AIGUA ROJA. CRIMS AL BALNEARI

 

Per: Manel Hurtado Juan

L’any 1999 hi va tindre lloca Caldes d’Estrac, a la comarca del Maresme, la III Trobada de Creadors que organitzava l’Associació de Joves Escriptors en Llengua Catalana.Aquell encontre buscava debatre al voltant de la situació literària i posar en comú noves fórmules, tant de creació com de divulgació, de la literatura feta en la nostra llengua. D’ací va nàixer un projecte engrescador amb ànim de potenciar la novel·la de gènere negre. Un gènere que, aleshores, les editorials encara miraven de reüll, amb certes reticències. Tot el contrari que hui en dia, gràcies, entre d’altres, a la proposta que ens ocupa, que va contribuir a obrir noves clarianes enl’horitzó.

Així, Sílvia Tarragó, Vicent Penya, Emili Gil, Albert Calls i Manel Alonso s’hi submergiren de cap en una sèrie de relats amb només un parell de premisses: haurien d’estar localitzats en balnearis iamb una sèrie de morts que formarienel nexe d’unió entre les diferents històries. El recull el va publicar Edicions de la Vorera. D’aquella edició, actualment, resulta pràcticament impossible fer-se amb un exemplar, per això i, a més, a mode d’homenatge d’aquells relats pioners, Edicions Xandri reedita, aquest 2026, una versió revisada pels mateixos autors. Cinc balnearis idiversos crims tractats de manera diferent.Podremprendre el bany entre les aigües termals de les diferentspiscines que formen cadascun d’ells, amb la temperatura pròpia segons el caire que adquireixen individualment segons l’estil:gòtic, fantàstic o els més clàssicament policíacs, fins acabar a remull en el més pur estil Agatha Christie del darrer text.

Un negoci familiar, de Sílvia Tarragó, ens transporta a un món sobrenatural on necessitarem conèixer el turbulent passat familiar per poder entendre el present i tractar de reparar-lo de la manera menys traumàtica possible. Vicent Penya ens explica El retornde ManelFenollosa, vint anys després, al balneari on son pare va morir ofegat,amb la intenció de complir la darrera voluntat de sa mare, i acabarà trobant les respostes que tant temia descobrir. El balneari de Leb, d’Emili Gil, és un relat inquietant, que ens manté el cor en un puny: Pep i Consol, amb una relació de parella que fa aigües, s’hi veuraninvolucrats en una sèrie de fets que posaran a prova la seua fortalesa, una gimcana plena de misteris i l’amenaça d’un xiquet torbador, de conseqüències fatals. En el relat d’Albert Calls, Aigua tacada de sang, trobem el detectiu Arístides Zambrano, que haurà de bregar amb una secta sense escrúpols, capaç d’infligir el mal més atroç per tal d’assolir el seu objectiu. El recull conclou amb el bon regust de la literatura clàssica del gènere de misteri, amb un cas que resoldrà Joan Claramunt (a qui Manel Alonso dona continuïtat en la seua novel·la Entre les urpes del gat) al més pur estil Miss Marple o HerculePoirot.

     Estem davant, en definitiva, d’una sèrie de relats que ens fan gaudir el gènere criminal des de diferents vessants, cadascun amb el segell del seu autor i ens fan passar una estona agradable. Un recull que, com els bons vins, s’ha mantes uns anys en barrica i ara,Edicions Xandri,ens l’ofereix de nou per a poder gaudir-lo amb tots els seus matisos, els d’abans i els que ha guanyat amb el temps. Un llibre que no decebrà els amants del gènere.

POESIA DE LA DEFINICIÓ

  

Per Vicent Penya

        El polifacètic i prolífic escriptor Manel Alonso i Català acaba de publicar en Neopàtria Edicions una curiosa novetat: el seu primer llibre d’aforismes. Darrerament, Alonso ens té acostumats, en cada publicació que lliura al públic lector, a propostes agosarades i cridaneres que fan que cada obra seua siga única i singular. Si bé ja havia practicat abans la literatura breu, tant en poesia com en narrativa, amb poemes curts o amb microcontes, ara ens sorprèn amb un nou llibre en què fa bandera de la brevetat en forma de pensaments o reflexions. De fet el volum de què estem parlant es titula Un pensament oblidat entre els fulls d’un quadern.

