LECTURA DE "QUADERN PER AL MEU FILL ARNAU" DE MANEL ALONSO I CATALÀ

 

Per Vicent Borràs

No sempre és clara i ben definida la frontera entre la literatura i alguns textos de caràcter privat (o semiprivat) i personals, sovint molt personals, com ara cartes, memòries, dietaris, autobiografies... Un dels casos potser més evidents i problemàtics (perquè ni tan sols va ser escrita pensant en la publicació, què fou pòstuma) és Carta al pare de Franz Kafka. La qualitat literària de la carta que Franz va escriure al pare —i sembla que no li va lliurar— està fora de tot dubte, a part del seu interés humà per entendre el personatge Kafka i la dificultosa relació amb el pare i, amb això, obtenir algunes de les claus per llegir la resta de la seua producció literària.

Així mateix, també hi ha els llibres que són escrits pensant en una publicació i que, alhora i malgrat això, contenen una enorme càrrega personal i temàtica que cau en l’estricte àmbit personal, la qual cosa no invalida de cap manera el seu atractiu literari. En aquests casos la motivació personal transcendeix l’àmbit privat i esdevé també d’interés públic perquè al darrere, a més del lament personal (i familiar), hi ha el clam social davant d’un tema segrestat per allò considerat políticament correcte. Aquest és, al meu parer, el cas de Quadern per al meu fill Arnau de Manel Alonso i Català, que s’enfronta a un dels temes més tabuïtzats i malauradament actuals, especialment en temps de pandèmia, com és el suïcidi.

Els poemes que Manel Alonso escriu al seu fill Arnau van acompanyats de dos textos de dos amics del mateix Arnau. Sònia Giner Molins signa un pròleg molt sentit i intel·ligent, més encara si tenim en compte la incomoditat del context. Marc Campos, a manera d’epíleg, tanca el llibre amb uns versos que ens interroguen sobre la llibertat.

El gruix del llibre, però, són els 37 poemes de Manel Alonso. Escrits en calent sobre la recentíssima mort del fill, els versos esdevenen un document únic sobre l’amor patern i tracen un mapa desesperançat del dolor. En aquests poemes Manel Alonso no defuig ni oculta els aspectes més crus de la mort del fill: «O tot o res!», tan senzill, tan contundent./ I de colp deixares caure el rei sobre el tauler,/ un terratrèmol enfonsà peons, torres, cavalls i alfils.

I davant d’això, què no farà un pare pel fill? Si cal, li tornarà a donar la vida. I això és el que intenta Alonso en aquests textos on el tu poètic recurrent sempre és el fill. Per dialogar amb ell, per tractar de comprendre’l, per explicar-se, per explicar-se’l, per explicar-nos-el, per reivindicar-lo, per no acabar de perdre’l, per reinventar-lo... O com diu de manera lúcida al pròleg Sònia Giner: “Mai podria fer-te tornar. Però sí que podria tractar de fer que no te n’anares”. I així el text esdevé un diàleg amb el fill (de fet, a manera de citació, hi incorpora algun vers o fragment de dietari d’Arnau). Un diàleg amarg (perquè els que el llegim sabem que és un monòleg disfressat), sentit, sense eufemismes, amb versos i imatges brillants, que fa un repàs a la seua vida, des del naixement fins al fatídic desenllaç. El veiem nàixer, anar a escola, lluitar, enamorar-se, jugar a pilota... en definitiva el veiem viure, i morir. I dels versos d’Alonso, escrits amb l’amor i el dolor paterns, ix el delicat dibuix del fill fins al punt que els qui no hem tingut la sort de conéixer-lo, ens en fem una imatge que, per exemple, ens fa copsar el seu nom: Arnau Llibertat.

I pel davall de l’anecdotari vital d’Arnau, Manel Alonso va teixint un altre teixit més delicat, on per exemple “un home pot acariciar el gat amable de la felicitat”, però on també la imatge del fill jugador que persegueix pel trinquet la pilota impossible esdevé amarga: Somric des de davall la corda/ pagat de tindre un fill que no en dona cap per perduda.

I és en aquest nivell quan els poemes de Manel Alonso eleven aquell text de caràcter exclusivament privat a interés general gràcies a allò que diem literatura.

Escriure amb el cor i el cervell mai ha estat una activitat fàcil. Escriure amb el cor trencat i el cervell bullint és una baixada a l’infern. O potser també és una redempció, un intent de fer etern l’efímer, de donar-li una altra existència, encara que siga de paraules, de paraules que fan versos, de versos que fan mal, de versos que fan bé... L’escriptura des de la visceralitat, des de la proximitat, des de la immediatesa pot portar a la distorsió, al desenfocament de la realitat; i en literatura és perillós perdre la distància necessària per decidir la millor opció entre les possibles, però òbviament hi ha el guany indiscutible de l’autenticitat. En aquest cas, em fa la impressió que el resultat reïx en el difícil equilibri entre els dos pols.

