POEMES DE MANEL ALONSO DEDICATS A JOAN BAPTISTA CAMPOS

Per ManelPitarch

El poemari Quaderns per a Joan  (Editorial Neopàtria. Alzira, 2019) és un exercici de transparència expiativa en l'estat anímic personal i creatiu de l'autor, però sobretot una ofrena de Manel Alonso a l'amic i poeta Joan Baptista Campos, abans que aquest deixés el món dels versos en paper i les ales il·luminades d'àngel terrenal. 

Un diàleg versificat que s'inicia el 2010, durant la greu malaltia de Joan, en què l'amenaça subjugadora de la mort commou l'amic i el poeta. La química metafòrica (la medicina filosòfica de l'ànima) i l'afecte personal reaccionen en el laboratori artístic d'Alonso uns anys després, a manera de publicació oberta, fet tan comprensible com explica l'autor en el pròleg del llibre, perquè l'acompanyament en el dolor i l'efecte pal·liatiu de la poesia s'administren amb urgència en la intimitat. En uns versos comparteix la desmitificació de l'ideal de vida (no existeix la felicitat, / només la flaire d'allò que / imaginem que pot ser / i que ens fa nàixer el desig de trobar-la...)  i en altres invoca l'esperança del triomf, que d'alguna manera sempre representa la victòria de la vida sobre la mort (Algun dia escamparà / aquesta nuvolada de sinistres intencions...).

Els primers poemes de Manel van precedits al llibre per uns versos de Joan, equilibri que ens agafa de la mà per a fer el camí de la vitalitat del pensament poètic i l'eternitat d'una persona estimada a qui recordem cada dia gràcies al seu llegat, que s'estima en milers de metàfores i milions de grans moments viscuts amb els seus.

Els poemes i la qualitat humana de Joan, de l'amic Joan, del poeta que vitajava amb versos als ulls i papallones traductores de paisatges, del metge que s'oferí amatent al descarnat propòsit d'empomar al vol la precipitació tràgica de vides alienes, del grauer senzill i treballador que regalava el verb a la gent planera del poble, sempre estan presents entre nosaltres i entre el seu cercle estimat d'El Pont Cooperativa deLletres, al qual pertanyia.

La potència del missatge estableix la comunicació entre dues persones que han elegit la dimensió més directa per a l'intercanvi de confidències i sentiments: l'art de la poesia. Com apunta Manel al pròleg, són uns versos escrits en hores obscures per a un home enamorat de la vida. Poemes resultants de la inquieta bondat del cor i de l'estremida lucidesa literària, en moments de cruesa i fred interior.

Publicat el dia  24 de març del 2019 al blog La llengua no té os

QUADERN PER A JOAN

Vicent luna i sirera

L’escriptor de Puçol Manel Alonso  acaba de regalar-nos un nou poemari, Quadern per a Joan (Neopàtria, 2019). Trenta-quatre poemes adreçats, en resposta, a textos que el seu amic, el poeta Joan-Baptista Campos, va penjar en el seu blog La garfa dels dies. Un espai on l’escriptor del Grau de Castelló escrivia puntualment textos de tota mena. Campos, amb una consolidada obrà poètica i un bon grapat de premis, ens deixà en 2013, després de lluitar contra una llarga malaltia. En els darrers anys, Campos, malgrat la seua mirada realista de metge que s’ensumava mal averany i que és “forçat a iniciar un viatge que no ha elegit”, seguirà escrivint: “Talment un bàlsam subtil en l’aire,/els mots acaronen síl·laba a síl·laba cada porus de la meua pell.” I el seu amic Manel Alonso, company, camarada de tantes lluites, projectes i anhels ho patirà des de la distància: “Em cou en la ferida oberta/la dissort amarga dels teus dies”. I l’encoratjà a seguir escrivint: “El poeta posa un nom i un adjectiu a cada cosa,/fixa el temps i l’espai/amb l’estructura d’un vers./La llum et crida, amic, atén el que et diu.” I a cada escrit, el de Puçol continuà llançant-li missatges, “No puc deixar de pensar en tu, Joan,/i m’alce neguitós i recull del jardí descurat de l’alegria/un ram d’esperances/per a oferir-te’l, per a oferir-me’l”. I, efectivament, davant el neguit i l’angoixa d’aquell que contempla el sol al capvespre “i amb recel escolte el cor del nou dia,/mentre espere notícies del TAC”, davant de l’amic que “dia i nit vius instal·lat en la frontera/entre l’esperança i la desfeta/amb la ferma voluntat d’iniciar viatge/envers la joia de viure”, Alonso no abandona el seu amic i insisteix una i una altra vegada a llançar-li missatges per “dibuixar el somriure”, versos farcits de tendresa, de complicitat: “Què puc fer per allistar-me i combatre/al teu costat en eixa guerra sorda que mantens?/Només tinc un grapat de paraules/per oferir-te i em pareixen tan poca cosa”.

