ELS SOMRIURES DE LA PENA

Per Alberto Díaz Rueda

De vez en cuando, la suerte o una recomendación certera e inesperada (más por lo de certera que por su carácter de recomendación), proporciona al lector "profesional" uno de esos libros que uno coloca, pleno de subrayados, cruces de atención en la cabecera de la página, recuadros torpes enmarcando una feliz descripción o un toque literario de altura, en uno de los estantes de los libros a conservar (y por tanto a recomendar viva voce a amigos y solicitantes literarios). Bueno, pues Els somriures de la pena de Manel Alonso i Català, editado por Onada edicions, al que conocí o mejor dicho saludé en la librería del amigo Octavi Serret de Valderrobres, es uno de esos libros.
No presté atención al rostro o la mirada de Manel al ser presentados –un acto de firma de libros en una librería maravillosamente ocupada a rebosar por los libros con escaso espacio libre y éste lleno de público, no da lugar para más de una sonrisa y un apretón de manos– cosa que lamento ahora que le «conozco» un poco, porque su narrativa me es particularmente familiar y gustosa, principalmente por la temática que trata en su libro y, también, por la forma y el estilo con que la trata. ¿Cuál es esa temática? La memoria, los recuerdos, esos fantasmas que surgen de las imágenes del pasado, de inesperados detalles vividos que surgen de pronto hiriendo algo en nuestra mente, evocando sombras, emociones y sentimientos, es decir, la materia prima del escritor de raza, el que filtra todo su mundo a través de su propia historia intima, de su pasado, de las gentes que constituyeron su existencia.
Como él mismo escribe en el último relato de su libro: «on van a parar els nostres records, las nostres coses quan ens morim?» y nos muestra el leith motiv de su narrativa, «eixos habitants que viuen en les nostres velles fotografies familiars van tindre un dia una vida, una vida i també una mort; eren individus que possiblement amaguen una historia secreta sota la seua mirada de paper». La muerte, omnipresente, la nostalgia de un pasado, de una tierra y un país encerrado en su historia, con sus dificultades y sus costumbres, sus personajes y sus circunstancias, dolosas unas, tristes otras, con un cierto humor (el que levanta esa sonrisa con amagos de pena del título), un aroma entrañable a cosa antigua, un mundo perdido de la infancia, apenas revivido por las migas de magdalena proustiana que Manel Alonso evoca tan gozosamente con una prosa certera, irónica y evocadora.
Dividido en tres partes, Qui no té tall rosega els ossos, donde la muerte va rondando en los sueños y las evocaciones de un pasado cercano pero no compartido seguramente por el escritor, Memòries sense cistell? Té les plantes al clatell, quizá donde los relatos tengan una raiz en la niñez y un reclamo aparentemente más nostálgico y Maleïda la dent que es menja la sement, en el que el presente ronda y condiciona los recuerdos y las vivencias relatadas.
Al terminar de leer este libro –lamento no tener el catalán como lengua materna– uno forma en su mente la figura del narrador, con su sensibilidad literaria y poética, sus defectos y carencias, sus nostalgias y esa visión ligeramente escéptica y crítica, amansada por un fino sentido del humor y una sorna no agresiva. Todos los relatos que lo conforman van dibujando en la sensibilidad del lector una figura completa y compleja, con su pasado y su presente Y esa figura, como este libro que he leído con placer, tiene atractivo. Por eso pasa a mis estantes preferidos.

(Publicat el 18 d’agost de 2011 al blog nullediesinelinea)

