"CAVALLERS ARA VA DE BO" I GENT DEL DESERT

La lletra de la cançó Cavallers, ara va de bo, que el grup Gent del desert va incloure en el seu treball discogràfic Processionària (Comboi records, 2014), és una adaptació del poema de Manel Alonso Han portat el nen a la festa del terror, que forma part del poemari Correspondència de guerra, al qual se li han afegit un vers nou: «Cap mort no és estúpida», del poemari del mateix autor Com una òliba, i una tornada l’autor de la qual és Jesús Barranco. La música i els arranjaments són també de Barranco, que junt amb Xavi Torró han tingut cura de la gravació i mescla, i amb Javi Carnisser del màster.

Gent del desert és una banda que es caracteritza per un so eclèctic, transfronterer entre el folk autòcton i el d’arrel anglosaxona, el rock i la cançó d’autor. Amb els cantautors compartixen el gust per les lletres cuidades i la poesia.

Cavallers, ara va de bo es va estrenar en directe el 15 de juny del 2012 durant la presentació de l’antologia poètica Quadern dels torsimanys/Cuaderno de los trujimanes a les instal·lacions de les destil·leries Pla de Puçol.

El poema naix després de la lectura que fa el seu autor d’un reportatge sobre la vida dels xiquets i xiquetes que són reclutats a la força com a soldats i prostitutes en les guerres del continent africà, i d’una manera contundent i amb un inici que busca paral·lelismes amb la vida d’un infant occidental s’hi retrata una realitat d’una cruesa esfereïdora.

Jesús Barranco deixa caure la lletra sobre una base musical allunyada d’Àfrica, potser amb ecos del passat domini colonial britànic al continent, bressol de bona part dels conflictes actuals. Un so amb clares reminiscències de la música celta del passat i d’alguns grups musicals irlandesos del present, com ara The Cors. La cançó té un ritme molt marcat, ballable, és com el d’una marxa que desprén una gran atmosfera èpica. Hi destaquen els solos del flautí, a càrrec de Xavier Requena, els cors en la tornada de Miquel Barranco i la guitarra steel a càrrec d’Honorio Barranco, durant el solo de la qual s’escolta una veu que fa una mena d’uníson cantant My lagan love, un clàssic de la música d’Irlanda.

La contraposició de l’atmosfera musical amb la cruesa del missatge del poema creen un oximorón estétic, que la interpretació vocal de Jesús Barranco trenca, supera i fa bell a pesar de la seua duresa.

TÀPERA I "GEMEGANT EL TEU NOM"

L’any 1986, en col·laboració amb el professor Vicent Ferrer, vaig fer una selecció dels millors poemes que havia escrit fins aleshores i m’autopublique un quadern de poesia titulat A tu, del viatger estrany, una petita col·lecció de dotze poemes.

Deu anys més tard, aprofitant la posada en marxa de les separates de poesia de la revista L’Aljamia Quaderns de Rafalell, revisite els poemes i els reescric.

Aquestes dotze composicions, segons explicava el poeta Vicent Penya en el pròleg, «són uns poemes directes, plans, sense excessiva retòrica innecessària, on el poeta (el jo masculí anomenat viatger estrany) clama a una segona persona que té una presència constant en tots els poemes, a un tu femení que inunda de joia i d’angúnia aquest viatger...».

Una dècada més tard d’aquesta reedició el músic i cantant Manuel Garrido “Garri Campanillo” (exPep Laguarda i Tapineria) s’acosta al poemari sense cap idea preconcebuda i tria el poema número 8 per a fer una cançó sota el títol de Gemegant el teu nom.

Un parell d’anys després el grup Tàpera, del qual forma part Garri, decidix incloure el tema en el seu nou treball discogràfic, A la muntanya, aleshores Josep Vicent Tallada vist la cançó amb uns arranjaments musicals per a fer-la entrar de ple en l’estil del grup, folk d’origen nord-americà marcadament eclèctic que rep influències del blues, del rock, del jazz, de la nova cançó i del pop.

Tàpera és una banda amb un contacte molt fluid amb la poesia valenciana, alguns dels seus membres formen part del grup Oh foll amor! en el qual també participa el poeta i rapsode Pau Sanchis.

Gemegant el teu nom és un text dramàtic que ens parla del naufragi personal que ha patit el poeta víctima d’una ruptura provocada pel desamor. Al bell mig de la foscor que el nega el nom de l’estimada és una llum que el salva de l’enfonsament final.

El tàndem Garri-Tallada opta per traure-li una mica de ferro al dramatisme de la lletra, evitant de caure en la temptació d’afegir-li una melodia trista, i deixen caure la lletra sobre una lírica esperançadora, que invita a jugar amb la fantasia d’una possible resposta.

