EL TRIO CANT VIU I "LA MARINERIA VELLA DE CASTELLÓ"

Després d’una dura jornada en la mar, els pescadors i mariners del Grau de Castelló es reunien al voltant d’una taula per a celebrar amb el cant i el ball la bona pesca. Entre les cançons que cantaven hi havia les marineries, un  fandango que els grauers feren seu i que a hores d’ara tenen com una mena de senyal d’identitat. 

Sovint les lletres ens parlen de l’univers vital dels mariners, dels pescadors i de la gent de la marjaleria castellonenca. En el Diccionari Alcover-Moll se’ns diu que la Marineria és una ballada que es fa damunt d’un cadafal en la festa de sant Fèlix, a Castelló de la Plana; en l’actualitat el grup de danses del Grau “Illes Columbretes”, tanca les seues actuacions amb una mostra de marineries.

D’entre aquestes peces musicals destaca La Marineria Vella de Castelló, pel seu to irònic i humorístic així com per la barreja d’estrofes escrites en castellà i en valencià. El cantaor amb traça li tira tendresa i sal grossa a les coses de l’amor, l’erotisme i la supervivència diaria. “Ai, si tu te vas a bañar/ avisame un día de antes/ yo te enrramare el camino/de perlas y de diamantes/ si tu te vas a bañar”, “Ai, me van quedar adormit/ i em feren un tracquiló/ i una xica de Cabanes/ i un atra de Castelló/ me van quedar adormit”.

El trio de música tradicional valenciana Cant viu, format per Patxi Ferrer, Carles Aguado i Eduard Navarro, oferix una nova versió de La Marineria Vella de Castelló, amb una lletra que ha escrit per a l’ocasió Manel Alonso. Una lletra que ens parla de la tristesa que sent un home quan es veu abandonat per la seua parella, la qual està cansada de la vida noctàmbula que porta el seu home “Ai! Em dius que te’n vols anar, /que estàs ben farta de mi, /que m’he deixat atrapar /en la xarxa de la nit, /em dius que te’n vols anar".

L’adaptació musical de La Marineria vella de Castelló ha anat a càrrec d’Eduard Navarro, qui ha treballat a partir del muntatge que el folklorista de Vila-real Àlex Torres va fer en el seu moment. La veu, nítida, sòlida, potent, la posa Patxi Ferrer, cantaora de grups de danses com ara Realenc de Picanya i Alimara de València, en l’actualitat també forma part de Sis veus per al poeta, un projecte musical coordinat per la cantautora Eva Dénia i on musiquen poemes de Vicent Andrés Estellés. A la guitarra Carles Aguado, membre també de la Colla Brials i de la rondalla del grup de danses Repicó de Manises. Al llaüt i la mandolina, Eduard Navarro, multiinstrumentista que ha format part de bandes tan emblemàtics del folk valencià com ara L’ham de foc, Capella de Ministrers, Urbàlia Rurana, i que també ha acompanyant cantants com ara Apa o Miquel Gil. Navarro s’encarrega en Cant viu de la direcció, selecció de repertori, adaptació i arranjaments musicals, una tasca en la qual col·laboren activament els altres dos membres del grup.

Cant viu interpreta La Marineria vella de Castelló amb una energia i una màgia impressionants producte del talent musical, de l’ofici com a cantants i instrumentistes i de l’estima que senten per la música i la cultura populars.

ARTUR ÀLVAREZ I "COM UNA ONADA"

El cantautor de Castelló de la Plana Artur Àlvarez és, junt amb Paco Muñoz, Ovidi Montllor, Raimón i Miquel Gil, un dels músics que més s’ha acostat a la poesia valenciana per a compondre les seues cançons, ajudant d’aquesta manera a divulgar i a popularitzar un gènere minoritari. 

Àlvarez ha publicat treballs en què s’ha centrat en autors castellonencs com ara Bernat Artola, Miquel Peris i Segarra i una sèrie d’autors contemporanis com ara Josep Porcar, Nel·lo Navarro o Susanna Lliberós. A diferència de Gil i Muñoz, Àlvarez també és poeta i ha participat en diversos reculls de poesia de les comarques de Castelló.

El seu estil personal està marcat per la influència que sobre la seua manera de compondre i de cantar han exercit tres grans monstres de l’anomenada cançó d’autor: Luis Eduardo Aute, Joan Manuel Serrat i Lluís Llach, d’entre els quals pense que hi ha més ecos en les seues cançons d’Aute que de cap altre. També, pel timbre de la seua veu, pel to intimista de les seues cançons i eixa estima per la poesia, trobe un cert parentesc dels seus treballs discogràfics amb alguns del cantautor solsoní Roger Mas, ara mateix estava pensant en aquells en què Mas musica Jacint Verdaguer.

