SI EM PARLES DEL DESIG

Per Xulio Ricardo Trigo

L’obra de Manel Alonso es compon de sis poemaris que li han servit per a evolucionar en la pràctica d’una escriptura que, com a primer assumpte a destacar, ens parla d’un sentit acurat del llenguatge i d’una recerca que ens acosta a aspectes no sempre tractats en un panorama que sovint acaba esdevenint clàssic en excés.

Si em parles del desig és, tal com apunta Josep Manuel Sanabdon al pròleg, un recull que ens parla del cos humà, i per tant, necessàriament de sexe, de desig, de plaer: “Una lleu brisa alça la pols del goig/ i rabent recorre tèbies cartografies de saliva/ que juganera has perfilat amb perícia/ sobre la meua mòrbida epidermis.”

Que l’exemple serveixi per a dir que Manel Alonso troba sovint la paraula única per a descriure un estat d’ànim molt proper a l’ evanescència a què, a la fi, sembla condemnat tot acte amorós. Mesura, paraula justa, estructura i un llenguatge capaç de fregar-nos l’epidermis i provocar que els versos ens acompanyin una llarga estona, tot això proporciona al lector o lectora motius per a quedar-se i/o retornar al poema a la recerca de noves sensacions.

Si em parles del desig va guanyar el Premi de Poesia Antoni Matutano i ha estat publicat per una jove i activa editorial de Benicarló, però ens hauríem d’esforçar per aconseguir-lo i llegir altres mostres de la poesia que es fa als territoris de la nostra llengua.

(Publicat a la revista Serra d'Or)

LES IRONIES DE LA MEMÒRIA

 Per Agustí Peiró

Els somriures de la pena. Manel Alonso i Català.

Onada Edicions. Benicarló, 2011. 159 pàgines.

Manel Alonso és un autor que ha creat un univers literari propi, sota el nom de Pouet (darrere del qual aguaita el topònim de Puçol, el seu poble). En Els somriures de la pena torna a tractar els temes de sempre, tant de la seua literatura com de tota literatura: el pas del temps, la mort, el desig, l’oblit, l’amor, la felicitat... Com tampoc no és nou el to que empra, una ironia potent com un coet de traca, que esclata davant del lector a cada pas de línia i que li provoca més d’un un colp de riure sostingut. Per aconseguir un joc d’artifici tan espectacular, l’autor ha desplegat diguem-ne tota la seua pirotècnica verbal al servei d’uns relats que ens submergixen més que mai en la seua estètica literària.

Els somriures de la pena està dividit en tres parts. Al meu parer, és la titulada Memòries en cistell. Té les plantes al clatell, la més reeixida de totes, on Alonso descriu l’ambient de la seua família en una època que va des de la seua infància i adolescència fins l’edat ja adulta. Ací apareixen els personatges més entranyables i sòlids de l’obra, una galeria conformada pels seus progenitors, els altres familiars més pròxims i –prenent un protagonisme especial– els nombrosíssims animals de companyia o de casa que també formaren part no sols de la llar, sinó del record sentimental de les persones que l’habitaven i dels veïns del barri que vivien a tocar. L’autor ens dibuixa aquell món ja desaparegut amb unes pinzellades tan expressives i carregades de nostàlgia que es pot dir que es tracta d’un món que ha quedat immortalitzat pel seu afany d’escriptura. Però no es tracta de mers records o exercicis de memòria literaturitzats, sinó de contes ben genuïns. Alonso recrea alguns episodis assenyalats per la seua memòria selectiva, la majoria notes sobre les amargues derrotes i desil·lusions que anava recollint mentre descobria en què consistia la vida. Ací cal tindre molt en compte el marc de fons de l’escenari de l’obra, l’època dels anys encara durs i opressius de finals dels seixanta i principis dels setanta del segle passat, tot adobat en un país regit pel dictador Generalísimo que mantenia tancat a pany i clau l’estat a qualsevol obertura social i el sumia en una economia depauperada.

