Per Àngel Cano
Tot llibre té una justificació: ja siga sentimental, comercial, personal, o etcètera. Però, per a descobrir quina pot ser la força motriu que ha mogut el mestre puçolenc a crear Els somriures de la pena, cal arribar al final, concretament, a l'últim conte: "Què passa amb els nostres records?". Amb el "jo" protagonista –en cada ocasió, adaptat a diferents personatges: l'avi, el pare, el fill i, fins i tot, el gat-, Alonso traça una trentena de relats personals rescatats de la memòria, d'aquell calaix que s'ho vol arxivar tot, i ens delecta amb unes històries escrites d'una manera exacta, sense res sobrant, i amb els ingredients necessaris per a un aliment que ens omplirà el cervell de reflexions.
Un bou al davant, el treball a la terra, una casa vella, una habitació sense portes, uns gats familiars, la gossa Lloba, una cabra amb necessitat de pares, escenes al bar, una àvia amb insomni, una mare amb els estalvis ben guardats i un fill amb ànsies de tenir una setmanada una mica més ampla, una escola feixista, els discursos de l'una, grande y libre, la mort personificada, uns poetes vanitosos que es compren els seus propis llibres, l'encàrrec de teixir la lletra de l'himne d'un poble a les portes de les eleccions... Al llarg de les tres parts en què s'estructura l'obra, encapçalades cadascuna amb un refrany ("Qui no té tall rosega els ossos", "Memòries sense cistell? Té les plantes al clatell" i "Maleïda la dent que es menja la sement"), podem trobar una sèrie d'episodis extraordinaris que ens mostren la vida des d'abans de la República fins als nostres dies. Si n'haguera de destacar un –feina difícil– potser esmentaria "La solució". Amb gairebé quatre pàgines, Manel Alonso ens descriu la situació de l'escola franquista, i amb la tècnica de posar-ho com a rerefons, sense la necessitat d'emmarcar clarament de què parlarà. M'explique: són les diferents dèries d'un alumne les que ens presenten què s'ensenyava a l'assignatura d'Història nacional. "Qui era el cosí del senyor Ribera que sense anomenar-lo tot el món sabia del parent en concret de qui es parlava? (...) La solució, a la fi, li la va donar la seua iaia: li deien José Antonio, com el carrer que tot el món, fins i tot l'alcalde, anomena Barreres", són algunes de les cabòries que li ballaven pel cap a Toni. Una mirada ignorant, la de la infantesa, que és la que ens conta com es vivien aquells anys de la postguerra, sense saber massa bé què passava als carrers. A més de l'extrema violència d'un model educatiu opressor, dictatorial i nacional, que no pensava, que actuava a bastonades. D'ací, em quede amb l'últim paràgraf: "Adolorit, netejant-se la cara amb un mocador de tela, mirà els fantasmes dels seus morts i aleshores va arribar a saber la resposta a per què havien construït una escola sobre el vell cementeri. De tan senzilla que era, no se n'havia adonat: perquè els difunts protegiren els xiquets de la violència inexplicable dels adults".
I seguim amb la innocència de l'edat, arribem a "La llarga ombra del feixisme", on es recorda aquells avis i àvies que van lluitar en una guerra per allò que els diccionaris anomenen "llibertat", i que mai s'ha deixat entreveure. Nét de comunista? Quedaves marcat. Nét de socialista? Quedaves fixat. Nét d'anarquista? Quedaves fossilitzat. No hi ha dubte que, a més de l'excelsa qualitat literària de l'autor, amb un llenguatge adequat a cada situació, a cada acció, amb unes frases que bé podrien ser aforismes per ser com són tan lapidàries i expressives, podríem agafar aquest recull de contes i utilitzar-lo com un aprenentatge d'una època grisa, negra, com un pou sense fons, on els nostres majors van lluitar, van sofrir i -en veu alta podem exclamar-ho, malgrat que pensen el contrari i afegint-hi alguns matisos- van guanyar.
