CARAM, QUINA AVENTURA! AL COL·LEGI NUESTRA SENYORA DE FÀTIMA

El dijous quinze de desembre de 2011 pel matí, vaig a estar fent una animació lectora per als alumnes de primer d'ESO del Col·legi Nuestra Senyora de Fátima de la ciutat de València.

Durant al primer trimestre del curs havien estat llegint i treballant el llibre Caram, quina aventura!, després  es van preparar un complet qüestionari que va servir com a base de la trobada que vaig mantindre amb ells.

Durant prop d'una hora van parlar de diversos aspectes del llibre així com de la creació literària amb un clima distés i entretingut.

L'acte va estar molt animat i els alumnes van mostrar-se receptius.

TONET AGERMANAT

Tonet agermanat. Text de Manel Alonso i il·lustracions d'Empar Piera. 27 pàgines. Col·lecció Món de paper. Editorial Germania, Alzira, 2011.

Per Xavier Aliaga

No és natural que els materials literaris infantils, a més de fomentar valors positius, servisquen per a introduir els més menuts en la nostra història, tot i que siga de manera epidèrmica. En aquest conte, el poeta Manel Alonso, recolzant-s’hi en les simpàtiques il·lustracions d’Empar Piera, apropa a la xicalla la història dels agermanats. Cal ressaltar la utilització del llenguatge poètic, amb quartetes de rimes senzilles i fàcils de retenir que fan més agradós el text als joves lectors.

(Text publicat al suplement Quadern de l’edicióvalenciana del diari El País el 8 de desembre de 2011)

SAGUNT COM A ESCENARI D'UN NOU LLIBRE INFANTIL

Partint d'una visita al casc antic i al castell de Sagunt l'escriptor Manel Alonso i la dibuixant Empar Piera han creat una nova aventura de Tonet i la seua família. En aquesta ocasió l'entremaliat i fantasiós Tonet, acompanyat del seu avi Pasqual, tindrà l'oportunitat de conèixer la ciutat del Palància i les restes del seu passat. Els lectors més joves de la casa descobriran, a través de la mirada de Tonet, uns racons i un paisatge de gran bellesa i valor històric. Però l’escenari invita al nostre protagonista a la fantasia i prompte s’imaginarà que és un gran cavaller capaç de vèncer els dracs més malèfics; però, per altra banda també, l’obligarà a fer-se algunes preguntes que només el seu avi sabrà respondre-li.

Tonet i l'avi Pasqual visiten Sagunt és un llibre destinat a xiquets i xiquetes que comencen a llegir, està escrit en versos de quatre estrofes i de deu síl·labes cada un dels quals va acompanyat per una il·lustració a color. Els autors pretenen descobrir d'una manera senzilla, directa i imaginativa als infants valencians la capital del Camp de Morvedre i el gran tresor arquitectònic que conté.

El llibre a més a més està acompanyat per un retallable d'una de les diverses torres saguntines.

Les aventures de Tonet, de la seua germana Martina i la resta de la seua família formen part de la col·lecció “Mon paper” de l'editorial valenciana Germania on ja s'han publicat títols com ara Tonet agermanat , El matí de Martina i Que menja Martina.

Aquesta no és la primera incursió de Manel Alonso en la literatura infantil recordem que amb anterioritat ha publicat diversos llibres entre els quals destaquen “Caram, quina aventura!” i “Conta’m un conte” tots dos guardonat amb el Premi Samaruc que atorga l’Associació de Bibliotecaris Valencians al millor llibre infantil d’autor valencià. Per la seua banda Empar Piera s’ha encarregat de realitzar les il·lustracions interiors i de portada de llibres com ara “Rondalles de Beneixama” de Francesc Gascó.

(Notícia publicada al diari digital Morvedre.info el dia 5 de desembre de 2011)

SI EM PARLES DEL DESIG

Per Xulio Ricardo Trigo

L’obra de Manel Alonso es compon de sis poemaris que li han servit per a evolucionar en la pràctica d’una escriptura que, com a primer assumpte a destacar, ens parla d’un sentit acurat del llenguatge i d’una recerca que ens acosta a aspectes no sempre tractats en un panorama que sovint acaba esdevenint clàssic en excés.

Si em parles del desig és, tal com apunta Josep Manuel Sanabdon al pròleg, un recull que ens parla del cos humà, i per tant, necessàriament de sexe, de desig, de plaer: “Una lleu brisa alça la pols del goig/ i rabent recorre tèbies cartografies de saliva/ que juganera has perfilat amb perícia/ sobre la meua mòrbida epidermis.”

Que l’exemple serveixi per a dir que Manel Alonso troba sovint la paraula única per a descriure un estat d’ànim molt proper a l’ evanescència a què, a la fi, sembla condemnat tot acte amorós. Mesura, paraula justa, estructura i un llenguatge capaç de fregar-nos l’epidermis i provocar que els versos ens acompanyin una llarga estona, tot això proporciona al lector o lectora motius per a quedar-se i/o retornar al poema a la recerca de noves sensacions.

Si em parles del desig va guanyar el Premi de Poesia Antoni Matutano i ha estat publicat per una jove i activa editorial de Benicarló, però ens hauríem d’esforçar per aconseguir-lo i llegir altres mostres de la poesia que es fa als territoris de la nostra llengua.

(Publicat a la revista Serra d'Or)

LES IRONIES DE LA MEMÒRIA

 Per Agustí Peiró

Els somriures de la pena. Manel Alonso i Català.

Onada Edicions. Benicarló, 2011. 159 pàgines.

Manel Alonso és un autor que ha creat un univers literari propi, sota el nom de Pouet (darrere del qual aguaita el topònim de Puçol, el seu poble). En Els somriures de la pena torna a tractar els temes de sempre, tant de la seua literatura com de tota literatura: el pas del temps, la mort, el desig, l’oblit, l’amor, la felicitat... Com tampoc no és nou el to que empra, una ironia potent com un coet de traca, que esclata davant del lector a cada pas de línia i que li provoca més d’un un colp de riure sostingut. Per aconseguir un joc d’artifici tan espectacular, l’autor ha desplegat diguem-ne tota la seua pirotècnica verbal al servei d’uns relats que ens submergixen més que mai en la seua estètica literària.

