LA PUGNA PER SOBREVIURE EN UN MÓN QUE NO ÉS EL NOSTRE

Lectura de poesia al Casal Jaume I de la Vall d'Albaida el passat 26 de febrer de 2010, dins de les tertúlies El desert de la paraula. A la taula Vicent Penya i Manel Alonso.

Per Vicent Penya

Correspondència de guerra, Manel Alonso i Català. XIII Premi de Poesia “Paco Mollà” 2008 de l'Ajuntament de Petrer. Pròleg de Josep Antoni Fluixà. Editorial Agua clara, Alacant, desembre de 2009.

Feia set anys que Manel Alonso no oferia al públic lector un llibre de poesia. El darrer títol va ser Com una òliba, publicat precisament en la mateixa col·lecció que el llibre que presentarem tot seguit, Correspondència de guerra. Si en Com una òliba Manel Alonso ens parlava del pas del temps, de l’oblit i la memòria, però sempre amb una actitud de mirar cap al present (no puc deixar de recordar amb goig el seu magnífic poema “Peatges”), en Correspondència de guerra canvia completament de registre (o potser no tan “completament”) i ens ofereix una obra crua, d’un realisme esquinçador, que parla d’un món que no és el seu (com en el Diguem no de Raimon, que afirma que “nosaltres no som d’eixe món”), i que, com el mateix cantant de Xàtiva, tracta d’esdevenir un crit metafísic en un espai aliè i alienador, però en el qual, al mateix temps, se’ns fan oferiments de millora, se’ns donen idees per a avançar i progressar, i fins i tot se’ns convida a l’esmena.
Correspondència de guerra està composta per trenta-quatre poemes en general de vers lliure, estructurats en un únic bloc homogeni, és a dir, no dividit en cap part. Possiblement aquesta disposició visual proporciona una gran coherència a tot el poemari. També la temàtica és un ingredient que, sense cap mena de dubte, compleix la mateixa funció. En el llibre que presentem, l’autor parla d’una caterva d’humiliacions i d’escarnis a què està i ha estat sotmès l’home actual, l’individu del segle XXI, i dels perills d’aquesta degradació en una Europa que ha estat la capdavantera de la modernitat i dels drets humans. La decadència del poder polític, la depredació del territori, la pèrdua de valors cívics i democràtics, el sotmetiment de les petites nacions com la nostra a les grans nacions, la realitat de la violència de gènere, la demagògia mediàtica i política, són alguns dels temes que l’autor, com un rosari d’ignomínies vergonyoses, tracta en la seua obra.
No puc deixar d’evocar, després de llegir Correspondència de guerra, el nom d’un altre poeta “bèl·lic” (o més aviat “antibel·licista”) al qual Manel Alonso dedica el poema que obri el recull: Manel Garcia i Grau. Desconec quines poden ser les seues possibles “interinfluències” i el grau d’afinitat entre l’obra dels dos poetes (tret que els dos s’han inclinat en més d’una ocasió pel discurs cívic i social i manifesten constantment en els respectius corpus poètics el seu compromís per l’ésser humà), però la poesia de Manel Alonso, com la de Manel Garcia i Grau, esdevé, sobretot en aquest llibre que estem presentant, tota una torrentada de paraules sentides, dolgudes i ben sovint ferides. Es tracta, en definitiva, de la visió crítica d’un observador de la realitat, exposada amb un estil explícit però molt ric de recursos i d’una gran intel·ligència. Un llibre que, per descomptat, val la pena llegir i al qual vos convide a la lectura.

TOTA LA METRALLA

Per Vicent Nàcher

Correspondència de guerra, Manel Alonso i Català. XIII Premi de Poesia “Paco Mollà” 2008 de l'Ajuntament de Petrer. Pròleg de Josep Antoni Fluixà. Editorial Aguaclara, Alacant, desembre de 2009.