En la cançó intervenen una flauta i un baix que durant la gravació van estar a càrrec de Josep Vicent Tallada, i una guitarra acústica i la veu inconfusible de Garri.

El tema, com el mateix poema, és senzill, directe, sense artificis ni retòriques sonores banals i és possiblement en aquests trets on rau la seua força i bellesa.

"DONA" I CARLES PASTOR

Dona és un dels seixanta poemes que conformen el llibre Correspondència de guerra (Editorial Aguaclara, 2009), un recull de poesia que va obtindre el Premi Paco Mollà 2008 i del qual el crític Josep Antoni Fluixà va dir en el pròleg que és «un combat vital amb la paraula per fer d’aquesta un recurs o una ferramenta de diàleg, de debat, de denúncia, de convenciment, capaç de fer-nos reflexionar, rectificar i millorar».

Dona és un poema de vers lliure de setze versos, dividit en quatre estrofes el primer vers de cada una de les quals comença per la paraula dona usada com una crida a una víctima del maltractament masclista. El seu discurs està ple d’imatges provinents del món de les rondalles tradicionals, així com de la tradició catòlica.

L’autor no es conforma a parlar només del maltractament que pateixen moltes dones per part d’una parella o una exparella, també ho fa de la discriminació que patixen per part d’una societat patriarcal i avariciosa.

L’any 2011 el músic Carles Pastor va seleccionar-lo perquè formara part del treball discogràfic Els ulls de Bob, on aquest cantant provinent del rock posà veu i música a onze poetes valencians vius: Jaume Pérez Montaner, Ramon Guillem, Teresa Pasqual, Maria Fullana, Encarna Sant Celoni, Francesc Mompó, Berna Blanch, Isabel Robles, Enric Monforte, Eusebi Morales i Manel Alonso.

El tema, amb notables influències del blues i del pop-rock d’autor, fou gravat als estudis Xaloc de l’Olleria amb la col·laboració de músics com ara Juanjo Blanco o Pere Rodenas, tots dos provinents de grups de folk valencians.

Carles Pastor va interpretar-lo acompanyat per Miquel Gil (exAl Tall). La seua veu càlida comença a cantar en solitari i ho fa al llarg de la primera estrofa. Després, en la segona estrofa, és la veu trencada, de barranc profund que diria el poeta Francesc Mompó, de Miquel Gil la que pren el relleu tot produint un canvi de registre brusc i alhora interessant.

Miquel Gil, un home amb gran ofici i una llarguíssima i brillant trajectòria, fa una aportació onomatopeica al quart mot que resumix en una queixa tot el dolor del qual ens parla el poema.

Les dues estrofes finals les interpreten a duet els dos cantants amb una contraposició notable de veus sobre un fons musical de mig temps ric en matisos. Es tracta d’una cançó densa on la música subratlla amb intensitat i bon gust els moments més dramàtics del text.

L’any 2012 un equip dirigit pel poeta Marc Gomar va realitzar un vídeo sobre la cançó.

TROBADA D'ESCRIPTORS DE L'HORTA NORD AL PUIG

L’ajuntament del Puig de Santa Maria , dins del IV Festival Literari Gutenberg que es desenvolupà entre els dies 17 i 21 de desembre, va convocar als escriptors de la comarca de l’Horta Nord per tal de participar en una lectura col·lectiva de la seua obra a la biblioteca municipal. Prèviament varem poder visitar el Museu de la Impremta i les Arts Gràfiques, ubicat al Reial Monestir dels Pares Mercedaris.

Després de la lectura, l’ajuntament ens va atorgar la Distinció Gutenberg, 2014, pel nostre treball compromés amb la creació literària en valencià, un treball que prestigia la nostra llengua i fomenta l’amor al llibre i a la lectura entre la ciutadania.

El Festival Gutenberg és un esdeveniment cultural integrat al projecte El Puig vila del llibre, una iniciativa municipal que pretén difondre el món del llibre i la lectura des de l’únic municipi de l’Estat Espanyol que compta amb un museu de la impremta, el segon més important del món.