La memòria ha estat sempre una de les preocupacions d’Alonso a l’hora de concebre la seua obra, tant en prosa com en vers. La memòria no sols d’un temps viscut, sinó de totes aquelles persones amb qui compartim els actes quotidians, d’altra banda sempre movent-nos dins d’una espiral xucladora del temps que ens arrabassa els instants de felicitat a què aspirem com a éssers humans. Es tracta d’una voràgine on correm el perill d’oblidar-ho tot, també les persones que ens acompanyen, perquè tot sembla desaparéixer darrere nostre i a la nostra vora com si només fórem, també nosaltres, ombres fugisseres. Es tracta d’un perill, així mateix, que correm no sols com a persones, perquè ens deshumanitza, sinó com a societat que viu amb uns interessos comuns, uns interessos reals o de perspectiva de vida, els quals, si els deixàvem de banda, com a mancança encara ens farien sentir-nos més sols dins del món, dins d’una societat on ningú no és part de la vida dels altres i la nostra vida més personal, sense la consciència que és també una part de la vida col·lectiva, no té cap sentit. A este respecte, Alonso, en el relat que tanca el llibre, fa que el narrador es pregunte: «on van a parar els nostres records, les nostres coses quan ens morim?». I quan diu «coses» al·ludix no als objectes que també ens envolten –i que de vegades ens tapen– al llarg de la vida, sinó a aquella matèria tan fina i subtil de què estan fetes totes les vides autèntiques: els somnis, les il·lusions, els amors, les esperances… En resum, una vida per dins, una vida plena. Si tot això, amb els temps actuals tan veloços que vivim, es volatilitza en l’aire, com l’armari rober que el protagonista del relat Una cursa delictiva s’encarrega de cremar, quina vida hem viscut que haja valgut la pena? Més endavant el mateix personatge reflexiona: «El foc acaba de consumir la fusta de l’armari, com el temps em va consumir la infantesa».

Del que podem estar segurs és que amb Els somriures de la pena Manel Alonso no sols ha aconseguit rescatar del foc els seus records d’infància i adolescència, sinó que d’alguna manera ha dignificat tot aquell paisatge inscrit en la seua memòria, i ens ha mostrat, a pesar de la foscor dels temps que visqueren, com d’estimables eren aquelles persones que van acompanyar els seus primers anys de vida i que ara, gràcies a la literatura, mai no desapareixeran tampoc de la nostra memòria.

(Article  publicat al número 56 de la revista de llibres  Caràcters, Estiu-2011)

ELS SOMRIURES DE LA PENA

(Vicent Sanz amb Jesús M. Tibau)

Per Vicent Sanz

He llegit Els somriures de la pena de Manel Alonso i Català, aquest mes d’agost, com una lectura d’estiu, és a dir, com una lectura destinada sobretot al plaer de llegir. Hi ha moltes maneres de llegir i aquesta deu ser la més fragmentària, caòtica i discontinua que hi ha. Per exemple, la lectura del llibre ha anat intercalada amb el seguiment d’altres tants volums. Això no obstant, alhora, es tracta de la lectura més distesa de totes, en què la imaginació, la sensibilitat i el gaudi estètic es deixen anar de manera més lliure. Penso que el resultat ha estat del tot satisfactori.