He de confessar-vos que de Manel Alonso fins ara només havia llegit dues novel·les: La maledicció del silenci i En el mar de les Antilles. A la base de dades del meu cervell jo havia classificat inconscientment aquest autor com a narrador, sabia que havia fet algunes cosetes en el món de la poesia, però no m’havia decidit a llegir-lo. Ja sabeu, la llista de les obres que volem llegir és llarga i la vida, potser, massa curta. També coneixia, com no, la seua faceta d’agitador cultural a través de la revista literària L’Aljamia i també dels seus blocs a Internet.
Ara, després de llegir el seu recentment publicat llibre de poemes Correspondència de guerra, la poesia de Manel Alonso m’ha sorprés gratament, o millor dit, m’ha colpit immensament. Sobretot per la seua concepció poètica, la de fer una poesia cívica i social, on el poeta és un combatent que lluita colze a colze amb els companys al carrer contra les injustícies de la societat en la qual ens ha tocat sobreviure. I és que, jo pense que és ara i no després, el moment d’una necessària consciència col·lectiva i d’una rebel·lió constant davant del caos altament globalitzat en què s’ha convertit el nostre món. Jo mateix, ja fa temps que he deixat a banda les lletanies de la poesia més artificial, i he optat pel compromís més sincer i la pretensió de claredat en el discurs poètic.
D’aquesta manera, a Correspondència de guerra, el cinqué llibre de poemes en la trajectòria poètica de l’autor, trobem unes constants vitals que perfilen de forma diàfana aquesta tan necessària poesia. En primer lloc, trobem un combat vital entre el poeta i la societat amb una expressió directa i clara plena d’una sinceritat brutal. Així, el lletraferit intenta comunicar-se amb el lector a través d’un compromís en la paraula. L’escriptura esdevé doncs, una ferramenta de diàleg, de debat, de denúncia d’un escriptor políticament desencantat. Alonso, amb el crit de la insatisfacció davant la passivitat de la gent, demana un món més just i solidari. Per tant, el poeta ja no és un ésser privilegiat aïllat a la seua torre d’ivori, sinó que és un humil ciutadà que no renuncia a la seua il·lusió de canviar les coses.
Fent una ràpida ullada a la seua obra poètica podem trobar els següents llibres: Amb els plànols del record (1994), Oblits, mentides i homenatges (1998), Un gest de la memòria (1999), Com una òliba (2002) i una antologia, Les hores rehabilitades (2002). També cal remarcar, que l’obra que ens ocupa, Correspondència de guerra, publicada el passat mes de desembre de 2009 a l’editorial Aguaclara, ha estat guardonada amb el XIII Premi de Poesia “Paco Mollá” 2008 de la ciutat de Petrer.
D’altra banda, Manel Alonso i Català (Puçol, 1962), té una ja extensa trajectòria narrativa, amb novel·les com La maledicció del silenci (1992), Escola d’estiu (1994) i En el mar de les Antilles (1998), i un llibre de contes, El carrer dels Bonsais (2000).
De la mateixa manera, és autor de llibres infantils com Bernat i els seus amics (1996), Els cinc enigmes del rei (2000), Caram, quina aventura! (2001), amb el qual va obtenir el X Premi Samaruc que atorga l’Associació de Bibliotecaris Valencians, L’arracada de l’oncle de Joan (2003), La Calderona és nostra (2004), Conte contat torna a començar (2006) i Conta’m un conte (2008), amb el qual va obtenir el XVII Premi Samaruc.
Finalment, dir-vos que podeu visitar els seus dos blocs a Internet: Els papers de Can Perla i Els mecanoscrits de Pouet.

Febrer de 2010

Algemesí (Ribera Alta del Xúquer)

POESIA I COMPROMÍS CÍVIC: A PROPÒSIT DE CORRESPONDÈNCIA DE GUERRA DE MANEL ALONSO.

Per Joan Baptista Campos

Correspondència de guerra. Manel Alonso i Català. Pròleg Josep Antoni Fluixà. XIII Premi de Poesia Paco Molla. Col·lecció L’aiguader, número 23. Editorial Aguaclara. Alacant 2009.