ELS SOMRIURES DE LA PENA

Per Àngel Cano

Tot llibre té una justificació: ja siga sentimental, comercial, personal, o etcètera. Però, per a descobrir quina pot ser la força motriu que ha mogut el mestre puçolenc a crear Els somriures de la pena, cal arribar al final, concretament, a l'últim conte: "Què passa amb els nostres records?". Amb el "jo" protagonista –en cada ocasió, adaptat a diferents personatges: l'avi, el pare, el fill i, fins i tot, el gat-, Alonso traça una trentena de relats personals rescatats de la memòria, d'aquell calaix que s'ho vol arxivar tot, i ens delecta amb unes històries escrites d'una manera exacta, sense res sobrant, i amb els ingredients necessaris per a un aliment que ens omplirà el cervell de reflexions.
Un bou al davant, el treball a la terra, una casa vella, una habitació sense portes, uns gats familiars, la gossa Lloba, una cabra amb necessitat de pares, escenes al bar, una àvia amb insomni, una mare amb els estalvis ben guardats i un fill amb ànsies de tenir una setmanada una mica més ampla, una escola feixista, els discursos de l'una, grande y libre, la mort personificada, uns poetes vanitosos que es compren els seus propis llibres, l'encàrrec de teixir la lletra de l'himne d'un poble a les portes de les eleccions... Al llarg de les tres parts en què s'estructura l'obra, encapçalades cadascuna amb un refrany ("Qui no té tall rosega els ossos", "Memòries sense cistell? Té les plantes al clatell" i "Maleïda la dent que es menja la sement"), podem trobar una sèrie d'episodis extraordinaris que ens mostren la vida des d'abans de la República fins als nostres dies. Si n'haguera de destacar un –feina difícil– potser esmentaria "La solució". Amb gairebé quatre pàgines, Manel Alonso ens descriu la situació de l'escola franquista, i amb la tècnica de posar-ho com a rerefons, sense la necessitat d'emmarcar clarament de què parlarà. M'explique: són les diferents dèries d'un alumne les que ens presenten què s'ensenyava a l'assignatura d'Història nacional. "Qui era el cosí del senyor Ribera que sense anomenar-lo tot el món sabia del parent en concret de qui es parlava? (...) La solució, a la fi, li la va donar la seua iaia: li deien José Antonio, com el carrer que tot el món, fins i tot l'alcalde, anomena Barreres", són algunes de les cabòries que li ballaven pel cap a Toni. Una mirada ignorant, la de la infantesa, que és la que ens conta com es vivien aquells anys de la postguerra, sense saber massa bé què passava als carrers. A més de l'extrema violència d'un model educatiu opressor, dictatorial i nacional, que no pensava, que actuava a bastonades. D'ací, em quede amb l'últim paràgraf: "Adolorit, netejant-se la cara amb un mocador de tela, mirà els fantasmes dels seus morts i aleshores va arribar a saber la resposta a per què havien construït una escola sobre el vell cementeri. De tan senzilla que era, no se n'havia adonat: perquè els difunts protegiren els xiquets de la violència inexplicable dels adults".
I seguim amb la innocència de l'edat, arribem a "La llarga ombra del feixisme", on es recorda aquells avis i àvies que van lluitar en una guerra per allò que els diccionaris anomenen "llibertat", i que mai s'ha deixat entreveure. Nét de comunista? Quedaves marcat. Nét de socialista? Quedaves fixat. Nét d'anarquista? Quedaves fossilitzat. No hi ha dubte que, a més de l'excelsa qualitat literària de l'autor, amb un llenguatge adequat a cada situació, a cada acció, amb unes frases que bé podrien ser aforismes per ser com són tan lapidàries i expressives, podríem agafar aquest recull de contes i utilitzar-lo com un aprenentatge d'una època grisa, negra, com un pou sense fons, on els nostres majors van lluitar, van sofrir i -en veu alta podem exclamar-ho, malgrat que pensen el contrari i afegint-hi alguns matisos- van guanyar.
L'última part, ja en el present més o menys immediat, és la del somni d'esdevenir escriptor, com ja avança l'últim conte de la segona: "Sentia que el camp no era el meu lloc, que calia fugir-ne, trobar una drecera que em portara cap on jo volia anar. Això em fa pensar que potser no siga més que un impostor en el món on sóc ara, un trànsfuga, i que tots aquests anys potser han estat debades". Evidentment, aquells anys sí que van ser de gran utilitat, encara que fóra per a materialitzar ara uns records que no caben en fotografies, uns records que tenen vida pròpia, uns records que ens ensenyen més que un llibre d'història, uns records amb sentiment, uns records amb passió, uns records on la tendresa, la por, la mort, la fam, la guerra i la postguerra, la infantesa, la joventut, la vida, la família, l'alegria amarga i l'amargor més dolça ens permeten somriure-li a les penes humanes.