En aquests trenta-quatre poemes Manel Alonso ha volgut homenatjar el seu amic Joan-Baptista Campos, que fins el darrer moment estimà feroçment la vida: “Busque una música,/una música adient perquè passe la vida/i no m’oblide d’afalagar els sentits/. Un poeta que patí per no tindre temps d’arrodonir la seu obra : “Els poemes romandran incomplets./Pressentiran l’abisme/i la fatiga dels meus dits ferits?”. I, davant d’aquest neguit, el seu amic Alonso li escriu: “Els poemes restaran sempre incomplets,/a nosaltres ens mou/una fam antiga de buscar/la perfecció, la bellesa,/a través de les paraules.” Però Alonso va més enllà, sap que els poemes, qualsevol poema, sempre restarà incomplet. Però aquest no és el problema, el veritable neguit de qualsevol poeta és la manca de lectors: “Joan, és una altre abisme qui amenaça:/el cel buit que tot ho devora,/l’absència dels ocells/que haurien de volar arran/dels nostres signes cal·ligràfics/reinterpretant la melodia/inacabada que els hem llegat/i que farà que resten els poemes/malferits de silencis/entre les filagarses de l’oblit”. Ai els lectors, quanta feina resta per fer a casa nostra. Alguns fa anys i panys que ens ho preguntem. Per a quan una campanya seriosa, potent i perdurable que fomente de veritat la lectura en la nostra llengua?. Tot i així, Alonso, que està vacunat contra el menyspreu d’aquest poble envers els seus escriptors, mai es dóna per vençut: “Sentir l’amarg tast de les derrotes./Omplir-se la butxaca d’esperances,/pagar els peatges/i continuar fent camí”.

Amb Quadern per a Joan, l’escriptor Manel Alonso ens ofereix un grapat de poemes que escrigué a Joan-Baptista Campos, poemes escrits d’amic a amic, de poeta a poeta. Versos “senzills, diàfans, escrits en hores obscures per a un home enamorat de la vida, la vida com el més apassionant dels viatges, per a un poeta en combat diari contra la mort”. Trenta-quatre poemes per lluitar per la vida, per vindicar l’home, l’amic, el poeta: “Escolta, no estàs sol,/en la foscúria se sent/el rítmic batec d’un cor/que es mou per tu”.

Article publicat al diari digital La Veu el dia 22 de març de 2019

L'ESCRIPTOR MANEL ALONSO VISITA L'IES RAMON ESTEVE

L'escriptor Manel Alonso, autor de la novel·la Entre les urpes del gat, ha visitat l'IES Mestre Ramon Esteve, del Marquesat (Alfarb, Catadau, Llombai). Aquesta novel·la ha estat llegida entre la primera i la segona avaluació pels alumnes de 2n de Batxillerat. 

Després d'haver llegit La plaça del diamant, de Mercè Rodoreda, dins de l'apartat de narrativa de postguerra, ara han pogut conèixer, de la mà de Manel Alonso, una mostra de les noves tècniques narratives de la novel·la actual, cosa que al nostre parer assoleix la novel·la Entre les urpes del gat. La idea és que els alumnes hagen llegit almenys textos de dues etapes de novel·la, aprecien els diferents estils narratius, i a la vegada els servisca per estudiar part del temari oficial de les proves PAU, en les quals sempre hi ha dos models opcionals, sent un d'ells sobre un text narratiu actual (cal llegir postguerra i actualitat).

