LLIÇONS DE PERIODISME I VALENCIANITAT

Per Sebastià Bennassar

Tenc un amic que durant molt de temps va treballar a l’aeroport de Palma. Eren els temps feliços en què les companyies aèries donaven diaris als clients que hi viatjaven. Eren els temps en què les companyies tractaven els seus usuaris com a clients, i no com a carn amb potes a la qual maltractar sistemàticament. Aquest amic, al final de cada jornada laboral s’emportava a casa una quantitat ingent de diaris que acumulava al seu pis. Eren de tot arreu i de totes les tendències polítiques. El seu objectiu era seleccionar els articles d’opinió que escrivia la gent en tots els mitjans. Tenia sempre els seus preferits, i possiblement el meu amic s’hauria convertit en un grandíssim professor de periodisme, perquè treballava a l’aeroport però era filòsof i potser llegia tot el que els periodistes no llegien. Un dia va canviar la seva vida de lector de diaris i encarregat de no sé quina part de la logística aeroportuària per passar a fer de periodista. Crec que en part li amargaren la vida, excepte pel fet que li permeteren fer articles d’opinió, de tant en tant, uns articles que transmetien la lliçó que havia après amb la lectura dilatada dels textos efímers. Sempre deia que “un article, si és bo, és immortal”.

Doncs bé, des de fa un temps els lectors tenim la sort de poder tenir a les mans les Cròniques des de l’infern que ha publicat Onada Edicions i que ha escrit Manel Alonso i Català en diferents mitjans de comunicació digitals i que ara ha aplegat, molt encertadament, en format de llibre. Si aquell amic meu tenia una pila de paper de premsa acumulat a casa seva, avui en dia serien milenars els articles que col·leccionaria en els favorits del seu navegador. Però molt possiblement un lloc d’honor els ocuparien els articles de Manel Alonso.

I és que aquest escriptor tot terreny nascut a Puçol el 1962, ens ofereix una lliçó de periodisme de gran qualitat que a més a més es presenta en un joc intertextual ni més ni manco que amb La divina comèdia del Dant. Tot i que el joc de referències sigui molt interessant, jo crec que una de les millors coses que es poden fer és concentrar-se en els textos de Manel Alonso, que són prou importants per si mateixos. I és que l’autor se’ns presenta com allò que tantes vegades hem trobat a faltar en la moderna literatura catalana: com un escriptor ètic, circumstància que s’ha de reconèixer que és ben present en els homes de lletres del Sud, des de Fuster i Estellés cap endavant, passant per un Joan Francesc Mira, un Ferran Torrent o un Manel Alonso (i sense entrar en la llarga nòmina de brillants poetes que han fet de l’ètica un dels temes constants i cabdals de la seva pròpia obra).

Alonso es presenta com un crític implacable dels polítics que el governen (a desgrat seu, és clar), però també del cinisme de bona part de la societat valenciana envers el seu propi fet nacional. Perquè no ho havíem dit fins ara, però aquest infern és un País Valencià governat per la dreta espanyola (tantes vegades en connivència amb l’extrema dreta, que hi és emparada), un País Valencià on la valencianitat –entesa com a catalanitat, però no només, perquè els catalans sovint han estat els primers en no voler entendre res del que passa al centre i al sud veritable del país, ja sabeu, són els mateixos que consideren que Tortosa és el sud del país quan en realitat és el centre-nord- es troba en una trinxera constant, i un País Valencià on el progressisme sempre és sinònim d’atacs constants. Així és clar que el periodisme de Manel Alonso sigui molest: és duríssim amb els polítics, parla des del progressisme (magnífics els seus articles de consciència ecològica i naturalista) i des de la valencianitat cultural. I és per això que cal llegir-lo, perquè cada peça és una petita obra mestra on no només destaca el contingut sinó també la forma: un català riquíssim, un bon ús de metàfores, un ús molt encertat de l’anècdota per arribar a la generalització… en definitiva, tot el catàleg d’eines d’un bon escriptor posades al servei del periodisme. Un llibre que marca i que és una clau de volta per intentar entendre el nostre país. O un bocinet.

Publicat a la revista setmanal de cultura Bearn