L'última part, ja en el present més o menys immediat, és la del somni d'esdevenir escriptor, com ja avança l'últim conte de la segona: "Sentia que el camp no era el meu lloc, que calia fugir-ne, trobar una drecera que em portara cap on jo volia anar. Això em fa pensar que potser no siga més que un impostor en el món on sóc ara, un trànsfuga, i que tots aquests anys potser han estat debades". Evidentment, aquells anys sí que van ser de gran utilitat, encara que fóra per a materialitzar ara uns records que no caben en fotografies, uns records que tenen vida pròpia, uns records que ens ensenyen més que un llibre d'història, uns records amb sentiment, uns records amb passió, uns records on la tendresa, la por, la mort, la fam, la guerra i la postguerra, la infantesa, la joventut, la vida, la família, l'alegria amarga i l'amargor més dolça ens permeten somriure-li a les penes humanes.
Un bou al davant, el treball a la terra, una casa vella, una habitació sense portes, uns gats familiars, la gossa Lloba, una cabra amb necessitat de pares, escenes al bar, una àvia amb insomni, una mare amb els estalvis ben guardats i un fill amb ànsies de tenir una setmanada una mica més ampla, una escola feixista, els discursos de l'una, grande y libre, la mort personificada, uns poetes vanitosos que es compren els seus propis llibres, l'encàrrec de teixir la lletra de l'himne d'un poble a les portes de les eleccions... Al llarg de les tres parts en què s'estructura l'obra, encapçalades cadascuna amb un refrany ("Qui no té tall rosega els ossos", "Memòries sense cistell? Té les plantes al clatell" i "Maleïda la dent que es menja la sement"), podem trobar una sèrie d'episodis extraordinaris que ens mostren la vida des d'abans de la República fins als nostres dies. Si n'haguera de destacar un –feina difícil– potser esmentaria "La solució". Amb gairebé quatre pàgines, Manel Alonso ens descriu la situació de l'escola franquista, i amb la tècnica de posar-ho com a rerefons, sense la necessitat d'emmarcar clarament de què parlarà. M'explique: són les diferents dèries d'un alumne les que ens presenten què s'ensenyava a l'assignatura d'Història nacional. "Qui era el cosí del senyor Ribera que sense anomenar-lo tot el món sabia del parent en concret de qui es parlava? (...) La solució, a la fi, li la va donar la seua iaia: li deien José Antonio, com el carrer que tot el món, fins i tot l'alcalde, anomena Barreres", són algunes de les cabòries que li ballaven pel cap a Toni. Una mirada ignorant, la de la infantesa, que és la que ens conta com es vivien aquells anys de la postguerra, sense saber massa bé què passava als carrers. A més de l'extrema violència d'un model educatiu opressor, dictatorial i nacional, que no pensava, que actuava a bastonades. D'ací, em quede amb l'últim paràgraf: "Adolorit, netejant-se la cara amb un mocador de tela, mirà els fantasmes dels seus morts i aleshores va arribar a saber la resposta a per què havien construït una escola sobre el vell cementeri. De tan senzilla que era, no se n'havia adonat: perquè els difunts protegiren els xiquets de la violència inexplicable dels adults".
I seguim amb la innocència de l'edat, arribem a "La llarga ombra del feixisme", on es recorda aquells avis i àvies que van lluitar en una guerra per allò que els diccionaris anomenen "llibertat", i que mai s'ha deixat entreveure. Nét de comunista? Quedaves marcat. Nét de socialista? Quedaves fixat. Nét d'anarquista? Quedaves fossilitzat. No hi ha dubte que, a més de l'excelsa qualitat literària de l'autor, amb un llenguatge adequat a cada situació, a cada acció, amb unes frases que bé podrien ser aforismes per ser com són tan lapidàries i expressives, podríem agafar aquest recull de contes i utilitzar-lo com un aprenentatge d'una època grisa, negra, com un pou sense fons, on els nostres majors van lluitar, van sofrir i -en veu alta podem exclamar-ho, malgrat que pensen el contrari i afegint-hi alguns matisos- van guanyar.