Els somriures de la pena està dividit en tres parts. Al meu parer, és la titulada Memòries en cistell. Té les plantes al clatell, la més reeixida de totes, on Alonso descriu l’ambient de la seua família en una època que va des de la seua infància i adolescència fins l’edat ja adulta. Ací apareixen els personatges més entranyables i sòlids de l’obra, una galeria conformada pels seus progenitors, els altres familiars més pròxims i –prenent un protagonisme especial– els nombrosíssims animals de companyia o de casa que també formaren part no sols de la llar, sinó del record sentimental de les persones que l’habitaven i dels veïns del barri que vivien a tocar. L’autor ens dibuixa aquell món ja desaparegut amb unes pinzellades tan expressives i carregades de nostàlgia que es pot dir que es tracta d’un món que ha quedat immortalitzat pel seu afany d’escriptura. Però no es tracta de mers records o exercicis de memòria literaturitzats, sinó de contes ben genuïns. Alonso recrea alguns episodis assenyalats per la seua memòria selectiva, la majoria notes sobre les amargues derrotes i desil·lusions que anava recollint mentre descobria en què consistia la vida. Ací cal tindre molt en compte el marc de fons de l’escenari de l’obra, l’època dels anys encara durs i opressius de finals dels seixanta i principis dels setanta del segle passat, tot adobat en un país regit pel dictador Generalísimo que mantenia tancat a pany i clau l’estat a qualsevol obertura social i el sumia en una economia depauperada.

La memòria ha estat sempre una de les preocupacions d’Alonso a l’hora de concebre la seua obra, tant en prosa com en vers. La memòria no sols d’un temps viscut, sinó de totes aquelles persones amb qui compartim els actes quotidians, d’altra banda sempre movent-nos dins d’una espiral xucladora del temps que ens arrabassa els instants de felicitat a què aspirem com a éssers humans. Es tracta d’una voràgine on correm el perill d’oblidar-ho tot, també les persones que ens acompanyen, perquè tot sembla desaparéixer darrere nostre i a la nostra vora com si només fórem, també nosaltres, ombres fugisseres. Es tracta d’un perill, així mateix, que correm no sols com a persones, perquè ens deshumanitza, sinó com a societat que viu amb uns interessos comuns, uns interessos reals o de perspectiva de vida, els quals, si els deixàvem de banda, com a mancança encara ens farien sentir-nos més sols dins del món, dins d’una societat on ningú no és part de la vida dels altres i la nostra vida més personal, sense la consciència que és també una part de la vida col·lectiva, no té cap sentit. A este respecte, Alonso, en el relat que tanca el llibre, fa que el narrador es pregunte: «on van a parar els nostres records, les nostres coses quan ens morim?». I quan diu «coses» al·ludix no als objectes que també ens envolten –i que de vegades ens tapen– al llarg de la vida, sinó a aquella matèria tan fina i subtil de què estan fetes totes les vides autèntiques: els somnis, les il·lusions, els amors, les esperances… En resum, una vida per dins, una vida plena. Si tot això, amb els temps actuals tan veloços que vivim, es volatilitza en l’aire, com l’armari rober que el protagonista del relat Una cursa delictiva s’encarrega de cremar, quina vida hem viscut que haja valgut la pena? Més endavant el mateix personatge reflexiona: «El foc acaba de consumir la fusta de l’armari, com el temps em va consumir la infantesa».

Del que podem estar segurs és que amb Els somriures de la pena Manel Alonso no sols ha aconseguit rescatar del foc els seus records d’infància i adolescència, sinó que d’alguna manera ha dignificat tot aquell paisatge inscrit en la seua memòria, i ens ha mostrat, a pesar de la foscor dels temps que visqueren, com d’estimables eren aquelles persones que van acompanyar els seus primers anys de vida i que ara, gràcies a la literatura, mai no desapareixeran tampoc de la nostra memòria.

(Article  publicat al número 56 de la revista de llibres  Caràcters, Estiu-2011)

ELS SOMRIURES DE LA PENA

(Vicent Sanz amb Jesús M. Tibau)

Per Vicent Sanz

He llegit Els somriures de la pena de Manel Alonso i Català, aquest mes d’agost, com una lectura d’estiu, és a dir, com una lectura destinada sobretot al plaer de llegir. Hi ha moltes maneres de llegir i aquesta deu ser la més fragmentària, caòtica i discontinua que hi ha. Per exemple, la lectura del llibre ha anat intercalada amb el seguiment d’altres tants volums. Això no obstant, alhora, es tracta de la lectura més distesa de totes, en què la imaginació, la sensibilitat i el gaudi estètic es deixen anar de manera més lliure. Penso que el resultat ha estat del tot satisfactori.

Amb l’autor, ens seguim prou a les xarxes socials des que vam conèixer-nos personalment a la trobada literària de Cornudella de Montsant de 2010, propiciada per Jesús Tibau. D’abans, només em sonava per la seua vinculació a la revista L’Aljamia, que vaig detectar en l’etapa de tossal. Resulta sorprenent el desconeixement que ha existit i que encara existeix entre els escriptors de les diferents àrees culturals catalanoparlants. És una cosa que he tingut ocasió de constatar en diferents àmbits i que potser les xarxes socials puguen millorar, si bé és veritat, al meu entendre, que les dinàmiques centralistes tendeixen a condemnar a l’ostracisme cultural les veus que o bé no aconsegueixen vèncer aquesta dinàmica o bé no hi grimpen sense més miraments. Potser algun dia la tasca de difusió cultural d’escriptors inquiets com Jesús Tibau meresca el reconeixement d’haver fet una contribució important en aquest sentit. Avui, al meu entendre, Manel Alonso és un autor amb una presència interessant i creixent, un escriptor d’una solidesa a prova contra les circumstàncies. El seu exemple reincideix en la duplicitat cultural de la societat catalanoparlant, sense accés normalitzat als mitjans de comunicació de masses però amb canals perfectament homologables i dinàmics per desenvolupar-ne la riquesa.

D’alguna manera, els continguts literaris d’Els somriures de la pena reprodueix aquest esquema. Si hi ha res que personalment m’haja atret sobremanera del llibre és la recreació mateixa de Pouet, el poble del Manel Alonso escriptor, narrador, esdevingut personatge dins la seua mateixa obra literària. Ell manté la distància creativa entre el seu Pouet imaginari i el seu Puçol (Horta Nord) real. Això no obstant, la captació i la recreació que fa de la vida del seu poble tal com l’ha coneguda al llarg del temps no deixa lloc al dubte sobre la correspondència entre el Puçol col·lectiu el Pouet artístic, personal. Les formes de vida en un poble valencià, a Els somriures de la pena, assoleixen entitat antropològica, ètnica. Es tracta d’un element que potser qui no s’hi ha criat percep igualment però de cap manera amb la proximitat i alhora amb la profunditat, amb l’emoció amb què l’autor les posa en joc, les recrea, les fa funcionar com si es tractessen de records i somnis propis. Hi ha, doncs, en aquest llibre, sobretot a les dues primeres parts, perfectament narrat, l’imaginari social dels valencians de poble. Que són la immensa majoria dels valencians que diuen «Bon dia». Potser aquesta circumstància canvie en un futur no gaire llunyà. Qui sap si no està canviant a hores d’ara. En el sentit que les formes de vida característicament urbanes, al País Valencià, hi han tingut una penetració popular molt recent. Més perillós és pensar que aquesta penetració va justament acompanyada de canvis sociolingüístics despersonalitzadors. En qualsevol cas, la reproducció literària d’aquestes formes de vida a partir de la memòria històrica, personalment em remet sobretot a la transmissió, a la continuïtat, a la revitalització.

