QUADERN DELS TORSIMANYS

Per Pasqual Mas i Usó

Manel Alonso, Quadern dels Torsimays / Cuaderno de los trujimanes, Germania, Alzira, 2012.

Per presentar Manel Alonso cal dir que es tracta d’una persona polièdrica, i no perquè amague una personalitat a cada cantó, almenys jo no ho sé, sinó perquè reïx en moltes facetes del panorama cultural. És poeta, narrador, editor i no para d’engegar projectes. Fa vora 20 anys que ens coneixem i mai no l’he vist sense una idea rondinant-li pel cap; d’altra banda, si avui és ací, no és només per contar-lo entres els meus amics, sinó pel seu despert olfacte literari.

         Encara que el vaig conèixer com narrador, ja que vam coincidir en una editorial que ens va llançar al món de les lletres allà cap a l’any 1993 amb sengles novel·les, és en la poesia, siga el tema amb què s’enfronte, on més incisiu, combatent i expeditiu es manifesta.

En la seua vessant poètica, Manel Alonso va començar amb A tu, del viatger estrany, en 1986; recorde especialment Amb els plànols del record, que va publicar en 1994, i, sobretot, Com un òliba, de 2002. És aquesta darrera obra, ja de maduresa, ben organitzada, amb referents simbòlics de gran força, on el subjecte poètic vigila per tal de destil·lar la paraula poètica. Vaig tindre l’honor de fer-li el pròleg a aquest llibre i mai no li ho agrairé prou.

Fins a sis poemaris ens ha lliurat Manel Alonso, dels quals n’ha fet dues antologies que corresponen a dues dècades de producció poètica: Les hores rehabitades (2002) i la que ara ens ocupa, Quadern dels Torsimays / Cuaderno de los trujimanes (2012) que, a més, afig al poema de l’autor la traducció d’un col·lega.

Diu el Diccionari de la Llengua Catalana, que «faraut» o «torsimany» significa representant o portaveu de l’autor encarregat de recitar el pròleg o la introducció de l’obra». També diu el mateix Diccionari que «torsimany» equival a intèrpret. La qual cosa vol dir que jo comparec davant de vosaltres com un torsimany doble: en qualitat de presentador i en qualitat de traductor, ja que Manel Alonso em va brindar la possibilitat de traslladar al castellà un dels seus poemes més exquisits. A més, aquesta paraula que es mastega tan agust, «torsimany», remet al món del teatre: intèrpret també és el que desenvolupa un paper en escena i cal destacar com l’editorial Germania ha tingut aquest concepte present a l’hora de dissenyar la portada, ja que podreu veure com el personatge napolità de la Commedia dell’Arte «Politxinel·la» n’ocupa el centre. Un personatge servidor que també esbronca si cal; amb caràcter, vaja; com la veu poètica de Manel Alonso.

Estem, per tant, davant d’un llibre cuidat en diversos aspectes, fins i tot en les tintes elegides, negra per la versió original i roja per la traducció al castellà. Per què roja? Sense conèixer el motiu de l’elecció del color, el roig, podem aventurar, esdevé homenatge a un altre poeta, a Max Aub, gran fals traductor, quan afirma que «las poesías, traducidas, pierden tanta sangre que no hay transfusión que valga.»

La referència a Itàlia amb el politxinel·la de la portada no és l’única: «Traduttore, traditore», ens recorda en la introducció el propi Manel Alonso; o siga, qui tradueix, traeix; la traducció, potser per això, sempre ha gaudit d’un desprestigi immerescut i possiblement ningú no l’ha estudiada millor que George Stenier en After Babel, llibre de lectura imprescindible per a qualsevol amant de la literatura. D’altra banda, ens podríem fer la següent pregunta: És que quan escrivim, en fer servir fórmules sintàctiques, seleccionar el lèxic, etc. no estem traslladant allò que sentim al llenguatge? És per això que, una vegada més, Max Aub recorda en la «Nota preliminar» de la seua Antología Traducida que  «todo poema es, está, ya, a su manera, traducido.» Aquesta afirmació iguala el creador que tradueix la realitat, al torsimany, que tradueix d’una llengua a l’altra. I també s’igualen si pensem que la tasca del traductor és la de dir el mateix que el poeta ha sentit, però en un altre idioma; no es tracta, per tant, de substituir paraules d’idiomes diferents, sinó de traslladar el que poeta ha sentit. Així, encara que el traductor viu un sentiment de préstec, la seua creació pot considerar-se, també, com original. Veureu que és una manera de valorar la traducció, la meua i la dels meus nombrosos col·legues, que hem partit dels versos del poeta i amic de Puçol Manel Alonso. Aquesta vindicació, però, està de sobra, ja que el propi autor, potser per agrair als traductors la seua tasca, se’n refereix com que han «fent seu el que un dia va ser meu».