        La paraula “aforisme” ve del grec aphorismós, que significa “definició”. Ningú no negarà que aquest gènere literari mínim, a banda del parentiu que pot tindre amb l’assaig o fins i tot amb la filosofia, es troba fregant pràcticament els dominis de la poesia. Possiblement és per això que, en un dels seus llibres, l’escriptor Milan Kundera assenyala que l’aforisme és una “forma poètica de la definició”. I, de fet, Manel Alonso aplica en els seus “pensaments”, no solament tot el potencial cognitiu de què és capaç, sinó un toc poètic singular que els confereix una empremta inèdita i personal. D’aquesta manera, la destresa creativa d’Alonso el du a “definir” cada tema concret que proposa amb la seua “forma poètica” peculiar i ben elaborada. “El poeta és un músic sense pentagrama”, puntualitza en un dels pensaments, fent una definició poètica precisament del terme “poeta”. I més endavant: “Un escriptor sense lectors, un monologuista al desert”. Però també: “Una abella treballa tota la vida per a produir una cullerada de la mel que ara assaborisc. Així el poeta dedica la seua vida a una obra que el lector gaudirà durant uns instants”.

        Les temàtiques que fa servir l’autor són diverses i suggerents, des dels grans temes universals com la vida, la mort, l’amor, el desig, fins a temes més específics com ara les qüestions lingüístiques, polítiques, cíviques o literàries. Cal dir que, des del punt de vista temàtic, els cinc-cents pensaments “oblidats entre els fulls d’un quadern” d’aquest llibre han estat distribuïts, en general, per grups de matèries que es van alternant.        

        Comença la tanda de pensaments o definicions poètiques amb un assumpte punyent i dramàtic com és el del suïcidi, que l’autor (ho sé de primera mà) ha patit de ben a prop, i sobretot la buidor que deixa entre les persones que s’estimaven el qui ha decidit deixar-nos. “Una decisió equivocada acaba perjudicant un col·lectiu. El suïcidi no és només la fi d’una vida, és l’inici d’un malson per a aquells que han estimat el difunt”. O més endavant: “... Orfes de pares biològics o de pares intel·lectuals. No entra dins d’aquest orde la possibilitat de perdre un fill, i no estem preparats per a afrontar aquesta orfandat que ens deixa”.

        Però al costat d’alguns aforismes que denoten una visió pessimista o tràgica de l’existència humana, en trobem uns altres que vessen un gran humanisme i un bri d’esperança: “El poema naix amb el somni de convertir-se un dia en cançó”. I d’altra banda: “La solitud és imperceptible amb un llibre en les mans”.

        Així mateix, cal ressaltar la ironia que l’autor fa servir en bona part de les planes d’aquest llibre. Una ironia enginyosa i intel·ligent que no és més que un ingredient necessari per amenitzar la lectura i copsar, amb píndoles ràpides, l’atenció indispensable dels lectors: “No penedir-se de res és tindre ínfules de déu, de déu idiota”. O també: “Donar el bon dia és una mostra de generositat tal que exigix una resposta immediata a la seua altura”. I un altre, a més, d’una agudesa subtil: “Per a perdre la vida no cal haver de morir-se”.

        I pel que fa a la matèria literària, o el fet de llegir i escriure, ens trobem perles com aquestes: “El bon lector no està pendent de novetats” i “La justificació de l’injustificable és un gènere literari amb una llarga nòmina d’autors que el conreen”.

        Unes altres vegades els pensaments prenen un caire de denúncia cívica o social, sovint en forma de lamentació mordaç, però també amb l’esperança d’ajudar amb el seu granet de sorra a la millora del món que ens ha tocat viure: “Quan la salut és un negoci, els virus es convertixen en força de treball”; “L’ésser humà és un animal territorial i amb tendència a la promiscuïtat, estima la seua terra i desitja la dels veïns”.

        En aquestes pàgines, doncs, l’autor ens corrobora un aspecte del seu quefer literari que els assidus lectors ja coneixíem: que és capaç d’assumir qualsevol registre i fer-ho d’una manera personal i amb un vast coneixement i profunditat. No debades, el gran humanisme vital que desprenen la majoria dels llibres de Manel Alonso, així ho ratifica. I sobretot després de llegir un “pensament” com el següent, que sembla com un petit “poema de la definició” del final de la fabulosa novel·la Les palmeres salvatges de William Faulkner: “Em fa mal pensar que quan em muira morirà en mi el seu record”.

UN PENSAMENT OBLIDAT ENTRE ELS FULLS D'UN QUADERN

 

PER MANEL HURTADO JUAN

    Un aforisme és una sentència, un pensament a mode de màxima, una frase curta amb una bona dosi de lucidesa, on l’autor mostra la seua capacitat d’observació, la seua saviesa. Manel Alonso i Català s’hi val d’aquesta tècnica en el seu darrer treball per fer-nos reflexionar: Un pensament oblidat entre els fulls d’un quadern (Editorial Neopàtria, 2024), on demostra tot el pòsit que ha assolit després d’anys de creació literària. L’aforisme és filosofia, és certesa, és reflexió. Un bon llibre d’aforismes ens ha de sacsejar, ens ha de commoure, ens ha de fer obrir els ulls, ens ha de fer pensar en definitiva. I això, aquest recull que ens ocupa, ho aconsegueix amb escreix. Tot i que el mateix autor ens fa un incís: En forma d’aforismes s’han dit bestieses de l’altura d’un campanar, això sí, bellament escrites. En quant a bestieses, no és aquest el cas, ja que s’hi tracta de cinc-cents aforismes ben aguts.

