"CONTA'M UN CONTE-CANTA'M UNA CANÇÓ" A ALGEMESÍ

El tòrrid dilluns 30 de juliol els escriptors Vicent Penya i Manel Alonso van visitar amb el seu espectacle Conta'm un conte-Canta'm una cançó el Centre Ocupacional La Salut d'Algemesí.

La Salut és un centre d'integració social dedicat a l'atenció de persones adultes amb discapacitat intel·lectual. 

Tant els residents com els monitors del centre van participar activament en l'espectacle que té com a base les cançons i rondalles tradicionals valencianes així com narracions de creació pròpia.

Al llarg de més d'una hora que dura l'espectacle es van narrar contes de diferents gèneres literaris alguns dels quals compten en el seu interior amb una cançó i també es van cantar cançons tan populars com ara Joan Petit, La lluna la pruna, El tio Pep...

DEU ANYS DE LA POÈTICA D'ALONSO

Per Francesc Mompó:

Un poeta és una persona que té una manera molt especial de llegir la vida. És capaç de trobar portes a les murades o de pastar fum per confegir-li la imatge més desitjada.

Però el poeta és un home sotmés a totes les contingències a què estem subjugats la resta. Un poemari, de no ser que s'haguera perllongat molt la creació, ens permetrà participar de la visió del poeta en un temps relativament curt. Però una antologia ens obre les portes d'un extens període de la vida i l'evolució poètica de l'autor.

En el cas del Quadern dels torsimanys/Cuaderno de los trujimanes de Manel Alonso i Català ens obre la llar lírica per mostrar-nos la tria que ell mateix ha fet. Des del 2002 fins al 2012 en convida a passar per diversos llibres: Correspondència de guerra, Si em parles del desig, Petjagollal, La fulla tèmula de l'ésser; Contrades, Tot escoltant i Quadern per a Joan.

Però, a més, aquesta antologia  té el valor afegit dels torsimanys. "Individu que interpreta allò que ha estat dit  o escrit en una llengua o llenguatge artístic i que ha assumit com a propi i el rediu o el reescriu en una altra llengua o en un altre llenguatge", on un seguit de torsimanys fan la lectura castellana d'allò que nasqué en català.
***


(Publicat al diari levante-El Mercantil Valenciano, el dissabte 28 de juliol de 2012)

QUADERN DELS TORSIMANYS

Per Josep Manel Vidal

                         

Una destil·leria es converteix en un lloc ideal per a presentar l’antologia bilingüe de Manel Alonso i Català, Quadern dels torsimanys/Cuaderno de los trujimanes editat per Germania a la col·lecció Plaerdemavida. I dic això perquè cada poema originàriament escrit en català, ha passat un curiós procés de “purificació” per tal de fer-se entenedor al castellà i no perdre l’essència primigènia que malauradament desapareix en traduccions maldestres o poc curoses. Si de cas també, sotmesos a aquest procés de destil·lació, hi trobem missatges lleugerament personalitzats que, lluny d’abandonar a una incerta dissort el text, l’enriqueixen per a una nova travessia. No debades la literatura, com tots els arts, està sotmesa a l’ebullició de la lectura i/o la mirada, que transcriu el que llig/veu i ens ho torna subjectivament convertit en un paisatge propi, amb el qual donarem raó als altres amb l’apassionament de qui s’ha trobat definitivament convers a l’imaginari de l’autor que exposa els seus sentis emocionats davant la realitat que contemplava. Quadern dels torsimanys/Cuaderno de los trujimanes té també el valor afegit de ser una antologia originada amb la juguesca d’altres autors i autores que tradueixen els poemes de Manel per superar el llindar dels llenguatges i, potser sense voler-ho, potser sense saber-ho, certificar així l’universalitat que també tenen els textos del seu autor. La llengua pròpia no reclou mai la realitat que conta. La fa veritable per a poder convertir-nos en éssers emocionables.

Supose que el millor en aquests casos és deixar-vos un tast. Jo faré dues coses: el poema en català i després la possibilitat que l’escolteu en castellà en la veu de l’actriu Esther Villanueva, punxant a l’enllaç. Bon profit.

A Ximo Gimeno

UN DIA TORNARÀS ALLÀ ON VAS DEIXAR DE SER

i veuràs que el camí va quedar bruscament interromput,

reconeixeràs els munts de sorra plens de brossa,

les llambordes oblidades cobertes de líquens,

les eines plenes d’òxid i escampades per tot arreu;

hauràs, aleshores, d’inventar-te el futur,

en les mans tindràs l’oportunitat

d’adreçar el camí cap a l’horitzó que tu estimes,

seràs a la fi lliure entre els pobles lliures,

mentrestant jo t’esperaré cavalcant un nou vers

amb una rosa en les mans.