Versos breus però no lacònics, lleugers i no pas superficials, fondos sense embafaments, apassionats sense patetismes, complexos sense ser exhaustius, de vegades incisius i penetrants, esmolats com el ganivet d’un saginer, dolços com carrossos de sucre, d’altres suaus i eteris com bambolles de sabó, irònics i irreverents, melancòlics sense llàgrimes i, al capdavall, sincers, sense cap pretensió de convèncer ningú, amb l'única voluntat de dir allò que es vol dir, allò que cal dir… Aquestes són algunes de les sensacions que m’ha causat la lectura de l’últim llibre de Manel Alonso, Correspondència de guerra (XIII Premi de Poesia “Paco Mollá”, 2008, de Petrer).
Manel és home de país, i ha elegit voluntàriament el compromís com a bandera de la seua nova proposta poètica. Ha elegit aquest camí i no cap altre. La seua decisió és una continuació natural del seu compromís cívic: activista cultural i polític, poeta, narrador, articulista, crític, editor... Ara que sembla que haguem assistit a la mort de les ideologies, ara que les ideologies se solapen unes damunt les altres, es difuminen i es dissolen, es pacten i es negocien en el mercat espuri global, el poeta aixeca la veu. La dignitat humana, la consciència que l’estructura de la societat és radicalment injusta, els viaranys foscos del poder i la necessària coresponsabilitat de l’ésser humà planen pels seus versos. I no és un joc purament retòric, perquè el poeta defuig deliberadament de les floritures i fa servir la poesia com a proclama, com a denúncia, com a matèria discursiva. Manel creu ferventment en la paraula com a eina de combat, creu en el poder vindicatiu de les síl·labes. I amb els seus dubtes, amb les seues incerteses i limitacions, ens presenta aquesta apostasia valent i arriscada dels temps que corren. Els temps de l’immobilisme crític, del pensament únic a què ens ha abocat l’Era postglobal.
Des de la trinxera lliure del vers, l’escriptura flueix àgil i nerviosa; la seua radiografia aguda de la realitat, −que probablement s’entronca en aquella poesia de caire social, en aquell realisme social, en aquell compromís cívic que semblava que s’havia esvaït− sense ser cruel, no mostra cap compassió amb els poderosos, com tampoc cap condescendència amb els pusil·lànimes. I ho diu sense contemplacions, perquè ho vulguem o no, tots som una mica culpables. El seu diagnòstic de vegades ens fa aterrir. Com un freelance de les barricades, Manel dispara amb bales carregades de ràbia, amb l’autoritat de la seua llibertat, i ens dóna una admirable lliçó de moral.
És un discurs nítid i precís que disseca la realitat i s’ancora en l’esperança dels mots, oferint-nos una proposta salvífica, ben enfornada al laboratori de la reflexió, a la caverna màgica on el poeta fabrica el motlle transgressor d’un ésser humà nou: reflexiu i reactiu alhora, inconformista, això és, lliure, que pensa i actua en conseqüència. Però al fons d’aquestes vies aparentment desertes batega un anhel de comunicar-se amb el món.
Formalment el llibre s’estructura com un tot, sense pauses. Al llarg del poemari, Manel barreja la crítica a la política i als polítics, al poder, els atemptats contra el medi ambient, els desgavells de la història, amb la passió per la literatura, o l’anhel de justícia. Des de la introspecció, des de la creença d’un futur millor, el poeta poua la seua set de fraternitat. És un dol al sol entre la magra realitat i la fe en l’esdevenidor. És un al·legat ferm contra els vicis de la societat als quals Manel oposa la necessitat d’aprofundir en una consciència moral de tall postconvencional, universalista.
Alguns poemes estan dedicats a poetes o escriptors (Manel Garcia Grau, Lluís Alpera, Toni Cucarella, Marc Granell, Vicent Penya, Salvador Jàfer) amb els qui dialoga discursivament com a interlocutors vàlids de la seua poemàtica, i ho fa no només pel testimoniatge de l’amistat, sinó com un homenatge als seus referents literaris.
La passió per les lletres pot il·luminar i fecundar la creació, però també la pot enfosquir i assecar. No és el cas d’aquest poemari. Manel no es limita a donar fe, a retre comptes de la nostra època: examina i desentranya la realitat amb el bisturí esmolat de la paraula. I la nafra que obri segueix supurant. Un discurs que sens dubte ens fa molta falta com a homes i dones d’un país, com a membres d’un col·lectiu que s’insereix en un món engavanyat de disfresses i enfarfegat de retòriques vàcues.

(Publicat al blog La garfa dels dies el cinc de febrer de 2010)

LA PASSIÓ PER LA LITERATURA

Per Vicent Penya.

En el mar de les Antilles. Manel Alonso i Català. Pròleg Albert Calls i Xart. Primera edició a Oikos-tau, Vilassar de Mar, 1998. Segona edició revisada a Brosquil edicions, València, 2005.

