UNA LECTURA PERSONAL DE FUSTA DE CARRASCA

 

Per Llorenç Delgado

He llegit la novel·la  Fusta de Carrasca (Edicions del Bullent. Picanya 2022) i em sembla escrita amb tinta de llàgrimes, somriures i un infinit eixam d’espurnes de l’ànima. És com una acolorida i casolana bata d’anar per casa penjada al fil d’estendre del balcó del terrat que sacseja el vent dels records fent veure als vianants els heterogenis fragments que la componen i els esquinçalls d’ànima que la guarneixen. Aleshores, per a l’atent espectador, esdevé com una personal senyera, un penó familiar, reconegut per tots els que hem viscut aquelles dades, aquells llocs, aquells moments de joia i malsons, una i moltes vegades, sense poder retreure-li al temps el seu trànsit inexorable.

Des del carrer, en la distància, davall el balcó, es veu aquesta senzilla indumentària d’anys plena d’afectes, penes i paüres onejant a l’aire d’un nou futur, dibuixant al cel noves sendes i camins de llarg recorregut per omplir noves pàgines al quadern blau perquè, al remat, puga llegir-lo el seu destinatari. Jo en soc un d’aquests espectadors, un d’aquests vianants còmplices que us saludarà amb un bri de timó a les mans quan camineu sota l’ombra dels pins de la serra Calderona o trepitgeu la terra cendrosa de la marjal dels vostres avantpassats. Bon camí i joiosa arribada, companys!

FUSTA DE CARRASCA, NOVA NOVEL·LA DE MANEL ALONSO

 

 

Escriure una novel·la és una aventura. El novel·lista sap quan comença, però mai com l’acaba. Ja pots programar el teu temps, fer un pla rigorós de treball, que tard o d’hora apareixerà un escull o una o diverses cruïlles que t’obligaran a variar el rumb del relat.

He escrit sis novel·les, La maledicció del silenci (1992), Escola d’estiu (1994), una que resta inèdita de la qual no vull ni recordar el seu nom, En el mar de les Antilles (1999), que considere la meua primera novel·la perquè per a mi les altres, passats els anys, no foren més que provatures, Entre les urpes del gat (2018), amb un torturat procés de creació del qual ben bé es podria escriure un relat, i aquest any 2022 apareix Fusta de Carrasca.

Es tracta d’una narració que comence a escriure amb una estructura i uns personatges ben definits, i amb tota la informació sobre els fets al meu abast. La feia créixer amb una regularitat artesanal, que només és capaç de donar-te la seguretat que dona l’ofici d’escriure, un ofici que tant m’ha costat d’aprendre. Tenia fins i tot elegit el lector a qui anava destinada. No era un prototipus de lector, sinó un en concret. A punt d’escriure el darrer capítol i posar el punt i final, la tragèdia aparegué de sobte en la meua vida i la redacció de la novel·la es va aturar. Mesos més tard, vaig tornar a llegir tot allò que havia escrit i em vaig donar compte que, sense el meu lector, res no tenia sentit, la qual cosa em va obligar a reescriure un bon grapat de pàgines i pensar en un final diferent al que tenia previst.

El dia que la Fira del Llibre de València li va retre un homenatge a la meua estimada veïna Empar Claramunt, vaig atracar l’editora Núria Sendra i ella amb un somriure es va comprometre a llegir el meu original.

Núria i els seus assessors em vam assegurar que alguna cosa grinyolava en les darreres pàgines del llibre. Vaig estar un parell de mesos pensant-ho fins que un dia, tornant d’una llarga passejada, ho vaig veure clar, li sobraven un parell de pàgines i li faltava el paràgraf que tancaria com un cercle perfecte el relat.

La metgessa Sònia Giner Molins, en el pròleg del llibre Quadern per al meu fill Arnau (2020), afirma que solc fusionar les meues vivències, el meu poble o aquelles persones que estime en els meus textos i desdibuixe la línia que separa la realitat de la ficció.

Sovint la meua narrativa se situa com un funambulista destre sobre la fina línia que separa allò que és real d’allò que és pura ficció, i els lectors no acaben d’endevinar el que és cert del que és inventat.