(Article publicat al blog El nét del tio Pipo el 22 de juny de 2011)

ELS SOMRIURES DE LA PENA

Per Francesc Mompó

Manel Alonso i Català es despulla i ens fa una radiografia literària en Els somriures de la pena; d’ell mateix, des de la infantesa –i més enllà, des del record de familiars i personatges del seu entorn–, i del seu espai vital que és Puçol –Pouet és el Macondo particular d’Alonso i Català–. Però tot i bastir històries molt concretes i pròximes a l’autor –quan no autobiogràfiques–, tenen el grau d’aprofundiment literari adequat perquè facen volada i es convertesquen en arquetipus que tots podem reconéixer, i per tant validar-se universalment.
Manel Alonso ens fa una declaració d’intencions ja en el mateix títol del llibre sobre allò que anem a trobar-nos en encetar la lectura. Els somriures de la pena ens indica que el joc literari ens farà arrancar més d’un somriure; però serà un d’aquells gestos que naixen des de l’amargor viscuda. La mà de l’autor ens farà còmplices solidaris de la pena que provoquen personatges i situacions.
Estructura el llibre en tres parts. I de bell nou ens deixa tres títols molt ben trobats.
El primer bloc l’anomena: Qui no te tall rosega els ossos.
Si totes tres parts formen l’esquelet dels records autobiogràfics de l’autor, la primera part és la més allunyada en el temps. Experiències i personatges són rescatats de la voracitat de Chronos. És la part en què els records assoleixen el to líric més elevat i, també, els relats que estan més literaturitzats. És com si aquests records, per eixir dels llimbs de l’oblit, exigiren uns bolquers de brodats delicats i exquisits.
Passegem per la vida dels personatges –arquetipus d’exhomes, podríem definir-los, o d’homes fracassats– en una isotopia on la mort sempre és present. Personalment en destacaria un parell d’ells, La promesa i El compte per ser narracions altament colpidores amb un excel·lent tremp literari.
Són contes per a ser llegits d’un en un, sense presses, i assaborir l’estranya atracció que exerceix la misèria i la desgràcia. Són narracions amb el ritme líric de la poesia, que se’t posen al cor com una sageta de dolç verí.
El segon bloc és Memòries sense cistell? Té plantes al clatell.
En aquesta part, la tanda de contes són més propers en el temps –darrer quart del segle XX, si fa o no fa, on trobem històries també viscudes des d’una inacabable postguerra fins a les primeres passes de la democràcia. Com que les variables temporals estan més properes a l’autor, el desenvolupament perd una certa intensitat lírica per acostar-se més a la tècnica del dietarisme. El mateix autor ens diu en el conte La cabra pàg 97 “ la llengua se’m desferma i, tot loquaç, òbric la porta dels records i em deixe dur per les imatges del passat”. Més endavant, pàg 100, afig “De sobte he callat. [...] Mentre bevia, he sentit des de l’altre extrem de la taula algú que em demanava que els contara alguna cosa més i me n’he sentit incapaç”. I ací enllacem amb un tret que caracteritza tot el volum: l’oralitat. Tot i que estem llegint, ens fa la impressió que treballa més l’òrgan de l’oïda que el de la vista. Hem pres cadira i estem escoltant els contes que aparentment estem llegint.
En aquesta part apareixen amb molta força els animals domèstics com a elements inserits de ple dret dins de l’àlbum familiar, dins de la memòria vital de l’autor. Gossos, cabres, gats, però també estances fosques i tristes de casa pobra, personatges locals que a força de repetir-se i generalitzar accions que toquen el moll de l’os de l’home esdeven arquetipus: el fascista, el malfaener, el borratxo, el xulo... i també la religió fosca i castigadora, el futbol... tot plegat conformen la isotopia d’aquesta part del llibre.
En la tercera part: Maleïda la dent que es menja la sement. L’autor ens porta a una actualitat més o menys extensa i el dietarisme quasi que acaba sent una col·lecció de trets biogràfics de diverses persones quasi identificables; moltes d’elles del món de les lletres. La isotopia d’aquesta part es mou al País Valencià entre editors, autors, artistes, mercat, tertúlies...
En el penúltim relat acaba donant tot el protagonisme, com si d’una metonímia homenatge es tractara, al gat familiar. És l’animal qui ens retrata l’univers familiar de l’autor.
En l’últim conte, l’autor arreplega els sentiments que ha anat escampant al llarg del llibre i ens llança als que còmodament hem estat escoltant-lo la gran pregunta: On aniran els records quan no hi haja qui els sostinga?

Publicat al blog Uendos, greixets i maremortes.

