LA RÀBIA I LA CONTUNDÈNCIA DE L'ARREL

L’Arrel és un quintet de Puçol format per veu, dues guitarres, baix i bateria que practica un punk-rock fresc, directe, amb influències del hard-core, el pop-rock i fins i tot del heavy metal. Una banda amb una base rítmica contundent, i amb un embragatge i un accelerador capaços de jugar amb naturalitat amb diverses velocitats en un mateix tema, així com unes guitarres rabioses però amb una capacitat important per a recrear melodies.

Fins ara havíem pogut escoltar la seua música en directe i  en el youtube.

Després d’un temps fent versions i creant un repertori propi, s’acosten a la poesia de Manel Alonso per tal de musicar un dels deu poemes que forma part del quadern de poesia A tu, del viatger, estrany (Quaderns de Rafalell, 1991), concretament el número sis, que ells han titulat Crides a tota veu el meu nom. Un poema que ens parla des de la ràbia que arriba a generar en nosaltres el desamor, del trencament d’una relació sentimental i del comiat. Un poema que és quasi una venjança d’aquell que s’ha sentit menyspreat i traït per qui més estimava.

El tema s’inicia amb una música suggeridora. El cantant, El Guirro, apareix en escena convertit en un improvisat i indolent rapsode i ens recita la primera estrofa del poema: «Crides a tota veu el meu nom. / A la cambra tan sols roman la pols, / els records empaquetats / i el futur per fer. / Estrenys els llavis». I de colp i volta l’electricitat, el ritme fins el moment contingut, esclata amb tota la força del punk-rock. Guardant les oportunes distàncies generacionals i estètiques, m’ha vingut al cap la imatge de Sid Vicious (Sex Pistols) en la seua inoblidable interpretació del My way.

A mesura que evoluciona la cançó, apareixen gotes de hard-core i fins i tot de pop-rock amb una certa èpica subratllada pel cantant i la bateria.

Crides a tota veu el meu nom ens apareix com el retrat de carnet de la banda, un retrat on trobem els grans i petits trets de la seua personal manera d’entendre el rock. També aconseguim escoltar, amb més o menys nitidesa, els ecos de les diverses bandes que els han influenciat a l’hora de compondre, d’interpretar i fins i tot de mantindre una actitud rebel dalt de l’escenari, bandes com ara Barricada, Rosendo, Extromoduro, La Polla Records, Sangtraït, Lax’n’busto, Iron Maiden i tants altres.

L’Arrel ens demostra d’una manera diàfana que el rock més canyer també pot tindre una forta càrrega poètica sense caure en simfonies mel·líflues.

KING KONG BOY O COM CANTAR ROCK DES DEL CIM D'UNA MUNTANYA

La banda de Gandia King Kong Boy l’any passat ens va oferir el seu primer disc d’estudi, Alcem el vol, amb deu temes produïts per Marc Dasousa, un treball que fusiona diversos gèneres i estils, com ara el reggae, el funk, l’indie o el pop, amb un objectiu clar: fer una aposta sincera, honesta, per la innovació i al mateix temps aconseguir un so propi, personal i reconeixedor.

Durant els primers mesos de l’any 2015, immersos encara en la promoció d’Alcem el vol, participen en el cedé Després vingué la música, un projecte engrescador que els ha obligat a saltar la tanca creativa i acostar-se al camp de la poesia, i concretament a l’obra del poeta Manel Alonso.

U, que és gat vell, carnós i descregut, no ha pogut deixar de preguntar-se quins nexes en comú poden tindre King Kong Boy, o si afinem una mica més: el tàndem creatiu format per la parella Eduard Banyuls, cantant, i Rubén Martín, guitarra, amb el poeta de Puçol. I la resposta ha estat més fàcil, senzilla i diàfana del que em pensava en un primer moment: l’eclecticisme creatiu per una banda i per una altra la passió que Banyuls i Alonso tenen per l’excursionisme de muntanya, i aquest en un grau alt, vull dir capbussar-se al bosc assaborint amb cadascun dels sentits els paisatge fins a sentir que un mateix i aquell conformen un únic ens.

Així, els membres de King Kong Boy han decidit convertir un poema escrit amb un ritme pausat, el ritme d’aquell que bada per senderois i camins mentre apunta mentalment cada petit detall que el colpix, que va recreant l’instant, per a conformar una atmosfera en la qual el jo forma part del tot i el seu estat d’ànim marca la intensitat de la seua mirada, en un rock que li dóna un ritme més intens, un ritme que convertix l’excursionista tranquil en un individu que crida al bell mig de l’aparent soledat de la natura per a expressar el goig de sentir-se viu, de sentir com el seu cos i la seua ment es regeneren amb contacte amb aquella.

I el resultat d’aquesta incursió en el camp de la poesia de King Kong Boy és un suggeridor cant a la llibertat, a l’emoció, a la perfecta simbiosi entre l’ésser humà i la muntanya.