D’aquesta manera, Els somriures de la pena és sobretot una reflexió sobre el pas del temps, una mirada sobre el passat, un passat en què la dimensió familiar ho comprenia tot, formava els paràmetres de la vida individual de les persones de manera natural. L’autor hi projecta una visió no pas nostàlgica, cosa del tot estranya al sentir popular que anima la seua obra, sinó agredolça, conformada, en què la tristesa pel pas del temps es veu sobradament compensada per un humor d’arrel característicament tradicional, perfectament descriptiu de la manera de ser col·lectiva dels valencians, que enllaça, després de tot, amb l’esperit heretat d’una pagesia històrica compartida arreu dels Països Catalans. D’aquí la profunditat antropològica dels relats que conté, 30 en total.

Es tracta de relats curts, de lectura ràpida, en què es reprodueixen situacions de la vida quotidiana gairebé sempre vinculades amb la mort, un tema car als clàssics valencians. La mort com un element omnipresent en l’existència de les persones, siga al final del periple vital, siga en l’àmbit immediat de la família, del veïnat, de les amistats, del carrer. Es percep en aquest sentit, el cantó ombrívol que els clàssics valencians sempre hi han dispensat. Això no obstant, com s’ha dit, Alonso contrapesa, tal com ja apunta el títol, aquests elements amb una alegria de viure que desemboca, a l’hora de la lectura, en la percepció de la tendresa com actitud davant de la vida i dels altres. Aquesta és, en síntesi, la visió que vol projectar. En alguna banda potser he llegit que els personatges que hi apareixen, en general, són uns perdedors. Que la seua vida ha estat, és una vida de perdedors. Contràriament, crec que es tracta de guanyadors de la seua pròpia existència. De resistents davant unes penalitats que, després de tot, poden amb ells molt relativament.

La darrera part dels relats, encapçalada pel refrany «Maleïda la dent que es menja la sement», aborda més la faceta d’activista cultural de l’autor, com a escriptor i editor, que és quan l’escriptor fa un personatge literari de si mateix. En aquests relats, el llibre tracta justament les disfuncions de la vida cultural viscuda de primera mà per Manel Alonso i, alhora, opera magistralment la continuïtat entre l’escriptor real i el personatge imaginari, de manera que el lector, malgrat la diversitat de veus narratives que apareixen al llarg dels 30 relats, estableix sense voler una identificació entre ambdues figures que reforça molt la versemblança del conjunt. Als dos darrers relats, «Una vida accidentada» i «Què passa amb els nostres records?», aquest darrer de títol ben significatiu, l’escriptor imaginari surt discretament d’escena per completar l’artifici.

Un llibre de relats per llegir en qualsevol moment i assaborir el plaer de viure.

ELS SOMRIURES DE LA PENA

Per Alberto Díaz Rueda

De vez en cuando, la suerte o una recomendación certera e inesperada (más por lo de certera que por su carácter de recomendación), proporciona al lector "profesional" uno de esos libros que uno coloca, pleno de subrayados, cruces de atención en la cabecera de la página, recuadros torpes enmarcando una feliz descripción o un toque literario de altura, en uno de los estantes de los libros a conservar (y por tanto a recomendar viva voce a amigos y solicitantes literarios). Bueno, pues Els somriures de la pena de Manel Alonso i Català, editado por Onada edicions, al que conocí o mejor dicho saludé en la librería del amigo Octavi Serret de Valderrobres, es uno de esos libros.
No presté atención al rostro o la mirada de Manel al ser presentados –un acto de firma de libros en una librería maravillosamente ocupada a rebosar por los libros con escaso espacio libre y éste lleno de público, no da lugar para más de una sonrisa y un apretón de manos– cosa que lamento ahora que le «conozco» un poco, porque su narrativa me es particularmente familiar y gustosa, principalmente por la temática que trata en su libro y, también, por la forma y el estilo con que la trata. ¿Cuál es esa temática? La memoria, los recuerdos, esos fantasmas que surgen de las imágenes del pasado, de inesperados detalles vividos que surgen de pronto hiriendo algo en nuestra mente, evocando sombras, emociones y sentimientos, es decir, la materia prima del escritor de raza, el que filtra todo su mundo a través de su propia historia intima, de su pasado, de las gentes que constituyeron su existencia.
Como él mismo escribe en el último relato de su libro: «on van a parar els nostres records, las nostres coses quan ens morim?» y nos muestra el leith motiv de su narrativa, «eixos habitants que viuen en les nostres velles fotografies familiars van tindre un dia una vida, una vida i també una mort; eren individus que possiblement amaguen una historia secreta sota la seua mirada de paper». La muerte, omnipresente, la nostalgia de un pasado, de una tierra y un país encerrado en su historia, con sus dificultades y sus costumbres, sus personajes y sus circunstancias, dolosas unas, tristes otras, con un cierto humor (el que levanta esa sonrisa con amagos de pena del título), un aroma entrañable a cosa antigua, un mundo perdido de la infancia, apenas revivido por las migas de magdalena proustiana que Manel Alonso evoca tan gozosamente con una prosa certera, irónica y evocadora.
Dividido en tres partes, Qui no té tall rosega els ossos, donde la muerte va rondando en los sueños y las evocaciones de un pasado cercano pero no compartido seguramente por el escritor, Memòries sense cistell? Té les plantes al clatell, quizá donde los relatos tengan una raiz en la niñez y un reclamo aparentemente más nostálgico y Maleïda la dent que es menja la sement, en el que el presente ronda y condiciona los recuerdos y las vivencias relatadas.
Al terminar de leer este libro –lamento no tener el catalán como lengua materna– uno forma en su mente la figura del narrador, con su sensibilidad literaria y poética, sus defectos y carencias, sus nostalgias y esa visión ligeramente escéptica y crítica, amansada por un fino sentido del humor y una sorna no agresiva. Todos los relatos que lo conforman van dibujando en la sensibilidad del lector una figura completa y compleja, con su pasado y su presente Y esa figura, como este libro que he leído con placer, tiene atractivo. Por eso pasa a mis estantes preferidos.