     No resulta fàcil escriure un llibre d’aforismes, però Manel Alonso i Català ho aconsegueix. Ací trobem un compendi de la seua trajectòria vital i sobretot, literària. Ha conreat la literatura infantil i juvenil, ha destacat amb l’assaig, la novel·la, la poesia i tot tipus de narratives i així queda reflectit al llarg del llibre: De l’aforisme al poema, del conte breu a l’apunt filosòfic. Viatges engrescadors travessant fronteres intangibles.

     Un llibre d’aforismes ha de ser el reflex més fidel del seu autor, perquè és fruit de la seua veritat, de la seua capacitat d’observació, de la seua experiència vital. Entre aquestes pàgines trobem el Manel devastat: és necessari acomiadar-se correctament abans de partir. Sense el comiat, el dolor que deixa l’absència és atroç; l’escriptor que té molt a dir: en la creació literària, com en la vida, hem de ser conscients de cada paraula i de l’energia que crea en encadenar-se amb altres; l’observador que pateix pel món que l’envolta i pren partit: La utilitat del negacionista rau en el fet que ens obliga a tindre el nostre argument al dia; i també tracta de posar trellat, de mantindre’ns alerta: La necessitat de reafirmar-nos en les pròpies idees ens porta a fer passar com a certa la mentida més basta.

     Manel Alonso i Català és una veu assenyada, que cal escoltar amb atenció, sobretot quan parla de literatura: El ritme intern del poema depèn del ritme intern del poeta, una sentència exacta, raó d’un bon poema, essència d’uns bons versos. Com a bon aforiste observa i judica: La ignorància té el vici de qüestionar la intel·ligència, i no erra amb el diagnòstic, de rabiosa actualitat, malauradament.

     El món editorial avança a una velocitat vertiginosa. “Un pensament oblidat entre els fulls d’un quadern” va aparèixer a les llibreries el març passat i podem pensar que ja ha deixat de ser una novetat. Però amb bon criteri, Manel Alonso i Català ens avança una altra realitat: El bon lector no està pendent de novetats. Això és inqüestionable, les bones lectures resulten intemporals, i aquesta ho serà també. Un llibre de capçalera imprescindible per a tot tipus de lector, per a consumir a glopets, com un xarop que ens reconforta, on sempre trobarem el pensament adequat de què tirar mà en un moment de dubte, d’incertesa, de necessitat. Ara que s’acosten dies assenyalats, regalar Un pensament oblidat entre els fulls d’un quadern (Editorial Neopàtria, 2024) serà un encert, segur, i amb el pas dels anys, seguirà sent-ho.  

QUADERN DE L'HORABAIXA

 

FUSTA DE CARRASCA

 

Por  Juana Sáez Juárez

Fusta de carrasca (Edicions del Bullent, Picanya, 2022) es una novela en la que Manel Alonso, en su tendencia al hibridismo genérico, mezcla y desdibuja los contornos novelescos, biográficos, autobiográficos y testimoniales. En un juego literario y bello gesto, Manel delega su voz en Pilar, su compañera, su mujer en la vida real, para que sea ella la que nos cuente en primera persona su propia historia, la de sus orígenes y la compartida con él. Nuestro autor no tiene voz ni protagonismo más allá de lo que Pilar, la entrañable protagonista y narradora, nos cuenta sobre él; sin embargo, está siempre presente en la narración de Pilar porque reconocemos su estilo, su prosa poética y su universo literario en una lograda fusión de dos voces en una, la voz de una pareja bien avenida.

La novela está estructurada en nueve capítulos, cada uno de ellos introducido por un breve poema que les da el título y la temática principal. Ya en el primer capítulo: La déria de recordar, observamos la complejidad estructural en cuanto a tiempo, espacio y voz narrativa. Pilar inicia su narración desde el presente que siente cargado de dolorosas ausencias:«Les absències són ferides que mai no acaben de cicatritzar. De tant en tant, s’obrin i supuren un líquid espés amarg com l’asséver que em crema la pell i em produïx un dolor intents i profund».