L’obra narrativa de Manel Alonso i Català (Puçol, 1962) es va iniciar l’any olímpic de 1992 amb La maledicció del silenci, una novel·la que ens submergeix en una part important del món de la mitologia de l’Horta de València, i que pretén recuperar el bocí més entranyable de l’univers popular proper a l’autor. Es tracta d’una obra primerenca on l’escriptor puçolenc ja mostrava, malgrat la seua joventut, el bon ofici literari que havia assolit després d’uns quants anys exercint com a periodista, i on aconsegueix, segons paraules d’Albert Calls i Xart, “un calidoscopi de sensacions i pulsions i la redescoberta d’un univers mític i mitificador”.
Dos anys després, el 1994, va publicar el segon lliurament de narrativa, Escola d’estiu, en aquest cas una novel·la de gènere eròtic. Tot fent una cabriola de “transvestisme literari”, Manel Alonso es posa en el paper d’una dona per donar lloc a una història suggerent i suggeridora que ens relata, des del punt de vista femení, tot un seguit de sensacions i de sentiments de la història més íntima contada per ella mateixa. Alhora, en aquest any 1994, Manel Alonso inicia la seua trajectòria poètica amb el llibre Amb els plànols del record.
Continuant amb aquesta regularitat de publicació, l’any 1996 apareix el llibre Bernat i els seus amics, un volum de relats infantils, al qual, personalment, li tinc un gran afecte, i trobe que és un dels millors textos en l’obra editada per l’autor. S’hi narren les aventures de Bernat, en realitat el fill major de Manel Alonso, i acaba amb l’episodi del naixement d’Arnau, el seu segon fill. En aquests contes, que s’han anat publicant principalment en la revista infantil Camacuc, l’escriptor aconsegueix crear un univers de tendresa i poesia on les coses senzilles i quotidianes es transformen en esdeveniments importants i transcendentals.
Arribat l’any 1998, Manel Alonso publica la novel·la En el mar de les Antilles, tot i que uns mesos abans, i durant el mateix any, havia editat un volum de relats per a adults, Espècies en perill d’extinció, i el seu segon llibre de poesia, Oblits, mentides i homenatges. En Espècies en perill d’extinció, recull de contes breus, ens relata amb una gran precisió de detalls i amb una innegable destresa en l’anàlisi humana els distints passatges de la vida quotidiana d’uns quants personatges turmentats. Oblits, mentides i homenatges és un poemari on l’autor fa un recorregut apassionant per la vida, per la mort, per la veritat i per l’oblit, i en el qual presenta, com en anteriors obres líriques, una poètica despullada, original i que en tot moment fa bandera de l’autenticitat.
En el mar de les Antilles, el llibre de més extensió que l’autor ha publicat fins ara, és una novel·la en la qual se’ns ofereix la possibilitat de passejar-nos pels últims dies de la Cuba colonial. Els seus dos grans protagonistes són, d’una banda, l’Havana del 1898, “amb la seua música, la seua flaire, la seua arquitectura, la seua nit”; i de l’altra alguns dels grans temes humans de totes les èpoques: l’amor, el sexe, la nostàlgia, l’ambició. Llibre d’escriptura àgil i de lectura fluïda, Manel Alonso hi juga fort amb els diferents ingredients que en formen part: un argument interessant, uns passatges ben documentats, un estil personal que qualla en cada pàgina.
Per mitjà de la història d’una colla de soldats, en la qual destaquen les peripècies d’un llaurador de l’Horta de València, Josep Amigó, de malnom Pep el de Tos, ens submergim en els successos que desencadenaren la guerra amb els Estats Units i la pèrdua de les restes de l’imperi espanyol. Pep el de Tos es mou entre la nostàlgia que sent per la seua terra, on ell treballava com a llaurador i on ha deixat la dona i els fills, i la passió que ha descobert en el nou país que l’acull, on exerceix com a soldat i on l’atenalla el gran amor que sent per la Negra Lola.
Aquesta nostàlgia per la terra llunyana se circumscriu principalment al seu poble, Pouet, que és en realitat el nom inventat de Puçol, localitat on viu i va nàixer Manel Alonso, un nom que ja apareix en anteriors títols, La maledicció del silenci i Bernat i els seus amics, i que podia esdevenir, segons paraules d’Albert Calls, un “Macondo de l’Horta”. A l’illa de Cuba, en canvi, el sentiment que envaeix Josep Amigó no és la nostàlgia, sinó la gran passió amorosa que descobreix en una dona que és el prototip de la puresa brutal dels sentiments. Però és l’enyorança per la terra llunyana i per la família la que provoca que el protagonista determine finalment donar un pas decisiu i arriscar-se en una acció bèl·lica, per tal de guanyar els diners suficients per fugir de la misèria castrense i millorar les seues condicions de vida.
La major part dels companys de viatge del soldat Josep Amigó són catalanoparlants. Això és una dada que l’autor transmet en el paper més o menys conscientment, i que, a més de donar-li un aire més nostre a la novel·la, no deixa de ser un homenatge emotiu al nostre país. L’Horta, la Ribera, el Camp del Túria, i també el Maresme, Mesquinesa i Mallorca, són les comarques i les ciutats que, com a puntes de llança, s’alcen arreu de tot el llibre. També hi ha, però, qui no veu amb bons ulls aquesta diferència: “Esos últimos de la fila, que hagan el santíssimo favor de hablar en cristiano, o les meto un paquete que se cagan”, exclamava un brigada a aquells que parlaven en català.
Escrita a ritme d’havanera, amb interessants apunts psicològics i amb impagables passatges irònics —una ironia ben valenciana, per cert—, En el mar de les Antilles és al capdavall una novel·la d’una gran humanitat, una obra ben mesurada, on l’autor ha apostat fort i consolida la seua carrera literària, per donar pas, a partir d’ara, i segons pronostiquen molts dels seus lectors, a la consecució d’una veu pròpia dins de la literatura catalana.
Finalment, i pel fa que al resum de la seua obra en conjunt, he de dir que per a mi el més sorprenent en la trajectòria de Manel Alonso és, a més de la diversitat de temes i gèneres que ha tractat i ha escrit, la progressió en línia creixent que experimenta la major part de la seua obra i, per descomptat, la tenacitat que hi posa en tots els projectes que du a terme, tant de caire literari com editorial. Parlant amb ell, es nota que aquesta és una de les seues principals preocupacions i una premissa que sempre té present: que l’obra publicada avui, siga millor que la publicada ahir, i l’obra de demà, millor que la d’avui.
“Una passió anomenada literatura”, resumia Francesc Viadel en el pròleg que li dedicava en el poemari Oblits, mentides i homenatges.

