UN CURS ENTRE CONTES I CANÇONS

Aquest curs escolar que ara acaba Vicent Penya i Manel Alonso han portat l’espectacle obert i pensat per a diversos grups d’edat Conta’m un conte, canta’m una cançó a dos instituts de secundària i a una biblioteca.

La temporada la van iniciar el 2 d’octubre del 2009 a la biblioteca municipal de Sagunt, amb una llarga sessió que, a pesar d’alguns entrebancs (el més greu que l’organització havia convocat i barrejat en la mateixa sessió infants de quatre anys i de huit anys), va tindre una gran participació per part dels menuts, que fins i tot van arribar a contar en equip una narració apresa a l’escola.

El 3 de febrer del 2010 Penya i Alonso van aterrar a l’IES Les Alfàbegues de Bétera, on en dues sessions cantaren i contaren contes propis i rondalles tradicionals alhora que per primera vegada introduïen la poesia en el seu espectacle.

El 17 i 18 de maig passaren per les aules de l’IES d’Almenara, on van cantar i narrar històries a alumnes de primer, segon i quart d’ESO.

A més a més, Manel Alonso va mantindre diversos encontres literaris amb alumnes de primària, el primer dels quals el 30 de març al Col·legi Pare Jofre del Puig, on els alumnes de cinqué i sisé acabaven de llegir Els cinc enigmes del rei i La Calderona és nostra.

I el 27 de maig va visitar els alumnes de l’American School of Valencia, que també havien llegit Els cinc enigmes del rei.

Alonso, així mateix, va participar el 20 d’abril en una taula redona sobre literatura juvenil a l’IES La Creueta d’Onil, on va intercanviar idees amb els escriptors Vicent Bernabeu, Francesc Gisbert i Josep Lluís Rico (moderador de l’acte)

i va impartir una petita xarrada sobre Enric Valor a l’Escola Permanent d’Adults de Puçol el 18 de maig durant els actes que van organitzar per a celebrar els vint-i-cinc anys de la seua creació.

MICROCONTES

Per Vicent Usó i Mezquita

A falta encara de la confirmació d’un títol d’èxit popular i de crítica que l’avale davant del gran públic, la pràctica dels microcontes va assentant-se en el treball diari d’alguns autors valencians. Una de les darreres propostes que aprofundeix en aquesta variant narrativa és El carrer dels Bonsais, de Manel Alonso i Català (Puçol, 1962), un escriptor de talant inconformista que ha sovintejat àmbits diversos: les narracions breus, la novel·la, la poesia, la literatura per a infants, però també la crítica i el treball editorial.
Els microcontes són ara mateix una proposta nova, potser adequada a temps escàs, de presses, de metro de bus i estacions, i per nova, un camp encara obert a l’experimentació, un àmbit encara en procés de definició de les regles que li han de ser pròpies. Com el seu nom indica, són narracions resoltes en a penes uns pocs traços, unes poques línies, sintètiques per tant i acurades en la forma. Si Jorge Luis Borges ja postulava que els contes no poden permetre’s el luxe d’incloure cap element que no aporte un cabal necessari a la narració, imagineu quin ha de ser el rigor d’aquests minúsculs relats.
En aquest sentit, els microcontes prenen de la poesia l’austeritat, dels contes la precisió en la definició dels trets i en les resolucions, en equilibri sempre entre la sorpresa i l’extravagància, de tots dos gèneres, la intensitat i la contundència. Per tant, un llibre de microcontes s’ha de llegir més aviat com es llegiria un llibre de poemes que no com una novel·la o, fins i tot, com un llibre de contes més a l’ús. Així i tot, a El carrer dels Bonsais, Manel Alonso situa l’acció de tots els (micro)relats en un dels carrers de Pouet, indret de la geografia literària pròpia d’altres obres de l’autor, i, aleshores fa aparèixer, sagaçment, ací i allà personatges entrellucats o directament observats en narracions anteriors, de manera que el lector –més enllà de la pròpia coherència de to que impregna totes les pàgines– prenga consciència certa que aquella és una atmosfera unitària, transitada per un ambient homogeni i, àdhuc, per uns personatges comuns. I, per si calia confirmar encara la voluntat unitària del conjunt, la primera i la darrera narracions obren i tanquen –aquesta última amb una originalitat certa– no sols físicament, sinó temàticament el llibre. Els motius d’aquesta radiografia urbana són, com els inquilins del carrer, diversos, però plana sempre, en el seu tractament, una ambició de sorpresa i fantasia barrejades, com el d’aquell veí a qui el cervell li funcionava amb tanta intensitat que les idees li supuraven per les orelles, o el d’aquell altre tan acostumat a la desgràcia que no va poder suportar ser feliç. Lògicament, és impensable que totes elles ens deixen un gust idèntic al paladar. D’això es tracta, que cadascú hi faça la seua tria i decidisca interpretar cada narració amb clau pròpia, de la mateixa manera que no tenim en igual consideració a tots els veïns del carrer on vivim.