ELS SOMRIURES DE LA PENA A CASTELLÓ I A SAGUNT

Els passats 8 i 10 de juny dins de la mini-gira de presentacions que Manel Alonso està fent del llibre Els somriures de la pena (Onada edicions, 2011), va passar per Castelló i Sagunt.
El dimecres 8 l’escriptor Joan Andrés Sorribes va ser l’encarregat de presentar a la llibreria Babel de la capital de La Plana Els somriures de la pena del qual va arribar a dir que era un recull de narracions breus extretes en gran part de la biografia de l’autor.
El divendres 10 de juny, a l’Espai BLOC de la capital del Camp de Morvedre, Federic Aznar va ser l’encarregat d’apadrinar la presentació del llibre, del que va fer una encesa defensa i fins i tot es va atrevir a llegir un dels relats que més l’havien copsat.
Per a tancar l’acte Juanen, del grup Infussió, va cantar el poema Entrar del poemari Si em parles del desig (Onada edicions, 2010) i Garri, del grup Tapineria, va cantar el poema Gemegant el teu nom del poemari A tu, del viatger estrany (Quaderns de Rafalell, 1991)

Joan Andrés Sorribes i Manel Alonso a la llibreria Babel

Federic Aznar i Manel Alonso a Sagunt

Juanen cantant Entrar

Garri cantant Gemegant el teu nom

UN ANALISI DEL POEMA DONA (II)

(Manel Alonso i Carles Pastor autors de la lletra i la música de Dona)

Per Natalia Aragonés (1)