Publicat a la revista L’Aiguadolç tardor de 1998

EL DELIRI DE LA CONFESSIÓ

Per Xènia Dyakonova

Estiu, 1987. Dietari. Manel Alonso i Català. Llibres de l'Aljamia. Rafelbunyol, 2005

El dietari sempre ha estat un gènere perillós i ambigu. Sembla que estigui destinat a la introspecció, que jugui el paper d'un mirall, o de la mirada cap enrere, com la d'Orfeu. Sembla també que hagi de tenir la forma d'un soliloqui o una mena de diàleg amb la pròpia consciència (o amb el propi passat). Sembla que sigui un espectacle per a un sol actor, que al mateix temps és l'espectador i el crític. Però en realitat, com més avancem en la modernitat, en l'època gloriosa de l'estriptis i els talk show, el dietari, fent-los companyia, es converteix en un pretext per a l'exhibicionisme més desinhibit. Ha esdevingut una trampa transparent: una confessió íntima que l'autor mormola a cau d'orella del món sencer. Per tant, abans que res, es preocupa per quedar bé davant d'aquesta orella immensament encuriosida i xafardera. I l'orella li ho agraeix.
Manel Alonso i Català, poeta, periodista i editor valencià, es remunta fins a l'estiu de fa dinou anys, i ens ofereix una radiografia completa de la seva ànima de jove romàntic i una mica egòlatra, com tots els poetes. La seva ingenuïtat sincera a vegades és entendridora: confessa que es va inscriure a l'Associació de Joves Escriptors en Llengua Catalana perquè volia que la gent que l'envoltava el reconegués com a escriptor. En un altre moment dubta de si la seva obsessió per l'erotisme es deu a les seves hormones o a les lectures. Doncs sí que no queda clar, i és aquí on radica l'encant del protagonista: el narrador apareix realment com un camp de batalla entre la libido i l'amor pels llibres. Explica les seves experiències eròtiques i revela els seus somnis lírics amb una franquesa aclaparadora, i fent servir unes imatges i unes metàfores pròpies d'un romanticisme exagerat que avui dia no provoca gaire més que un somriure irònic o indulgent. Tanmateix, cal destacar la capacitat que té l'autor de recrear la figura d'un noi càndid i espontani, somniador fins a les últimes conseqüències, honest amb si mateix (ergo, amb el lector), social i addicte a la inspiració poètica. El que falla és que la descripció de la seva vida quotidiana al llarg d'aquell estiu llunyà és de vegades massa fotogràfica, massa documental, sense passar pel filtre d'aquesta màquina maliciosa que és el llenguatge. I el llenguatge, al meu parer, sempre és literari.

Diari Avui, 19 d’abril de 2006

DIETARI D'UN OBSERVADOR

(D'esquerra a dreta Vicent Pallarés, Pasqual Mas, Teresa Alegre -regidora de Normalització Lingüística- i Vicent Usó, a la biblioteca de Sagunt durant una taula redona el 18 d'abril de 2002)

Per Pasqual Mas i Usó

El carrer dels bonsais. Manel Alonso i Català. Premi Benvingut Oliver de Narrativa, 1999. Col·lecció literària Joan Escrivà. Publicacions de l'Ajuntament de Catarroja, 2000