En Fusta de Carrasca, el funambulista veu com sota els seus peus es desdibuixa quasi per complet aquesta línia, però la realitat que apareix no és la veritat, perquè la solidesa de la veritat sempre depén d’aquell que la mira.

Fusta de Carrasca està narrada per la personatge protagonista. Ella és conscient que no és una illa, que forma part d’una nissaga familiar, que la vida que vam viure, que la classe social a la que pertanyien i les decisions que van prendre els seus avantpassats han acabat marcant el seu destí. Recorda fins i tot allò que no ha viscut, que visqueren els seus avis, els seus pares, i ho va escrivint en un quadern.

Recordar ja és fer literatura, i la literatura és una màquina amb la qual podem viatjar endavant i endarrere en el temps.

La protagonista ens parla del paisatge originari de la seua família, dels motius perquè es van veure obligats a deixar enrere el seu poble. De l’emigració, del descobriment d’un nou país amb una llengua i una cultura diferents i com s’adaptaren a la nova realitat.

En Fusta de Carrasca hi ha molt d’allò que s’anomena efecte espill, veiem reflectits en el text tot un seguit de figures en diferents plans, i de la mateixa manera que en Las meninas de Velázquez descobrim que entre ells hi ha l’escriptor.

FUSTA DE CARRASCA, UNA NOVEL·LA PLENA DE VERITAT

 

Per Vicent Nácher Ferrero

Fusta de carrasca  (Col·lecció Miratges número 36. Edicions del Bullent. Picanya, 2022) és una novel·la plena de veritat, de la sinceritat d’aquelles que li fan front a la vida amb l’ofici de la literatura. Clara, directa, diàfana i subtil apunta als temes universals de l’ésser humà, i això és el que la fa gran i reveladora.

Manel Alonso ha escrit sense adonar-se’n la seua millor obra narrativa, la més redona, la més equilibrada i segura, en un trajecte literari que fa gaudir el lector tot trasbalsant-lo amb les emocions més bàsiques de les persones. El lletraferit de Pouet ens mostra amb la senzillesa del savi, l’univers d’una dona poderosa que es manté ferma i humanament acollidora a la vida que li ha tocat viure. Així doncs, aquest llibre és un terrabastall que ens deixa tocats del tot, davant unes línies que traspuen la poesia quotidiana dels humans.

La lectura de Fusta de carrasca encén el cor de sentiments contradictoris i il·lumina l’esperit, en un relat que respon als grans interrogants del món i ens fa plantejar-nos la vida d’una manera diferent a com l’havíem vista fins ara. Una obra àgil, dinàmica, que es pot llegir de moltes maneres i que ens dona moltes opcions als lectors. La vida i res més, això és Fusta de carrasca de Manel Alonso.

LA POESIA ÉS UNA ARMA PER A LA SUPERVIVÈNCIA

 

Per Àngel Martínez Moreno

Imagine que una antologia és, dalt o baix, com molts estudis sociològics que a partir d’una mostra (que haurà d’estar ben determinada), permeten conèixer, suposadament, les característiques de la població que representen. Bo, una antologia faria tot just el camí invers però, subjacent, podem trobar una certa lògica coincident. I sí, puc dir que, almenys de manera intuïtiva i fins on jo conec l’obra poètica de Manel Alonso i Català, l’antologia Quadern de l’horabaixa (Editorial Neopàtria. Alzira, 2022) la representa. 

Les antologies tenen per a mi dues funcions: la primera pot ser saciar la curiositat del lector per tal de conèixer una obra poètica sencera sense haver de destinar uns temps i uns esforços que podrien resultar excessius. Diguem-ne que es tracta d’una manera de potenciar l’eficiència preventiva. Amb alguns i algunes poetes les antologies han estat més que suficients per a mi. I n’estic ben agraït. 

La segona funció de les antologies és certament la contraria: despertar l’afany de conèixer més de l’obra poètica de què pretén ser demostració. També n’he tingut d’experiències en aquest sentit. I la darrera ha estat amb Quadern de l’horabaixa. 

