KING KONG BOY O COM CANTAR ROCK DES DEL CIM D'UNA MUNTANYA

La banda de Gandia King Kong Boy l’any passat ens va oferir el seu primer disc d’estudi, Alcem el vol, amb deu temes produïts per Marc Dasousa, un treball que fusiona diversos gèneres i estils, com ara el reggae, el funk, l’indie o el pop, amb un objectiu clar: fer una aposta sincera, honesta, per la innovació i al mateix temps aconseguir un so propi, personal i reconeixedor.

Durant els primers mesos de l’any 2015, immersos encara en la promoció d’Alcem el vol, participen en el cedé Després vingué la música, un projecte engrescador que els ha obligat a saltar la tanca creativa i acostar-se al camp de la poesia, i concretament a l’obra del poeta Manel Alonso.

U, que és gat vell, carnós i descregut, no ha pogut deixar de preguntar-se quins nexes en comú poden tindre King Kong Boy, o si afinem una mica més: el tàndem creatiu format per la parella Eduard Banyuls, cantant, i Rubén Martín, guitarra, amb el poeta de Puçol. I la resposta ha estat més fàcil, senzilla i diàfana del que em pensava en un primer moment: l’eclecticisme creatiu per una banda i per una altra la passió que Banyuls i Alonso tenen per l’excursionisme de muntanya, i aquest en un grau alt, vull dir capbussar-se al bosc assaborint amb cadascun dels sentits els paisatge fins a sentir que un mateix i aquell conformen un únic ens.

Així, els membres de King Kong Boy han decidit convertir un poema escrit amb un ritme pausat, el ritme d’aquell que bada per senderois i camins mentre apunta mentalment cada petit detall que el colpix, que va recreant l’instant, per a conformar una atmosfera en la qual el jo forma part del tot i el seu estat d’ànim marca la intensitat de la seua mirada, en un rock que li dóna un ritme més intens, un ritme que convertix l’excursionista tranquil en un individu que crida al bell mig de l’aparent soledat de la natura per a expressar el goig de sentir-se viu, de sentir com el seu cos i la seua ment es regeneren amb contacte amb aquella.

I el resultat d’aquesta incursió en el camp de la poesia de King Kong Boy és un suggeridor cant a la llibertat, a l’emoció, a la perfecta simbiosi entre l’ésser humà i la muntanya.

"CANÇÓ INACABADA" I ACID COOKIES

El cantant i compositor Tiko Esteve s’ha acostat darrerament a la poesia de Manel Alonso buscant inspiració per a compondre un nou tema musical.

Esteve és el cantant de dos grups musicals altament influenciats pel hard-rock, el blues-rock i el rock psicodèlic, em referisc als Kave Kanem, amb el qual ha gravat dos treballs discogràfics, i als Acid Cookies, amb els quals recentment ha gravat una maqueta que alguns crítics musicals han qualificat com de les dues millors de l’any.

Després d’haver-se capbussat en l’obra d’Alonso, tant en la poètica com en la narrativa, sense aconseguir trobar la peça literària que l’inspirara, va trobar un poemari inèdit i de fet encara en procés de construcció, Rimes impures, conformat majoritàriament per cinquets, i selecciona i després fusiona en un únic tema sis dels poemes. Sis poemes on el seu autor, amb notables influències dels millors poetes del rock, ens parla d’un món urbà, nocturn, habitat per perdedors, ebris de somnis i d’alcohol i on la música, el rock, el rythman blues i el blues, no només són el so de fons de les seues tragèdies personals, sinó el ritme amb el qual batega el cor de la nit.

Els arranjaments musicals han anat a càrrec del guitarra d’Acid Cookies Pedro Ponce, el qual ha dotat la cançó de la contundència rítmica del rock, la potència lírica del blues i sobretot el so encisador i màgic de la psicodèlia.

Acompanyen Ponce i Esteve Àngel Llaneza, bateria dels Kave Kanem, que li atorga un ritme marcat, enèrgic, vigorós a la cançó, i el baix Òscar Ruiz, també membre dels Kave Kanem. A les guitarres els mateixos Tiko Esteve i Pedro Ponce.

Ponce es mostra com un vertader virtuós extraient a la guitarra sons suggeridors i dotant-la d’un llenguatge propi amb el qual és capaç de construir un gran solo o de dialogar tant amb la base rítmica com amb la veu del cantant. La veu de Tiko Esteve, personal, masculina, va desgranant els poemes un a un, i és apuntalat en alguns moments de la tornada pel cor de veus dels seus companys.