Manel Alonso (Puçol, 1962) ens fa passejar en la seua última obra narrativa per una successió de xicotetes històries que escodrinyem cada racó de la quotidianitat d’un carrer dels bonsais viscut amb la proximitat del veïnatge i amb la distància de la ficció. El seguiment d’escenes busca fer sentir el lector com un caminant que, despreocupat i amb voluntat d’observació, dirigeix la mirada i troba el fil d’una situació que comença sobtadament davant dels seus ulls, es desenvolupa en quatre pinzellades i acaba fugaçment marcant el ritme d’un viatge d’impressions tan circumstancials com xocants. Cada relat d’El carrer dels bonsais és com una finestra per la qual hom guaita i comprèn amb mínimes instruccions l’argument concentrat de cada microconte. El lector sembla encetar una lectura com si fera zàpping i amb uns pocs indicis ben interpretats en té prou per encapdellar allò que tal vegada s’esdevindrà en cada troballa argumental.
En 1928 Max Aub va trencar el món de la narrativa amb un llibre, Prehistorias, ple de microcontes i avui assistim a un veritable allau que no sempre amb bon nord es llança per aquest camí dels relats breus. El cas de Manel Alonso cal situar–lo dins de l’observació memorialística i poètica de la millor branca literària –tal vegada amb una mirada d’abstracció oriental– amb una barreja d’humor i ironia al voltant dels habitants d’un carrer d’un poble que als seus lectors els ha de resultar ben conegut: Pouet; ja que és aquest poble on situava l’acció de la seua primera novel·la La maledicció del silenci. La petitesa dels contes fan referència –i així o pregona el títol– a l’últim vers del llibre de Xulio Ricardo Trigo La vida fosca. Ací el llibre de Manel Alonso avança com una camera que fera tràvelling recorrent casa per casa i enlairant l’aventura que s’amaga rera de cada porta; d’ací que l’estratègia narrativa siga tant palesa i enganxe els microcontes tot formant un únic món familiar alimentat pel caliu de les paraules. Però a més, El carrer dels bonsais és un bon exemple de com l’ajuntament de Catarroja, després d’un parèntesi fora de seny normatiu, es redreça i torna a premiar treballs bens escrits i de gran qualitat literària. Aquest llibre, presentat per Arantxa Bea, avança per la narració fins que un personatge pirandelià s’enfronta al narrador, com a Niebla d’Unamuno, proporcionant un bon motiu per reflexionar de quin pa es fan els personatges i quin és el veritable suport de la ficció. Sens dubte, amb El carrer dels bonsais llegit amb plaer es veu com la vida és fonamental per a la literatura. O serà a l’inrevés?

Publicat a la revista de creació Abalorio, número 28. Sagunt, 2000.

NOTES SOBRE UNA NOVEL·LA

Per Hermini Pérez i Edo

La maledicció del silenci. Manel Alonso i Català. Col·lecció La Tardor, Els Llibres de Camacuc. València, 1992. Tercera edició, revisada el 2006, amb il·lustracions d'Alberto Urcaray, glossari de l'autor i activitats didàctiques a càrrec de Mercé Claramunt. Col·lecció Can Perla. Brosquil edicions, València 2007.