Aquest Quadern dels torsimanys, veieu com el poeta fa en el títol un homenatge als traductors del seus poemes en cedir-los protagonisme, és, a més, una antologia del quefer poètic de Manel Alonso. Trobem poemes de Correspondència de guerra (2009) i de Si em parles del desig (2010), però, sobretot, el llibre contribueix a reunir poemes esparsos que han format part de llibres col·lectius o de revistes; tota una estratègia que atorga al llibre un valor més: qui coneixia l’obra de Manel Alonso, trobarà poemes desconeguts que ací augmenten el seu valor entre altres veus del poeta.

Si fem un seguiment temàtic dels poemes, trobarem les constants que caracteritzen el poeta. En Correspondència de guerra (2009) trobem la reivindicació social i, fins i tot política, com a bastiment del quefer poètic en “Un poeta no és cap corresponsal de guerra”, “Darrere d’un genocidi” i “Europa”; la utopia en “Indaga en els engranatges”; i problemes socials com l’emigració en “Cauen les persianes”, els xiquets soldats en “Ha portat el nen”, la discriminació religiosa en “S’estén el temps sobre les llambordes” o l’atur en “Diürn amb harmònica”.

Els poemes de Si em parles del desig (2010) se centren en el record d’experiències amoroses, sovint amb navegació sexual, i d’ací l’al·lusió a peces de vestir, parts de cos femení i al coit, com en “Entrar”.

Els poemes restants són xicotetes col·laboracions que, com he avançat, ha reunit l’autor. En l’inèdit Petjagollal continua amb el tema de l’amor, però més consuetudinari, més de cada dia, amb menys embranzida.

La fulla trèmula de l’ésser (2011) es torna més passional i lliga l’experiència amorosa i l’apropament a l’estimada a la recerca de les paraules per la creació del poema.

Contrades reuneix poemes de 2005 i 2010 que fan menció de geografies que han copsat el poeta, des de la Marjal del Moro, a muntanyes com el Garbí, l’Oronet de Nàquera i el Mirador dels Rebalsadors de la Serra Calderona. Són poemes descriptius, de vers llarg i poblat de Natura, una Natura que serena l’ànima del poeta.

A continuació Manel Alonso ens presenta una mena d’evocació a partir d’una experiència musical: Tot escoltant Seven Romances on poems of Alexander Blok de Dimitri Xostakóvitx. El matrimoni Rostropovitx-Vishnevskaya va inspirar el poeta simbolista rus de San Petersburg, Alexander Blok, quan aquest estava a punt de morir-se i quan Xostakóvitx va proposar una col·laboració als Rostropovich  i Vishnevskaya, aquestos li van oferir el poemes que els havia enviat Blok, i Xostakóvitx va composar la Suite per a soprano i trio amb piano, op. 127, i d’ací directe a Manel Alonso que els ha llevat el títol que els individualitzava en la seua primera versió i els ha numerat: per exemple: «I. Pacte d’amor» ací és només I, i «III. El bes», ací és III. Manel només ens selecciona dos poemes que ajuden a entendre l’amor de parella: home-dona, intrument-músic, poeta-llenguatge: «segell d’amor / pacte de lliurança». Però la cadena Rostropovitx-Vishnevskaya, Alexander Blok, Dimitri Xostakóvitx, Manel Alonso encara no ha acabat, ja que hem de considerar la traducció de Germán Vigo i la de l’amic Juan Luis Bedins. El seguiment d’aquestos poemes és apassionant, i també el resultat.

I per tancar ens regala un nou inèdit, Poemes per a Joan, que data en 2011 i on vull recolzar-me per tornar al principi de la meua introducció, quan m’he referit a com el poeta tradueix la realitat en paraules, és un torsimany, de la mateixa manera que el traductor trasllada les paraules un altre torsimany d’una llengua a l’altra. Només cal seguir els versos que tanquen el llibre:

El poeta és el torsimany necessari,

el seu esguard és capaç de descobrir el detall

més petit, però no per això menys important.

el poeta posa un nom i un adjectiu a cada cosa,

fixa el paisatge i el temps

amb l’estructura artesana d’un vers.

****

Text llegit a la presentació del llibre. Sagunt, 27 de setembre de 2012. 20:00. Biblioteca.