(Article publicat al suplement Cuadernos del Periòdic Mediterraneo el diumenge 3 de desembre de 2000)

UNA POESIA PER A UNA MORALITAT CÍVICA

Per: Juan Antonio Millón

La poesia que Manel Alonso ens proposa en el seu poemari Correspondència de guerra no és només l’expressió d’una realitat injusta, opressiva, sinó també una crítica dels discursos que emmascaren i menteixen sobre la realitat i la certificació poemàtica d’un malestar, d’una rebel·lia que anhela un altre món.
El poeta se sent estranyat davant d’aquest món, aquesta realitat, capturat en el fracàs i en el desastre de les utopies; en el cerciorament impàvid de les derrotes.
Però no és només u, parla des del plural, com a expressió de veus que no tenen so o el so dels quals queda apagat o anul·lat pel soroll immisericorde dels discursos oficials.
Com un corresponsal, açò és, com a testimoni, com a cronista llançat al fragor de la batalla, ens deixa la seua impressió immediata, no exempta de danys propis i ferides confessables. Ens mostra el seu teletipus de la sorpresa davant la grandària desmesurada de la barbàrie:

Han portat el nen a la festa del terror,
hi ha plats curulls de droga,
ampolles fins a vessar d’alcohol
i un bagul ple de joguines
d’on han tret un kalasnikov.

El carnisser no mata per ideologia,
ho fa per aplacar amb les despulles de les víctimes
l’avidesa inacabable del seu odi.

… he buscat l’omnipotent presència del maligne,
els espectres dels pecadors sofrint calvari etern,
i només he ensopegat amb la mà voraç,
depredadora i criminal de l’home.

Una barbàrie que es mostra no només en els fets sinó, i ací Manel és bastant explícit, en el discurs fal·laç, en l’engany, en la servitud de la paraula que oculta el crim i l’emmascara:

… les columnes de l’exèrcit imperial.
Els seguiran escribes sibil·lins
per a iniciar el recompte del botí
i escriure la crònica dels fets
amb la sang de la veritat immolada.

Mastega mots amb la boca plena de solvència democràtica
i els escup a través dels micròfons com si foren bales d’argent.

Caín sempre ha estat capaç d’inventar una nova fal·làcia.

Manel mostra en els seus poemes de Correspondència de guerra la necessitat de l’alerta. Cerca un lector còmplice que compartisca la seua ràbia, la seua meditació, la seua disconformitat. La poesia de Manel és cívica, no tant pel seu objecte com pel seu desig, per la seua virtut; no és només una denúncia o una queixa, sinó també la proposta d’un anhel utòpic:

Darrere d’un genocidi
hi ha un poeta orb
……………………
Darrere de l’alliberament
hi ha un poeta lúcid
disposat a alçar els estendards de la paraula.

... dreceres ocultes que ens conduiran
cap al país anomenat Arcàdia,
allí podrem bastir una nova polis
entre els fruits prohibits de l’esperança.

Són poemes compromesos, és a dir que comparteixen una promesa amb les víctimes, els ofesos, les servituds, les humiliacions. Una poesia, doncs, de caire humanístic i moral que ens convida a tindre una mirada crítica i exigent. Una poesia dirigida a la intel·ligència i al cor. Una poesia que treballa per la cultura, en el sentit que ressaltava Hans George Gadamer, quan recordava que la paraula cultura té arrels en el lèxic campesc llatí i indica la humilitat de qui sap inclinar-se per a recollir els fruits de la terra.
Enhorabona i bona collita, Manel.