L'última part, ja en el present més o menys immediat, és la del somni d'esdevenir escriptor, com ja avança l'últim conte de la segona: "Sentia que el camp no era el meu lloc, que calia fugir-ne, trobar una drecera que em portara cap on jo volia anar. Això em fa pensar que potser no siga més que un impostor en el món on sóc ara, un trànsfuga, i que tots aquests anys potser han estat debades". Evidentment, aquells anys sí que van ser de gran utilitat, encara que fóra per a materialitzar ara uns records que no caben en fotografies, uns records que tenen vida pròpia, uns records que ens ensenyen més que un llibre d'història, uns records amb sentiment, uns records amb passió, uns records on la tendresa, la por, la mort, la fam, la guerra i la postguerra, la infantesa, la joventut, la vida, la família, l'alegria amarga i l'amargor més dolça ens permeten somriure-li a les penes humanes.
(Article publicat al blog El nét del tio Pipo el 22 de juny de 2011)
Federic Aznar i Manel Alonso a Sagunt 
Durant el dinar els assistents llegírem a la resta de comensals diversos textos de ficció i de no ficció, jo vaig llegir un poema de Francesc Mompó i ell tingué la deferència de llegir-ne un de meu.
Tota una marató al voltant del llibre que venia enllaçada amb la presentació que vaig fer el divendres 15 d’abril d’ Els somriures de la pena al Casal Jaume I de Catarroja.
I que, per altra banda, ha suposat per a mi també l’excusa per retrobar-me amb amics i amigues, presents entre el públic, que feia temps que no veia, i amb altres que, potser, esdevindran a partir d’ara amics i amigues igualment. Per tant, gràcies també a tots vosaltres per la vostra presència. De l’obra, per entrar ja en matèria, vos puc dir en primer lloc que es tracta d’un llibre –com ja he dit– de relats, concretament en té trenta, que tenen tots un cert aire de família: és a dir, una temàtica més o menys comuna i un estil semblant, a pesar d’algunes diferències que, en alguns casos, afecten a la perspectiva del narrador. Per això, el títol resulta ja d’entrada bastant significatiu i descriptiu del conjunt de tota l’obra i apunta, sobretot, a la nostàlgia que provoquen els records: la memòria d’un temps passat que és reviscut, generalment, amb satisfacció i, sobretot, estima –tret d’alguns casos relacionats, sobretot, amb el que hem dit de les experiències professionals i literàries de l’autor–, però que, pel seu pas, provoca alhora un sentiment de pena evident, fruit de l’enyorança per un món que ja no existeix. I és, sens dubte, aquest el sentiment, el de la nostàlgia, el que hi predomina en la lectura i el que duu al lector a establir connexions amb el seu passat i els seus records. A la primera part del llibre, per exemple, ens trobem amb una galeria de personatges curiosos que visqueren durant els anys de la infantesa del narrador i que habitaren el seu poble, el fictici de Pouet o el real de Puçol, tant se val, perquè són personatges humils fàcilment recognoscibles per tots i identificables amb altres que els lectors vam conéixer també als nostres pobles respectius. Llegint les huit històries que s’inclouen en la primera part de l’obra, titulada «Qui no té tall rosega els ossos», m’han vingut al cap algunes de les persones que d’infant i jove vaig conéixer en el meu entorn: Llorençet, un homenet nan i grosset que sempre parlava de bous i te’l trobaves pels bars de la Plaça Major d’Alzira i que, curiosament –coincidint amb una afició d’uns dels personatges de Manel Alonso–, van soterrar vestit de torero, o «España, Siglo XX», un personatge prim i enigmàtic que sempre veiem també passejar per la plaça, vestit sempre amb trage i barret, i amb gavardina en hivern, amb un bastó i unes ulleres de pasta redones amb un semblant d’antiguitat sorprenent que ens recordava les imatges d’aquells documentals històrics dels temps d’Alfonso XIII que emetia la televisió espanyola. Personatges tots ells que, tant en la vida real com en les narracions de Manel Alonso, cercaven –com ha dit molt bé Jesús Maria Tibau, referint-se també al llibre que presentem– els