(Publicat el 18 d’agost de 2011 al blog nullediesinelinea)

ELS SOMRIURES DE LA PENA

Per Àngel Cano

Tot llibre té una justificació: ja siga sentimental, comercial, personal, o etcètera. Però, per a descobrir quina pot ser la força motriu que ha mogut el mestre puçolenc a crear Els somriures de la pena, cal arribar al final, concretament, a l'últim conte: "Què passa amb els nostres records?". Amb el "jo" protagonista –en cada ocasió, adaptat a diferents personatges: l'avi, el pare, el fill i, fins i tot, el gat-, Alonso traça una trentena de relats personals rescatats de la memòria, d'aquell calaix que s'ho vol arxivar tot, i ens delecta amb unes històries escrites d'una manera exacta, sense res sobrant, i amb els ingredients necessaris per a un aliment que ens omplirà el cervell de reflexions.
Un bou al davant, el treball a la terra, una casa vella, una habitació sense portes, uns gats familiars, la gossa Lloba, una cabra amb necessitat de pares, escenes al bar, una àvia amb insomni, una mare amb els estalvis ben guardats i un fill amb ànsies de tenir una setmanada una mica més ampla, una escola feixista, els discursos de l'una, grande y libre, la mort personificada, uns poetes vanitosos que es compren els seus propis llibres, l'encàrrec de teixir la lletra de l'himne d'un poble a les portes de les eleccions... Al llarg de les tres parts en què s'estructura l'obra, encapçalades cadascuna amb un refrany ("Qui no té tall rosega els ossos", "Memòries sense cistell? Té les plantes al clatell" i "Maleïda la dent que es menja la sement"), podem trobar una sèrie d'episodis extraordinaris que ens mostren la vida des d'abans de la República fins als nostres dies. Si n'haguera de destacar un –feina difícil– potser esmentaria "La solució". Amb gairebé quatre pàgines, Manel Alonso ens descriu la situació de l'escola franquista, i amb la tècnica de posar-ho com a rerefons, sense la necessitat d'emmarcar clarament de què parlarà. M'explique: són les diferents dèries d'un alumne les que ens presenten què s'ensenyava a l'assignatura d'Història nacional. "Qui era el cosí del senyor Ribera que sense anomenar-lo tot el món sabia del parent en concret de qui es parlava? (...) La solució, a la fi, li la va donar la seua iaia: li deien José Antonio, com el carrer que tot el món, fins i tot l'alcalde, anomena Barreres", són algunes de les cabòries que li ballaven pel cap a Toni. Una mirada ignorant, la de la infantesa, que és la que ens conta com es vivien aquells anys de la postguerra, sense saber massa bé què passava als carrers. A més de l'extrema violència d'un model educatiu opressor, dictatorial i nacional, que no pensava, que actuava a bastonades. D'ací, em quede amb l'últim paràgraf: "Adolorit, netejant-se la cara amb un mocador de tela, mirà els fantasmes dels seus morts i aleshores va arribar a saber la resposta a per què havien construït una escola sobre el vell cementeri. De tan senzilla que era, no se n'havia adonat: perquè els difunts protegiren els xiquets de la violència inexplicable dels adults".
I seguim amb la innocència de l'edat, arribem a "La llarga ombra del feixisme", on es recorda aquells avis i àvies que van lluitar en una guerra per allò que els diccionaris anomenen "llibertat", i que mai s'ha deixat entreveure. Nét de comunista? Quedaves marcat. Nét de socialista? Quedaves fixat. Nét d'anarquista? Quedaves fossilitzat. No hi ha dubte que, a més de l'excelsa qualitat literària de l'autor, amb un llenguatge adequat a cada situació, a cada acció, amb unes frases que bé podrien ser aforismes per ser com són tan lapidàries i expressives, podríem agafar aquest recull de contes i utilitzar-lo com un aprenentatge d'una època grisa, negra, com un pou sense fons, on els nostres majors van lluitar, van sofrir i -en veu alta podem exclamar-ho, malgrat que pensen el contrari i afegint-hi alguns matisos- van guanyar.
L'última part, ja en el present més o menys immediat, és la del somni d'esdevenir escriptor, com ja avança l'últim conte de la segona: "Sentia que el camp no era el meu lloc, que calia fugir-ne, trobar una drecera que em portara cap on jo volia anar. Això em fa pensar que potser no siga més que un impostor en el món on sóc ara, un trànsfuga, i que tots aquests anys potser han estat debades". Evidentment, aquells anys sí que van ser de gran utilitat, encara que fóra per a materialitzar ara uns records que no caben en fotografies, uns records que tenen vida pròpia, uns records que ens ensenyen més que un llibre d'història, uns records amb sentiment, uns records amb passió, uns records on la tendresa, la por, la mort, la fam, la guerra i la postguerra, la infantesa, la joventut, la vida, la família, l'alegria amarga i l'amargor més dolça ens permeten somriure-li a les penes humanes.

(Article publicat al blog El nét del tio Pipo el 22 de juny de 2011)