QUADERN DELS TORSIMANYS A SAGUNT

La vesprada del 27 de setembre de 2012 el cel estava cobert de núvols grisos i plovia a Sagunt. Malgrat la baixada de temperatures i la humitat un grup de persones amants de la poesia es va aplegar a la biblioteca per a sentir parlar de poesia i escoltar la lectura d’alguns poemes, l'excusa, la presentació de l'antologia poètica Quadern dels torsimanys/ Cuaderno de los trujimanes.

L’escriptor i gestor cultural Albert Forment amb el seu posat característic prengué la paraula per a presentar l’acte.  Forment va fer al públic cinc cèntims sobre la vida i obra dels escriptors Pasqual Mas i Manel Alonso i Català, presentador i autor de l’obra respectivament. De colp i volta es va sentir el clic de la càmera de Federic Aznar, el qual començava a deixar constància gràfica de l’acte.

Després prengué la paraula Pasqual Mas, que amb saviesa va anar construint un discurs en el que desvetllava amb intel·ligència les claus de la poètica d’Alonso així com els misteris de la reinterpretació continua que és l’art i la literatura. Vicent Penya, entre el públic, somrigué amb complicitat. Una veu anònima d'entre els presents interrompre  Mas per a afegir una modesta opinió que el Pasqual agraí i usà per a reafirmar-se en les seues paraules. Després tancà el seu discurs amb la lectura d’un poema del llibre a un mateix temps que es reivindicava com un torsimany més.

Aleshores va prendre la paraula Manel Alonso i evitant els paranys de l’emoció que el solen fer caure en el silenci, parlà de la gènesi del llibre i tot seguit feu una lectura en valencià i en castellà dels poemes recollits en l’antologia. Roser Furió, en primera fila, amb el llibre a les mans, mussitava cadascun dels versos com un acompanyament gairebé silenciós i coral.

A petició de l’autor, Pasqual Mas i Antonio Murgui, al que acompanyava l’historiador Julio Badenes, van llegir un parell de poemes i tot seguit es va donar per conclosa la presentació.

En tancar la biblioteca morvedrina, els carrers continuaven molls, la tardor enguany havia aconseguit que l’estiuet de sant Miquel no es produira, encara que no havia aconseguit desfer el petit miracle d’una reunió de coneguts, amics i saludats al voltant d’un pomell de versos.

Els ponents acabaren la nit a la taverna de la Serp, en la pujada del castell, gaudint d’un menú romà.

Llarga vida a la paraula, llarga vida a la poesia.

Fotografies de Federic Aznar

QUADERN DELS TORSIMANYS/CUADERNO DE LOS TRUJIMANES

Per Xavier Aliaga 

Quadern dels torsimanys/Cuaderno de los trujimanes

Manel Alonso i Català

Col·lecció Plaerdemavida. Editorial Germania. Alzria, 2012 

En un context tan orfe de traduccions a unes altres llengües com el nostre, cal celebrar l’aparició d’aquest volum bilingüe, que recull una tria de poemes de Manel Alonso del període 2002-2012 traduïts al castellà per diversos autors. A més de servir com a resum de l’etapa de maduresa d’un dels poetes valencians més apreciables, el recull  té altres focus d’interés: esdevenir un pòrtic per a nous lectors i, també, per a donar a conèixer les versions en castellà de l’obra d’Alonso a càrrec de María Carmen Saez, Mercè Climent, Agustí Peiró, Berna Blanch o Manuel García Pérez, entre altres.

Publicat al suplement Quadern del diari El País, 19 de septembre de 2012.

"POUET", UN CONCURS DE FOTOGRAFIA PER A UN ESPAI LITERARI

Aquest estiu, amb l’excusa del meu cinquantè aniversari i després d’haver-ho consultat amb l’home que sempre va amb mi, vaig decidir posar en marxa el I Certamen de Fotografia POUET.

Alguns de vostés es preguntaran perquè Pouet, doncs molt senzill, perquè aquest és el nom de l’espai imaginari on passen gran part de les narracions que escric.

Per a poder participar només calia enviar una fotografia original d’un lloc, qualsevol lloc que portara eixe nom, per suposat calia que el lletrer amb el nom es veiera amb la foto. El termini es va tancar el passat 22 d’agost i tots els participants compliren o no les bases van tindre un llibre de la meua autoria de regal.

D’entre les fotos que m’han enviat que complien amb tots els punts de les bases hi ha la de l’escriptor Vicent Sanz i Arnau feta a Xert. 