Manel Alonso ha escrit el llibre que mai no hauria volgut escriure. Manel Alonso ha escrit el llibre que havia d’escriure, perquè, a més de tot, ha alçat la veu sobre un tema silenciat.

Article publicat a La Veu dels Llibres. Revista d'Informació i crítica literàries el 27 de març del 2021.

 

UN ESMORZAR AMB MANEL ALONSO

 

Enguany, Edicions del Bullent ha publicat Fusta de carrasca, la cinquena novel·la de Manel Alonso. Per tal de celebrar-ho,  Pilar Santos li ha fet un breu qüestionari a l’autor.

1 Una olor que apareix en la novel·la Fusta de carrasca i que t’agrade.

La de la rosa.

2 Un color.

El blau de la mar Mediterrània.

3 Un esport.

Caminar.

4 Un plat d’entre els diferents que apareixen en el llibre.

Les gachas.

5 Una mania secreta de la protagonista.

Estar atenta a tots els moviments dels seus.

6 Una cançó.

Qualsevol poema d’Ausiàs March cantat per Raimon.

7 Un novel·lista que t’haja influït.

Alguns lectors del llibre pensaran que Proust, però no soc proustià, si n’he de triar un em quede amb Bernardo Atxaga.

8 I un poeta.

Vicent Andrés Estellés.

9 Un personatge del llibre amb qui no te n’aniries a esmorzar.

Amb el Chusco, l’avi matern de la protagonista.

10 Amb quin te n’aniries a esmorzar?

Amb Arnau, el malaguanyat fill de la protagonista.

11 Un paisatge dels diferents que ixen en la novel·la.

Els camins i les senderes solitàries de la serra Calderona.

12 Quin passatge de la novel·la t’ha costat més escriure?

El darrer. El vaig escriure després d’haver posat provisionalment el punt i final a la novel·la, i em va costar temps, suor i un torrent de llàgrimes.

13 Una qualitat que destacaries de la protagonista.

L’empatia.

14 Què és el que més et preocupa en posar-te a escriure una novel·la?

Em preocupa no tindre l’energia necessària per arribar a acabar-la.

 

CATORZE CITES DE "FUSTA DE CARRASCA"

 

Aquest any 2022, Edicions del Bullent ha publicat la novel·la de Manel Alonso, Fusta de Carrasca. Per tal de celebrar-ho us oferim catorze cites extretes del llibre.

1 «Les absències són ferides que mai no acaben de cicatritzar. De tant en tant, s’obrin i supuren un líquid espés amarg com l’asséver que em crema la pell i em produïx un dolor intents i profund».

2 «El buit de tantes absències em pega punxades en els polsos, em provoca nucs en la gola i fa fluir dos rius salats que em solquen les galtes».

3 «L’odi no és un sentiment qualsevol. És fàcil fer-lo créixer. Naix sovint de la por i només s’apaga amb la destrucció i desaparició d’allò que s’odia ».

4 «Caminant retrobe la pau emocional que sent que he perdut al poble».

5 «Les dones ens passem la vida esperant, esperem i esperem...».

6 «Les dones al llarg de la història hem hagut de patir la maledicència, la superxeria d’una societat patriarcal i obscurantista que ha cregut veure en alguns trets físics senyals del mal».

7 «No hi ha una cosa més estúpida que enganyar-se a un mateix».

8 « ...així com la llum de la llibertat. Una llum que em renova la fe en l’ésser humà».

9 «La memòria és una vella arca plena d’andròmines inútils que guarden els somriures i les penes».

10 «L’univers creixia davant dels meus ulls i el meu petit món anava minvant fins a la més absoluta insignificança».

11 «Els retrats ens ajuden a fixar amb major fidelitat la fisonomia d’aquells que un dia vam conéixer, evitant en la mesura del possible les interferències».

12 «La memòria és una recreació subjectiva del passat».

13 «La picaresca, com la corrupció, tenen arrels ben profundes en aquest país».

14 «Diuen que d’on no hi ha no es pot traure, i no, no acaba de ser cert; on no hi ha cal aguditzar la imaginació i després, amb destresa, convertit una camisa vella en un davantal».