ELS SOMRIURES DE LA PENA

Per Francesc Mompó

Manel Alonso i Català es despulla i ens fa una radiografia literària en Els somriures de la pena; d’ell mateix, des de la infantesa –i més enllà, des del record de familiars i personatges del seu entorn–, i del seu espai vital que és Puçol –Pouet és el Macondo particular d’Alonso i Català–. Però tot i bastir històries molt concretes i pròximes a l’autor –quan no autobiogràfiques–, tenen el grau d’aprofundiment literari adequat perquè facen volada i es convertesquen en arquetipus que tots podem reconéixer, i per tant validar-se universalment.
Manel Alonso ens fa una declaració d’intencions ja en el mateix títol del llibre sobre allò que anem a trobar-nos en encetar la lectura. Els somriures de la pena ens indica que el joc literari ens farà arrancar més d’un somriure; però serà un d’aquells gestos que naixen des de l’amargor viscuda. La mà de l’autor ens farà còmplices solidaris de la pena que provoquen personatges i situacions.
Estructura el llibre en tres parts. I de bell nou ens deixa tres títols molt ben trobats.
El primer bloc l’anomena: Qui no te tall rosega els ossos.
Si totes tres parts formen l’esquelet dels records autobiogràfics de l’autor, la primera part és la més allunyada en el temps. Experiències i personatges són rescatats de la voracitat de Chronos. És la part en què els records assoleixen el to líric més elevat i, també, els relats que estan més literaturitzats. És com si aquests records, per eixir dels llimbs de l’oblit, exigiren uns bolquers de brodats delicats i exquisits.
Passegem per la vida dels personatges –arquetipus d’exhomes, podríem definir-los, o d’homes fracassats– en una isotopia on la mort sempre és present. Personalment en destacaria un parell d’ells, La promesa i El compte per ser narracions altament colpidores amb un excel·lent tremp literari.
Són contes per a ser llegits d’un en un, sense presses, i assaborir l’estranya atracció que exerceix la misèria i la desgràcia. Són narracions amb el ritme líric de la poesia, que se’t posen al cor com una sageta de dolç verí.
El segon bloc és Memòries sense cistell? Té plantes al clatell.
En aquesta part, la tanda de contes són més propers en el temps –darrer quart del segle XX, si fa o no fa, on trobem històries també viscudes des d’una inacabable postguerra fins a les primeres passes de la democràcia. Com que les variables temporals estan més properes a l’autor, el desenvolupament perd una certa intensitat lírica per acostar-se més a la tècnica del dietarisme. El mateix autor ens diu en el conte La cabra pàg 97 “ la llengua se’m desferma i, tot loquaç, òbric la porta dels records i em deixe dur per les imatges del passat”. Més endavant, pàg 100, afig “De sobte he callat. [...] Mentre bevia, he sentit des de l’altre extrem de la taula algú que em demanava que els contara alguna cosa més i me n’he sentit incapaç”. I ací enllacem amb un tret que caracteritza tot el volum: l’oralitat. Tot i que estem llegint, ens fa la impressió que treballa més l’òrgan de l’oïda que el de la vista. Hem pres cadira i estem escoltant els contes que aparentment estem llegint.
En aquesta part apareixen amb molta força els animals domèstics com a elements inserits de ple dret dins de l’àlbum familiar, dins de la memòria vital de l’autor. Gossos, cabres, gats, però també estances fosques i tristes de casa pobra, personatges locals que a força de repetir-se i generalitzar accions que toquen el moll de l’os de l’home esdeven arquetipus: el fascista, el malfaener, el borratxo, el xulo... i també la religió fosca i castigadora, el futbol... tot plegat conformen la isotopia d’aquesta part del llibre.
En la tercera part: Maleïda la dent que es menja la sement. L’autor ens porta a una actualitat més o menys extensa i el dietarisme quasi que acaba sent una col·lecció de trets biogràfics de diverses persones quasi identificables; moltes d’elles del món de les lletres. La isotopia d’aquesta part es mou al País Valencià entre editors, autors, artistes, mercat, tertúlies...
En el penúltim relat acaba donant tot el protagonisme, com si d’una metonímia homenatge es tractara, al gat familiar. És l’animal qui ens retrata l’univers familiar de l’autor.
En l’últim conte, l’autor arreplega els sentiments que ha anat escampant al llarg del llibre i ens llança als que còmodament hem estat escoltant-lo la gran pregunta: On aniran els records quan no hi haja qui els sostinga?

Publicat al blog Uendos, greixets i maremortes.

ELS SOMRIURES DE LA PENA A CASTELLÓ I A SAGUNT

Els passats 8 i 10 de juny dins de la mini-gira de presentacions que Manel Alonso està fent del llibre Els somriures de la pena (Onada edicions, 2011), va passar per Castelló i Sagunt.
El dimecres 8 l’escriptor Joan Andrés Sorribes va ser l’encarregat de presentar a la llibreria Babel de la capital de La Plana Els somriures de la pena del qual va arribar a dir que era un recull de narracions breus extretes en gran part de la biografia de l’autor.
El divendres 10 de juny, a l’Espai BLOC de la capital del Camp de Morvedre, Federic Aznar va ser l’encarregat d’apadrinar la presentació del llibre, del que va fer una encesa defensa i fins i tot es va atrevir a llegir un dels relats que més l’havien copsat.
Per a tancar l’acte Juanen, del grup Infussió, va cantar el poema Entrar del poemari Si em parles del desig (Onada edicions, 2010) i Garri, del grup Tapineria, va cantar el poema Gemegant el teu nom del poemari A tu, del viatger estrany (Quaderns de Rafalell, 1991)

Joan Andrés Sorribes i Manel Alonso a la llibreria Babel

Federic Aznar i Manel Alonso a Sagunt

Juanen cantant Entrar

Garri cantant Gemegant el teu nom

UN ANALISI DEL POEMA DONA (II)

(Manel Alonso i Carles Pastor autors de la lletra i la música de Dona)

Per Natalia Aragonés (1)