En aquesta ocasió la banda es fa acompanyar a l’harmònica per tota una institució del rock fet a l’Horta de València, Hans Van De Stadt, que li dóna un color i un sabor al so que el mateix poema els demanava.

TOMÀS DE LOS SANTOS VERSUS MANEL ALONSO

Tomàs de los Santos és un cantautor nascut a la ciutat de València que es va donar a conéixer al públic en obtindre el IV Premi Miquel Martí i Pol a la millor poesia musicada dins del certamen Terra i Cultura que organitza el celler Vall Llach, amb un poema de Vicent Andrés Estellés arranjat musicalment per Borja Penalba.

Estellés i Penalba són dos noms lligats als inicis de la carrera de Tomàs de los Santos. Amb el compositor, productor, arranjador i músic Borja Penalba ha publicat el treball discogràfic Dones i dons, amb el qual el 2014 va obtindre el Premi Ovidi Montllor al Millor Disc de Cançó d’Autor, i Vicent Andrés Estellés és un autor l’obra del qual visita regularment per a compondre bellíssimes cançons.

Tomàs de los Santos, amb una veu càlida i personal i amb una música on té un gran protagonisme la guitarra, és també un lletrista amb una gran sensibilitat lírica, un compositor musical molt interessat en la literatura i en especial en la poesia.

L’any 2015 s’acosta a la obra de l'escriptor Manel Alonso i Català buscant una connexió poètica i aconseguix trobar-la en un poema que el de Puçol té «amagadet» (en paraules del mateix Tomàs de los Santos), un poema ocult que forma part d’una poemari que Alonso ha deixat inèdit per voluntat pròpia i del qual només han aparegut uns pocs versos en alguna antologia, es tracta del recull Quadern per a Joan, escrit com un epistolari al poeta Joan Baptista Campos en els seus darrers mesos de vida.

El poema parla d’un món que es mou d’una manera circular: els cercles que va fent el planeta en la seua rotació diària, les voltes anuals al voltant del sol: “Som immersos en un món/ que pega voltes sobre ell mateix,/ que fa voltes sobre un punt de llum,/ i cada dia és un tornar a començar/ i cada any és un tornar a començar”.

Tomàs de los Santos concep aquesta cançó com un cercle; millor encara, ha construir una base musical circular que és com un circuit pel qual viatja la cançó amb una guitarra que funciona com un accelerador que fa possible que, a cada volta que pega, la veu vaja a més velocitat fins arribar al clímax final.

El cantant és ací com un corredor de muntanya que inicia la cursa caminant a un ritme pausat, calfant els músculs, per a després posar-se a córrer tot salvant els obstacles que li ixen al pas d’una manera àgil i segura.

Tomàs de los Santos aconseguix amb la seua veu i la seua guitarra construir una cançó amb la qual ens transmet la fragilitat humana davant de les forces de l’univers.

EL TRIO CANT VIU I "LA MARINERIA VELLA DE CASTELLÓ"

Després d’una dura jornada en la mar, els pescadors i mariners del Grau de Castelló es reunien al voltant d’una taula per a celebrar amb el cant i el ball la bona pesca. Entre les cançons que cantaven hi havia les marineries, un  fandango que els grauers feren seu i que a hores d’ara tenen com una mena de senyal d’identitat. 

Sovint les lletres ens parlen de l’univers vital dels mariners, dels pescadors i de la gent de la marjaleria castellonenca. En el Diccionari Alcover-Moll se’ns diu que la Marineria és una ballada que es fa damunt d’un cadafal en la festa de sant Fèlix, a Castelló de la Plana; en l’actualitat el grup de danses del Grau “Illes Columbretes”, tanca les seues actuacions amb una mostra de marineries.

D’entre aquestes peces musicals destaca La Marineria Vella de Castelló, pel seu to irònic i humorístic així com per la barreja d’estrofes escrites en castellà i en valencià. El cantaor amb traça li tira tendresa i sal grossa a les coses de l’amor, l’erotisme i la supervivència diaria. “Ai, si tu te vas a bañar/ avisame un día de antes/ yo te enrramare el camino/de perlas y de diamantes/ si tu te vas a bañar”, “Ai, me van quedar adormit/ i em feren un tracquiló/ i una xica de Cabanes/ i un atra de Castelló/ me van quedar adormit”.