Els alumnes han preparat la visita de l'autor prèviament, amb la lectura acurada del text amb suficient anticipació, i han dedicat alguna hora de lectura a classe, per intentar resoldre dubtes i intercanviar informació. En la darrera classe, abans de la visita de l'autor, han elaborat una bateria de qüestions consensuada per fer-li-les a l'autor, i les han distribuïdes entre ells per tal d'organitzar les intervencions. Les qüestions han versat sobre aspectes tècnics del procés de creació de l'autor, els personatges, la trama argumental, l'espai i el temps en la novel·la, i altres aspectes que han volgut comentar.

A més, com a activitat programada dins del Pla de Foment de Lectura del present curs escolar, ha estat degudament organitzada aquesta visita per als dos grups de 2n de Batxillerat al Saló d'Actes del centre educatiu.

 La valoració no pot ser altra que molt positiva.

12 de desembre de 2018.

Miquel Llàtzer

Departament de Valencià

IES Ramón Esteve. Alfarb-Catadau-Llombai

ENTRE LES URPES DEL GAT

Per Emili Gil

La nova novel·la de Manel Alonso, Entre les urpes del gat, es desenvolupa amb un estil directe natural, i sense embuts, que és molt d’agrair i que m’ha evocat, de manera força agradable, la flaire propera d’algun dels relats oblidats del nostrat i oblidat (per descomptat) Joan Santamaria i de l’escriptor flamenc (també prou oblidat) Jean Ray. Ai, l’oblit, quina gran cosa! La Inquisició continua dominant.

El text de Manel Alonso sua poble pertot arreu, i és un goig que a través de les seves pàgines-porus reviscolem temps, eines, oficis, cuines i expressions genuïnes de la llengua i de la terra que ja han desaparegut (o gairebé) de manera definitiva. Lligona, cavalló, portell... És natural que així sigui, doncs a aquestes primeries del segle XXI ja hem après la lliçó del Nautilus: Mobilis in mobile, tot és en constant moviment, res no s’atura, tot canvia, l’Art és efímer, mai no ha existit ni existirà cap Edat d’Or. Això no impedeix, emperò, gaudir de la nostàlgia (i fins i tot malenconia) que se sent en llegir determinats passatges de la novel·la on es descriuen les relacions quotidianes entre pares i fills i que, als que ja tenim una certa edat, ens fan reviure uns temps que, com deia un poeta de terres de ponent, no tornaran mai més.

És, certament, un plaer per als sentits que el llenguatge d’Entre les urpes del gat ens faci assaborir l’arròs caldós talment com si el tinguéssim al davant, o sentir el gust dels albercocs acabats de collir, cosa que m’ha fet pensar en els també molt propers «gastronòmicament llegint», si em permeteu dir-ho així, textos dels vells i bons col·legues Erkmann-Chatrian (també sovint oblidats, com és natural, per la crítica oficial, «escoles» d’escriptors i màsters). Però no tot és satisfer els sentits gustatius més carnals!

També hi ha misteri i enigma a la novel·la de Manel Alonso (ara em vénen al cap Bolangera de dimonis, d’Àngel Sánchez Gozalbo, i El saber perdut, d’Anna Vilar), història local que configura la universal i, fins i tot, amistat de l’autèntica,  una mica d’amor (o hem de dir-ne sexe?) i altres característiques típicament humanes, com ara la gelosia, l’enveja i la vanitat. Tot plegat mesclat, adobat i salpebrat amb els cavallers templers, digressions encertades cap a móns onírics, referències ben explícites al mite de Sísif i al potent símbol del laberint, entre d’altres, i (oh, sorpresa!) una empresa immobiliària d’aquestes que tant han proliferat al País Valencià durant la darrera quarantena d’anys i que tant de mal han fet al patrimoni social, cultural i històric (i no només al del passat i del present, sinó també al del futur, si és que hi ha cap avenir). El Déu Diner us durà a l’Infern, xiquets!