1.AUTOR
Manel Alonso és un escriptor, editor i periodista valencià reconegut pels premis que porta acumulats i la seua llarga obra poètica. Dona, és la seua aportació al disc Els ulls de Bob on Carles Pastor canta a onze poetes valencians i n'és una de les mostres de la poesia valenciana contemporània que per el seu afany de transcendència ha sigut traduït fins ara en dotze idiomes diferents. Dona, ha sigut extret del llibre Correspondència de guerra (Editorial Aguaclara, Alacant) de Manel Alonso i va rebre el XIII Premi de Poesia Paco Mollà (2008).
2.ESTRUCTURA
Dona té una estructura organitzada en quatre estrofes de 4 versos de rima i mètrica lliure, que fan un total de 16 versos. Amb una estructura interna en la qual s'esmena el terme "dona" i títol del poema, al principi de cada estrofa, com a introducció de quatre versos. Cadascun amb un significat diferent, pero tots tenen en comú i fan referència al mateix la "dona".
3.MOTIUS I TEMES
Cada estrofa parteix d'un motiu interiorment dramàtic en referència a la situació que viuen moltes dones de classe mitja i treballadora que a més de suportar una situació social i laboral injusta pateixen, sovint en silenci, la tragèdia de la violència domèstica.
1ª estrofa: en referència a la doble personalitat del maltractador galant i cavaller però a la vegada drac i monstre bicèfal tanmateix el seu caràcter pot ser pacífic que de cop i volta es pot tornat brusc i violent.
2ª estrofa: fa referència a la situació que la dona viu, la seua casa es converteix per a ella en una cova que es testimoni directe de la seua melancolia i amargura que va en augment, que li impedeix veure cap llum d'esperança i tirar cap endavant.
3ª estrofa les circumstàncies porten a la dona a tornar-se boja i encara pitjor el que quedava de l'amor s'enfosqueix encara més i ella s'omple de rancor.
4ª estrofa en referència al sentiment d’empresonament que la dona sent i ha de suportar, troba inabastable l’anar-se'n lluny per fugir del perill, ha de continuar abans d’aconseguir la gloria patint l'infern, el dolor causat sobre la seua pell, tant físic com moral i que perduraran encara un cop acabat l’infern.
És un text literari que busca a través d’una cadena d’imatges poètiques fer commoure la consciència del lector.
4.LES COORDENADES ESPACIOTEMPORALS
L'espai i el temps es fusionen en la percepció de la crueltat en que se sent submergida la dona, el seu habitacle és presentat com a espai en que els seus sentiments negatius floreixen a flor de pell i van en augment. Un altre espai descrit n’és el paradís (lloc abstracte), concretament en la quarta estrofa com a lloc on escapar, per acabar amb el sofriment que la dona sent, però tanmateix es representa com un espai gairebé inabastable.
Es recorre a l’ús del present amb valor atemporal del qual no por inferir-se un abans ni un després, es llegeixi quan es llegeixi cobrarà un valor actual, a més ja de per si la violència de gènere es un tema d'actualitat i sovint molta gent s'identifica amb els casos que surten a la llum.
En les quatre estrofes es mostra la successió en ordre cronològic de l’engany en el que acaba immersa la dona.
5.LA VEU DEL JO
El jo poètic s’anuncia en tercera persona que fa més patent el vincle admiratiu del jo cap al personatge al qual es dirigeixen les paraules del poeta, el lector/a es pot sentir més identificat amb la veu lírica de la dona a qui va dirigit directament com a (Tu) que amb personatge de l’home violent capaç de les carícies més tendres cosa que mostra una doble personalitat a que la dona ha de fer front o acabarà patint.
L'actitud lírica del poema és sempre dramàtica i melancòlica, ajustada d'un lèxic negatiu que reafirma la situació d'amargura de la dona: lligada a una cadena impossible de rompre; l'infern el blau sobre la teua epidermis...
6.TIPOLOGÍA TEXTUAL
Es un text descriptiu i utilitza la funció poètica que apareix per expressar l’atenció sobre la seua paraula i manifesta el llenguatge amb un objectiu impactant. El poema combina la descripció en gairebé tots els versos i la modalitat enunciativa, també.
7. LA LLENGUA: REGISTRE Y SINTAXI
El registre és propi del llenguatge poètic ja que el lèxic no és senzill, sinó que es busca la bellesa de la paraula, de cada vers i de cada estrofa.
La sintaxi no gaudeix d’estructures massa complexes, té estructures atributives com (vers 5) la teua llar és una caverna amb hipoteca i coordinades: copulatives com (vers 1) el galant i afable cavaller que estimes.
8.FIGURES POÈTIQUES
El terme dona és un clar exemple d’anàfora, repetició de la paraula al principi dels quatre versos del poema. Es podria considerar també una polisíndeton (vers 1.2) el galant i afable cavaller que estimes i el drac de pensa sinuosa i torturada que tems.
Fa un paral·lelisme d’imatges en expressar la bipolaritat de l’home (vers 2.4) és un monstre bicèfal capaç de les carícies més tendres, generador també d’una violència sobtada i cruel.
9.VALORACIÓ FINAL
En conjunt, Dona és un poema ben representatiu i amarg de la penúria que pateixen moltes dones a les seues pròpies carns, l’artífex Manel Alonso, descriu i transmet una imatge que s'acosta a moltes realitats.
Les dues veus que es fusionen en el disc per donar la suficient intensitat que requereix un poema com aquest son: Carles Pastor i Miquel Gil, el primer s’ha de dir que ho fa com bé sap de meravella, però el segon amb la seua entrada li dona una emoció al poema molt inesperada que gràcies al to de la seua veu desgarrada aconsegueix la intensitat esperada.
Gràcies al conjunt de la veu, la lletra i la música crec que el poema pot arribar a commoure sense que el receptor l’hagi entès de cap a peus i això no es gens fàcil d’aconseguir.
Crec que l’autor ha sabut plasmar un tema com la violència de gènere gairebé a la perfecció, i que ho diu d’una forma que els versos traspassen a la realitat sobretot amb l’acompanyament melòdic.
El més sorprenent de tot, però, és com el poeta, independentment de si la seva implicació és més o menys directa dins del poema, aconsegueix fixar amb paraules un retrat prou definit de la pròpia realitat i, alhora, gaudir de certa credibilitat. Sense més, puc dir que un cop llegit i analitzat Dona de Manel Alonso i Català he pogut apreciar la genialitat estilística de l’autor a l’hora d’escriure els seus poemes: en aquest cas, fent de la veu de la realitat la bellesa de la paraula.

(1) Alumna de Primer de Batxiller del Col·legi Juan XXIII de Burjassot.

UN ANALISI SOBRE EL POEMA DONA (I)

(Manel Alonso i Carles Pastor autors de la lletra i de la música de Dona)

Per Sandra Garzón (1)

ESTRUCTURA
DONA no té una estructura regular com altres poemes. S’organitza en quatre estrofes de quatre versos cadascun. Els versos d’aquest poema no segueixen una mètrica regular. Hi ha versos de dotze, quinze, díhuit síl·labes. En quant a la mètrica sols podem dir que es irregular. Pel que fa a la rima tampoc podem dir molt ja que el poema no té. Els versos són blancs o lliures.

MOTIUS I TEMES
Cada estrofa desenvolupa el que sent una dona quan sofreix maltractament per part de la seua parella sentimental. Cada estrofa és més profunda. Encara que l’última estrofa és la més forta totes tenen la seua importància:
-1a estrofa: diu que l’home que la maltracta és un monstre de dos cares, que és capaç de donar-te amor per una banda i per l’altra abusar de tu. És un arma de doble tall.
-2a estrofa: diu que la dona se sent lligada com si en una presó estiguera. Està totalment dominada pel maltractador.
-3a estrofa: juga amb els sentiments de la dona. Pot sentir que l’estima però al mateix temps se li cau el món damunt cada vegada que és maltractada. Ella veu el món en obscuritat.
4a estrofa: la dona l’única cosa que pot fer per sentir-se llibre es fugir. Que està farta de sofrir i tem que puga arribar a matar-la. I l’infern per a ella es veure’s en la seua pell els signes de maltractament, els morats.