CATORZE CITES DE QUADERN DE L'HORABAIXA

Aquest 2022, l’Editorial Neopàtria ha publicat una antologia de poesia de Manel Alonso i Català, Quadern de l’horabaixa. Un llibre del qual, el també poeta Vicent Penya, s’ha encarregat de seleccionar i organitzar els poemes així com d’escriure el pròleg. Per tal de celebrar-ho us oferim catorze cites extretes del llibre.

1 «Viatge amb la meua vella llengua en les alforges, tot cercant la matèria amb la qual alçar els meus versos».

2 «Per a vosaltres, i per a mi també, compta el ritme i l’equilibri/ d’uns mots embriagats de força i bellesa,/ la resta són retalls insignificants d’una biografia anònima».

3 «Sol, nu, amb el meu dolor i l’ofici aprés/ evitant que la tècnica segreste allò que faig/ i ho deixe com un divertiment perfecte».

4 «Plantes els mots/ conformant el jardí/ incommensurable dels versos».

5 «fill d’un poble que sobreviu a pesar de les derrotes».

6 «Suara el que intente és tornar-te a pensar en un petit paradís modelat entre rius de tinta, inventar-te de nou...».

7 «Amor, la platja és el país que guarda en el seu subsòl/ l’arqueta sagrada del teu record».

8 « Quedar abrusat/ o morir de desig/ en la penombra».

9 «Però queda el teu nu,/ com una sensual estampa que mai no he gaudit».

10 «i et prega el tacte d’altre cos/ amb el qual trobar l’espai on teixir/ pell amb carn i carn amb ànima».

11 «La seua espatlla acaba just/ en l’abisme dels meus anhels».

12 «El passat si que existeix,/ ens acompanya sempre, ens forja».

13 «Una llar que t’aixoplugue de tanta ignomínia/ amb que s’ha escrit i s’escriu la història».

14 «Morir és, a la fi, un penós encontre/ amb el país inescrutable del buit,/ l’hora de la resolució dels enigmes, la trobada amb la veritat absoluta».

FUSTA DE CARRASCA

 

Per Vicent torres aguado

Benvolgut Manel:

Acabe de llegir Fusta de Carrasca.

M’ha agradat el fresc de la vida quotidiana que narra la protagonista de la novel·la. Recull tot allò que foren les dècades que repassa de la seua vida. La veu d’una nova generació de valencians que s’incorporaren a les nostres terres. He gaudit recordat moltes de les coses que la veu narrativa ens conta. Molt acurada la descripció de la vida d’aquella època i molt cuidada la descripció i passeig per la comarca de l’Horta nord, un plaer de lectura. Has creat una veu que mal que conte una realitat quotidiana a Pouet no cau mai en cap tipus de localisme, aixecant eixa veu amb una dimensió major, no és Pouet son els nostres pobles i la nostra vida d’aleshores. Salvant les distàncies, en la forma de contar algunes coses la teua protagonista m´ha recordat la veu d’Ángela Carballino, la narradora d’Unamuno en San Manuel Bueno, màrtir, rerefons de la veu de Santa Teresa en eixes fluctuacions inicials fins assolir la veu per narrar i contat amb precisió malgrat no ser la seua llengua materna.

També he vist el desenvolupament de la narradora cap el final de la novel·la entre la fluctuació fragmentaria i voluntària per no mostrar la seua intimitat deixant que el lector reconstruïa el que falta. Crec que està molt ben controlada la seua veu plena d’absències i tristeses sense caure en el desànim. Crec, que hi ha una part autobiogràfica teua, així ho endevine.

Crec que serà un document valuós perquè les noves generacions coneguen d’una manera tan senzilla i cuidada la vida dels nostres durant els anys passats i presents que narra. El treball i la vida dels nostres com testimoni d’una manera silent de mostrar l’estima vers l’altre.

No dubte que la recomanaré als meus amics, paga la pena.

UNA LECTURA PERSONAL DE FUSTA DE CARRASCA

 

Per Llorenç Delgado

He llegit la novel·la  Fusta de Carrasca (Edicions del Bullent. Picanya 2022) i em sembla escrita amb tinta de llàgrimes, somriures i un infinit eixam d’espurnes de l’ànima. És com una acolorida i casolana bata d’anar per casa penjada al fil d’estendre del balcó del terrat que sacseja el vent dels records fent veure als vianants els heterogenis fragments que la componen i els esquinçalls d’ànima que la guarneixen. Aleshores, per a l’atent espectador, esdevé com una personal senyera, un penó familiar, reconegut per tots els que hem viscut aquelles dades, aquells llocs, aquells moments de joia i malsons, una i moltes vegades, sense poder retreure-li al temps el seu trànsit inexorable.