PRESENTACIÓ DE QUADERN DELS TORSIMANYS A LLÍRIA

El novel·lista Sergi Durbà va ser l'encarregat de presentar el passat 6 de juliol al Casal Jaume I del Camp del Túria de la ciutat de Llíria l'antologia de poesia bilingüe Quadern dels torsimanys/ Cuaderno de los trujimanes de la qual és autor Manel Alonso i Català. Durbà feu un repàs per la biografia de l'autor per a tot seguit donar informació detallada sobre el llibre.

Manel Alonso va explicar als assistents diverses interioritats del procés creatiu dels seus darrers llibres de poesia inclosos en l'antologia així com el naixement a través de les diverses xàrcies socials del projecte dels torsimanys.

Per acabar Alonso i l'actriu de doblatge Esther Villanueva van fer una lectura d'alguns dels poemes que conformen el llibre. 

Una vegada finalitzada la presentació els assistents van poder gaudir d'un sopar a la fresca.

ES PRESENTA A PUÇOL QUADERN DELS TORSIMANYS

El passat divendres 15 de juny es va presentar a destil·leries Pla de Puçol l'antologia de poesia Quadern dels torsimanys/ Cuaderno de los trujimanes de Manel Alonso i Català (col·lecció Plaerdemavida. Editorial Germania, Alzira, 2012). En l'acte van prende la paraula l'editor i poeta Antoni Martínez Peris, el cantant i escriptor Xavi Sarrià i el propi autor.

A la presentació, que va estar organitzada pel col·lectiu L'Andana, amics del patrimoni i la cultura popular, van asssitir quasi bé un centenar de persones provinents de Puçol i de la comarca de l'Horta Nord però també de comarques més allunyades com ara La Ribera, La Costera i la Vall d'Albaida. Gent del món de la cultura, com els escriptors Francesc Mompó, Vicent Nàcher, Eusebi Morales, Berna Blanch, Vicent Penya, Pep Alfonso, Josep Manel Vidal, etc. de la música com ara Carles Enguix, del teatre com ara els membres dels grups Lluerna Teatre o Teatre Buffo, i també del món de  la política,  de l'educació, de l'esport, etc.

A la segona part de la presentació diversos amics i saludats de l'autor, entre ells molts dels torsimanys que han fet possible el llibre com ara Antonio Murguí, Germán Vigo, José Antonio Mateo o Vicent Puchol Mora, van llegir en castellà, valencià i francés alguns dels poemes de l'antologia.

El poeta i cantautor Lluís Vicent va cantar el poema Borda en la nit del llibre Si em parles del desig d'Alonso.

El poeta i cantautor Rafael Estrada va cantar el poema Festejaren la sort, del llibre Oblits, mentides i homenatges.

El cantant i músic Garri va cantar el poema Gemegava el teu nom del quadern de poesia A tu, del viatger estrany.

El músic i cantant Juanen va estrenar una nova cançó sobre el poema V dels llibre A tu, del viatger estrany i Entrar del llibre Si em parles del desig.

 Jesús Barranco i el grup Gent del desert van cantar el poema Han portat el nen a la festa del terror del llibre Correspondència de guerra.

El cantant Carles Pastor acompanyat pel violinista Jordi Silvestre van cantar la cançó Dona del llibre Correspondència de guerra.

El cantautor Rubén Durà va cantar De vegades, tres poemes en una cançó que pertanyen al llibre Oblits, mentides i homenatges.

La presentació va acabar amb la ritual signatura d'exemplars.

ELS SOMRIURES DE LA PENA

Per RafaXambó

Els somriures de la pena. Manel Alonso i Català. Onada Edicions. Benicarló, 2011. 159 pàgines.

Fa molt de temps que volia escriure sobre el llibre de Manel Alonso i Català, Una vesprada de primavera de l’any passat el varem presentar a Ca Fuster, ell i jo, a Sueca, acompanyats per un grapat d’escriptors de la comarca i una mica de públic general. El cas és que ara arriba el meu escrit quan ja s’ha dit molt sobre l’obra.