COORDENADES ESPACIOTEMPORALS
L’espai es redueix a la llar de qualsevol dona, apareixen racons d’habitacions i els expressa junt amb adjectius que fan crear por i així transmetre el que sent una dona dominada per un home. Hi es pot veure en aquests exemples: cau llòbreg i amarg, una caverna amb hipoteca. Després també fa al·lusió, encara que no siga un espai real, el significat que té la dona del paradís i de l’infern.
Pel que fa al temps, aquest és un present atemporal, del qual no pot inferir-se ni un abans ni un després. Pense que és un tema prou important com per a tindre en compte el temps, es a dir, que per a expressar una cosa tan profunda com és el que sent una dona maltractada no fa falta embolcar-se en el temps.

LA VEU DEL JO
En el poema es pot veure que hi ha un jo i un tu poètic. El jo poètic podríem dir que és algú que es dirigeix a la dona per a advertir-li que succeeix quant està sotmesa pel seu home. Per a descriure-li la situació que està patint per culpa d’un home, si és que es pot anomenar “home”. Però per altra banda puc estar confonent el jo líric amb l’autor real, perquè no és un personatge fictici dins del poema. Com que el tema és prou profund no he donat molta importància a això. En canvi, el tu líric en aquest poema és l’actitud lírica més important. Es correspon amb la dona, la que està sofrint la violència de gènere per part del seu home.
L’actitud lírica del poema és sempre trista i desagradable. Amb un lèxic negatiu, ple d’adjectius, substantius i verbs que expressen por i temor.

TIPOLOGIA TEXTUAL
El poema crec que és pot interpretar com una descripció per l’abundància d’adjectius que hi ha en tot el poema com per exemple: infligit, torturada, cruel, amarg, galant, afable. També podem deduir que és una descripció perquè o be l’autor real o be el jo líric, tan sols estan dient-li amb paraules el que ella està sentint. Té una modalitat enunciativa en tot moment.

LA LLENGUA: REGISTRE I SINTAXI
El registre no és altament poètic en la tria de lèxic. El vocabulari empleat no és massa difícil, el que fa que entendre el poema, que per a mi significa un treball complex, molt fàcilment. Encara que he de dir que algunes paraules no sabia el seu significat i vaig buscar-les i anotar-les en una fulla perquè eren paraules clau per a desxifrar el significat del poema. Algunes d’aquestes paraules són: baules, llòbrec, enfollides, bassals, rancúnia, occida entre altres.
La sintaxi, no obstant això, té unes estructures ni molt senzilles ni molt complexes. Hi ha oracions llargues quasi totes són coordinades o juxtaposades i abundància de oracions curtes copulatives.

FIGURES RETÒRIQUES
- Asíndeton: al llarg de tot el poema les oracions es separen mitjançant les comes o inclús el adjectius. Es fa una supressió del connectors per a donar rapidesa.
-Gradació: encara que no estic del tot segura crec que hi ha una gradació en: “difícil d’arrossegar, impossible de rompre perquè enumera dos conceptes amb un ordre ascendent amb la intenció de crear el clímax.
-Paral·lelisme: al començament de cada estrofa la paraula Dona apareix.
-Metàfora: el poema està ple de metàfores per no dir que hi ha una metàfora continuada, una al·legoria. Un exemple és quan diu que la seua llar és una caverna amb hipoteca, dient en realitat que no pot eixir de la seua casa. La hipoteca vol dir que com que quan tu tens hipoteca no pots desfer-te d’ella es que la casa és com un carreró sense eixida. Una altra metàfora seria l’última frase que posa “ el blau infligit sobre la teua epidermis” que significa els morats que té la dona en la seua pell.
-Encavalcament: en la tercera estrofa l’oració del primer vers continua en el segon. “L’estima i l’odi, la por i el desencant forniquen farcint-te el cap de enfollides papallones”.
-Antítesi: s’oposen dos conceptes: L’estima i l’odi, la por i el desencant.
-Aposició: en l’última estrofa apareix la juxtaposició de paraules o enunciats amb intenció explicativa o emfàtica. El paradís és la fugida somniada, inabastable, el purgatori, l’habitacle on mastegues la pena, els llimbs, el sols humit on és occida la joia, l’infern, el blau infligit sobre la teua epidermis.

VALORACIÓ PERSONAL
En conjunt, Dona és un poema molt bonic per a mi. No sols pel fet de que un poema sol ser bonic sinó per la capacitat i la imaginació de Manel per a expressar amb paraules el que sent una Dona davall d’aquesta situació. També em sorprèn que l’haja escrit un home i no una dona.
Crec que no sols és bonic sinó que també em pareix important perquè desgraciadament és un tema d’actualitat i amb això volem transmetre a les dones que sofreixen de maltractament que no ho consenten. I que els homes que fan això no tenen vergonya ni se’ls pot anomenar homes. Això no ho fa un humà, com diu el poema, és un monstre bicèfal.

(1) Alumna de Primer de Batxiller del Col·legi Juan XXIII de Burjassot.

CINC DIES D'ABRIL

El dissabte 16 d’abril, convocat per Jesús M. Tibau, vaig participar en un encontre d’escriptors que es va celebrar al poble de Jesús, molt a prop de Tortosa. L’encontre formava part de les diverses activitats que al llarg d’una setmana es van realitzar al voltant de la Cinquena Fira Literària Joan Cid i Mulet.
Un grup de lletraferits i editors de les terres de l’Ebre van ser els encarregats d’organitzar la trobada i fer d’amfitrions als que havíem vingut d’altres contrades.
En arribar i amb l’esmorzar en les mans vam participar en una tertúlia que va començar sobre literatura i va acabar sobre sociolingüística, i en especial sobre la situació de la llengua al País Valencià.

Durant el dinar els assistents llegírem a la resta de comensals diversos textos de ficció i de no ficció, jo vaig llegir un poema de Francesc Mompó i ell tingué la deferència de llegir-ne un de meu.
Com sempre, el més interessant tingué lloc fora dels actes oficials; vaig poder intercanviar impressions amb Jordi Pijoan-López, Xulio Ricardo Trigo, Coia Valls...

El diumenge 17 d’abril, aquesta vegada convocat per Onada Edicions, vaig participar en la Fira del Llibre de Vinaròs. A la plaça de la Mera vaig llegir per al públic assistent un poema del llibre Si em parles del desig i un dels trenta relats que conformen el llibre Els somriures de la pena. També vaig tindre l’oportunitat de parlar amb alguns lectors i signar exemplars dels meus llibres.
A l’hora de dinar em vaig passar per la Fira de Benicarló, on vaig parlar i saludar a un bon grapat d’amics escriptors.