D'APLEC POÈTIC PER MONTBLANC

Allò que se’n diu una jam és un terme que arriba a nosaltres des de l’altra ribera de l’oceà Atlàntic a través de la música i, concretament, del jazz. Una jam és una sessió d’improvisació sobre unes bases rítmiques. Perquè sense ser músic ni aficionat al jazz els parle de jam?, doncs, perquè aquest plujós cap de setmana he participat en un aplec de poetes que els organitzadors han tingut l’ocurrència de batejar com a Jam Poètica, una idea, des del meu punt de vista, no massa encertada, ja que els poetes que ens aplegàrem a la ciutat de Montblanc fem una poesia gens improvisada, el títol de jam li haguera escaigut més si allí s’hagueren reunit un grapat de bertsolaris, per exemple. Treta aquesta punxa que em coïa, passe a fer el relat del meu pas per la capital de la Conca de Barberà. La bellesa de la ciutat i l’aplec en si van pagar la pena dels prop de sis-cents quilòmetres que vam fer sota la pluja entre l’anada i la tornada.

Montblanc és una vila amb el títol de ducal des del 1387, de 7.409 habitants, envoltada de muntanyes, les de Prades i la serra Miramar. Muntanyes que durant la nostra estada estaven desdibuixades pels núvols baixos. Es troba a mig camí entre Tarragona i Lleida i naix el 1163 com una plaça forta en la conquesta d’allò que es denomina la Catalunya Nova. La seua màxima esplendor l’abasta durant l’Edat Mitjana, un temps del qual es conserva un preciós i cuidat nucli antic que el 1947 va ser declarat conjunt monumental i artístic.

Vam arribar-hi el divendres tot just a l’hora de sopar i ens van instal·lar a la fonda de l’Àngel, a la plaça del mateix nom, al costat del call dels jueus, on vam passar la nit. Es tracta d’un edifici datat a cavall dels segles xiii i xiv convenientment restaurat i en el qual els seus propietaris ens van fer sentir com a casa.

L’endemà, després d’un magnífic esmorzar (trobe que els valencians més que de tapes som de bons esmorzars), en el qual no va faltar el pa de pagés amb tomata pel qual sent una vertadera devoció i que m’agrada assaborir només en els meus viatges a Catalunya, on també m’agrada tastar els seus rics i variats vins. L’endemà, dic, a la plaça de sant Francesc, on és l’església del convent del mateix nom del segle xiii, on dinaríem més tard, i en companyia d’unes guies turístiques vam iniciar un incidental recorregut per la vila, on després d’atendre les explicacions de les guies anàvem fent lectura dels nostres poemes.

Montblanc és una meravella per als sentits. Està ben conservada i té espais d’un gran valor històric i arquitectònic, com ara les seues muralles amb torres i portals, la plaça major amb els porxos de cal Malet, l’església de Santa Maria la Major, la de sant Miquel, l’antic Hospital de Santa Magdalena amb un pou preciós en el seu claustre central...

Vam tastar les coques de Montblanc, delicioses, i vam llegir i escoltar molta poesia.

A l’aplec no sols van assistir poetes sinó també rapsodes i músics que ens van oferir algunes de les millors interpretacions poètiques del dia, com ara ho feren els valencians Elvira Carbonell, Joan Femenia o Carles Enguix.

Bona part de la poesia que es va llegir entra dins de la poètica de l’experiència, del realisme intimista, encara que també es van llegir textos de caràcter reivindicatiu lligats a la llengua en la qual tots els allí presents ens expressàvem, o declaradament de denúncia política i social. On destacaren per punyents i combatius els dels valencians Miquel Català i Francesc Mompó. Només un poeta va llegir un text en una altra llengua, Àngels Moreno, que ens va delitar amb una versió en portugués d’un poema seu.

La pluja ens va obligar a refugiar-nos en diversos indrets on l’acústica no era la més convenient per a una lectura de poesia. Així i tot, amb la bona predisposició que portàvem vam gaudir-ne. Com a poeta vaig tindre sort, ja que dues dones triaren poemes meus per a llegir-los; la meua parella, Pilar, que va fer un gran esforç per a superar la seua por escènica, i la novel·lista tarragonina Coia Valls, amb moltes més taules i una dicció magnífica.

La trobada, com totes les trobades, va servir per a conéixer gent i renovar amistat. Encara que l’important eren les paraules convertides en poemes i el paisatge urbà d’una vila on la pluja accentuà durant unes hores la seua bellesa.

ES PRESENTA AL CICLE "ENTRE LLETRES I VINS" EL LLIBRE "VIA DEI BONSAI"

Divendres per la nit vaig tindre la sort de ser coprotagonista d’una de les activitats literàries més sibarites que es fan darrerament a la comarca de l’Horta de València, Entre lletres i vins, que un divendres de cada mes té lloc al restaurant La Matandeta situat a la carretera d’Alfafar al Saler al bell mig de les marjals.

L’altre protagonista de la nit fou el celler Altolandon de la denominació d’origen La Manchuela, una comarca de Conca propera al Racó d’Ademús i la província de Terol.