Començant pel títol, topem amb la paradoxa que constitueix la mateixa existència. Allò que sembla impossible si ens limitàvem a la textualitat i tots entenem des de la vida. La lleu teranyina entre fantasia i realitat, les tensions i contradiccions humanes, la grandesa de la vida petita i humil, la saviesa dels ignorants. Manel Alonso ha teixit un conjunt de narracions jugant amb materials senzills i pròxims on el llenguatge, el lèxic, la forma de raonar dels personatges, treballa per a mostrar les màscares i les despulles nues d’una gent que arrossega dolor, silencis, fúria, lligams i desafectes. I allà van els borratxets, els beats, els envejosos, els de la bufonà.

L’autor adopta la forma dietarista, el llibre de records, les històries del poble que es contaven a la vora del foc, per mostrar-nos una època trista, de misèries i falangistes, capellans i vençuts. Al poble de ficció, tan real,viuen com poden homes i dones endurits, cruels, i també somiatruites, tendres. Hi ha un excel·lent treball de recreació antropològica i recull d’història oral. L’escriptor usa amb encert les eines de l’etnografia, s’amera de llenguatge popular, refranys i sentències que reviuen per la seua habilitat a l’hora de disposar-los dins d’una trama vital que et fa sentir enmig d’aquella gent, d’aquell poble. Però també sap volar i transformar l’anècdota, allò que li dóna peu, per saltar a la fantasia, i també sap aterrar, aterrar-nos parlant en primera persona de la realitat més immediata. Delicioses pàgines dedicades a les vileses del món literari, els egos dels lletraferits i la portentosa aventura de l’activitat cultural al nostre país.

Un llibre escrit a còpia de memòria i somnis per un excel·lent observador.  Una mirada que reivindica la història dels humils, entre l’enyor i la bonhomia, mentre va passant comptes als fills de puta com qui només conta un succeït. 

REINTERPRETANDO LA FISICALIDAD DE LOS CUERPOS

 Por Manuel García Pérez

   

Si em parles del desig, de Manel Alonso i Català

Premi de Poesia Antoni Matutano 2010. Vila d´Almassora

 Onada Edicions, Benicarló, 2010.

   La poesía de Manel Alonso se fragua en una constante reinterpretación de la fisicalidad de los cuerpos a  través de la mutabilidad de elementos del paisaje; una percepción sensorial del cuerpo que trasciende las palabras, buscando en la latencia de una sonoridad meditada, en la depuración formal y en el predominio del sustantivo una preeminencia de las sustancias frente a lo accidental, que es el mundo.

  El poemario evoluciona desde una aprehensión del cuerpo como lugar indómito y virginal hasta la máxima exaltación del deseo cuando el clímax de su encuentro posibilita que el poeta transgreda lo incomunicable y las metáforas ocupen el espacio de las palabras y la fijación de las lascivas miradas: “El seu cos és el ferro ferm, voluptuós, incandescent,/ que imprimeix la ubérrima geografía de l´univers (…)”.

   No importa el acontecimiento o la acción de las cosas en el mundo, sino la propia mismidad del cuerpo, su adherencia a un espacio intemporal, sin nombre, sin memoria: “Duia peces que no ocultaven el seu cos/ sinó que li subratllaven la sensualitat madura,/ la seua sexualitat de pantera albina”. Los referentes románticos y decadentistas de algunas imágenes nos retornan a una concepción neoplatónica de la otredad donde las luminiscencias, la frondosa penumbra y el panteísmo transfiguran la carnalidad de los cuerpos en una dichosa celebración de una naturaleza idealizada: “El vèrtex de dues pirámides turgents/ eclosuona en tulipes obertes i rosades/ i la llodriguera saborosa, oculta/ darrere d´una madeixa obscura,/ esbossa un estany de sucre i mel”.

  En el cuerpo se engendra todo lo viviente, toda vez que el poeta configura toda su cosmogonía para expresar aquello que es incomunicable a través de otro lenguaje que no sea el poético: “El rou li flüia de de les sements vers la pell/ anunciant una deu mansa i tèbia (…) L´acaricies i s´obrí com una rosa/ buscant el raig solar”.

  La sexualidad se comprende desde un flujo temporal que abarca el conocimiento sensitivo, expresado en aras de una tradición simbólica reconocible (no solo en el Medievo, sino también en poetas novecentistas), inherente a una contemplación quasi-mística donde, tras la cópula, queda el rescoldo de aquella experiencia sustituible, un recuerdo que se diluye en cada verso como único testimonio, suficiente y total, que atesora la permanencia del deseo: “Com un bodegó,/el teu cos fruita i cantir./ Sadolla'ns de llum!”.

(Publicat a la revista digital del Baix Segura MinutoCero el 13-1-2012)