somnis, la sort o l’esperança, però que es trobaven sempre amb la fatalitat i la mort. De fet, la mort és present en tots els huit relats d’aquesta primera part i també la ironia i, fins i tot, el retrat cruel d’una derrota. Però l’autor sap molt bé amortir la tragèdia per fer-la més humana amb l’estima amb què tracta tots i cadascun dels personatges que hi retrata. A la segona part, la titulada «Memòries sense cistell? Té les plantes al clatell», el llibre es fa més personal i, almenys aparentment, es fa menys fictici. Ens hi trobem amb dotze relats que descriuen episodis de la infantesa d’un narrador que el lector pot fàcilment identificar amb l’autor, encara que no té per què ser la mateixa persona en tots i cadascun dels fets que s’hi relaten. Hi trobem espais com l’escola, el camp de futbol, la casa –anomenada amb majúscula Can Perla–, amb les seues habitacions i la pallissa; els animals de companyia –destacable la presència continuada dels gats– la cabra, la gossa de nom la Lloba; les persones, sobretot la família, els avis, els pares, els germans, i els amics, entre altres. Es tracta d’una part, com hem dit, més intimista i poètica que la primera, en què la força del relat recau en l’evocació i no tant en la trama o el desenllaç, com ocorre en la primera part.
Per tant, els relats ja no busquen la fi sorprenent i per això, sovint, més que acabar, s’interrompen: abandonen el lector perquè es quede amb l’essència d’allò que volen transmetre. Són per a mi, en conseqüència, narracions molt suggerents i obertes que inciten al diàleg, de la mateixa manera que, en una conversa entre amics, el relat d’un record en fa nàixer un altre en qui l’escolta. Finalment, la tercera part, que porta per títol «Maleïda la dent que es menja la sement», formada per deu relats, descriu successos esdevinguts en un temps més proper al nostre: probablement els anys huitanta del segle passat, els anys que en Manel Alonso representen el període de la seua joventut, i també el de la meua, els anys dels seus inicis com a escriptor. Potser, per això, els relats d’aquesta tercera part són els més crítics i irònics, i fins i tot sarcàstics, sobretot, quan recrea passatges paraliteraris protagonitzats per poetes, editors i crítics submergits en la vanitat. Personatges aquests que per a mi, almenys, són fàcilment identificables amb noms i cognoms reals, i per això mateix vos puc donar fe de la veracitat de les paraules de Manel Alonso. Són aquests, a més, uns relats divertits dels quals Alonso sap extraure alguna cosa més que la simple anècdota i que jo vos invite a llegir, com també la resta de les narracions d’aquesta tercera part més emparentades amb les de temàtica familiar del segon bloc. En definitiva, Els somrius de la pena és un llibre que paga la pena de ser llegit i que és, sens dubte, el millor que ha escrit l’autor com a narrador, ja que, recordem-ho encara que siga de passada, Manel Alonso és també un excel·lent poeta. Un llibre que, a més, convé destacar-ho, està molt ben editat, amb una portada suggeridora i atractiva, amb un format digne, una maquetació atractiva i una textura de paper agradable. Fets aquests que s’han de ressaltar també perquè posen de manifest que, a més de bons autors –que els hi ha, i molts, en la literatura actual feta pels valencians i les valencianes–, comptem també amb unes editorials bones i molt professionals com Onada Edicions, o com també la que teniu ací, a Catarroja, Perifèric Edicions, que té una línia de publicacions molt interessant que l’ha convertida en pocs anys en tot un referent.
Esperem, en conseqüència –i sobretot desitgem–, que malgrat els entrebancs i la mediocre i trista realitat política que ens envolta, l’obra que hui presentem, Els somriures de la pena i el seu autor, Manel Alonso, tinguen molt bona acollida entre els lectors i que això l’anime a continuar escrivint-nos històries com les que formen part del llibre presentat. Pel seu bé i pel de tots. Els qui estimem el nostre país, ens mereixem també una literatura i una cultura ben vives. Moltes gràcies.