Algunes qüestions són les que m’han interessat especialment. La més important de totes, així ho he entès, és la temptativa de domesticar la realitat a través de les paraules. Es nomena un moment que es vol  fixar i és com si es tancara entre parèntesi (el parèntesi que suposa sempre un poema), es mostren les emocions i això permet de romandre, i inclús d’instal·lar-se en elles quan t’agraden o, ben al contrari, desnonar-les de la memòria, almenys en les seues formes més crues, i sovint massa insuportables, per deixar que ens habiten al llarg del temps. I l’acceptació de la por en tant que un condicionant fonamental de la vida front a la qual, i malgrat ella mateix, no ens podem permetre de sotmetre’ns. 

També he trobat una vessant ètica, expressió de valors que han de regir el viure, i que es mostren només si el lector els vol trobar i els busca i que et fan saber que estàs llegint algú que no és gaire lluny de tu mateix. 

Finalment l’antologia m’ha fet caure en el compte que el poeta mai no és en realitat tan fràgil com podria pensar-se. La poesia és, en realitat, un arma poderosa per a la supervivència conscient, que és a fi de comptes l’única que ens pot valdre. 

Magnífic treball de Vicent Penya que ha tingut cura de l’edició.

UNA BELLA TRADICIÓ

 

L’especialista en cultura i música popular Josep Vicent Frechina fou, l’any 2002, el crític en qui va confiar Manel Alonso i Català perquè s’encarregara de l’edició de l’antologia Les hores rehabilitades (Antologia 1986-2002). Es tractava d’un volum en el qual, després d’un temps de revisió i fins i tot de rehabilitació i també de recuperació de la seua obra poètica a càrrec de l’autor, Josep Vicent Frechina seleccionava, organitzava i feia un estudi introductori d’aquesta. El llibre el va editar la desapareguda Brosquil Edicions just quan Manel Alonso i Català complia quaranta anys. En l’actualitat la primera i única edició està exhaurida i fins i tot és difícil trobar-ne un exemplar en llibreries de vell i d’ocasió.

Les hores rehabilitades és una antologia clàssica, on se seleccionaven diversos poemes de cada llibre editat i inèdit de l’autor i s’organitzaven compartimentats sota el títol del llibre de què provenien. L’antologia recuperava dotze poemes d’un llibre, Hores baixes, que l’autor va destruir, la resta de poemes caigueren en la paperera de l’oblit.

L’any 2012 l’editorial Germania publicava la segona antologia poètica de Manel Alonso i Català, Quadern dels torsimanys/Cuaderno de los trujimanes. Un llibre que es va anar gestant durant un temps en el blog Els papers de Can Perla, on s’anaven publicant les versions de diversos poemes de l’autor en diferents llengües. L’antologia recollia poemes escrits entre els anys 2003 i 2012. Cada poema original tenia la seua versió en llengua castellana feta per diversos autors, com ara Pere Bessó, Manuel García Pérez, Mercè Climent, Arnau Alonso... 

L’any 2015 es va reeditar en l’Editorial Neopàtria amb un pròleg de l’escriptor i crític literari Juli Capilla. Amb Quadern dels torsimanys/Cuaderno de los trujimanes, el fet de publicar una mostra antològica cada deu anys de l’obra d’Alonso es convertia en una tradició que enguany s’ha consolidat amb l’aparició, aquest tòrrid i incendiari mes d’agost, de Quadern de l’horabaixa en la col·lecció Mare Nostrum de l’Editorial Neopàtria.