El trio de música tradicional valenciana Cant viu, format per Patxi Ferrer, Carles Aguado i Eduard Navarro, oferix una nova versió de La Marineria Vella de Castelló, amb una lletra que ha escrit per a l’ocasió Manel Alonso. Una lletra que ens parla de la tristesa que sent un home quan es veu abandonat per la seua parella, la qual està cansada de la vida noctàmbula que porta el seu home “Ai! Em dius que te’n vols anar, /que estàs ben farta de mi, /que m’he deixat atrapar /en la xarxa de la nit, /em dius que te’n vols anar".

L’adaptació musical de La Marineria vella de Castelló ha anat a càrrec d’Eduard Navarro, qui ha treballat a partir del muntatge que el folklorista de Vila-real Àlex Torres va fer en el seu moment. La veu, nítida, sòlida, potent, la posa Patxi Ferrer, cantaora de grups de danses com ara Realenc de Picanya i Alimara de València, en l’actualitat també forma part de Sis veus per al poeta, un projecte musical coordinat per la cantautora Eva Dénia i on musiquen poemes de Vicent Andrés Estellés. A la guitarra Carles Aguado, membre també de la Colla Brials i de la rondalla del grup de danses Repicó de Manises. Al llaüt i la mandolina, Eduard Navarro, multiinstrumentista que ha format part de bandes tan emblemàtics del folk valencià com ara L’ham de foc, Capella de Ministrers, Urbàlia Rurana, i que també ha acompanyant cantants com ara Apa o Miquel Gil. Navarro s’encarrega en Cant viu de la direcció, selecció de repertori, adaptació i arranjaments musicals, una tasca en la qual col·laboren activament els altres dos membres del grup.

Cant viu interpreta La Marineria vella de Castelló amb una energia i una màgia impressionants producte del talent musical, de l’ofici com a cantants i instrumentistes i de l’estima que senten per la música i la cultura populars.

ARTUR ÀLVAREZ I "COM UNA ONADA"

El cantautor de Castelló de la Plana Artur Àlvarez és, junt amb Paco Muñoz, Ovidi Montllor, Raimón i Miquel Gil, un dels músics que més s’ha acostat a la poesia valenciana per a compondre les seues cançons, ajudant d’aquesta manera a divulgar i a popularitzar un gènere minoritari. 

Àlvarez ha publicat treballs en què s’ha centrat en autors castellonencs com ara Bernat Artola, Miquel Peris i Segarra i una sèrie d’autors contemporanis com ara Josep Porcar, Nel·lo Navarro o Susanna Lliberós. A diferència de Gil i Muñoz, Àlvarez també és poeta i ha participat en diversos reculls de poesia de les comarques de Castelló.

El seu estil personal està marcat per la influència que sobre la seua manera de compondre i de cantar han exercit tres grans monstres de l’anomenada cançó d’autor: Luis Eduardo Aute, Joan Manuel Serrat i Lluís Llach, d’entre els quals pense que hi ha més ecos en les seues cançons d’Aute que de cap altre. També, pel timbre de la seua veu, pel to intimista de les seues cançons i eixa estima per la poesia, trobe un cert parentesc dels seus treballs discogràfics amb alguns del cantautor solsoní Roger Mas, ara mateix estava pensant en aquells en què Mas musica Jacint Verdaguer.

Artur Àlvarez, que porta més de trenta anys en el món de la música, acaba d’editar un cedé recopilatori amb els millors temes dels darrers deu anys, el qual acompanya un llibre amb totes les lletres més una petita antologia poètica. Encara en plena promoció, ha compost i ha gravat un nou tema: Com una onada, del llibre Si em parles del desig (Onada edicions), de Manel Alonso i Català.

Pense que era només una qüestió de temps que Àlvarez i Alonso es trobaren. Sobretot eixa part de la poesia de Manel Alonso on l’amor i l’erotisme es barregen amb la tendresa i la passió.

La música i els arranjaments de Com una onada han estat a càrrec d’Artur Àlvarez i fins i tot els teclats i la percussió, i com en la majoria dels seus treballs anteriors ha comptat amb la col·laboració de Carlos Àlvarez, que ens oferix un impressionant solo de guitarra.

Estem davant d’una cançó intimista, cuidada, amb una tornada encomanadissa, que sublima la bellesa del nu femení suggerint un paradís de tendresa i plaer en la mirada d’aquell que l’observa, un goig per als sentits.