Con referencias proustianas un sabor, el del pan del pueblo de sus orígenes, activa la memoria involuntaria de Pilar, la de los recuerdos intensamente revividos a través de los sentidos: sabores, olores, sonidos del presente de Pilar, o incluso sus guisos cotidianos, sacan a relucir sus recuerdos y éstos  se encadenan  en una libre asociación de ideas, remembranzas y reflexiones que son las que hacen que se desarrolle su narración en un constante ir y venir, de tiempos pasados a tiempos del presente, hasta cerrar la novela al igual que Proust en su obra magna , en un círculo perfecto. A la complejidad del desorden temporal, de una memoria que contiene todos los tiempos en un orden imprevisible se une la espacial. Los recuerdos, la vida y la narración de Pilar se mueven en dos espacios: por un lado, en Ossa de Montiel y sus alrededores manchegos, lugar de origen de sus ancestros, de su familia materna que tuvo que emigrar en busca de una vida alejada de las penurias y, por otro lado, Pouet, el pueblo valenciano que su familia eligió para asentarse y prosperar y en el que nació, creció y vive Pilar. Dos espacios que se unen en la mente, en la identidad y en la trayectoria de vida de la narradora.Pilar nos cuenta una historia de mezcla e integración de tiempos, espacios, culturas, idiomas, identidades, personas, de protagonista y autor.

Mezcla e integración, desorden temporal y espacial, fusión de géneros narrativos, son recursos que dotan a Fusta de carrasca de complejidad literaria, pero no impiden que sigamos con facilidad el hilo temporal y argumental, ni que leamos la novela con fluidez e interés creciente, ni tampoco que podamos distinguir varios planos narrativos: el del autor reflejado en su obra en una velada autobiografía; el de las vicisitudes de la familia Carrasca, mote heredado del nombre de la abuela materna de Pilar, y del que la novela toma el título por la fortaleza de la madera de carrasca, una fortaleza que caracteriza a la abuela y a la madre de Pilar y que ella hereda; el del testimonio detallado de una época y de un pueblo espejo de muchos pueblos; el plano de la protagonista y narradora que, desde su intimidad cotidiana, rememora sabiendo que «La memòria és una recreació subjectiva del passat» y reservando para sí lo más íntimo, dejando que nuestra imaginación y experiencias intuyan lo que falta. Pilar nos cuenta las circunstanciase hitos de trayectoria vital que han dado lugar a que ella sea quien es: su condición social de hija de inmigrantes, su identidad escindida, su progresiva adaptación e integración en el pueblo y la cultura valenciana, su relación sentimental con Manel, oriundo de Pouet, los hijos de ambos, Bernat y Arnau Llibertat, cada uno a su manera, especiales; el paso del tiempo con su poder transformador, las penas que le pesan más que las alegrías, pero no la derrotan, las ausencias dolorosas y la trágica, la inenarrable ausencia de un hijo muy amado. La obsesión de recordar y escribir para que lo que es querido no caiga en el olvido.

Fusta de carrasca tiene la virtud, no sólo de invocar nuestros propios recuerdos, sino de introducirnos en el universo literario que Manel ha creado, el de la vida cotidiana y temas esenciales del ser humano representados en Pouet, el pequeño pueblo que deviene en universal. Nuestro autor eleva a nivel literario a su pueblo, Puçol, a su gente y a sus seres queridos, y por lo tanto, los dota de inmortalidad.

Manel y Pilar escriben una novela que contiene elementos de los grandes clásicos: lo trágico y lo heroico de las pequeñas, grandes personas hechas de fusta de carrasca.

En el Club de Lectura de Pouet nunca habíamos leído una novela tan entrañable y cercana como Fusta de carrasca. La voz poética, descriptiva, serena y sincera de Pilar nos sumerge en su mundo interior y en su vida cotidiana, en sus vivencias que son reflejos de las nuestras. En gran medida, las mujeres que participamos en el Club somos de la misma generación que Pilar, vivimos en Pouet o en pueblos aledaños con trayectorias similares. Conocemos a la pareja, nos solidarizamos con ella y nos identificamos en su relato. Algunas somos de origen inmigrante y otras oriundas de Pouet u otros pueblos valencianos que igualmente recibieron, en los años sesenta del siglo pasado, el éxodo rural del interior peninsular hacia zonas industriales y agrícolas más desarrolladas. Un auténtico alud migratorio que en muchos casos supuso doblar la población de las ciudades y pueblos receptores, como es el caso de Pouet, con todos los cambios en cualquier ámbito que ello conlleva. Tanto unas como otras vivimos ese proceso sin grandes conflictos más allá de problemáticas identitarias y culturales, personales, que surgen de la convivencia de orígenes, idiomas y culturas diferentes en el mismo espacio.

Fusta de carrasca es el testimonio de un periodo histórico y de un lugar que compartimos con los autores de la novela. La pareja rememora y, a través de la voz de Pilar, caminamos con ellos por La Marjal dels Moros, por los caminos de las masías diseminadas por luminosa huerta valenciana, por la añoranza al ver su progresivo deterioro, por el mar que baña los pies de Pouet y por la Sierra Calderona que guarda sus espaldas.

 «Caminant retrobe la pau emocional que sent que he perdut al poble».

