PER MERCÈ CLIMENT
La primera vegada que vaig escoltar –llegir– la
paraula «torsimany» va ser en un poema del mateix Manel Alonso que comença amb
un vers meravellós: S’estén el temps sobre les llambordes… Des de
llavors també jo sóc una defensora d’aquest mot, per la seva sonoritat, per la
seva força, pel que significa… i més que això, em vaig convertir en una dels
torsimanys dels versos d’Alonso. Com ell, jo també encunye la definició que
dóna del torsimany: «individu que reinterpreta allò que ha estat dit o escrit
en una llengua o llenguatge artístic i que ha assumit com a propi i el rediu o
el reescriu en una altra llengua en un altre llenguatge».
Avui tinc entre mans el darrer llibre de poesia
publicat per Manel Alonso: Quadern
dels torsimanys, una nova antologia que segueix aquella primera i que
portava com a títol Les hores rehabilitades (1986-2002). De bell nou,
fa una acurada tria de poemes, concretament aquells nascuts en la darrera
dècada (2002-2012), i ho fa en la col·lecció Plaerdemavida de l’editorial
Germania.
Una selecció que inclou composicions de diversos
llibres, alguns publicats, d’altres inèdits, com ara Correspondència de guerra (Aguaclara, 2009), Si em parles del desig (Onada, 2010), Petjagollal i Quadern per a Joan.
La injustícia social, l’amor, la sensualitat, la
mort, el paisatge com a espill de l’ànima…formen part de l’univers particular
d’Alonso. Temes universals que retrata amb certa amargor i desesperança, que es
vesteixen amb l’ombra de la melangia, on no sempre és senzill travessar la
llinda que separa el pessimisme més punyent de l’esperança oculta darrere de
les denúncies, dels paisatges canviants o de la presència inevitable i feixuga
de la mort.
El poeta no camina amb les mans a les butxaques, sinó
que enceta aquest recorregut prenent partit i llançant dures critiques contra
les injustícies que ens envolten: despotisme, xenofòbia, la violència de
gènere, les guerres, la desigualtat, incendis provocats… amb una única arma: la
paraula, de vegades l’arma més poderosa, amb un estil directe, punyent,
pigallat d’imatges colpidores i belles alhora.
S’atura en el camí per collir un ram amb tots els
colors de l’erotisme: la contemplació, el desig, l’oferiment, la consumació, el
clímax… Si abans la paraula era una ferramenta per a remoure consciències, ara
la paraula és erotisme en majúscules. Alonso no es cansa de buscar imatges
suggeridores, encara que la bellesa acaba esdevenint imatge recordada i
aquesta, al mateix temps, en instant perdut.
A meitat camí es queda captivat per una multitud de
petjades que, com un quadre cubista, es barregen en la ment del jo poètic, per
albirar de belles paraules tots els blancs. En Petjagollal hi són presents la pena, l’odi, la mort, la pèrdua dels
somnis, el dubte, el paisatge exterior com a mirall del paisatge interior i,
fins i tot, els mots inspirats per les melodies del compositor soviètic Dmitri
Xostakóvitx.
I al final del camí, quan es topeta de cara amb la
dama més justa –o injusta, segons es mire– Alonso es rebel·la amb totes les
seves forces, i és quan es declara creador de somnis i ens regala els versos
més optimistes, més esperançadors, on la llum hi és sempre present.
Cal dir que els poemes que componen aquest llibre han
estat revisitats per divuit torsimanys que han interpretat els versos de Manel
Alonso –originàriament en català– per oferir una nova versió en castellà. Un
luxe reunir en un mateix llibre les mirada de poetes com Berna Blanch, Eusebi
Morales, M. Carmen Sáez, Pasqual Mas, Agustí Peiró o Tomás Camacho.
*** ***** ****
Article publicat al Diari Gran del Sobiranisme el 31 de juliol de 2012