A cavall de l’esperit de Pouet, amb els seus habitants, espectres propis i indrets característics, com ara la Torreta, ca la Dula, el bar de la Cantonada o el mont Picaio, Manel Alonso configura una cosmogonia molt propera, i pregona en la seva sensibilitat, a qualsevol ésser humà de qualsevol espai i qualsevol temps. Tothom pot sentir-s’hi ben identificat, perquè el plànol on es desenvolupa (existeix) Pouet és en la realitat quotidiana (mental i física) que ens amara jornada rere jornada. És, sovint, Pouet (pres aquí com a símbol de realitat interior) qui ens salva de morir aixafats per la part de realitat (sovint exterior) que ens esclavitza vilment. És en aquest «espai», «dimensió», o digueu-li com vulgueu (però igual de real que qualsevol altre, com demostra la física quàntica), on passen coses per les quals val la pena viure (i escriure).

Serà certa, al capdavall, la frase amb la qual Manel Alonso promociona la novel·la? Diu així: «Evoque i escric amb ànim de revenja amb les urpes d’un gat». Vosaltres mateixos.

DUES OPINIONS SOBRE "ENTRE LES URPES DEL GAT"

Josep Micó i Conejero

       La presència i la mirada inquietant d’un gat apareixen en cada moment zenital de la novel·la  i marquen el to de misteri d’aquest relat situat a un poble de l’Horta nord dels anys cinquanta.                           

      Els fets narren, amb dosis d’intriga controlada i tensió creixent,  l’assassinat sofisticat del professor Galceran i les peripècies del seu deixeble, Joan Claramunt, per tal d’aclarir les circumstàncies del crim.

      Aquest leitmotiv donarà peu a una presentació versemblant i elaborada de l’ambient social de l’època, una etapa de canvis,  en plena repressió,  propiciats per l’arribada  en allau d’emigrants espanyols, l’especulació immobiliària dels terrenys que això comporta i els conflictes d’interessos  que s’hi gesten.

      En la investigació del crim hi aniran desfilant una sèrie de personatges, sospitosos o relacionats amb el professor assassinat, situats en l’espai mític en què l’autor ha convertit Pouet. Aquest és reconeixible ja des de l’inici per la magistral descripció que hi fa dels llocs, pels ambients que sap crear al llarg de la novel·la amb diàlegs i un llenguatge popular i realista, rescatats d’aquell moment i enriquit amb dites i expressions, algunes avui ja en desús, però que ens remeten a aquell context .

      El recurs narratiu del relat que més m’ha impactat com a lector  és la tècnica d’anar creant la percepció d’haver trobar l’assassí i alhora la forma convincent de descartar-ne la seua participació, cosa que va generant un interés creixent que desembocarà en un final inesperat i ple de referències literàries.

      La novel·la “Entre les urpes del gat” de Manel Alonso  enxampa com un imant i  es fa llegir tota d’una tirada.

Josep Micó

Josep Micó i Conejero, 

poeta, Antella (Ribera Alta)

***

Francesc Pou 

MÉS QUE UNA NOVEL·LA NEGRA

No negarem el caràcter de novel·la negra, doncs l’argument de l’obra Entre les urpes del gat (Manel Alonso i Català. Editorial 3i4 ) està basat en la mort del professor Galcerà i la investigació subsegüent que mamprén, per iniciativa pròpia o propiciada per l’amistat que l’unia al finat, el jove Joan Claramunt. Açò no vol dir que Manel Alonso pretenga inventar la novel·la negra valenciana (si més no, ja ho féu Ferran Torrent amb les aventures de Toni Butxana i Hèctor Barrera), més aviat l’objectiu de l’escriptor de Puçol és tot un altre. Sota l’embolcall del terrible assassinat (?) del professor Eduard Galcerà i les dificultats que hi trobarà el seu amic o deixeble Claramunt per esbrinar les claus de l’homicidi, hi ha un desig de mostrar el lector la vida, la història, la parla, el dia a dia dels habitants del seu poble, conegut literàriament com Pouet.

Alonso defuig d’interpretacions tècniques (des d’un punt de vista policial o de detectius)  i focalitza l’estudi dels fets des de la interpretació d’un jove del poble amb preparació universitària, que es llança a esbrinar les causes d’una mort que commou un poble des d’una vessant totalment amateur. Això conduirà l’autor a un camp de recerca d’informació basat en el poble, en la gent que l’habita, en els costums d’aquesta gent i la forma de vida que hi havia a aquella població en els anys cinquanta, però que amb la conjunció d’interessos que s’endevinen i els fils ocults que maneguen tota la trama, hom podria situar-la (amb permís de les noves tecnologies) en l’època actual.