"DE VEGADES" I RUBÉN DURÀ

De vegades un músic et sorprén i recupera quinze anys després d’haver estat escrits un seguit de poemes, els trau la pols i aconseguix no sols tornar-los la brillantor inicial, sinó que també descobrir allò que va motivar la seua escriptura, afegint-li el seu toc personal sense que acabe resultant un element alié al poema, sinó un vestit que s’ajusta a la seua exacta mesura, una boira sonora que crea una atmosfera que commou fins i tot el mateix poeta.

De vegades un poeta escriu amb l’ànima plena de ferides sagnants i ho fa com si fóra una teràpia durant la qual es dedica a alçar enormes interrogants per a buscar-los respostes.

Ara fa díhuit anys que va faltar el meu pare. El colp que em va suposar la seua desaparició em va portar a submergir-me en la creació poètica, producte de la qual van ser diverses col·leccions de poemes que es troben en els llibres Oblits, mentides i homenatges i en Hores baixes (aquest darrer inclòs en part en l’antologia Les hores rehabilitades). En el primer dels dos hi ha una col·lecció de cinc poemes sota el títol De vegades. Es tracta de cinc reflexions personals d’un home ferit per una gran absència que es pregunta sobre allò de la vida i la mort, sobre el pas del temps.

El cantautor de Puçol Rubén Durà rescata una part de la col·lecció per tal de convertir aquests poemes en un únic tema musical que interpreta acompanyat per un piano. Es tracta d’una cançó quasi nua que se sosté sobre la seua veu, una veu ferma, dúctil, ben educada, capaç de transmetre grans i petites emocions.

Rubén va agombolant la veu i atrapa des del primer vers l’oient, que seduït es deixa dur per la intensitat lírica que vessa la cançó fins a un petit camp de mines on a cada moviment que fa van explotant imatges aparentment senzilles però carregades d’una gran força poètica que invita al pensament.

Rubén Durà en aquesta cançó no deixa ningú indiferent, ja que aconseguix dotar-la d’una energia interior que fa possible que no es puga escoltar sense deixar que ens prenga els sentits. Potser algú creurà que exagere, però només intente expressar la meua experiència cada vegada que escolte aquest tema.

De vegades, només de vegades, la música es fusiona amb el poema tot conformant un cos esplèndid, magnífic i suggeridor.

ELS "FLUIDS SONORS" DE CARLES ENGUIX

Carles Enguix és un cantautor que fa la seua aparició en solitari en l’escena pop valenciana a primeries de la dècada dels noranta, amb la publicació el 1991 D’urgència, un treball autoeditat on ja podem trobar alguns dels trets més característics de la seua música: pop-rock amb grans dosis de blues, de soul i en menor mesura de jazz. Aquest primer el seguí el 1996 Estima; el 2004, Deflagració; el 2007, A tres quarts de cinc; i el 2011, acompanyat de la banda O2, Lògic.

Carles Enguix té una manera molt personal de cantar, producte de la necessitat de fusionar la música pop amb la música d’arrel afronordamericana, per a fer-ho possible empra la tècnica anomenada del scat, que consistix a vocalitzar paraules i síl·labes sense sentit tal com ho fan els cantants de jazz, els quals creen amb les seues veus l’equivalent als solos instrumentals. Aquesta tècnica, poc o gens utilitzada en la música feta en valencià, atorga un segell personal a les cançons de Carles Enguix, dotant-les d’una textura especial i d’un sabor intens.

Carles Enguix, que a més és poeta i narrador, dota les lletres de les seues cançons d’una gran càrrega lírica. Com a músic, en comptades ocasions s’ha acostat a la poesia d’altres autors.

A finals del 2014 compon un tema que porta com a títol Fluids sonors sobre el poema Ulls, de Manel Alonso, i en gener del 2015 el grava en el seu estudi en format de maqueta.

Ulls forma part d’un petita col·lecció titulada La fulla trèmula de l’ésser, una part de la qual es va publicar l’any 2012 en l’antologia Quadern dels torsimanys/Cuaderno de los trujimanes (Editorial Germania).

El poema ens parla de la importància de la mirada personal en la creació i recreació d’un obra literària, una obra pensada també per a ser llegida en veu alta i, per tant, convertida en alguna cosa pareguda a la música.

En Fluids sonors trobem un Carles Enguix amb una veu marcadament soul, potent, espiritual, carregada d’emoció i sentiment, sobre uns arranjaments musicals  pop.