"CANÇÓ INACABADA" I ACID COOKIES

El cantant i compositor Tiko Esteve s’ha acostat darrerament a la poesia de Manel Alonso buscant inspiració per a compondre un nou tema musical.

Esteve és el cantant de dos grups musicals altament influenciats pel hard-rock, el blues-rock i el rock psicodèlic, em referisc als Kave Kanem, amb el qual ha gravat dos treballs discogràfics, i als Acid Cookies, amb els quals recentment ha gravat una maqueta que alguns crítics musicals han qualificat com de les dues millors de l’any.

Després d’haver-se capbussat en l’obra d’Alonso, tant en la poètica com en la narrativa, sense aconseguir trobar la peça literària que l’inspirara, va trobar un poemari inèdit i de fet encara en procés de construcció, Rimes impures, conformat majoritàriament per cinquets, i selecciona i després fusiona en un únic tema sis dels poemes. Sis poemes on el seu autor, amb notables influències dels millors poetes del rock, ens parla d’un món urbà, nocturn, habitat per perdedors, ebris de somnis i d’alcohol i on la música, el rock, el rythman blues i el blues, no només són el so de fons de les seues tragèdies personals, sinó el ritme amb el qual batega el cor de la nit.

Els arranjaments musicals han anat a càrrec del guitarra d’Acid Cookies Pedro Ponce, el qual ha dotat la cançó de la contundència rítmica del rock, la potència lírica del blues i sobretot el so encisador i màgic de la psicodèlia.

Acompanyen Ponce i Esteve Àngel Llaneza, bateria dels Kave Kanem, que li atorga un ritme marcat, enèrgic, vigorós a la cançó, i el baix Òscar Ruiz, també membre dels Kave Kanem. A les guitarres els mateixos Tiko Esteve i Pedro Ponce.

Ponce es mostra com un vertader virtuós extraient a la guitarra sons suggeridors i dotant-la d’un llenguatge propi amb el qual és capaç de construir un gran solo o de dialogar tant amb la base rítmica com amb la veu del cantant. La veu de Tiko Esteve, personal, masculina, va desgranant els poemes un a un, i és apuntalat en alguns moments de la tornada pel cor de veus dels seus companys.

En aquesta ocasió la banda es fa acompanyar a l’harmònica per tota una institució del rock fet a l’Horta de València, Hans Van De Stadt, que li dóna un color i un sabor al so que el mateix poema els demanava.

TOMÀS DE LOS SANTOS VERSUS MANEL ALONSO

Tomàs de los Santos és un cantautor nascut a la ciutat de València que es va donar a conéixer al públic en obtindre el IV Premi Miquel Martí i Pol a la millor poesia musicada dins del certamen Terra i Cultura que organitza el celler Vall Llach, amb un poema de Vicent Andrés Estellés arranjat musicalment per Borja Penalba.

Estellés i Penalba són dos noms lligats als inicis de la carrera de Tomàs de los Santos. Amb el compositor, productor, arranjador i músic Borja Penalba ha publicat el treball discogràfic Dones i dons, amb el qual el 2014 va obtindre el Premi Ovidi Montllor al Millor Disc de Cançó d’Autor, i Vicent Andrés Estellés és un autor l’obra del qual visita regularment per a compondre bellíssimes cançons.

Tomàs de los Santos, amb una veu càlida i personal i amb una música on té un gran protagonisme la guitarra, és també un lletrista amb una gran sensibilitat lírica, un compositor musical molt interessat en la literatura i en especial en la poesia.

L’any 2015 s’acosta a la obra de l'escriptor Manel Alonso i Català buscant una connexió poètica i aconseguix trobar-la en un poema que el de Puçol té «amagadet» (en paraules del mateix Tomàs de los Santos), un poema ocult que forma part d’una poemari que Alonso ha deixat inèdit per voluntat pròpia i del qual només han aparegut uns pocs versos en alguna antologia, es tracta del recull Quadern per a Joan, escrit com un epistolari al poeta Joan Baptista Campos en els seus darrers mesos de vida.

El poema parla d’un món que es mou d’una manera circular: els cercles que va fent el planeta en la seua rotació diària, les voltes anuals al voltant del sol: “Som immersos en un món/ que pega voltes sobre ell mateix,/ que fa voltes sobre un punt de llum,/ i cada dia és un tornar a començar/ i cada any és un tornar a començar”.

Tomàs de los Santos concep aquesta cançó com un cercle; millor encara, ha construir una base musical circular que és com un circuit pel qual viatja la cançó amb una guitarra que funciona com un accelerador que fa possible que, a cada volta que pega, la veu vaja a més velocitat fins arribar al clímax final.

El cantant és ací com un corredor de muntanya que inicia la cursa caminant a un ritme pausat, calfant els músculs, per a després posar-se a córrer tot salvant els obstacles que li ixen al pas d’una manera àgil i segura.

Tomàs de los Santos aconseguix amb la seua veu i la seua guitarra construir una cançó amb la qual ens transmet la fragilitat humana davant de les forces de l’univers.