Amb tècnica cinematogràfica, comença per l’exposició del crim abans de presentar-nos el protagonista de la investigació, el qual no és tractat com a heroi, perquè no és més que una persona del poble amb una preparació intel·lectual que li valgué l’amistat amb el professor mort i, consegüentment el deute moral d’esbrinar-ne les causes, burxant entre la gent del poble i els interessos de qui n’eren els amos o els caps visibles de la vida quotidiana d’aquest.

      Una posada de llarg novel·lística per a la població que ha esdevingut la torre d’ivori de l’autor, i que li confereix una categoria literària innegable. Un poble que es presenta en el seu estat pur, amb les particularitats lingüístiques, expressions col·loquials d’una gent que encara no havia rebut la vista de nouvinguts, com a conseqüència d’un procés d’industrialització els orígens del qual comencen a ésser endevinats en el relat de la novel·la. Pouet és alhora, un poble amb uns costums de vida valencians, on res no pot passar i alhora s’hi esdevé allò que ningú mai no hauria pensat. Si a un poble petit es pot produir una mort amb causes ocultes, la universalitat del lloc està servida. Si més no, a nivell literari.

Una obra de lectura més que recomanable que rebutja el happy end, tot substituint-lo per un non defining end, on tan sols el lector que en fa una acurada lectura, potser hi trobarà la clau del misteri. Sort i endavant, que paga la pena!.

Francesc Pou, 

poeta, Alcoi (L’Alcoià)

Text publicat a la revista digital Tipografía La Moderna

DUES OPINIONS SOBRE "ENTRE LES URPES DEL GAT"

Sílvia Tarragó

Juan José Millàs deia en una entrevista de fa uns anys que l’escriptor té l’obligació de ser un observador perspicaç i crític, ja que, si no és així podrà escriure el Codi Civil però no una novel·la. És evident que Manel Alonso i Català  pensa el mateix ja que a la seva darrera obra, Entre les urpes del gat (Editorial 3i4. València, 2018), desplega un fris de personatges i situacions narrades amb perspicàcia, crítica i, molt, molt d’ofici. D’aquesta manera aconsegueix posar al lector en un context temporal i espacial gairebé palpable, en el que no només ha tingut cura de definir cadascun dels personatges sinó, també, de dotar-los d’aquell llenguatge genuí que conforma la seva idiosincràsia. L’argument s’inicia amb una passejada que serveix per fer una visita panoràmica a Pouet, poble fictici i cosmos literari de l’autor. És en aquest espai mític on es desenvolupa la trama que consisteix en esbrinar qui ha mort un dels veïns, un vell professor d’història medieval. A partir d’aquí, i de la mà del seu jove ajudant l’autor desplega tot un ventall de trames que aporten tensió i desperten la curiositat. El resultat és un relat que captiva des de la primera pàgina i que no només dibuixa els clarobscurs de Pouet sinó que ens fa pensar en els racons més foscos de l’ànima humana. I és que la història està farcida de reflexions, evocacions oníriques i enigmes que semblen voler convocar la nostra part més inconscient. En el meu cas, ho ha aconseguit.

Silvia Tarragó,

 poeta i novel·lista, Cabrera de Mar (El Maresme)

***

Marc Caballer

Fa algun temps vaig sentir dir que encara que no recordes allò que vares sopar el primer dilluns del mes, saps que fora el que fora allò que menjares et va nodrir. La bona literatura ha de tindre aquest mecanisme, encara que no recordes allò que llegires el mes passat, has de saber que d’alguna manera et va nodrir com el bon aliment. Aquesta es la sensació que vaig tenir en llegir Entre les urpes del gat (Editorial 3i4. València, 2018). La narració, el desenvolupament de l’argument, el ritme i la cadència de la que gaudeix el llibre son una mostra fidel de la maduresa literària que el poeta de Puçol ha aconseguit, però per aquells que ens agrada llegir entre lletres i paràgrafs no es açò el mes important de la novel·la, si no una quantitat de missatges amagats o suggerits que assaonen el text. Doncs aquestos missatges son aquells que amaguen una mirada crítica de la nostra societat dels anys cinquanta. Es tracta de la novel·la mes trepidant de Alonso, una novel·la de investigació i suspens que, com un yin i un yang, balla gràcil entre l’obscuritat i la llum de creure saber què es el que està passant i al mateix temps voler deslligar el pròxim nus, voler saber qui es l’assassí i demiürg que s’amaga a l’ombra de Pouet, jugant amb la vida dels seus habitants, els qui, com be anuncia el títol, sempre han estat entre les urpes del gat.