Revivimos con ellos etapas de nuestras vidas y sus emociones, la edad escolar, las relaciones familiares y afectivas, el primer amor, el primer fracaso, la música, las discotecas, el cine, los barrios, la literatura, el trabajo, el paso del tiempo, el matrimonio, los hijos, los accidentes, la enfermedad, las ausencias…hasta los guisos de nuestras madres recuperan su sabor.

 «La memòria és una vella arca plena d’andròmines inútils que guarden els somriures i les penes».

Pilar nos dice que Fusta de carrasca «és el meu petit llegat d' amor al meu Arnau (…) Ara sin destinatari, aquest quadern ha perdut el seu sentit…».

Estos últimos puntos suspensivos pueden expresar una duda, ¿ha perdido realmente su sentido? Nosotras defendemos que no, Fusta de carrasca es un precioso legado de Pilar, de Manel y de Arnau Llibertat, que fue quién lo inspiró, a todos los hijos, y los hijos de los hijos, de una generación para que conozcan su historia y vean que independientemente del origen nuestras vivencias son similares, porque son universales.

LECTURA DE "QUADERN PER AL MEU FILL ARNAU" DE MANEL ALONSO I CATALÀ

 

Per Vicent Borràs

No sempre és clara i ben definida la frontera entre la literatura i alguns textos de caràcter privat (o semiprivat) i personals, sovint molt personals, com ara cartes, memòries, dietaris, autobiografies... Un dels casos potser més evidents i problemàtics (perquè ni tan sols va ser escrita pensant en la publicació, què fou pòstuma) és Carta al pare de Franz Kafka. La qualitat literària de la carta que Franz va escriure al pare —i sembla que no li va lliurar— està fora de tot dubte, a part del seu interés humà per entendre el personatge Kafka i la dificultosa relació amb el pare i, amb això, obtenir algunes de les claus per llegir la resta de la seua producció literària.

Així mateix, també hi ha els llibres que són escrits pensant en una publicació i que, alhora i malgrat això, contenen una enorme càrrega personal i temàtica que cau en l’estricte àmbit personal, la qual cosa no invalida de cap manera el seu atractiu literari. En aquests casos la motivació personal transcendeix l’àmbit privat i esdevé també d’interés públic perquè al darrere, a més del lament personal (i familiar), hi ha el clam social davant d’un tema segrestat per allò considerat políticament correcte. Aquest és, al meu parer, el cas de Quadern per al meu fill Arnau de Manel Alonso i Català, que s’enfronta a un dels temes més tabuïtzats i malauradament actuals, especialment en temps de pandèmia, com és el suïcidi.

Els poemes que Manel Alonso escriu al seu fill Arnau van acompanyats de dos textos de dos amics del mateix Arnau. Sònia Giner Molins signa un pròleg molt sentit i intel·ligent, més encara si tenim en compte la incomoditat del context. Marc Campos, a manera d’epíleg, tanca el llibre amb uns versos que ens interroguen sobre la llibertat.

El gruix del llibre, però, són els 37 poemes de Manel Alonso. Escrits en calent sobre la recentíssima mort del fill, els versos esdevenen un document únic sobre l’amor patern i tracen un mapa desesperançat del dolor. En aquests poemes Manel Alonso no defuig ni oculta els aspectes més crus de la mort del fill: «O tot o res!», tan senzill, tan contundent./ I de colp deixares caure el rei sobre el tauler,/ un terratrèmol enfonsà peons, torres, cavalls i alfils.

I davant d’això, què no farà un pare pel fill? Si cal, li tornarà a donar la vida. I això és el que intenta Alonso en aquests textos on el tu poètic recurrent sempre és el fill. Per dialogar amb ell, per tractar de comprendre’l, per explicar-se, per explicar-se’l, per explicar-nos-el, per reivindicar-lo, per no acabar de perdre’l, per reinventar-lo... O com diu de manera lúcida al pròleg Sònia Giner: “Mai podria fer-te tornar. Però sí que podria tractar de fer que no te n’anares”. I així el text esdevé un diàleg amb el fill (de fet, a manera de citació, hi incorpora algun vers o fragment de dietari d’Arnau). Un diàleg amarg (perquè els que el llegim sabem que és un monòleg disfressat), sentit, sense eufemismes, amb versos i imatges brillants, que fa un repàs a la seua vida, des del naixement fins al fatídic desenllaç. El veiem nàixer, anar a escola, lluitar, enamorar-se, jugar a pilota... en definitiva el veiem viure, i morir. I dels versos d’Alonso, escrits amb l’amor i el dolor paterns, ix el delicat dibuix del fill fins al punt que els qui no hem tingut la sort de conéixer-lo, ens en fem una imatge que, per exemple, ens fa copsar el seu nom: Arnau Llibertat.