Amb l’autor, ens seguim prou a les xarxes socials des que vam conèixer-nos personalment a la trobada literària de Cornudella de Montsant de 2010, propiciada per Jesús Tibau. D’abans, només em sonava per la seua vinculació a la revista L’Aljamia, que vaig detectar en l’etapa de tossal. Resulta sorprenent el desconeixement que ha existit i que encara existeix entre els escriptors de les diferents àrees culturals catalanoparlants. És una cosa que he tingut ocasió de constatar en diferents àmbits i que potser les xarxes socials puguen millorar, si bé és veritat, al meu entendre, que les dinàmiques centralistes tendeixen a condemnar a l’ostracisme cultural les veus que o bé no aconsegueixen vèncer aquesta dinàmica o bé no hi grimpen sense més miraments. Potser algun dia la tasca de difusió cultural d’escriptors inquiets com Jesús Tibau meresca el reconeixement d’haver fet una contribució important en aquest sentit. Avui, al meu entendre, Manel Alonso és un autor amb una presència interessant i creixent, un escriptor d’una solidesa a prova contra les circumstàncies. El seu exemple reincideix en la duplicitat cultural de la societat catalanoparlant, sense accés normalitzat als mitjans de comunicació de masses però amb canals perfectament homologables i dinàmics per desenvolupar-ne la riquesa.

D’alguna manera, els continguts literaris d’Els somriures de la pena reprodueix aquest esquema. Si hi ha res que personalment m’haja atret sobremanera del llibre és la recreació mateixa de Pouet, el poble del Manel Alonso escriptor, narrador, esdevingut personatge dins la seua mateixa obra literària. Ell manté la distància creativa entre el seu Pouet imaginari i el seu Puçol (Horta Nord) real. Això no obstant, la captació i la recreació que fa de la vida del seu poble tal com l’ha coneguda al llarg del temps no deixa lloc al dubte sobre la correspondència entre el Puçol col·lectiu el Pouet artístic, personal. Les formes de vida en un poble valencià, a Els somriures de la pena, assoleixen entitat antropològica, ètnica. Es tracta d’un element que potser qui no s’hi ha criat percep igualment però de cap manera amb la proximitat i alhora amb la profunditat, amb l’emoció amb què l’autor les posa en joc, les recrea, les fa funcionar com si es tractessen de records i somnis propis. Hi ha, doncs, en aquest llibre, sobretot a les dues primeres parts, perfectament narrat, l’imaginari social dels valencians de poble. Que són la immensa majoria dels valencians que diuen «Bon dia». Potser aquesta circumstància canvie en un futur no gaire llunyà. Qui sap si no està canviant a hores d’ara. En el sentit que les formes de vida característicament urbanes, al País Valencià, hi han tingut una penetració popular molt recent. Més perillós és pensar que aquesta penetració va justament acompanyada de canvis sociolingüístics despersonalitzadors. En qualsevol cas, la reproducció literària d’aquestes formes de vida a partir de la memòria històrica, personalment em remet sobretot a la transmissió, a la continuïtat, a la revitalització.

D’aquesta manera, Els somriures de la pena és sobretot una reflexió sobre el pas del temps, una mirada sobre el passat, un passat en què la dimensió familiar ho comprenia tot, formava els paràmetres de la vida individual de les persones de manera natural. L’autor hi projecta una visió no pas nostàlgica, cosa del tot estranya al sentir popular que anima la seua obra, sinó agredolça, conformada, en què la tristesa pel pas del temps es veu sobradament compensada per un humor d’arrel característicament tradicional, perfectament descriptiu de la manera de ser col·lectiva dels valencians, que enllaça, després de tot, amb l’esperit heretat d’una pagesia històrica compartida arreu dels Països Catalans. D’aquí la profunditat antropològica dels relats que conté, 30 en total.

Es tracta de relats curts, de lectura ràpida, en què es reprodueixen situacions de la vida quotidiana gairebé sempre vinculades amb la mort, un tema car als clàssics valencians. La mort com un element omnipresent en l’existència de les persones, siga al final del periple vital, siga en l’àmbit immediat de la família, del veïnat, de les amistats, del carrer. Es percep en aquest sentit, el cantó ombrívol que els clàssics valencians sempre hi han dispensat. Això no obstant, com s’ha dit, Alonso contrapesa, tal com ja apunta el títol, aquests elements amb una alegria de viure que desemboca, a l’hora de la lectura, en la percepció de la tendresa com actitud davant de la vida i dels altres. Aquesta és, en síntesi, la visió que vol projectar. En alguna banda potser he llegit que els personatges que hi apareixen, en general, són uns perdedors. Que la seua vida ha estat, és una vida de perdedors. Contràriament, crec que es tracta de guanyadors de la seua pròpia existència. De resistents davant unes penalitats que, després de tot, poden amb ells molt relativament.