Des del carrer, en la distància, davall el balcó, es veu aquesta senzilla indumentària d’anys plena d’afectes, penes i paüres onejant a l’aire d’un nou futur, dibuixant al cel noves sendes i camins de llarg recorregut per omplir noves pàgines al quadern blau perquè, al remat, puga llegir-lo el seu destinatari. Jo en soc un d’aquests espectadors, un d’aquests vianants còmplices que us saludarà amb un bri de timó a les mans quan camineu sota l’ombra dels pins de la serra Calderona o trepitgeu la terra cendrosa de la marjal dels vostres avantpassats. Bon camí i joiosa arribada, companys!

FUSTA DE CARRASCA, NOVA NOVEL·LA DE MANEL ALONSO

 

 

Escriure una novel·la és una aventura. El novel·lista sap quan comença, però mai com l’acaba. Ja pots programar el teu temps, fer un pla rigorós de treball, que tard o d’hora apareixerà un escull o una o diverses cruïlles que t’obligaran a variar el rumb del relat.

He escrit sis novel·les, La maledicció del silenci (1992), Escola d’estiu (1994), una que resta inèdita de la qual no vull ni recordar el seu nom, En el mar de les Antilles (1999), que considere la meua primera novel·la perquè per a mi les altres, passats els anys, no foren més que provatures, Entre les urpes del gat (2018), amb un torturat procés de creació del qual ben bé es podria escriure un relat, i aquest any 2022 apareix Fusta de Carrasca.

Es tracta d’una narració que comence a escriure amb una estructura i uns personatges ben definits, i amb tota la informació sobre els fets al meu abast. La feia créixer amb una regularitat artesanal, que només és capaç de donar-te la seguretat que dona l’ofici d’escriure, un ofici que tant m’ha costat d’aprendre. Tenia fins i tot elegit el lector a qui anava destinada. No era un prototipus de lector, sinó un en concret. A punt d’escriure el darrer capítol i posar el punt i final, la tragèdia aparegué de sobte en la meua vida i la redacció de la novel·la es va aturar. Mesos més tard, vaig tornar a llegir tot allò que havia escrit i em vaig donar compte que, sense el meu lector, res no tenia sentit, la qual cosa em va obligar a reescriure un bon grapat de pàgines i pensar en un final diferent al que tenia previst.

El dia que la Fira del Llibre de València li va retre un homenatge a la meua estimada veïna Empar Claramunt, vaig atracar l’editora Núria Sendra i ella amb un somriure es va comprometre a llegir el meu original.

Núria i els seus assessors em vam assegurar que alguna cosa grinyolava en les darreres pàgines del llibre. Vaig estar un parell de mesos pensant-ho fins que un dia, tornant d’una llarga passejada, ho vaig veure clar, li sobraven un parell de pàgines i li faltava el paràgraf que tancaria com un cercle perfecte el relat.

La metgessa Sònia Giner Molins, en el pròleg del llibre Quadern per al meu fill Arnau (2020), afirma que solc fusionar les meues vivències, el meu poble o aquelles persones que estime en els meus textos i desdibuixe la línia que separa la realitat de la ficció.

Sovint la meua narrativa se situa com un funambulista destre sobre la fina línia que separa allò que és real d’allò que és pura ficció, i els lectors no acaben d’endevinar el que és cert del que és inventat.

En Fusta de Carrasca, el funambulista veu com sota els seus peus es desdibuixa quasi per complet aquesta línia, però la realitat que apareix no és la veritat, perquè la solidesa de la veritat sempre depén d’aquell que la mira.

Fusta de Carrasca està narrada per la personatge protagonista. Ella és conscient que no és una illa, que forma part d’una nissaga familiar, que la vida que vam viure, que la classe social a la que pertanyien i les decisions que van prendre els seus avantpassats han acabat marcant el seu destí. Recorda fins i tot allò que no ha viscut, que visqueren els seus avis, els seus pares, i ho va escrivint en un quadern.

Recordar ja és fer literatura, i la literatura és una màquina amb la qual podem viatjar endavant i endarrere en el temps.

La protagonista ens parla del paisatge originari de la seua família, dels motius perquè es van veure obligats a deixar enrere el seu poble. De l’emigració, del descobriment d’un nou país amb una llengua i una cultura diferents i com s’adaptaren a la nova realitat.

En Fusta de Carrasca hi ha molt d’allò que s’anomena efecte espill, veiem reflectits en el text tot un seguit de figures en diferents plans, i de la mateixa manera que en Las meninas de Velázquez descobrim que entre ells hi ha l’escriptor.