I pel davall de l’anecdotari vital d’Arnau, Manel Alonso va teixint un altre teixit més delicat, on per exemple “un home pot acariciar el gat amable de la felicitat”, però on també la imatge del fill jugador que persegueix pel trinquet la pilota impossible esdevé amarga: Somric des de davall la corda/ pagat de tindre un fill que no en dona cap per perduda.

I és en aquest nivell quan els poemes de Manel Alonso eleven aquell text de caràcter exclusivament privat a interés general gràcies a allò que diem literatura.

Escriure amb el cor i el cervell mai ha estat una activitat fàcil. Escriure amb el cor trencat i el cervell bullint és una baixada a l’infern. O potser també és una redempció, un intent de fer etern l’efímer, de donar-li una altra existència, encara que siga de paraules, de paraules que fan versos, de versos que fan mal, de versos que fan bé... L’escriptura des de la visceralitat, des de la proximitat, des de la immediatesa pot portar a la distorsió, al desenfocament de la realitat; i en literatura és perillós perdre la distància necessària per decidir la millor opció entre les possibles, però òbviament hi ha el guany indiscutible de l’autenticitat. En aquest cas, em fa la impressió que el resultat reïx en el difícil equilibri entre els dos pols.

Manel Alonso ha escrit el llibre que mai no hauria volgut escriure. Manel Alonso ha escrit el llibre que havia d’escriure, perquè, a més de tot, ha alçat la veu sobre un tema silenciat.

Article publicat a La Veu dels Llibres. Revista d'Informació i crítica literàries el 27 de març del 2021.

 

UN ESMORZAR AMB MANEL ALONSO

 

Enguany, Edicions del Bullent ha publicat Fusta de carrasca, la cinquena novel·la de Manel Alonso. Per tal de celebrar-ho,  Pilar Santos li ha fet un breu qüestionari a l’autor.

1 Una olor que apareix en la novel·la Fusta de carrasca i que t’agrade.

La de la rosa.

2 Un color.

El blau de la mar Mediterrània.

3 Un esport.

Caminar.

4 Un plat d’entre els diferents que apareixen en el llibre.

Les gachas.

5 Una mania secreta de la protagonista.

Estar atenta a tots els moviments dels seus.

6 Una cançó.

Qualsevol poema d’Ausiàs March cantat per Raimon.

7 Un novel·lista que t’haja influït.

Alguns lectors del llibre pensaran que Proust, però no soc proustià, si n’he de triar un em quede amb Bernardo Atxaga.

8 I un poeta.

Vicent Andrés Estellés.

9 Un personatge del llibre amb qui no te n’aniries a esmorzar.

Amb el Chusco, l’avi matern de la protagonista.

10 Amb quin te n’aniries a esmorzar?

Amb Arnau, el malaguanyat fill de la protagonista.

11 Un paisatge dels diferents que ixen en la novel·la.

Els camins i les senderes solitàries de la serra Calderona.

12 Quin passatge de la novel·la t’ha costat més escriure?

El darrer. El vaig escriure després d’haver posat provisionalment el punt i final a la novel·la, i em va costar temps, suor i un torrent de llàgrimes.

13 Una qualitat que destacaries de la protagonista.

L’empatia.

14 Què és el que més et preocupa en posar-te a escriure una novel·la?

Em preocupa no tindre l’energia necessària per arribar a acabar-la.

 

CATORZE CITES DE "FUSTA DE CARRASCA"

 

Aquest any 2022, Edicions del Bullent ha publicat la novel·la de Manel Alonso, Fusta de Carrasca. Per tal de celebrar-ho us oferim catorze cites extretes del llibre.

1 «Les absències són ferides que mai no acaben de cicatritzar. De tant en tant, s’obrin i supuren un líquid espés amarg com l’asséver que em crema la pell i em produïx un dolor intents i profund».

2 «El buit de tantes absències em pega punxades en els polsos, em provoca nucs en la gola i fa fluir dos rius salats que em solquen les galtes».

3 «L’odi no és un sentiment qualsevol. És fàcil fer-lo créixer. Naix sovint de la por i només s’apaga amb la destrucció i desaparició d’allò que s’odia ».

4 «Caminant retrobe la pau emocional que sent que he perdut al poble».

5 «Les dones ens passem la vida esperant, esperem i esperem...».

6 «Les dones al llarg de la història hem hagut de patir la maledicència, la superxeria d’una societat patriarcal i obscurantista que ha cregut veure en alguns trets físics senyals del mal».

7 «No hi ha una cosa més estúpida que enganyar-se a un mateix».

8 « ...així com la llum de la llibertat. Una llum que em renova la fe en l’ésser humà».

9 «La memòria és una vella arca plena d’andròmines inútils que guarden els somriures i les penes».

10 «L’univers creixia davant dels meus ulls i el meu petit món anava minvant fins a la més absoluta insignificança».

11 «Els retrats ens ajuden a fixar amb major fidelitat la fisonomia d’aquells que un dia vam conéixer, evitant en la mesura del possible les interferències».