La darrera part dels relats, encapçalada pel refrany «Maleïda la dent que es menja la sement», aborda més la faceta d’activista cultural de l’autor, com a escriptor i editor, que és quan l’escriptor fa un personatge literari de si mateix. En aquests relats, el llibre tracta justament les disfuncions de la vida cultural viscuda de primera mà per Manel Alonso i, alhora, opera magistralment la continuïtat entre l’escriptor real i el personatge imaginari, de manera que el lector, malgrat la diversitat de veus narratives que apareixen al llarg dels 30 relats, estableix sense voler una identificació entre ambdues figures que reforça molt la versemblança del conjunt. Als dos darrers relats, «Una vida accidentada» i «Què passa amb els nostres records?», aquest darrer de títol ben significatiu, l’escriptor imaginari surt discretament d’escena per completar l’artifici.

Un llibre de relats per llegir en qualsevol moment i assaborir el plaer de viure.

ELS SOMRIURES DE LA PENA

Per Alberto Díaz Rueda

De vez en cuando, la suerte o una recomendación certera e inesperada (más por lo de certera que por su carácter de recomendación), proporciona al lector "profesional" uno de esos libros que uno coloca, pleno de subrayados, cruces de atención en la cabecera de la página, recuadros torpes enmarcando una feliz descripción o un toque literario de altura, en uno de los estantes de los libros a conservar (y por tanto a recomendar viva voce a amigos y solicitantes literarios). Bueno, pues Els somriures de la pena de Manel Alonso i Català, editado por Onada edicions, al que conocí o mejor dicho saludé en la librería del amigo Octavi Serret de Valderrobres, es uno de esos libros.
No presté atención al rostro o la mirada de Manel al ser presentados –un acto de firma de libros en una librería maravillosamente ocupada a rebosar por los libros con escaso espacio libre y éste lleno de público, no da lugar para más de una sonrisa y un apretón de manos– cosa que lamento ahora que le «conozco» un poco, porque su narrativa me es particularmente familiar y gustosa, principalmente por la temática que trata en su libro y, también, por la forma y el estilo con que la trata. ¿Cuál es esa temática? La memoria, los recuerdos, esos fantasmas que surgen de las imágenes del pasado, de inesperados detalles vividos que surgen de pronto hiriendo algo en nuestra mente, evocando sombras, emociones y sentimientos, es decir, la materia prima del escritor de raza, el que filtra todo su mundo a través de su propia historia intima, de su pasado, de las gentes que constituyeron su existencia.
Como él mismo escribe en el último relato de su libro: «on van a parar els nostres records, las nostres coses quan ens morim?» y nos muestra el leith motiv de su narrativa, «eixos habitants que viuen en les nostres velles fotografies familiars van tindre un dia una vida, una vida i també una mort; eren individus que possiblement amaguen una historia secreta sota la seua mirada de paper». La muerte, omnipresente, la nostalgia de un pasado, de una tierra y un país encerrado en su historia, con sus dificultades y sus costumbres, sus personajes y sus circunstancias, dolosas unas, tristes otras, con un cierto humor (el que levanta esa sonrisa con amagos de pena del título), un aroma entrañable a cosa antigua, un mundo perdido de la infancia, apenas revivido por las migas de magdalena proustiana que Manel Alonso evoca tan gozosamente con una prosa certera, irónica y evocadora.
Dividido en tres partes, Qui no té tall rosega els ossos, donde la muerte va rondando en los sueños y las evocaciones de un pasado cercano pero no compartido seguramente por el escritor, Memòries sense cistell? Té les plantes al clatell, quizá donde los relatos tengan una raiz en la niñez y un reclamo aparentemente más nostálgico y Maleïda la dent que es menja la sement, en el que el presente ronda y condiciona los recuerdos y las vivencias relatadas.
Al terminar de leer este libro –lamento no tener el catalán como lengua materna– uno forma en su mente la figura del narrador, con su sensibilidad literaria y poética, sus defectos y carencias, sus nostalgias y esa visión ligeramente escéptica y crítica, amansada por un fino sentido del humor y una sorna no agresiva. Todos los relatos que lo conforman van dibujando en la sensibilidad del lector una figura completa y compleja, con su pasado y su presente Y esa figura, como este libro que he leído con placer, tiene atractivo. Por eso pasa a mis estantes preferidos.