(Text llegit durant la presentació dels llibres "Correspondència de guerra" i "Si em parles del desig" a la Casa de Cultura de Puçol, 3 de juny de 2010. Fotografies de Federic Aznar// Vicent Salvador. Foto 1: Manel Alonso i Juan Antonio Millón. Foto 2: Francesc Mompó llegint el poema "Com Virgili ho feu amb el Dant". Foto 3: Mercé Climent llegint el poema "Un poeta no és cap corresponsal de guerra". Foto 4: A la taula Manel Alonso, Juan Antonio Millón, Xavi Alcácer i Enric Esteve)

PRESENTACIÓ DE CORRESPONDÈNCIA DE GUERRA I SI EM PARLES DEL DESIG

Fotografies de Vicent Salvador, vídeos de Ximo Gimeno, la música de Carles Pastor i la veu de vint-i-dos rapsodes es van reunir el passat dijous dia 3 de juny durant la presentació a la Casa de Cultura de Puçol dels llibres de poesia de Manel Alonso Correspondència de guerra i Si em parles del desig.

Organitzada pel col·lectiu L’Andana, Amics del Patrimoni i la Cultura Popular, la presentació dels llibres va tindre com a objectiu que la poesia –i no el poeta– fóra la protagonista i que el públic hi participara d’una manera més o menys activa.

L’acte es va obrir amb la projecció d’un vídeo de la cançó Festejaren la sort, del cantautor Rafael Estrada, la lletra de la qual és un poema del llibre Oblits, mentides i homenatges, de Manel Alonso. Aquest vídeo el seguiren tres més en els quals Ximo Gimeno i Vicent Salvador han posat imatges a les paraules del poeta.

Enric Esteve i Juan Antonio Millon van fer una introducció a la biografia d’Alonso, alhora que donaven al nombrós públic assistent les claus de la poètica de l’escriptor de Puçol.

Tot seguit un grup notable d’amics i coneguts de l’autor, entre els quals destacaven poetes i escriptors com ara Francesc Mompó, Vicent Penya, Agustí Peiró, Mercé Climent, Eusebi Morales, Berna Blanch, Maria Carme Arnau i Vicent Puchol Mora, com també polítics com ara Salvador Claramunt i Francesc Pastor, alumnes de l’Escola Permanent d’Adults i simples aficionats a la poesia com Federic Aznar, Cloti Gómez, Pilar Santos, Anna Bayarri o Leonor López, entre altres, van fer una lectura d’una selecció de poemes dels dos llibres que es presentaven.
El colofó el va posar l’estrena, a càrrec del cantautor Carles Pastor, de la cançó Dona, la lletra de la qual és un poema del llibre Correspondència de guerra.

(Fotografies de Federic Aznar// Vicent Salvador. Foto 1: Carles Pastor canta "Dona" sota l'atenta mirada de Manel Alonso, Juan Antonio Millón, Xavi Alcácer i Enric Esteve. Foto 2: públic assistent. Foto 3: Pilar Santos llegint el poema "Un estrany". Foto 4: Xavi Alcácer llegint el poema "Entrar". Foto 5: Natahlie Torres llegint el poema "Rosa del desig". Foto 7: Salvador Claramunt llegint el poema "La casa a fosques". Foto 8: Ruben Durà llegint el poema "La pluja". Foto 9: Manel Alonso signa llibres a les alumnes de l'EPA que previament han participat en la lectura de poemes)

PRESENTACIÓ DE CORRESPONDÈNCIA DE GUERRA

Per: Enric Esteve i Ramon

Quan Manel em va dir que li agradaria que li presentara el poemari Correspondència de guerra, el primer que vaig pensar va ser: «Però, què puc dir jo d’un llibre de poemes escrit per un amic ?».
Després d’uns dies pegant-li voltes a eixe raonament vaig pensar que potser esta era l’ocasió de dir en públic el que pense de Manel i de la seua obra.
Començaré per Manel, a qui conec de tota la vida, perquè encara que no anàrem als mateixos mestres, perquè ell és més jove que jo, sí que hem anat a la mateixa escola i fins i tot quasi hem sigut veïns, perquè jo vaig nàixer i viure uns quants anys al carrer de Sant Miquel, ací a Puçol.
He de dir que Manel, des de ben menut, ja tenia personalitat pròpia, vull dir que era un nano que no passava desapercebut, o almenys per a mi era així. Era, diríem, peculiar. Moltes vegades coincidíem al mateix lloc per a jugar, el Caminàs. També em cridava l’atenció la professió de son pare, perquè a mi també m’agradava la pólvora, o més aviat la seua olor.