D’aquesta tercera antologia s’ha encarregat l’escriptor de Rafelbunyol Vicent Penya, qui no sols s’ha llegit i rellegit tota l’obra publicada i inèdita d’Alonso, sinó que també s’ha estudiat els diversos textos de crítics literaris que han escrit sobre ella al llarg del temps. Vicent Penya n’ha fet una selecció acurada, evitant de repetir la publicació d’algun poema que ja haguera aparegut en alguna de les dues anteriors antologies. Ha organitzat els poemes destacant els grans temes que a l’autor l’han preocupat i l’han mogut a escriure i, sense atendre raons cronològiques, ha fet una antologia que es pot llegir com un llibre nou. Vicent Penya, a més a més, ha escrit un estudi introductori complet i aclaridor recolzant els seus arguments amb els d’altres crítics. També s’ha encarregat de tot el procés de correcció lingüística del llibre, i d’oferir al possible lector un relació dels títols d’Alonso i un índex on s’especifica l’origen dels poemes.

Penya, en el títol de l’estudi introductori, recupera la definició que en la primera antologia feu d’Alonso Josep Vicent Frechina: un obrer de la paraula. Una definició que amb diferents matisos havia emprat anys abans Joan Garí en un article publicat en la revista El Temps i que anys més tard també va utilitzar el sociòleg i fill de l’autor Arnau Alonso i Santos: «Obrer de les lletres i no arquitecte de les paraules».

Així doncs, enguany Manel Alonso consolida una bella tradició que esperem que dure anys i panys.

QUADERN DELS TORSIMANYS

Juana Sáez y Manel Alonso en la Biblioteca Municipal de Puçol

Por Juana Sáez Juárez

Generoso y tenaz, comprometido con la cultura en general y la valenciana en particular, Manel es una figura omnipresente y colaboradora en actos culturales y en su incondicional apoyo y promoción de escritores y escritoras. Especialmente comprometido con la literatura, ha cultivado todos sus géneros con una particular querencia por la creación poética. De Manel cabe decir que vida y obra están íntimamente relacionadas. Polifacético y autodidacta, nuestro autor hace eco personal de la frase cervantina: “La pluma es el lenguaje del alma; cuales fueren los conceptos que en ella se engendraron, tales serán sus escritos.” Sus escritos son fruto y reflejo de la experiencia vivida, oída y leída, de la vida cotidiana y del orgullo y conocimiento de sus propias raíces, así como las de su pueblo al que ha dotado de carácter literario y del nombre propio de Pouet. En Quadern de Can Perla (Editorial Neopàtria, Alzira, 2020), un híbrido de géneros: diario personal, recuerdos y relatos generacionales, entrañables retratos humanos y reflexión crítica, Manel Alonso, con un tono de añoranza, nos escribe su testimonio de un tiempo perdido para que no caiga en el olvido una tierra, unas gentes, una lengua, una cultura y una literatura de las que se erige Paladín. En Quadern dels Torsimanys/ Cuaderno de los trujimanes (Editorial Neopàtria, Alzira, 2012), un homenaje a la comunicación entre lenguas a través de la traducción y la interpretación de traductores y trujimanes, Manel nos ofrece una selección de sus poesías con sus correspondientes traducciones. Con un lenguaje y un estilo personal, natural de verso libre, musical y emotivo, nos habla de luces y sombras del ser humano: el amor, el deseo, lo multicultural, la comunión con la naturaleza, la vida, así como también la barbarie, las injusticias, el sufrimiento y la muerte. Manel, como escritor comprometido que es, refleja en su poesía una sincera posición ética y crítica frente a las sombras de la sociedad y la defensa de sus luces que nos enriquecen: del goce de los sentidos, de las emociones, de la vida cotidiana, de la cultura en general, de la propia y de la ajena.

Manel versa lo cotidiano y privado que deviene en universal.

 

Presentación leída en la sesión del Club de Lectura de Puçol del dia 25 de Febrero de 2022.

 

EXTRACTE POÈTIC DEL CD D'ARTUR ÀLVAREZ "LA MAR"

Aquest vers forma part d'una de les cançons del treball discogràfic del cantautor Artur Àlvarez dedicat a LA MAR. En ell apareixen poemes de poetes contemporanis valencians com ara Aina Garcia-Carbó, Susanna Lliberós, Reis Lliberós, Vicent Penya, Francesc Mompó, Gràcia Jiménez, Rosabel Gumbau, Maria Carme Arnau, Berna Blanch, Manel Alonso i Català, Manel Pitarch, Josep Lluís Abad.