(Publicat el 18 d’agost de 2011 al blog nullediesinelinea)

ELS SOMRIURES DE LA PENA

Per Àngel Cano

Tot llibre té una justificació: ja siga sentimental, comercial, personal, o etcètera. Però, per a descobrir quina pot ser la força motriu que ha mogut el mestre puçolenc a crear Els somriures de la pena, cal arribar al final, concretament, a l'últim conte: "Què passa amb els nostres records?". Amb el "jo" protagonista –en cada ocasió, adaptat a diferents personatges: l'avi, el pare, el fill i, fins i tot, el gat-, Alonso traça una trentena de relats personals rescatats de la memòria, d'aquell calaix que s'ho vol arxivar tot, i ens delecta amb unes històries escrites d'una manera exacta, sense res sobrant, i amb els ingredients necessaris per a un aliment que ens omplirà el cervell de reflexions.
Un bou al davant, el treball a la terra, una casa vella, una habitació sense portes, uns gats familiars, la gossa Lloba, una cabra amb necessitat de pares, escenes al bar, una àvia amb insomni, una mare amb els estalvis ben guardats i un fill amb ànsies de tenir una setmanada una mica més ampla, una escola feixista, els discursos de l'una, grande y libre, la mort personificada, uns poetes vanitosos que es compren els seus propis llibres, l'encàrrec de teixir la lletra de l'himne d'un poble a les portes de les eleccions... Al llarg de les tres parts en què s'estructura l'obra, encapçalades cadascuna amb un refrany ("Qui no té tall rosega els ossos", "Memòries sense cistell? Té les plantes al clatell" i "Maleïda la dent que es menja la sement"), podem trobar una sèrie d'episodis extraordinaris que ens mostren la vida des d'abans de la República fins als nostres dies. Si n'haguera de destacar un –feina difícil– potser esmentaria "La solució". Amb gairebé quatre pàgines, Manel Alonso ens descriu la situació de l'escola franquista, i amb la tècnica de posar-ho com a rerefons, sense la necessitat d'emmarcar clarament de què parlarà. M'explique: són les diferents dèries d'un alumne les que ens presenten què s'ensenyava a l'assignatura d'Història nacional. "Qui era el cosí del senyor Ribera que sense anomenar-lo tot el món sabia del parent en concret de qui es parlava? (...) La solució, a la fi, li la va donar la seua iaia: li deien José Antonio, com el carrer que tot el món, fins i tot l'alcalde, anomena Barreres", són algunes de les cabòries que li ballaven pel cap a Toni. Una mirada ignorant, la de la infantesa, que és la que ens conta com es vivien aquells anys de la postguerra, sense saber massa bé què passava als carrers. A més de l'extrema violència d'un model educatiu opressor, dictatorial i nacional, que no pensava, que actuava a bastonades. D'ací, em quede amb l'últim paràgraf: "Adolorit, netejant-se la cara amb un mocador de tela, mirà els fantasmes dels seus morts i aleshores va arribar a saber la resposta a per què havien construït una escola sobre el vell cementeri. De tan senzilla que era, no se n'havia adonat: perquè els difunts protegiren els xiquets de la violència inexplicable dels adults".
I seguim amb la innocència de l'edat, arribem a "La llarga ombra del feixisme", on es recorda aquells avis i àvies que van lluitar en una guerra per allò que els diccionaris anomenen "llibertat", i que mai s'ha deixat entreveure. Nét de comunista? Quedaves marcat. Nét de socialista? Quedaves fixat. Nét d'anarquista? Quedaves fossilitzat. No hi ha dubte que, a més de l'excelsa qualitat literària de l'autor, amb un llenguatge adequat a cada situació, a cada acció, amb unes frases que bé podrien ser aforismes per ser com són tan lapidàries i expressives, podríem agafar aquest recull de contes i utilitzar-lo com un aprenentatge d'una època grisa, negra, com un pou sense fons, on els nostres majors van lluitar, van sofrir i -en veu alta podem exclamar-ho, malgrat que pensen el contrari i afegint-hi alguns matisos- van guanyar.
L'última part, ja en el present més o menys immediat, és la del somni d'esdevenir escriptor, com ja avança l'últim conte de la segona: "Sentia que el camp no era el meu lloc, que calia fugir-ne, trobar una drecera que em portara cap on jo volia anar. Això em fa pensar que potser no siga més que un impostor en el món on sóc ara, un trànsfuga, i que tots aquests anys potser han estat debades". Evidentment, aquells anys sí que van ser de gran utilitat, encara que fóra per a materialitzar ara uns records que no caben en fotografies, uns records que tenen vida pròpia, uns records que ens ensenyen més que un llibre d'història, uns records amb sentiment, uns records amb passió, uns records on la tendresa, la por, la mort, la fam, la guerra i la postguerra, la infantesa, la joventut, la vida, la família, l'alegria amarga i l'amargor més dolça ens permeten somriure-li a les penes humanes.