1.AUTOR
Manel Alonso és un escriptor, editor i periodista valencià reconegut pels premis que porta acumulats i la seua llarga obra poètica. Dona, és la seua aportació al disc Els ulls de Bob on Carles Pastor canta a onze poetes valencians i n'és una de les mostres de la poesia valenciana contemporània que per el seu afany de transcendència ha sigut traduït fins ara en dotze idiomes diferents. Dona, ha sigut extret del llibre Correspondència de guerra (Editorial Aguaclara, Alacant) de Manel Alonso i va rebre el XIII Premi de Poesia Paco Mollà (2008).
2.ESTRUCTURA
Dona té una estructura organitzada en quatre estrofes de 4 versos de rima i mètrica lliure, que fan un total de 16 versos. Amb una estructura interna en la qual s'esmena el terme "dona" i títol del poema, al principi de cada estrofa, com a introducció de quatre versos. Cadascun amb un significat diferent, pero tots tenen en comú i fan referència al mateix la "dona".
3.MOTIUS I TEMES
Cada estrofa parteix d'un motiu interiorment dramàtic en referència a la situació que viuen moltes dones de classe mitja i treballadora que a més de suportar una situació social i laboral injusta pateixen, sovint en silenci, la tragèdia de la violència domèstica.
1ª estrofa: en referència a la doble personalitat del maltractador galant i cavaller però a la vegada drac i monstre bicèfal tanmateix el seu caràcter pot ser pacífic que de cop i volta es pot tornat brusc i violent.
2ª estrofa: fa referència a la situació que la dona viu, la seua casa es converteix per a ella en una cova que es testimoni directe de la seua melancolia i amargura que va en augment, que li impedeix veure cap llum d'esperança i tirar cap endavant.
3ª estrofa les circumstàncies porten a la dona a tornar-se boja i encara pitjor el que quedava de l'amor s'enfosqueix encara més i ella s'omple de rancor.
4ª estrofa en referència al sentiment d’empresonament que la dona sent i ha de suportar, troba inabastable l’anar-se'n lluny per fugir del perill, ha de continuar abans d’aconseguir la gloria patint l'infern, el dolor causat sobre la seua pell, tant físic com moral i que perduraran encara un cop acabat l’infern.
És un text literari que busca a través d’una cadena d’imatges poètiques fer commoure la consciència del lector.
4.LES COORDENADES ESPACIOTEMPORALS
L'espai i el temps es fusionen en la percepció de la crueltat en que se sent submergida la dona, el seu habitacle és presentat com a espai en que els seus sentiments negatius floreixen a flor de pell i van en augment. Un altre espai descrit n’és el paradís (lloc abstracte), concretament en la quarta estrofa com a lloc on escapar, per acabar amb el sofriment que la dona sent, però tanmateix es representa com un espai gairebé inabastable.
Es recorre a l’ús del present amb valor atemporal del qual no por inferir-se un abans ni un després, es llegeixi quan es llegeixi cobrarà un valor actual, a més ja de per si la violència de gènere es un tema d'actualitat i sovint molta gent s'identifica amb els casos que surten a la llum.
En les quatre estrofes es mostra la successió en ordre cronològic de l’engany en el que acaba immersa la dona.
5.LA VEU DEL JO
El jo poètic s’anuncia en tercera persona que fa més patent el vincle admiratiu del jo cap al personatge al qual es dirigeixen les paraules del poeta, el lector/a es pot sentir més identificat amb la veu lírica de la dona a qui va dirigit directament com a (Tu) que amb personatge de l’home violent capaç de les carícies més tendres cosa que mostra una doble personalitat a que la dona ha de fer front o acabarà patint.
L'actitud lírica del poema és sempre dramàtica i melancòlica, ajustada d'un lèxic negatiu que reafirma la situació d'amargura de la dona: lligada a una cadena impossible de rompre; l'infern el blau sobre la teua epidermis...
6.TIPOLOGÍA TEXTUAL
Es un text descriptiu i utilitza la funció poètica que apareix per expressar l’atenció sobre la seua paraula i manifesta el llenguatge amb un objectiu impactant. El poema combina la descripció en gairebé tots els versos i la modalitat enunciativa, també.
7. LA LLENGUA: REGISTRE Y SINTAXI
El registre és propi del llenguatge poètic ja que el lèxic no és senzill, sinó que es busca la bellesa de la paraula, de cada vers i de cada estrofa.
La sintaxi no gaudeix d’estructures massa complexes, té estructures atributives com (vers 5) la teua llar és una caverna amb hipoteca i coordinades: copulatives com (vers 1) el galant i afable cavaller que estimes.
8.FIGURES POÈTIQUES
El terme dona és un clar exemple d’anàfora, repetició de la paraula al principi dels quatre versos del poema. Es podria considerar també una polisíndeton (vers 1.2) el galant i afable cavaller que estimes i el drac de pensa sinuosa i torturada que tems.
Fa un paral·lelisme d’imatges en expressar la bipolaritat de l’home (vers 2.4) és un monstre bicèfal capaç de les carícies més tendres, generador també d’una violència sobtada i cruel.
9.VALORACIÓ FINAL
En conjunt, Dona és un poema ben representatiu i amarg de la penúria que pateixen moltes dones a les seues pròpies carns, l’artífex Manel Alonso, descriu i transmet una imatge que s'acosta a moltes realitats.
Les dues veus que es fusionen en el disc per donar la suficient intensitat que requereix un poema com aquest son: Carles Pastor i Miquel Gil, el primer s’ha de dir que ho fa com bé sap de meravella, però el segon amb la seua entrada li dona una emoció al poema molt inesperada que gràcies al to de la seua veu desgarrada aconsegueix la intensitat esperada.
Gràcies al conjunt de la veu, la lletra i la música crec que el poema pot arribar a commoure sense que el receptor l’hagi entès de cap a peus i això no es gens fàcil d’aconseguir.
Crec que l’autor ha sabut plasmar un tema com la violència de gènere gairebé a la perfecció, i que ho diu d’una forma que els versos traspassen a la realitat sobretot amb l’acompanyament melòdic.
El més sorprenent de tot, però, és com el poeta, independentment de si la seva implicació és més o menys directa dins del poema, aconsegueix fixar amb paraules un retrat prou definit de la pròpia realitat i, alhora, gaudir de certa credibilitat. Sense més, puc dir que un cop llegit i analitzat Dona de Manel Alonso i Català he pogut apreciar la genialitat estilística de l’autor a l’hora d’escriure els seus poemes: en aquest cas, fent de la veu de la realitat la bellesa de la paraula.

(1) Alumna de Primer de Batxiller del Col·legi Juan XXIII de Burjassot.

UN ANALISI SOBRE EL POEMA DONA (I)

(Manel Alonso i Carles Pastor autors de la lletra i de la música de Dona)

Per Sandra Garzón (1)

ESTRUCTURA
DONA no té una estructura regular com altres poemes. S’organitza en quatre estrofes de quatre versos cadascun. Els versos d’aquest poema no segueixen una mètrica regular. Hi ha versos de dotze, quinze, díhuit síl·labes. En quant a la mètrica sols podem dir que es irregular. Pel que fa a la rima tampoc podem dir molt ja que el poema no té. Els versos són blancs o lliures.