El temps anava passant i anàvem fent-nos fadrins i l’atzar va voler que coincidírem en el col·lectiu cultural Llavors, a mitjans dels anys 80 i a Manel ja se li veia traça en açò de les lletres. I un bon dia, corrien els anys 90, em vaig assabentar que Manel havia decidit dedicar-se professionalment a escriure.
Als pobles, ja sabeu, les notícies volen i les enveges també. El temps ha demostrat que lluny de desanimar-se, Manel ha volat cap amunt com una milotxa i s’ha convertit, això sí, amb moltíssima dedicació, amb algunes decepcions i també amb alguns entrebancs, i amb alguna alegria, més be poques, en un gran professional. Un professional de qui vull destacar el seu tarannà polifacètic, perquè Manel és escriptor i, sobretot, poeta, però també, i no ho podem perdre de vista, Manel és el que a mi m’agrada dir agitador cultural. Un agitador cultural vehement.
Com a persona, Manel sempre té els peus al terra, i això l’ha dut a superar-se en l’escriptura, en cada frase i en cada vers. Sempre lluitant per trobar la paraula exacta, Manel ens ofereix una obra que captiva per complet el lector.

I en aquesta cerca de la paraula justa, del to adient, Manel esdevé per a mi, per al seu veí, per al seu amic, un lluitador nat, un activista de la literatura en la nostra llengua.
Com a bon polifacètic, també ha sigut promotor de premis literaris arreu d’ajuntaments i institucions del nostre país, així com membre de nombrosos jurats literaris, editor en algunes empreses del país, fundador de la revista L’Aljamia i un llarg etcètera d’activitats que fan del nostre escriptor un home treballador i compromés amb el seu entorn més immediat. Com a polifacètic tastaolletes, Manel està al dia en tot allò referit a noves tecnologies, amb un bloc propi anomenat Els papers de can Perla que vos recomane visitar. I des de fa uns anys també fa de contacontes pels centres escolars i biblioteques on el lloguen.
Com diu Francesc Viadel, podem dir que Manel és «un manifasser il·lustre d’una passió anomenada literatura».
En el llibre que ha volgut que li presentara i que du per títol Correspondència de guerra, Manel és el corresponsal en primera línia de foc; el qui denuncia les injustícies de la vida quotidiana per tal d’ajudar a construir un món més just i solidari, un món que encara no existeix.
És el crític que erigeix la paraula com a arma per a resoldre els conflictes del nostre món. Per això, podem dir que este és un llibre combatiu pel tema i atrevit per la forma, directa i clara. Potser per això t’atrapa i et captiva.

Des que comences a llegir el primer poema fins a l’últim, vas disfrutant-los un per un, no debades, Manel va posant el dit en la nafra, enfrontant-se a cadascun dels problemes que patim en el nostre dia a dia.
Europa, la violència de gènere, la guerra, la degradació social que patim actualment els treballadors i treballadores; la manera d’actuar dels mercaders del poder; la demagògia manifesta dels mitjans de comunicació, la corrupció i l’especulació. Però també el fenomen de la immigració, que segons Manel Alonso ja començà amb l’expulsió dels moriscos i dels jueus.
Quantes vegades hem recorregut a la frase: quina poca memòria històrica tenim. Doncs sembla mentida, però és així: oblidem ràpid o no volem adornar-nos dels problemes i preferim passar de puntetes per damunt d’ells.
En Correspondència de guerra Manel Alonso ens fa, en cada vers, un toc d’atenció i ens recorda que cal continuar lluitant per un mon més just i millor.
Per tot això, entre altres coses, vos recomane Correspondència de guerra del nostre poeta Manel Alonso. I si em permeteu, abusant de la confiança, dues recomanacions: primera, paga molt la pena llegir el pròleg de Josep Antoni Fluixà. I per descomptat, el poemari de dalt a baix. I segona, és l’hora de començar a presumir del nostre amic, escriptor i poeta, Manel Alonso.
Manel, saps que sempre t’he apreciat i admirat, perquè una de les activitats més nobles i admirables que, al meu humil entendre, hi ha és l’escriptura. I tu, amic, et dediques a escriure com no ho podries fer d’una altra manera: amb honestedat i humilitat. I això fa encara més gran el fruit del teu treball. Per això sé que en un futur no molt llunyà seràs considerat un dels representants més destacats de les nostres lletres. Perquè és el que et mereixes, amic.