Marc Caballer,

 novel·lista, Puçol (Horta Nord)

DUES OPINIONS SOBRE "ENTRE LES URPES DEL GAT"

Gratats per la lletra impresa

Alexandre Ros

El mestre i el deixeble, el territori de Pouet, protagonitzen les pàgines d’Entre les urpes del gat. La investigació d'un assassinat, els obstacles per avançar i entendre empenyen al lector pels capítols de la narració a recompondre un trencaclosques estrany sobre el que sembla passejar-se un felí com el que ens rep a la portada del volum amb mirada inquietant . La violència desfermada arriba amb l'intent de treure a la llum les obscures raons d'una mort colpidora, farcides d'especulació, de tèrbols negocis, de la transformació interessada d'un entorn fràgil, del que algú vol apoderar-se en benefici propi. Les ferides obertes tornen a sagnar, la foscor produeix monstres, es troben també els aliats més fidels que seran amb tu fins al final, insubornables. Pren forma pàgina rere pàgina el mestre i el seu llegat transmès gojosament, tresor valuós, el deixeble que ha après de la fidelitat i el compromís, la geografia que s'ensorra soterrant la memòria qui sap si definitivament. 

Viure esdevé recerca, obsessió per entendre que prendrà els somnis, arribant per moments a fer impossible la distinció entre somni i vetlla, transformant allò que som i ens envolta en matèria literària en mans de l'autor. Aleshores apareix el gat amb el seu encant vellutat, una fredor calculada, una polida precisió, de moviments harmònics caminant per l'escena del crim i restes enganxat en una estança polsegosa d'un palau desaparegut amb un llibre entre les mans signat per M. Alonso C.   

Alexandre Ros i Ros, poeta, Bonrepòs i Mirambell (Horta Nord)

 ***

Entre les urpes del gat

Vicent Nàcher

Així és com m’he sentit durant la lectura de la darrera obra de l’escriptor de Puçol, presoner d’una història que m’ha arribat fins al moll de l’os. Entre les urpes del gat, l’últim llibre de Manel Alonso, una novel·la de suspens, intriga i misteri, ambientada en la dècada dels cinquanta en plena dictadura franquista, m’ha sorprés i m’ha colpit. Té força i un bon ritme, també és entretinguda. La seua lectura és ràpida i àgil, perquè l’autor manté al llarg de tot el text l’interés del lector, amb un relat que no perd intensitat en cap moment, amb una tensió que va in crescendo i que ens atrapa des del primer moment.  

Una vegada més Alonso recrea l’espai mític de Pouet, el seu poble, i ens mostra els vençuts de la guerra civil, els quals moltes vegades havien de mossegar-se la llengua. Així, em sembla fantàstic i molt ben aconseguit l’ambient enrarit i dur del moment històric, el qual el nostre escriptor retrata amb un traç ferm i aclaridor, tot creant una atmosfera plena d’electricitat en tot el relat. Amb un final de pel·lícula, els personatges busquen les arrels del passat i són representatius d’una època.  M’ha agradat el llenguatge, perquè arreplega paraules molt nostres. La trama és molt potent i està molt ben duta, en això no hi ha cap dubte. Es tracta d’un narrador experimentat que condueix la novel·la cap als seus interessos. Aquesta obra m’ha resultat molt rica en matisos i interpretacions, perquè conté molts temes i motius literaris.

Un llibre que s’afegeix a la llarga llista de l’obra de Manel Alonso, amb el qual aquest es converteix en un escriptor imprescindible dins del panorama actual de les nostres lletres.

Vicent Nàcher i Ferrero, poeta, Algemesí (Ribera Alta)