MOTIUS I TEMES
Cada estrofa desenvolupa el que sent una dona quan sofreix maltractament per part de la seua parella sentimental. Cada estrofa és més profunda. Encara que l’última estrofa és la més forta totes tenen la seua importància:
-1a estrofa: diu que l’home que la maltracta és un monstre de dos cares, que és capaç de donar-te amor per una banda i per l’altra abusar de tu. És un arma de doble tall.
-2a estrofa: diu que la dona se sent lligada com si en una presó estiguera. Està totalment dominada pel maltractador.
-3a estrofa: juga amb els sentiments de la dona. Pot sentir que l’estima però al mateix temps se li cau el món damunt cada vegada que és maltractada. Ella veu el món en obscuritat.
4a estrofa: la dona l’única cosa que pot fer per sentir-se llibre es fugir. Que està farta de sofrir i tem que puga arribar a matar-la. I l’infern per a ella es veure’s en la seua pell els signes de maltractament, els morats.

COORDENADES ESPACIOTEMPORALS
L’espai es redueix a la llar de qualsevol dona, apareixen racons d’habitacions i els expressa junt amb adjectius que fan crear por i així transmetre el que sent una dona dominada per un home. Hi es pot veure en aquests exemples: cau llòbreg i amarg, una caverna amb hipoteca. Després també fa al·lusió, encara que no siga un espai real, el significat que té la dona del paradís i de l’infern.
Pel que fa al temps, aquest és un present atemporal, del qual no pot inferir-se ni un abans ni un després. Pense que és un tema prou important com per a tindre en compte el temps, es a dir, que per a expressar una cosa tan profunda com és el que sent una dona maltractada no fa falta embolcar-se en el temps.

LA VEU DEL JO
En el poema es pot veure que hi ha un jo i un tu poètic. El jo poètic podríem dir que és algú que es dirigeix a la dona per a advertir-li que succeeix quant està sotmesa pel seu home. Per a descriure-li la situació que està patint per culpa d’un home, si és que es pot anomenar “home”. Però per altra banda puc estar confonent el jo líric amb l’autor real, perquè no és un personatge fictici dins del poema. Com que el tema és prou profund no he donat molta importància a això. En canvi, el tu líric en aquest poema és l’actitud lírica més important. Es correspon amb la dona, la que està sofrint la violència de gènere per part del seu home.
L’actitud lírica del poema és sempre trista i desagradable. Amb un lèxic negatiu, ple d’adjectius, substantius i verbs que expressen por i temor.

TIPOLOGIA TEXTUAL
El poema crec que és pot interpretar com una descripció per l’abundància d’adjectius que hi ha en tot el poema com per exemple: infligit, torturada, cruel, amarg, galant, afable. També podem deduir que és una descripció perquè o be l’autor real o be el jo líric, tan sols estan dient-li amb paraules el que ella està sentint. Té una modalitat enunciativa en tot moment.

LA LLENGUA: REGISTRE I SINTAXI
El registre no és altament poètic en la tria de lèxic. El vocabulari empleat no és massa difícil, el que fa que entendre el poema, que per a mi significa un treball complex, molt fàcilment. Encara que he de dir que algunes paraules no sabia el seu significat i vaig buscar-les i anotar-les en una fulla perquè eren paraules clau per a desxifrar el significat del poema. Algunes d’aquestes paraules són: baules, llòbrec, enfollides, bassals, rancúnia, occida entre altres.
La sintaxi, no obstant això, té unes estructures ni molt senzilles ni molt complexes. Hi ha oracions llargues quasi totes són coordinades o juxtaposades i abundància de oracions curtes copulatives.