La idea és magnífica i atrevida en temps de crisi econòmica com l’actual, maridar la cultura del vi, del vi d’autor, amb la literatura al llarg d’un sopar, també d’autor, en el qual els assistents interpel·len els dos protagonistes.

El restaurant que s’ubica sobre el que va ser la granja de la família Matanda de Sedaví el porta ja la segona generació, els de la primera fan de magnífics amfitrions de l’acte, María Dolores Baixauli la Matandeta en l’aspecte literari i el seu marit en l’enològic.

Durant el sopar vaig tindre la sort que la poeta Pura Peris em presentà al públic assistent. Pura no sols es va centrar en el llibre de què havíem de parlar aquella nit, sinó que va anar més enllà, oferint mostres de la meua poesia i el meu dietarisme. Va ser també ella al llarg de la vetlada una de les persones que més va intervindre llegint alguns dels meus poemes tant en valencià com en castellà. Una altra de les que també van intervindre i que fins i tot es va atrevir a llegir un dels contes en italià de Via dels Bonsais va ser María Dolores Baixauli, que d’una manera intel·ligent assenyalà diversos aspectes del meu treball com ara el meu gust per la utilització de la figura retòrica de l’oxímoron (la combinació en una paraula, en una expressió, de dos significats oposats o que s’exclouen mútuament), així com la quantitat de personatges amb problemes amb la beguda que apareixen en el recull de contes Els somriures de la pena. «Més que valencians pareixen irlandesos», li vaig contestar de broma. També vaig tindre la colossal sort de comptar amb la complicitat i col·laboració del rapsode de Pego Joan Femenia, que aquella nit estava sembrat. Ens va llegir un poema inèdit, que segurament restarà inèdit perquè l’he escrit per a mi i la meua gata Perla, i que porta com a títol Benvingut a Pouet, així com diversos contes del llibre El carrer dels Bonsais. Joan, amb gran encert, entre plat i plat va saber captar l’atenció dels assistents, a cada tast més seduïts per una certa anarquia i dispersió en les converses.

Pel que fa als vins, el celler Altolandon, que té la finca al terme de Landete, a més d’un miler de metres sobre el nivell de la mar, es van oferir un tast dels seus millors caldos, un de blanc i dos de negres.

He de dir que, com a consumidor, sóc més partidari dels vins blancs que dels negres, i més de cara a la nit. Els negres em desperten (i mai millor dit) una set d’aigua inextingible. El blanc m’assenta millor i trobe que va més amb el meu caràcter.

Ara, el blanc que ens van presentar és el blanc més groc que he vist en la vida. Alguns potser pensareu que estava oxidat, però no, és un vi amb cos que es pot beure, com algú va afirmar al llarg de la nit, com un negre. Supera la prova d’un cert calfament a causa de la temperatura ambient que la majoria no superen. Un vi amb varietat de raïms Chardornay i Petit Marseng.

També ens van presentar dos negres, vins d’un tast equilibrat i amb un to balsàmic.

La tertúlia, per raons d’origen d’uns i altres, va ser multilingüe, en italià pel llibre que es presentava, en castellà pel celler i en valencià per l’escriptor, i la veritat és que va funcionar a pesar del que algunes ments retrògrades podrien pensar, perquè amb bona voluntat i tolerància la gent de la Romania ens entenem bastant bé. A més, la literatura té un component musical que sense acabar d’entendre’n el missatge podem arribar a captar i gaudir de la seua bellesa.

"CRÒNIQUES DES DE L'INFERN" AL 36 APLEC DELS PORTS.

Com el protagonista de La malagueña de Barxeta, el llibre Cròniques des de l'Infern continua recorrent les comarques valencianes. 

El passat vint-i-set de juliol es va presentar a Sorita, una localitat de poc més de dos cents habitants que enguany ha estat encarregada d'acollir i organitzar el 36 Aplec dels Ports. Dins dels diversos actes d'aquest esdeveniment en els que la música tenia un gran protagonisme també va haver moments, pocs, per a la literatura, i un d'ells va ser el de la presentació de dos títols del catàleg d'Onada edicions, El viatge de Libori de Mònica Segura i Cròniques des de l'infern.  

La presentació va ser un acte senzill que a pesar de la calor regnant va aconseguir reunir una trentena de persones que escoltaren amb atenció les paraules dels dos autors. 

PD. Vos deixe ací una nova estrofa per a La malaguenya de Barxeta:

"Mira si he corregut terres

que he estat en Algemesí,

en Alcoi, Gata, Monòver

en Silla, Torrent i ací."