(Article publicat al blog El nét del tio Pipo el 22 de juny de 2011)

ELS SOMRIURES DE LA PENA

Per Francesc Mompó

Manel Alonso i Català es despulla i ens fa una radiografia literària en Els somriures de la pena; d’ell mateix, des de la infantesa –i més enllà, des del record de familiars i personatges del seu entorn–, i del seu espai vital que és Puçol –Pouet és el Macondo particular d’Alonso i Català–. Però tot i bastir històries molt concretes i pròximes a l’autor –quan no autobiogràfiques–, tenen el grau d’aprofundiment literari adequat perquè facen volada i es convertesquen en arquetipus que tots podem reconéixer, i per tant validar-se universalment.
Manel Alonso ens fa una declaració d’intencions ja en el mateix títol del llibre sobre allò que anem a trobar-nos en encetar la lectura. Els somriures de la pena ens indica que el joc literari ens farà arrancar més d’un somriure; però serà un d’aquells gestos que naixen des de l’amargor viscuda. La mà de l’autor ens farà còmplices solidaris de la pena que provoquen personatges i situacions.
Estructura el llibre en tres parts. I de bell nou ens deixa tres títols molt ben trobats.
El primer bloc l’anomena: Qui no te tall rosega els ossos.
Si totes tres parts formen l’esquelet dels records autobiogràfics de l’autor, la primera part és la més allunyada en el temps. Experiències i personatges són rescatats de la voracitat de Chronos. És la part en què els records assoleixen el to líric més elevat i, també, els relats que estan més literaturitzats. És com si aquests records, per eixir dels llimbs de l’oblit, exigiren uns bolquers de brodats delicats i exquisits.
Passegem per la vida dels personatges –arquetipus d’exhomes, podríem definir-los, o d’homes fracassats– en una isotopia on la mort sempre és present. Personalment en destacaria un parell d’ells, La promesa i El compte per ser narracions altament colpidores amb un excel·lent tremp literari.
Són contes per a ser llegits d’un en un, sense presses, i assaborir l’estranya atracció que exerceix la misèria i la desgràcia. Són narracions amb el ritme líric de la poesia, que se’t posen al cor com una sageta de dolç verí.
El segon bloc és Memòries sense cistell? Té plantes al clatell.
En aquesta part, la tanda de contes són més propers en el temps –darrer quart del segle XX, si fa o no fa, on trobem històries també viscudes des d’una inacabable postguerra fins a les primeres passes de la democràcia. Com que les variables temporals estan més properes a l’autor, el desenvolupament perd una certa intensitat lírica per acostar-se més a la tècnica del dietarisme. El mateix autor ens diu en el conte La cabra pàg 97 “ la llengua se’m desferma i, tot loquaç, òbric la porta dels records i em deixe dur per les imatges del passat”. Més endavant, pàg 100, afig “De sobte he callat. [...] Mentre bevia, he sentit des de l’altre extrem de la taula algú que em demanava que els contara alguna cosa més i me n’he sentit incapaç”. I ací enllacem amb un tret que caracteritza tot el volum: l’oralitat. Tot i que estem llegint, ens fa la impressió que treballa més l’òrgan de l’oïda que el de la vista. Hem pres cadira i estem escoltant els contes que aparentment estem llegint.