I la de Cesk Xagal feta a la Vall d’Alcala i que recorda el Tractat del Pouet.

Després Juli Fenollar m’ha enviat unes fotografies de l'aqueducte, bassa i font de Pouet en el municipi de Salem (Vall d’Albaida)

i Joan Calsapeu-Layret m’ha enviat unes fotografies de pouets de Tossa de Mar (les dues primeres) i de Girona.

Hi ha, com és el cas de Francisco José Sanchis García “Plati”, que ha realitzat un petit truc fotogràfic i ha convertit la plaça Major de Sagunt en un racó del meu Pouet imaginari.

Encara que els membres de l’organització érem pocs, jo i l’home que sempre m’acompanya, gràcies a la tecnologia nova i no tan nova hem aconseguit que aquesta primera edició del certamen no fora un fracàs.

Totes aquestes propostes em fa plantejar-me la necessitat de canviar alguns aspectes de les bases per a la segona edició del Certament que volguera posar en marxa per aquest hivern.

Abans de concloure l’article voldria agrair a l’escriptora Dolors Jimeno i a l’Intersindical Valenciana per haver-s’hi fet eco del certamen i a Vicent, Cesk, Joan, Juli i Francisco per col·laborar.

MANEL ALONSO I ELS TORSIMANYS

Per Albert Calls i Xart

Quadern dels torsimanys / Cuaderno de los trujimanes, publicat per Germania, és una nova antologia del poeta valencià de Puçol Manel Alonso i Català.

D’entre tots els seus treballs, aquest és el que té una vocació de projecció més universalista, per això els poemes en llengua catalana estan traduïts al castellà, en un senzill pas que permetrà que la veu personal de l’autor de ‘Can Perla’ arribi a un públic molt més ampli.

Aquesta nova experiència literària se suma, a més, a poemes seus publicats en d’altres llengües com el gallec, l’asturià, el portuguès, el basc, l’occità, el romanès, el sard, el croat, l’eslové, l’alemany, l’anglès, el francès o l’italià.“Tot un luxe del qual m’agrada gaudir en privat com si de música es tractara, perquè la poesia és parenta directa de la música quan no esposa amatent”, apunta l’escriptor en el text introductori del llibre.

Textos èdits i d’altres d’inèdits, a dues veus –o millor dit a dues llengües– s’apleguen en aquest condensat i intens volum, que permet el joc de la trasllació i de veure com les altres parles projecten l’obra en l’espai i en el temps, empenten, ajuden a conèixer. Precisament, malgrat Alonso ens avisa al pròleg de la traïdoria que pot suposar la traducció, aquest no és el cas, i la possibilitat de poder contrastar algunes de les millors peces d’aquest conjunt del corpus de l‘autor puçolià, fan que en el domini de les dues llengües veïnes es puguin localitzar i absorbir noves formes expressives.

El Quadern dels torsimanys és una nova caixa d’eines literària de Manel Alonso i Català, poeta i escriptor que un dia va començar a escriure preguntant-se per la ‘veu d’un poble’ i que va acabar fusionant-se amb la seva nació primer, i després amb el col·lectiu universal dels escriptors i la pròpia existència, com es pot constatar en els seus textos.

La poesia aplegada en aquest treball pertany a obres com Correspondència de guerra, Si em parles del desig, Petjagollal, La fulla trèmula de l’ésser, Contrades, Tot escoltant Seven Romances on Poems of Alexander Blok  de Dmitri Xostakóvitx  i Quadern per a Joan.

També hi ha una llarga nòmina de traductors als quals cal agrair la trasllació de la veu poètica d’Alonso. Ells també són els protagonistes d’aquest nou ‘espectable literari’ que fan possible els torsimanys, reinterpretant els poemes en català.

Alhora, indubtablement, en el llibre s’hi troba el millor Manel Alonso, el que ens parla de la vida, de la mort, de les persones i de la gran comèdia de l’art, la humana en definitiva. Per això, potser, amb tota intencionalitat, un personatge teatral amb màscara dóna forma visual a la portada i ens recorda que tot és pur teatre, evanèscencia, que la vida es fon en la intensitat i alhora en l'immens i efímer poder de cada experiència viscuda, de cada poema, de cada vers.