FIGURES RETÒRIQUES
- Asíndeton: al llarg de tot el poema les oracions es separen mitjançant les comes o inclús el adjectius. Es fa una supressió del connectors per a donar rapidesa.
-Gradació: encara que no estic del tot segura crec que hi ha una gradació en: “difícil d’arrossegar, impossible de rompre perquè enumera dos conceptes amb un ordre ascendent amb la intenció de crear el clímax.
-Paral·lelisme: al començament de cada estrofa la paraula Dona apareix.
-Metàfora: el poema està ple de metàfores per no dir que hi ha una metàfora continuada, una al·legoria. Un exemple és quan diu que la seua llar és una caverna amb hipoteca, dient en realitat que no pot eixir de la seua casa. La hipoteca vol dir que com que quan tu tens hipoteca no pots desfer-te d’ella es que la casa és com un carreró sense eixida. Una altra metàfora seria l’última frase que posa “ el blau infligit sobre la teua epidermis” que significa els morats que té la dona en la seua pell.
-Encavalcament: en la tercera estrofa l’oració del primer vers continua en el segon. “L’estima i l’odi, la por i el desencant forniquen farcint-te el cap de enfollides papallones”.
-Antítesi: s’oposen dos conceptes: L’estima i l’odi, la por i el desencant.
-Aposició: en l’última estrofa apareix la juxtaposició de paraules o enunciats amb intenció explicativa o emfàtica. El paradís és la fugida somniada, inabastable, el purgatori, l’habitacle on mastegues la pena, els llimbs, el sols humit on és occida la joia, l’infern, el blau infligit sobre la teua epidermis.

VALORACIÓ PERSONAL
En conjunt, Dona és un poema molt bonic per a mi. No sols pel fet de que un poema sol ser bonic sinó per la capacitat i la imaginació de Manel per a expressar amb paraules el que sent una Dona davall d’aquesta situació. També em sorprèn que l’haja escrit un home i no una dona.
Crec que no sols és bonic sinó que també em pareix important perquè desgraciadament és un tema d’actualitat i amb això volem transmetre a les dones que sofreixen de maltractament que no ho consenten. I que els homes que fan això no tenen vergonya ni se’ls pot anomenar homes. Això no ho fa un humà, com diu el poema, és un monstre bicèfal.

(1) Alumna de Primer de Batxiller del Col·legi Juan XXIII de Burjassot.

CINC DIES D'ABRIL

El dissabte 16 d’abril, convocat per Jesús M. Tibau, vaig participar en un encontre d’escriptors que es va celebrar al poble de Jesús, molt a prop de Tortosa. L’encontre formava part de les diverses activitats que al llarg d’una setmana es van realitzar al voltant de la Cinquena Fira Literària Joan Cid i Mulet.
Un grup de lletraferits i editors de les terres de l’Ebre van ser els encarregats d’organitzar la trobada i fer d’amfitrions als que havíem vingut d’altres contrades.
En arribar i amb l’esmorzar en les mans vam participar en una tertúlia que va començar sobre literatura i va acabar sobre sociolingüística, i en especial sobre la situació de la llengua al País Valencià.

Durant el dinar els assistents llegírem a la resta de comensals diversos textos de ficció i de no ficció, jo vaig llegir un poema de Francesc Mompó i ell tingué la deferència de llegir-ne un de meu.
Com sempre, el més interessant tingué lloc fora dels actes oficials; vaig poder intercanviar impressions amb Jordi Pijoan-López, Xulio Ricardo Trigo, Coia Valls...

El diumenge 17 d’abril, aquesta vegada convocat per Onada Edicions, vaig participar en la Fira del Llibre de Vinaròs. A la plaça de la Mera vaig llegir per al públic assistent un poema del llibre Si em parles del desig i un dels trenta relats que conformen el llibre Els somriures de la pena. També vaig tindre l’oportunitat de parlar amb alguns lectors i signar exemplars dels meus llibres.
A l’hora de dinar em vaig passar per la Fira de Benicarló, on vaig parlar i saludar a un bon grapat d’amics escriptors.

El dilluns 18 d’abril, convocat per l’Ajuntament d’Almassora, vaig participar en la Vesprada Literària, en la qual també participaren Javier Vellón, Garcia Pascual i Joan Andrés Sorribes, vaig parlar del poemari Si em parles del desig i després vaig respondre a les preguntes que el públic tingué a bé fer-me.

El dimarts i el dimecres 19 i 20 d’abril, junt amb Vicent Penya, vam fer quatre sessions al Col·legi Nostra Senyora de Fàtima de València del nostre petit espectacle Conta’m un conte-Canta’m una cançó. El nostre públic foren els alumnes de primer, segon, tercer i quart d’ESO.

Tota una marató al voltant del llibre que venia enllaçada amb la presentació que vaig fer el divendres 15 d’abril d’ Els somriures de la pena al Casal Jaume I de Catarroja.