12 «La memòria és una recreació subjectiva del passat».

13 «La picaresca, com la corrupció, tenen arrels ben profundes en aquest país».

14 «Diuen que d’on no hi ha no es pot traure, i no, no acaba de ser cert; on no hi ha cal aguditzar la imaginació i després, amb destresa, convertit una camisa vella en un davantal».

CATORZE CITES DE QUADERN DE L'HORABAIXA

Aquest 2022, l’Editorial Neopàtria ha publicat una antologia de poesia de Manel Alonso i Català, Quadern de l’horabaixa. Un llibre del qual, el també poeta Vicent Penya, s’ha encarregat de seleccionar i organitzar els poemes així com d’escriure el pròleg. Per tal de celebrar-ho us oferim catorze cites extretes del llibre.

1 «Viatge amb la meua vella llengua en les alforges, tot cercant la matèria amb la qual alçar els meus versos».

2 «Per a vosaltres, i per a mi també, compta el ritme i l’equilibri/ d’uns mots embriagats de força i bellesa,/ la resta són retalls insignificants d’una biografia anònima».

3 «Sol, nu, amb el meu dolor i l’ofici aprés/ evitant que la tècnica segreste allò que faig/ i ho deixe com un divertiment perfecte».

4 «Plantes els mots/ conformant el jardí/ incommensurable dels versos».

5 «fill d’un poble que sobreviu a pesar de les derrotes».

6 «Suara el que intente és tornar-te a pensar en un petit paradís modelat entre rius de tinta, inventar-te de nou...».

7 «Amor, la platja és el país que guarda en el seu subsòl/ l’arqueta sagrada del teu record».

8 « Quedar abrusat/ o morir de desig/ en la penombra».

9 «Però queda el teu nu,/ com una sensual estampa que mai no he gaudit».

10 «i et prega el tacte d’altre cos/ amb el qual trobar l’espai on teixir/ pell amb carn i carn amb ànima».

11 «La seua espatlla acaba just/ en l’abisme dels meus anhels».

12 «El passat si que existeix,/ ens acompanya sempre, ens forja».

13 «Una llar que t’aixoplugue de tanta ignomínia/ amb que s’ha escrit i s’escriu la història».

14 «Morir és, a la fi, un penós encontre/ amb el país inescrutable del buit,/ l’hora de la resolució dels enigmes, la trobada amb la veritat absoluta».

FUSTA DE CARRASCA

 

Per Vicent torres aguado

Benvolgut Manel:

Acabe de llegir Fusta de Carrasca.

M’ha agradat el fresc de la vida quotidiana que narra la protagonista de la novel·la. Recull tot allò que foren les dècades que repassa de la seua vida. La veu d’una nova generació de valencians que s’incorporaren a les nostres terres. He gaudit recordat moltes de les coses que la veu narrativa ens conta. Molt acurada la descripció de la vida d’aquella època i molt cuidada la descripció i passeig per la comarca de l’Horta nord, un plaer de lectura. Has creat una veu que mal que conte una realitat quotidiana a Pouet no cau mai en cap tipus de localisme, aixecant eixa veu amb una dimensió major, no és Pouet son els nostres pobles i la nostra vida d’aleshores. Salvant les distàncies, en la forma de contar algunes coses la teua protagonista m´ha recordat la veu d’Ángela Carballino, la narradora d’Unamuno en San Manuel Bueno, màrtir, rerefons de la veu de Santa Teresa en eixes fluctuacions inicials fins assolir la veu per narrar i contat amb precisió malgrat no ser la seua llengua materna.

També he vist el desenvolupament de la narradora cap el final de la novel·la entre la fluctuació fragmentaria i voluntària per no mostrar la seua intimitat deixant que el lector reconstruïa el que falta. Crec que està molt ben controlada la seua veu plena d’absències i tristeses sense caure en el desànim. Crec, que hi ha una part autobiogràfica teua, així ho endevine.

Crec que serà un document valuós perquè les noves generacions coneguen d’una manera tan senzilla i cuidada la vida dels nostres durant els anys passats i presents que narra. El treball i la vida dels nostres com testimoni d’una manera silent de mostrar l’estima vers l’altre.

No dubte que la recomanaré als meus amics, paga la pena.

UNA LECTURA PERSONAL DE FUSTA DE CARRASCA

 

Per Llorenç Delgado

He llegit la novel·la  Fusta de Carrasca (Edicions del Bullent. Picanya 2022) i em sembla escrita amb tinta de llàgrimes, somriures i un infinit eixam d’espurnes de l’ànima. És com una acolorida i casolana bata d’anar per casa penjada al fil d’estendre del balcó del terrat que sacseja el vent dels records fent veure als vianants els heterogenis fragments que la componen i els esquinçalls d’ànima que la guarneixen. Aleshores, per a l’atent espectador, esdevé com una personal senyera, un penó familiar, reconegut per tots els que hem viscut aquelles dades, aquells llocs, aquells moments de joia i malsons, una i moltes vegades, sense poder retreure-li al temps el seu trànsit inexorable.