En aquesta part apareixen amb molta força els animals domèstics com a elements inserits de ple dret dins de l’àlbum familiar, dins de la memòria vital de l’autor. Gossos, cabres, gats, però també estances fosques i tristes de casa pobra, personatges locals que a força de repetir-se i generalitzar accions que toquen el moll de l’os de l’home esdeven arquetipus: el fascista, el malfaener, el borratxo, el xulo... i també la religió fosca i castigadora, el futbol... tot plegat conformen la isotopia d’aquesta part del llibre.
En la tercera part: Maleïda la dent que es menja la sement. L’autor ens porta a una actualitat més o menys extensa i el dietarisme quasi que acaba sent una col·lecció de trets biogràfics de diverses persones quasi identificables; moltes d’elles del món de les lletres. La isotopia d’aquesta part es mou al País Valencià entre editors, autors, artistes, mercat, tertúlies...
En el penúltim relat acaba donant tot el protagonisme, com si d’una metonímia homenatge es tractara, al gat familiar. És l’animal qui ens retrata l’univers familiar de l’autor.
En l’últim conte, l’autor arreplega els sentiments que ha anat escampant al llarg del llibre i ens llança als que còmodament hem estat escoltant-lo la gran pregunta: On aniran els records quan no hi haja qui els sostinga?

Publicat al blog Uendos, greixets i maremortes.

ELS SOMRIURES DE LA PENA A CASTELLÓ I A SAGUNT

Els passats 8 i 10 de juny dins de la mini-gira de presentacions que Manel Alonso està fent del llibre Els somriures de la pena (Onada edicions, 2011), va passar per Castelló i Sagunt.
El dimecres 8 l’escriptor Joan Andrés Sorribes va ser l’encarregat de presentar a la llibreria Babel de la capital de La Plana Els somriures de la pena del qual va arribar a dir que era un recull de narracions breus extretes en gran part de la biografia de l’autor.
El divendres 10 de juny, a l’Espai BLOC de la capital del Camp de Morvedre, Federic Aznar va ser l’encarregat d’apadrinar la presentació del llibre, del que va fer una encesa defensa i fins i tot es va atrevir a llegir un dels relats que més l’havien copsat.
Per a tancar l’acte Juanen, del grup Infussió, va cantar el poema Entrar del poemari Si em parles del desig (Onada edicions, 2010) i Garri, del grup Tapineria, va cantar el poema Gemegant el teu nom del poemari A tu, del viatger estrany (Quaderns de Rafalell, 1991)

Joan Andrés Sorribes i Manel Alonso a la llibreria Babel

Federic Aznar i Manel Alonso a Sagunt

Juanen cantant Entrar

Garri cantant Gemegant el teu nom