Moltes gràcies i bona vesprada.

(Text llegit durant la presentació dels llibres "Correspondència de guerra" i "Si em parles del desig" a la Casa de Cultura de Puçol, 3 de juny de 2010. Fotografies de Federic Aznar// Vicent Salvador. Foto 1. Enric Esteve. Foto 2: Manel Alonso, Juan Antonio Millón. Xavier Alcácer i Enric Esteve. Foto 3: Manel Alonso signant llibres. Foto 4. Anna Bayarri llegint el poema "Les veritats humanes". Foto 4: Vicent Puchol Mora llegint el poema "Vas passar per la petita pàtria". Foto 5. Eusebi Morales llegint el poema "Cauen les persianes del capvespre")

SI EM PARLES DEL DESIG

Per: Xavier Aliaga

Manel Alonso publica el seu segon poemari de l’any, X Premi de Poesia Antoni Matutano, Vila d’Almassora, però en aquesta ocasió amb el desig com a eix temàtic. Tot i endinsar-se en un terreny conreat amb profusió, abonat als tòpics i als llocs comuns, Alonso sorteja el camp de mines amb coneixement, de vegades per la via del vers directe i estellesià i, més sovint, amb un lirisme delicat i evocador ben eficaç. Però és en la manera de tancar els poemes, precisa i colpidora, on es fa més palés l’ofici de l’autor.

(Publicat al suplement del diari El País, Quadern, núm. 514, el 13 de maig de 2010)

SI EM PARLES DEL DESIG

Per: Sílvia Tarragó

Si em parles del desig. Manel Alonso i Català. Pròleg Josep Manuel Sanabdon. X Premi de Poesia Antoni Matutano, Vila d'Almassora. Col·lecció Poesia núm. 6. Onada edicions, Benicarló, 2010

Llegint els versos d’aquest llibre m’he sentit com si fos l’espectadora d’una obra màgica, d’una representació feta d’esqueixos arrencats al temps i aturats en escenes plenes de textures: vaig ser acariciada amb pètals de vellut, eclosiona en tulipes obertes i rosades, Vessa la seua nuesa de llum i sorra. rabent recorre tèbies cartografies de saliva. Les paraules d’aquest poemari són com un pinzell que va dibuixant un escenari sensual, evocador, lànguid i, alhora, febril. Un quadre de llençols ardents que s’enardeixen amb l’acaronament de una ploma vellutada.un llenç confeccionat amb fils onírics de lava volcànica. Però també amb la seda, les flors, les espelmes i tots els matisos de la llum que serveixen a l’autor per perfilar els contorns del cos que tant desitja. El llenguatge s’impregna també d’aquest desig de bellesa i els versos acaben adornant el seu paradís de sensualitat que, en alguns moments, m’ha recordat al Càntic dels Càntics. Rosa Vermella del desig sóc, vaig ser acariciada amb pètals de vellut, abrusada per un ciri d’intensa flama,i abandonada en esclatar el clímax vegetal d’una novella primavera. Tots els sentits participen de la lectura del llibre: amb els ulls de la imaginació veiem la cartografia del cos on és tatuada la vida del poeta, olorem les flaires, palpem les randes, notem el gust de les bresquilles i escoltem com frisa la seda.
És un viatge al territori de la passió, a la geografia dels cossos que anhelen i esperen, que desitgen i somien, un sentiment tan poderós i tan fràgil com la propia poesia.

(Publicat al blog La veu del roure el 30 d’abril de 2010)