíssim, d’anar escollint raons, motius i paraules, per a que els poemes foren ungüent i bàlsam que poder entregar al seu amic. Són versos que traspuen, que transmeten afecte i serenor des del previsible neguit que el propi Alonso devia estar sentint en escriure’ls. Versos amb ànima de foc, que il·luminen, que escalfen, que allunyen l’obscuritat, versos als que apropar-se i que volen ser un regal, una ajuda, un dir no estàs sol, estem ací, llig i pren d’ells la vibració de l’amistat i la bellesa.

Cal aquesta íntima literatura de la humanitat, la literatura on trobar-nos, aquella que ens recorda els valors que ens fan capaços d’engrandir la nostra manera d’entendre la vida, de vore el món, de sentir el batec que ens fa pròxims. Aquella on són preeminents el missatge, la força i el calor de la paraula, la que és capaç de ser pont i camí, com a transmissora d’emoció.

Que sensible, que important aquest llibre on els sentiments bateguen sembrats i crescuts en les pàgines, que important si ens fa sentir-nos persones i llegim en ell solidaritat i empatia.

    Quadern per a Joan és un poemari sensible, reflexiu i sincer, i com diu Manel en la justificació que ens introdueix al text, sense poema de comiat. Ha fet bé de no posar-lo.

"QUADERN PER A JOAN", POEMAS DE LA MEMORIA DEL DOLOR Y DE LA ESPERANZA

Por Manuel García Pérez

El escritor Manel Alonso publica su nuevo poemario Quadern per a Joan, un testimonio desgarrador de la vida como sufrimiento y esperanza, un legado sobre la inspiración ante la incertidumbre del futuro.

Manel Alonso escribe Quadern per a Joan, un poemario sobre las preguntas originarias que caracterizan nuestra condición humana.

Me ha conmovido. Seguramente, porque me pilla en momentos bajos, pero no es una excusa. El poemario de Manel, publicado por Neopàtria, es lo mejor que he leído en mucho tiempo.

A estas alturas, fingir me estorba y me causa sarpullidos. Y no puedo negar que estos poemas dedicados a su amigo Joan Baptiste, desaparecido a causa de un cáncer, me han estremecido. Pero no es un poemario exclusivamente elegíaco. El talento de Manel consiste en que este libro es una reflexión profunda sobre la vida como una aventura inútil, pero apasionante, siendo el existencialismo lo que rezuma en cada poema: "Cerques respostes i trobes la bellesa, / la bellesa que es deixa atrapar i modelar/ per la teua veu quan l´anomenes, /la bellesa a la qual un dia/ vas jurar fidelitat eterna,/ la bellesa on resta oculta/ la resposta a tot plegat" (pág. 21)

Pero ese existencialismo no conduce a la nada, sino a una verdad, la certeza del dolor como experiencia física y nostálgica para el creador y como sentimiento que alumbra la creación, que ilumina nuevos espacios. El verso construye nuevos itinerarios, renovadas posibilidades de mirar al futuro sin miedo, con la esperanza de haber adquirido, a través de ese diálogo con el amigo enfermo, la destreza de la escritura como alejamiento de todo, como una fuga en sí misma, como un ejercicio que busca en la herida una aproximación al hecho de escribir como un fin propio.

La realidad es lo de menos, el futuro, un fraude, la piedad, un síntoma de la frustración. La esperanza solo es posible en ese diálogo entre Joan y Manel donde la vida ya es otra, la vida del ahora y del después, la vida ante el umbral de la muerte, ante la necesidad de abandonar el misterio, los recuerdos, las anécdotas: "Des de la ditància/ els teus silencis es mostren com el tornaveu/ de la desesperança" (pág. 34).

Ahora todo es puro, sincero. La enfermedad tiene esa habilidad de curar lo que nos ha hecho banales, efímeros, mundanos, hasta inútiles: "Em cou en la ferida oberta/ la dissort amarga dels teus dies" (pág. 37).

La enfermedad rescata al hombre del grupo, lo hace único, inédito, lo enfrenta a otra verdad, a aquella que reside en una escritura tan personal como improductiva, porque Joan sencillamente no está. Y, sin embargo, son los poemas de Manel los que resisten, los que ahondan en el aprendizaje insondable de saber que morir es solo un tránsito, por mucho que duela: "Escolta, no estàs sol, /en la foscúria se sent/ el rítmic batec d´un cor/ que es mou per tu" (pág. 44) 

Publicado el 11 de julio de 2019 al Periódico de Análisis  y Opinión Mundiario

QUADERN PER A JOAN

Per Salvador Vendrell*

Manel Alonso i Català em fa arribar el seu llibre Quadern per a Joan (Editorial Neopàtria. Alzira, 2019) amb una dedicatòria que em toca el cor: «I se’ns escapa la vida/ entre els dits tous de les mans/ i en la seua agra fugida/ ja no ens valen crits ni clams.// Assumim la solsida/ i al camí obriguem trams/ que alleugen,ai, la ferida/ i amb goig creem nous lligams» Un llibre que va fer després de la seua crisi personal provocada pel naufragi dolorós de Brosquil edicions de què era soci fundador i treballava de director literari. Això en 2009 en plena crisi econòmica quan «el futur, que a penes feia uns anys ens els pintaven tan ple de llum i de color, s’havia convertit en un gat negre que fugia en la fosca nit».

Alonso conta que va viure una crisi creativa, perquè se li havia assecat la deu d’on es nodria. Una creativitat sense la qual els escriptors no són ningú. I com el mal no ve mai sol, van diagnosticar un càncer al seu amic Joan Baptista Campos, cosa que el va afectar profundament: «Et mous com un funàmbul/ sobre la corda fluixa que t’imposa la malaltia./ L’angoixa, l’ansietat, la malenconia et fereixen/ intentant desequilibrar-te/» Joan Baptista, però s’enfrontà a la malaltia amb esperança, tot desfent-se dels mals pensaments i creant en la seua llar una atmosfera positiva: «Potser és una qüestió d’amor: escoltar la vostra presència en l’espera i la memòria i aquest goig de viure». «La punyent punxada del dolor/ et recorda que la lluita continua».

Joan Baptista tenia un blog, La garfa dels dies, on penjava poemes, reflexions i articles diversos: «Obris el llibre dels dies i passeges el dit tremolós/ per les seues pàgines, mentre tenses l’arc de l’espera». I un dia Alonso es va adonar que contestava al seu amic en forma de poema: «El caliu del record viscut i compartit/ ens escalfa, camarada, en les nits fredes/ i ens protegeix de les ombres funestes». Va continuar escrivint en el blog de l’amic només amb la voluntat que sentira la seua presència al seu costat com ho feien també altres amics escriptors: «La grata companyia de la gent que ens estima/ ens fa forts, les seues paraules ens alimenten,/ les seues abraçades són puntals i alhora refugi/ contra la fonda pena que ens afligix/». Un dia es van veure i Campos proposa a Alonso, publicar els poemes, d’un i de l’altre, en el mateix llibre, Alonso en aquell moment, va preferir deixar-ho córrer. Però, seguia escrivint al seu amic, perquè recuperara el tremp creatiu i, al mateix temps, li curara les ferides. Quan va faltar Joan, va guardar els poemes i, durant alguns anys, es va negar a editar-los. Li feien mal. Finalment, es va decidir a publicar-los en aquest Quadern per a Joan. Un llibre que no vol ser un comiat, perquè l’amic viu en els seus llibres i en la gent que estimava.

*Article publicat al diari Levante el dilluns, 8 de juliol de 2019