Des del carrer, en la distància, davall el balcó, es veu aquesta senzilla indumentària d’anys plena d’afectes, penes i paüres onejant a l’aire d’un nou futur, dibuixant al cel noves sendes i camins de llarg recorregut per omplir noves pàgines al quadern blau perquè, al remat, puga llegir-lo el seu destinatari. Jo en soc un d’aquests espectadors, un d’aquests vianants còmplices que us saludarà amb un bri de timó a les mans quan camineu sota l’ombra dels pins de la serra Calderona o trepitgeu la terra cendrosa de la marjal dels vostres avantpassats. Bon camí i joiosa arribada, companys!

FUSTA DE CARRASCA, NOVA NOVEL·LA DE MANEL ALONSO

 

 

Escriure una novel·la és una aventura. El novel·lista sap quan comença, però mai com l’acaba. Ja pots programar el teu temps, fer un pla rigorós de treball, que tard o d’hora apareixerà un escull o una o diverses cruïlles que t’obligaran a variar el rumb del relat.

He escrit sis novel·les, La maledicció del silenci (1992), Escola d’estiu (1994), una que resta inèdita de la qual no vull ni recordar el seu nom, En el mar de les Antilles (1999), que considere la meua primera novel·la perquè per a mi les altres, passats els anys, no foren més que provatures, Entre les urpes del gat (2018), amb un torturat procés de creació del qual ben bé es podria escriure un relat, i aquest any 2022 apareix Fusta de Carrasca.

Es tracta d’una narració que comence a escriure amb una estructura i uns personatges ben definits, i amb tota la informació sobre els fets al meu abast. La feia créixer amb una regularitat artesanal, que només és capaç de donar-te la seguretat que dona l’ofici d’escriure, un ofici que tant m’ha costat d’aprendre. Tenia fins i tot elegit el lector a qui anava destinada. No era un prototipus de lector, sinó un en concret. A punt d’escriure el darrer capítol i posar el punt i final, la tragèdia aparegué de sobte en la meua vida i la redacció de la novel·la es va aturar. Mesos més tard, vaig tornar a llegir tot allò que havia escrit i em vaig donar compte que, sense el meu lector, res no tenia sentit, la qual cosa em va obligar a reescriure un bon grapat de pàgines i pensar en un final diferent al que tenia previst.

El dia que la Fira del Llibre de València li va retre un homenatge a la meua estimada veïna Empar Claramunt, vaig atracar l’editora Núria Sendra i ella amb un somriure es va comprometre a llegir el meu original.

Núria i els seus assessors em vam assegurar que alguna cosa grinyolava en les darreres pàgines del llibre. Vaig estar un parell de mesos pensant-ho fins que un dia, tornant d’una llarga passejada, ho vaig veure clar, li sobraven un parell de pàgines i li faltava el paràgraf que tancaria com un cercle perfecte el relat.

La metgessa Sònia Giner Molins, en el pròleg del llibre Quadern per al meu fill Arnau (2020), afirma que solc fusionar les meues vivències, el meu poble o aquelles persones que estime en els meus textos i desdibuixe la línia que separa la realitat de la ficció.

Sovint la meua narrativa se situa com un funambulista destre sobre la fina línia que separa allò que és real d’allò que és pura ficció, i els lectors no acaben d’endevinar el que és cert del que és inventat.

En Fusta de Carrasca, el funambulista veu com sota els seus peus es desdibuixa quasi per complet aquesta línia, però la realitat que apareix no és la veritat, perquè la solidesa de la veritat sempre depén d’aquell que la mira.

Fusta de Carrasca està narrada per la personatge protagonista. Ella és conscient que no és una illa, que forma part d’una nissaga familiar, que la vida que vam viure, que la classe social a la que pertanyien i les decisions que van prendre els seus avantpassats han acabat marcant el seu destí. Recorda fins i tot allò que no ha viscut, que visqueren els seus avis, els seus pares, i ho va escrivint en un quadern.

Recordar ja és fer literatura, i la literatura és una màquina amb la qual podem viatjar endavant i endarrere en el temps.

La protagonista ens parla del paisatge originari de la seua família, dels motius perquè es van veure obligats a deixar enrere el seu poble. De l’emigració, del descobriment d’un nou país amb una llengua i una cultura diferents i com s’adaptaren a la nova realitat.

En Fusta de Carrasca hi ha molt d’allò que s’anomena efecte espill, veiem reflectits en el text tot un seguit de figures en diferents plans, i de la mateixa manera que en Las meninas de Velázquez descobrim que entre ells hi ha l’escriptor.