Artur Àlvarez, que porta més de trenta anys en el món de la música, acaba d’editar un cedé recopilatori amb els millors temes dels darrers deu anys, el qual acompanya un llibre amb totes les lletres més una petita antologia poètica. Encara en plena promoció, ha compost i ha gravat un nou tema: Com una onada, del llibre Si em parles del desig (Onada edicions), de Manel Alonso i Català.

Pense que era només una qüestió de temps que Àlvarez i Alonso es trobaren. Sobretot eixa part de la poesia de Manel Alonso on l’amor i l’erotisme es barregen amb la tendresa i la passió.

La música i els arranjaments de Com una onada han estat a càrrec d’Artur Àlvarez i fins i tot els teclats i la percussió, i com en la majoria dels seus treballs anteriors ha comptat amb la col·laboració de Carlos Àlvarez, que ens oferix un impressionant solo de guitarra.

Estem davant d’una cançó intimista, cuidada, amb una tornada encomanadissa, que sublima la bellesa del nu femení suggerint un paradís de tendresa i plaer en la mirada d’aquell que l’observa, un goig per als sentits.

"DE VEGADES" I RUBÉN DURÀ

De vegades un músic et sorprén i recupera quinze anys després d’haver estat escrits un seguit de poemes, els trau la pols i aconseguix no sols tornar-los la brillantor inicial, sinó que també descobrir allò que va motivar la seua escriptura, afegint-li el seu toc personal sense que acabe resultant un element alié al poema, sinó un vestit que s’ajusta a la seua exacta mesura, una boira sonora que crea una atmosfera que commou fins i tot el mateix poeta.

De vegades un poeta escriu amb l’ànima plena de ferides sagnants i ho fa com si fóra una teràpia durant la qual es dedica a alçar enormes interrogants per a buscar-los respostes.

Ara fa díhuit anys que va faltar el meu pare. El colp que em va suposar la seua desaparició em va portar a submergir-me en la creació poètica, producte de la qual van ser diverses col·leccions de poemes que es troben en els llibres Oblits, mentides i homenatges i en Hores baixes (aquest darrer inclòs en part en l’antologia Les hores rehabilitades). En el primer dels dos hi ha una col·lecció de cinc poemes sota el títol De vegades. Es tracta de cinc reflexions personals d’un home ferit per una gran absència que es pregunta sobre allò de la vida i la mort, sobre el pas del temps.

El cantautor de Puçol Rubén Durà rescata una part de la col·lecció per tal de convertir aquests poemes en un únic tema musical que interpreta acompanyat per un piano. Es tracta d’una cançó quasi nua que se sosté sobre la seua veu, una veu ferma, dúctil, ben educada, capaç de transmetre grans i petites emocions.

Rubén va agombolant la veu i atrapa des del primer vers l’oient, que seduït es deixa dur per la intensitat lírica que vessa la cançó fins a un petit camp de mines on a cada moviment que fa van explotant imatges aparentment senzilles però carregades d’una gran força poètica que invita al pensament.

Rubén Durà en aquesta cançó no deixa ningú indiferent, ja que aconseguix dotar-la d’una energia interior que fa possible que no es puga escoltar sense deixar que ens prenga els sentits. Potser algú creurà que exagere, però només intente expressar la meua experiència cada vegada que escolte aquest tema.

De vegades, només de vegades, la música es fusiona amb el poema tot conformant un cos esplèndid, magnífic i suggeridor.

ELS "FLUIDS SONORS" DE CARLES ENGUIX

Carles Enguix és un cantautor que fa la seua aparició en solitari en l’escena pop valenciana a primeries de la dècada dels noranta, amb la publicació el 1991 D’urgència, un treball autoeditat on ja podem trobar alguns dels trets més característics de la seua música: pop-rock amb grans dosis de blues, de soul i en menor mesura de jazz. Aquest primer el seguí el 1996 Estima; el 2004, Deflagració; el 2007, A tres quarts de cinc; i el 2011, acompanyat de la banda O2, Lògic.