En primer lloc, bona vesprada a tots. Avui tinc l’honor, i així mateix el plaure, de fer la presentació d’un llibre de Manel Alonso i Català, La maledicció del silenci. He de confessar que l’acte que ens ocupa aquesta vesprada és tot un repte per a mi, ja que és la primera vegada que ho faig públicament, i la meua experiència no és massa dilatada en manifestacions d’aquesta mena. No obstant això, quan l’amic Manel, amb eixa veu curullant de sinceritat i espontaneïtat, m’ho va proposar, no m’hi vaig poder negar. No m’hi vaig poder negar com a amic, i per què no dir-ho també‚ per la pura vanitat –del tot comprensible, en la meua defensa– de fer d’«amfitrió» literari d’una de les veus més interessants i joves del cada vegada més ampli i fecund panorama literari valencià.
L’espai físic triat per a l’ocasió és, sense cap mena de dubte, el més adient i càlid dels que es podien triar: la biblioteca del poble. Això, si fa no fa, també em va a facilitar la tasca. Trobar-se entre la calidesa i la tolerància dels llibres, amb prestatgeries untades sàviament de paraules i d’idees, una activitat que al capdavall ens fa més humans i més lliures, és un dels plaers més reconfortants i saludables als quals pot aspirar qualsevol ciutadà.
Però abans de passar a comentar el llibre m’agradaria deixar una cosa ben clara i matisada: la presentació del llibre del Manel Alonso no la vull fer com a amic. Ni tan sols com un conegut. Em sembla, altrament, que si així era, seria injust i desagraït amb l’autor, i el meu comentari s’ofegaria en un localisme que tan sovint colpeja d’una manera cruel i desconsiderada l’ànima més sensible de la nostra cultura. No vull caure en els fanguissars de la «cultureta».
La presentació del llibre la vull fer com això que és Manel amb lletres majúscules: com la d’un escriptor del nostre temps i de la nostra comarca. Dues circumstàncies, certament, molt difícils per als temps que avui en dia deambulen: del nostre temps, perquè sembla que no són massa susceptibles i salubres a l’aventura de la literatura i del pensament en general. Un bon llibre no equival ni desvetlla els mateixos interessos que un mal programa de televisió. I de la nostra comarca, doncs, perquè viu sacsejada i fiblada endins de totes les seues fibres culturals pel deambular anodí i ensopit del nostre temps. Si a tota aquesta barreja social i cultural li afegim que, tot d’una, l’escriptor empra com a vehicle de comunicació i relació amb el seu lector el valencià, ja podeu entendre que el repte esdevé solitari i arriscadíssim per a un «ciutadà del país del les idees» com és Manel Alonso.
Però Manel Alonso no s’amoïna fàcilment davant de totes aquestes circumstàncies. Això us ho assegure, i fins i tot fa d’elles una cosa personal, absoluta i tridimensional. I redundant encara més el tema: com una persona que allò que veu, respira, sent i pensa ho fa com un escriptor, eixa mena de mags que des de les paraules li posen el nom a les coses i als dies de la nostra existència.
Manel Alonso i Català, per a qui no el conega, va nàixer un dia a Puçol, l’any de la gràcia de 1962. El seu signe zodiacal és l’equilibrat i majestuós Lleó. Però no us vaig a contar ara la seua carta astral, ja que no sóc astròleg, i conseqüentment no la sé, ni m’importa massa. Ara, això sí que us ho dic: si la seua carta astral no fa una clara i encoratjada referència a la seua voluntat, i allò que encara és més important, a les seues aptituds com a escriptor, des d’ací us confesse que d’ara endavant vaig a ser molt escèptic i maliciós amb tota eixa mena de ciències dels astres i les radiacions còsmiques.
Manel, malgrat la seua joventut, és un escriptor molt prolífic en el terreny de les publicacions: en el camp fascinant de la poesia ja ha publicat llibres com A tu, del viatger estrany i Tres paisatges. Ha estat antologat, a més, en Envit, nous escriptor valencians. En el camp de l’assaig va guanyar un accèssit en el VIII Premi Literari de la Vila de Puçol amb el llibre La veu d’un poble, publicat també. Està a l’espera que li publiquen algunes coses més. I entre llibre i llibre, fa l’ofici de periodista col·laborant en el diari Levante, la revista Saó, és el redactor en cap de l’àrea de cultura d’El Periòdic de l’Horta i del Notícies de Puçol. És, ja en el poc que li resta, l’ànima de les tertúlies literàries de Les Nits Màgiques del Django’s. I sobretot és un activista cultural de primera magnitud.
El llibre que ens ocupa avui, La maledicció del silenci, es tracta d’un llibre que és fàcil, i alhora, però, difícil de glossar, de situar-lo en la prestatgeria adient de la biblioteca. I m’explique.
És fàcil perquè assenyalant que es tracta d’una molt bona novel·la d’acció i d’aventures assenyalaríem a dreta llei allò que veritablement és.
I en canvi el comentari abans ressenyat seria fer-li una crítica del tot llastimosa i lluny de tota profunditat; encara que amb tot no hi mancaríem a la veritat final. Però la literatura no és el resultat final, sinó com s’arriba al resultat final. La novel·la de Manel Alonso va més enllà d’un llibre d’acció i d’aventures. Amb ella conflueixen, s’harmonitzen i virtualitzen diversos gèneres narratius i descriptius, tot d’una manera molt solvent i reeixida.
Vés a saber.
És una novel·la d’acció, d’aventures i d’intrigues en el sentit més clàssic i universal de la paraula. La seua lectura, com que pertany a les coordenades d’aquest gènere, és fàcil i àvida. Quan et poses a llegir les seues 125 pàgines, us assegure que fins que no les haureu finalitzat no les deixareu en cap moment.
És també una novel·la d’història. Però no d’aquella història que s’ensenya a l’escola, sempre definida i redefinida d’acord amb els grans esdeveniments dels temps. La història que ens fa arribar la novel·la de Manel Alonso és la història que sovint va passar de boca en boca, amb la seua càrrega de veritat, la seua càrrega de por, de superxeria, de llegenda, de misteri, de màgia, on l’autor ens mostra sense cap pudor la fascinació que sent i li arranca al seu poble. Com assenyalava encertadament l’escriptor i crític Vicent Penya sobre la novel·la en el suplement cultural del periòdic Levante, deia que «sembla que l’autor ens faça una invitació indefugible a l’oblit quotidià».