****                                           *************

Article publicat al blog "Albert Calls" el 9 d'agost del 2012

QUADERN DELS TORSIMANYS DE MANEL ALONSO I CATALÀ

PER MERCÈ CLIMENT

La primera vegada que vaig escoltar –llegir– la paraula «torsimany» va ser en un poema del mateix Manel Alonso que comença amb un vers meravellós: S’estén el temps sobre les llambordes… Des de llavors també jo sóc una defensora d’aquest mot, per la seva sonoritat, per la seva força, pel que significa… i més que això, em vaig convertir en una dels torsimanys dels versos d’Alonso. Com ell, jo també encunye la definició que dóna del torsimany: «individu que reinterpreta allò que ha estat dit o escrit en una llengua o llenguatge artístic i que ha assumit com a propi i el rediu o el reescriu en una altra llengua  en un altre llenguatge».

Avui tinc entre mans el darrer llibre de poesia publicat per Manel Alonso: Quadern dels torsimanys, una nova antologia que segueix aquella primera i que portava com a títol Les hores rehabilitades (1986-2002). De bell nou, fa una acurada tria de poemes, concretament aquells nascuts en la darrera dècada (2002-2012), i ho fa en la col·lecció Plaerdemavida de l’editorial Germania.

Una selecció que inclou composicions de diversos llibres, alguns publicats, d’altres inèdits, com ara Correspondència de guerra (Aguaclara, 2009), Si em parles del desig (Onada, 2010), Petjagollal i Quadern per a Joan.

La injustícia social, l’amor, la sensualitat, la mort, el paisatge com a espill de l’ànima…formen part de l’univers particular d’Alonso. Temes universals que retrata amb certa amargor i desesperança, que es vesteixen amb l’ombra de la melangia, on no sempre és senzill travessar la llinda que separa el pessimisme més punyent de l’esperança oculta darrere de les denúncies, dels paisatges canviants o de la presència inevitable i feixuga de la mort.

El poeta no camina amb les mans a les butxaques, sinó que enceta aquest recorregut prenent partit i llançant dures critiques contra les injustícies que ens envolten: despotisme, xenofòbia, la violència de gènere, les guerres, la desigualtat, incendis provocats… amb una única arma: la paraula, de vegades l’arma més poderosa, amb un estil directe, punyent, pigallat d’imatges colpidores i belles alhora.

S’atura en el camí per collir un ram amb tots els colors de l’erotisme: la contemplació, el desig, l’oferiment, la consumació, el clímax… Si abans la paraula era una ferramenta per a remoure consciències, ara la paraula és erotisme en majúscules. Alonso no es cansa de buscar imatges suggeridores, encara que la bellesa acaba esdevenint imatge recordada i aquesta, al mateix temps, en instant perdut.

A meitat camí es queda captivat per una multitud de petjades que, com un quadre cubista, es barregen en la ment del jo poètic, per albirar de belles paraules tots els blancs. En Petjagollal hi són presents la pena, l’odi, la mort, la pèrdua dels somnis, el dubte, el paisatge exterior com a mirall del paisatge interior i, fins i tot, els mots inspirats per les melodies del compositor soviètic Dmitri Xostakóvitx.

I al final del camí, quan es topeta de cara amb la dama més justa –o injusta, segons es mire– Alonso es rebel·la amb totes les seves forces, i és quan es declara creador de somnis i ens regala els versos més optimistes, més esperançadors, on la llum hi és sempre present.

Cal dir que els poemes que componen aquest llibre han estat revisitats per divuit torsimanys que han interpretat els versos de Manel Alonso –originàriament en català– per oferir una nova versió en castellà. Un luxe reunir en un mateix llibre les mirada de poetes com Berna Blanch, Eusebi Morales, M. Carmen Sáez, Pasqual Mas, Agustí Peiró o Tomás Camacho.

***      *****           ****

Article publicat al Diari Gran del Sobiranisme el 31 de juliol de 2012

"CONTA'M UN CONTE-CANTA'M UNA CANÇÓ" A ALGEMESÍ

El tòrrid dilluns 30 de juliol els escriptors Vicent Penya i Manel Alonso van visitar amb el seu espectacle Conta'm un conte-Canta'm una cançó el Centre Ocupacional La Salut d'Algemesí.

La Salut és un centre d'integració social dedicat a l'atenció de persones adultes amb discapacitat intel·lectual. 

Tant els residents com els monitors del centre van participar activament en l'espectacle que té com a base les cançons i rondalles tradicionals valencianes així com narracions de creació pròpia.

Al llarg de més d'una hora que dura l'espectacle es van narrar contes de diferents gèneres literaris alguns dels quals compten en el seu interior amb una cançó i també es van cantar cançons tan populars com ara Joan Petit, La lluna la pruna, El tio Pep...