Carles Enguix té una manera molt personal de cantar, producte de la necessitat de fusionar la música pop amb la música d’arrel afronordamericana, per a fer-ho possible empra la tècnica anomenada del scat, que consistix a vocalitzar paraules i síl·labes sense sentit tal com ho fan els cantants de jazz, els quals creen amb les seues veus l’equivalent als solos instrumentals. Aquesta tècnica, poc o gens utilitzada en la música feta en valencià, atorga un segell personal a les cançons de Carles Enguix, dotant-les d’una textura especial i d’un sabor intens.

Carles Enguix, que a més és poeta i narrador, dota les lletres de les seues cançons d’una gran càrrega lírica. Com a músic, en comptades ocasions s’ha acostat a la poesia d’altres autors.

A finals del 2014 compon un tema que porta com a títol Fluids sonors sobre el poema Ulls, de Manel Alonso, i en gener del 2015 el grava en el seu estudi en format de maqueta.

Ulls forma part d’un petita col·lecció titulada La fulla trèmula de l’ésser, una part de la qual es va publicar l’any 2012 en l’antologia Quadern dels torsimanys/Cuaderno de los trujimanes (Editorial Germania).

El poema ens parla de la importància de la mirada personal en la creació i recreació d’un obra literària, una obra pensada també per a ser llegida en veu alta i, per tant, convertida en alguna cosa pareguda a la música.

En Fluids sonors trobem un Carles Enguix amb una veu marcadament soul, potent, espiritual, carregada d’emoció i sentiment, sobre uns arranjaments musicals  pop.

"CAVALLERS ARA VA DE BO" I GENT DEL DESERT

La lletra de la cançó Cavallers, ara va de bo, que el grup Gent del desert va incloure en el seu treball discogràfic Processionària (Comboi records, 2014), és una adaptació del poema de Manel Alonso Han portat el nen a la festa del terror, que forma part del poemari Correspondència de guerra, al qual se li han afegit un vers nou: «Cap mort no és estúpida», del poemari del mateix autor Com una òliba, i una tornada l’autor de la qual és Jesús Barranco. La música i els arranjaments són també de Barranco, que junt amb Xavi Torró han tingut cura de la gravació i mescla, i amb Javi Carnisser del màster.

Gent del desert és una banda que es caracteritza per un so eclèctic, transfronterer entre el folk autòcton i el d’arrel anglosaxona, el rock i la cançó d’autor. Amb els cantautors compartixen el gust per les lletres cuidades i la poesia.

Cavallers, ara va de bo es va estrenar en directe el 15 de juny del 2012 durant la presentació de l’antologia poètica Quadern dels torsimanys/Cuaderno de los trujimanes a les instal·lacions de les destil·leries Pla de Puçol.

El poema naix després de la lectura que fa el seu autor d’un reportatge sobre la vida dels xiquets i xiquetes que són reclutats a la força com a soldats i prostitutes en les guerres del continent africà, i d’una manera contundent i amb un inici que busca paral·lelismes amb la vida d’un infant occidental s’hi retrata una realitat d’una cruesa esfereïdora.

Jesús Barranco deixa caure la lletra sobre una base musical allunyada d’Àfrica, potser amb ecos del passat domini colonial britànic al continent, bressol de bona part dels conflictes actuals. Un so amb clares reminiscències de la música celta del passat i d’alguns grups musicals irlandesos del present, com ara The Cors. La cançó té un ritme molt marcat, ballable, és com el d’una marxa que desprén una gran atmosfera èpica. Hi destaquen els solos del flautí, a càrrec de Xavier Requena, els cors en la tornada de Miquel Barranco i la guitarra steel a càrrec d’Honorio Barranco, durant el solo de la qual s’escolta una veu que fa una mena d’uníson cantant My lagan love, un clàssic de la música d’Irlanda.

La contraposició de l’atmosfera musical amb la cruesa del missatge del poema creen un oximorón estétic, que la interpretació vocal de Jesús Barranco trenca, supera i fa bell a pesar de la seua duresa.

TÀPERA I "GEMEGANT EL TEU NOM"

L’any 1986, en col·laboració amb el professor Vicent Ferrer, vaig fer una selecció dels millors poemes que havia escrit fins aleshores i m’autopublique un quadern de poesia titulat A tu, del viatger estrany, una petita col·lecció de dotze poemes.

Deu anys més tard, aprofitant la posada en marxa de les separates de poesia de la revista L’Aljamia Quaderns de Rafalell, revisite els poemes i els reescric.

Aquestes dotze composicions, segons explicava el poeta Vicent Penya en el pròleg, «són uns poemes directes, plans, sense excessiva retòrica innecessària, on el poeta (el jo masculí anomenat viatger estrany) clama a una segona persona que té una presència constant en tots els poemes, a un tu femení que inunda de joia i d’angúnia aquest viatger...».