És també una novel·la de costums d’un poble de l’Horta, sense caure en els tòpics més obsolets i miserables que sovint l’assolen. Tòpics sempre allunyats de qualsevol realitat social i cultural de la comarca. Amb un llenguatge senzill i ric alhora, fora de qualsevol barroquisme que no va enlloc, curull d’un entranyable lirisme, l’autor recorregué els carrers i paisatges d’un poble imaginari (el seu?) que ben podria ser el nostre.
És, així mateix, un homenatge respectuós i explícit a la figura de l’escriptor Joan Perucho, al qual el nostre autor li professa una sincera i respectuosa admiració. Entre les seues pàgines hi ha una metàfora d’allò més inquietant i punxeguda: la d’un insecte que s’alimenta únicament de les lletres que habiten dins dels llibres, molt a la manera peruchiana. Aquesta metàfora es mereix tota una reflexió i un comentari a part que, per qüestions de temps, no anem a lliurar.
La seua narració-descripció està perfectament encadenada a un lirisme amb un to romàntic, actual i viu. No obstant això, en cap moment de la trama no li lleva l’acció i la tensió que qualsevol novel·la d’aventures cal que tinga. De vegades et precipita i t’engoleix fins l’esgarrifança, i tot seguit, com si fóra els acords d’un riu d’alta muntanya, et du a un meandre on l’aigua sembla que roman més tranquil·la i plàcida, fins que sense adonar-te’n t’aboca una altra vegada al corrent més intrigant i màgic de les seues aigües. En cada mot que configura una pàgina, i en cada pàgina que configura la novel·la, una vegada t’has deixat arrossegar per l’encanteri que vessa i l’hàlit de misteri que deambula entre una realitat lògica i cartesiana, i l’altra realitat, subordinada a l’inconscient d’un poble viu, van desfilant tota una sèrie de personatges i accions entranyables i desconegudes alhora.
La trama de la novel·la té com a fil conductor la maledicció que un estrany i escabrós personatge lligat a l’orde dels Templers fa abatre sobre un poble anomenat Pouet. En realitat Puçol. La raó per la qual aquest cavaller de l’orde dels Templers maleeix el poble és perquè la gent d’aquest poble li ha donat mort a un caiman, símbol del silenci, tot pensant que es tractava d’un drac, símbol del mal. La maledicció consisteix en el fet que totes les llegendes, rondalles i especulacions sobre el destí dels desapareguts prendran vida en un altre món paral·lel al real. Potser l’inconscient d’un poble?
Segles més tard, un grup d’amics, entusiastes per la història i l’arqueologia, s’engresquen en una aventura, la qual els porta... a uns túnels que romanen en la realitat inconscient de les persones d’un poble, arribant a tenir en les seues mans la possibilitat de trencar la maledicció del silenci.
La novel·la, escrita a la manera d’un diari iniciàtic en un pla, i en un flashback en un altre, com ja he assenyalat abans, està perfectament ordenada i entrelligada arreu de les seues 125 pàgines. Sense gairebé adonar-te’n, ens transporta a les llegendes i rondalles d’un poble; a la intriga i l’acció més trepidants; als records d’una infantesa i una adolescència ja passades; a trossos de la història grapats a uns papers grocs i oblidats; a parapsicologia amb fenòmens d’ultratomba; a les olors d’uns carrers i persones; a escenes d’amor rabioses de joventut. Com deia el crític Vicent Nàcher del llibre: «Tot ben conjuntat que fa de la novel·la un producte ben elaborat d’idees i d’estructura».
La novel·la està contada per un «personatge-narrador» en primera persona central, que adopta sovint una posició imaginativa i afectiva, on l’autor es va despullant dels seus records i de les seues joies i pors, donant-li al text una credibilitat molt elevada, malgrat la fantasia i el colorit que es lliura en moltes de les seues pàgines.
Els amics que s’engresquen tot d’una en l’aventura –amics de tota la vida–, tan diferents en les seues emocions i cultura, els cargola i els espenta un anhel de debò: l’aventura del coneixement de la història del seu poble, que sobreviu amagada, i fins i tot ignorada, en els túnels de la memòria d’una col·lectivitat.
Per a lliurar-se a aquesta aventura, i enfonsar-se de ple en els seus túnels, han de creuar un forat de temps a la manera d’Alícia al País de les Meravelles. Això té molta força i sentit: el passar a l’altra banda espolsarà de les seues ments els esquemes i dogmes que sovint recull i alliçona una història que rebutja de ple la imaginació i la fantasia. És clar que la història és un instrument molt valuós per a aquells qui manen, i si es trobara en mans d’uns utòpics que volen arribar més enllà del que els seus ulls veuen, això resultaria molt perillós per al sistema, siga quin siga. Com deia l’ermità de la novel·la, símbol de l’amor per la soledat plena: «Déu ha creat l’home lliure [...] sí, però naix amb els braços oberts per a rebre totes les cadenes».

En definitiva, i ja per acabar, es tracta, com he assenyalat abans, d’una molt bona novel·la que cal recomanar per a llegir. I, fins i tot, des dels primers fulls del llibre et fa la impressió que l’autor deu haver gaudit i patit molt escrivint-la, cosa que et tramet de ple. I et queda una pregunta, fonda i preocupant, si tot això que conta l’autor és real i se’ns escapoleix dels nostres ulls. Jo li l’he feta a Manel i ell, esguardant-me als ulls amb una mirada misteriosa i tendra alhora, mai no m’ha donat la resposta. Senzillament, sempre esbossa un somrís, i no arribe a saber mai allò que de debò em vol dir.

(Text de la presentació del llibre La maledicció del silenci efectuada el 27 de maig de 1994 a la biblioteca del Puig de Santa Maria, L'Horta Nord)