Una dècada més tard d’aquesta reedició el músic i cantant Manuel Garrido “Garri Campanillo” (exPep Laguarda i Tapineria) s’acosta al poemari sense cap idea preconcebuda i tria el poema número 8 per a fer una cançó sota el títol de Gemegant el teu nom.

Un parell d’anys després el grup Tàpera, del qual forma part Garri, decidix incloure el tema en el seu nou treball discogràfic, A la muntanya, aleshores Josep Vicent Tallada vist la cançó amb uns arranjaments musicals per a fer-la entrar de ple en l’estil del grup, folk d’origen nord-americà marcadament eclèctic que rep influències del blues, del rock, del jazz, de la nova cançó i del pop.

Tàpera és una banda amb un contacte molt fluid amb la poesia valenciana, alguns dels seus membres formen part del grup Oh foll amor! en el qual també participa el poeta i rapsode Pau Sanchis.

Gemegant el teu nom és un text dramàtic que ens parla del naufragi personal que ha patit el poeta víctima d’una ruptura provocada pel desamor. Al bell mig de la foscor que el nega el nom de l’estimada és una llum que el salva de l’enfonsament final.

El tàndem Garri-Tallada opta per traure-li una mica de ferro al dramatisme de la lletra, evitant de caure en la temptació d’afegir-li una melodia trista, i deixen caure la lletra sobre una lírica esperançadora, que invita a jugar amb la fantasia d’una possible resposta.

En la cançó intervenen una flauta i un baix que durant la gravació van estar a càrrec de Josep Vicent Tallada, i una guitarra acústica i la veu inconfusible de Garri.

El tema, com el mateix poema, és senzill, directe, sense artificis ni retòriques sonores banals i és possiblement en aquests trets on rau la seua força i bellesa.

"DONA" I CARLES PASTOR

Dona és un dels seixanta poemes que conformen el llibre Correspondència de guerra (Editorial Aguaclara, 2009), un recull de poesia que va obtindre el Premi Paco Mollà 2008 i del qual el crític Josep Antoni Fluixà va dir en el pròleg que és «un combat vital amb la paraula per fer d’aquesta un recurs o una ferramenta de diàleg, de debat, de denúncia, de convenciment, capaç de fer-nos reflexionar, rectificar i millorar».

Dona és un poema de vers lliure de setze versos, dividit en quatre estrofes el primer vers de cada una de les quals comença per la paraula dona usada com una crida a una víctima del maltractament masclista. El seu discurs està ple d’imatges provinents del món de les rondalles tradicionals, així com de la tradició catòlica.

L’autor no es conforma a parlar només del maltractament que pateixen moltes dones per part d’una parella o una exparella, també ho fa de la discriminació que patixen per part d’una societat patriarcal i avariciosa.

L’any 2011 el músic Carles Pastor va seleccionar-lo perquè formara part del treball discogràfic Els ulls de Bob, on aquest cantant provinent del rock posà veu i música a onze poetes valencians vius: Jaume Pérez Montaner, Ramon Guillem, Teresa Pasqual, Maria Fullana, Encarna Sant Celoni, Francesc Mompó, Berna Blanch, Isabel Robles, Enric Monforte, Eusebi Morales i Manel Alonso.

El tema, amb notables influències del blues i del pop-rock d’autor, fou gravat als estudis Xaloc de l’Olleria amb la col·laboració de músics com ara Juanjo Blanco o Pere Rodenas, tots dos provinents de grups de folk valencians.

Carles Pastor va interpretar-lo acompanyat per Miquel Gil (exAl Tall). La seua veu càlida comença a cantar en solitari i ho fa al llarg de la primera estrofa. Després, en la segona estrofa, és la veu trencada, de barranc profund que diria el poeta Francesc Mompó, de Miquel Gil la que pren el relleu tot produint un canvi de registre brusc i alhora interessant.

Miquel Gil, un home amb gran ofici i una llarguíssima i brillant trajectòria, fa una aportació onomatopeica al quart mot que resumix en una queixa tot el dolor del qual ens parla el poema.

Les dues estrofes finals les interpreten a duet els dos cantants amb una contraposició notable de veus sobre un fons musical de mig temps ric en matisos. Es tracta d’una cançó densa on la música subratlla amb intensitat i bon gust els moments més dramàtics del text.

L’any 2012 un equip dirigit pel poeta Marc Gomar va realitzar un vídeo sobre la cançó.