El dilluns 18 d’abril, convocat per l’Ajuntament d’Almassora, vaig participar en la Vesprada Literària, en la qual també participaren Javier Vellón, Garcia Pascual i Joan Andrés Sorribes, vaig parlar del poemari Si em parles del desig i després vaig respondre a les preguntes que el públic tingué a bé fer-me.

El dimarts i el dimecres 19 i 20 d’abril, junt amb Vicent Penya, vam fer quatre sessions al Col·legi Nostra Senyora de Fàtima de València del nostre petit espectacle Conta’m un conte-Canta’m una cançó. El nostre públic foren els alumnes de primer, segon, tercer i quart d’ESO.

Tota una marató al voltant del llibre que venia enllaçada amb la presentació que vaig fer el divendres 15 d’abril d’ Els somriures de la pena al Casal Jaume I de Catarroja.

PRESENTACIÓ DE L’OBRA ELS SOMRIURES DE LA PENA AL CASAL JAUME I DE CATARROJA

Per Josep Antoni Fluixà

Bona nit, amigues i amics: Estic segur que és bastant encertada o aproximada la descripció que fa el nostre amic Manel Alonso, a la tercera part de l’obra que hui presentem ací, del nostre petit món cultural i literari i que, com ha dit Xavier Aliaga en ocasió d’una altra presentació d’aquest llibre, dibuixa «una activitat literària exempta de glamour, flors i violes». Com també és possible que, sovint, aquesta activitat es reduïsca només –per continuar amb paraules d’Aliga– «a un petit univers tancat, misèrrim, ridícul i precari, habitat per enveges, egos unflats, dèries i mediocritats diverses». El mateix Manel Alonso ens proporciona alguns exemples i tots vosaltres, i jo mateix, podríem donar-ne fe d’altres casos. I no obstant això, els qui ens relacionem d’alguna manera o d’altra amb el món literari i cultural valencià –perquè en som en part protagonistes i, alhora, espectadors–, és cert també que, molt sovint, ens trobem amb personatges que mereixen de seguida el nostre respecte i la nostra admiració. Potser, n’he trobem més que dels altres. Personatges que, com Manel Alonso, un bon dia coincideixen en el teu camí i que la vida, per sort, ja no et deixa mai més oblidats. Personatges amb què, a més de col·laborar i de participar en projectes comuns –en el meu cas alguns encàrrecs editorials, la coincidència d’una obra meua publicada en la mateixa col·lecció que una altra seua, un pròleg per a un llibre de poesia de Manel, aquesta mateixa presentació, etc.– et vas fent, a poc a poc, amic perquè descobreixes lectures compartides, punts de vista i estils literaris comuns, il·lusions i desitjos semblants, etc. De fet, si vos he de ser sincer, posats a criticar el cercle dels lletraferits nostrats jo també ho seria d’igual o de més sarcàstic, o, si més no, irònic i també negatiu en alguns aspectes. Però seria, alhora, també injust, perquè gràcies a la literatura jo, personalment, he fet molt bons amics i he conegut persones especialment interessants, com –repetisc– Manel Alonso, i que m’han fet sentir orgullós de formar part d’aquest poble nostre. Un poble que he recorregut de nord a sud i d’est a oest, i que he tingut l’oportunitat de conéixer gràcies a actes de caràcter cultural i literari com aquest de hui que em permet estar ací a Catarroja, al Casal Jaume I, compartint amb tots vosaltres una estona que espere que ens siga a tots ben agradable. Per això, vull agrair, especialment, a Manel Alonso el fet que haja pensat en mi a l’hora d’organitzar, en aquesta localitat, la cerimònia de presentació del seu darrer llibre de relats Els somriures de la pena, un llibre que, ja d’entrada, vos dic que m’he llegit amb molta satisfacció, tant per l’agilitat de l’estil amb què està escrit com per l’interés de les històries narrades.

I que, per altra banda, ha suposat per a mi també l’excusa per retrobar-me amb amics i amigues, presents entre el públic, que feia temps que no veia, i amb altres que, potser, esdevindran a partir d’ara amics i amigues igualment. Per tant, gràcies també a tots vosaltres per la vostra presència. De l’obra, per entrar ja en matèria, vos puc dir en primer lloc que es tracta d’un llibre –com ja he dit– de relats, concretament en té trenta, que tenen tots un cert aire de família: és a dir, una temàtica més o menys comuna i un estil semblant, a pesar d’algunes diferències que, en alguns casos, afecten a la perspectiva del narrador. Per això, el títol resulta ja d’entrada bastant significatiu i descriptiu del conjunt de tota l’obra i apunta, sobretot, a la nostàlgia que provoquen els records: la memòria d’un temps passat que és reviscut, generalment, amb satisfacció i, sobretot, estima –tret d’alguns casos relacionats, sobretot, amb el que hem dit de les experiències professionals i literàries de l’autor–, però que, pel seu pas, provoca alhora un sentiment de pena evident, fruit de l’enyorança per un món que ja no existeix. I és, sens dubte, aquest el sentiment, el de la nostàlgia, el que hi predomina en la lectura i el que duu al lector a establir connexions amb el seu passat i els seus records. A la primera part del llibre, per exemple, ens trobem amb una galeria de personatges curiosos que visqueren durant els anys de la infantesa del narrador i que habitaren el seu poble, el fictici de Pouet o el real de Puçol, tant se val, perquè són personatges humils fàcilment recognoscibles per tots i identificables amb altres que els lectors vam conéixer també als nostres pobles respectius. Llegint les huit històries que s’inclouen en la primera part de l’obra, titulada «Qui no té tall rosega els ossos», m’han vingut al cap algunes de les persones que d’infant i jove vaig conéixer en el meu entorn: Llorençet, un homenet nan i grosset que sempre parlava de bous i te’l trobaves pels bars de la Plaça Major d’Alzira i que, curiosament –coincidint amb una afició d’uns dels personatges de Manel Alonso–, van soterrar vestit de torero, o «España, Siglo XX», un personatge prim i enigmàtic que sempre veiem també passejar per la plaça, vestit sempre amb trage i barret, i amb gavardina en hivern, amb un bastó i unes ulleres de pasta redones amb un semblant d’antiguitat sorprenent que ens recordava les imatges d’aquells documentals històrics dels temps d’Alfonso XIII que emetia la televisió espanyola. Personatges tots ells que, tant en la vida real com en les narracions de Manel Alonso, cercaven –com ha dit molt bé Jesús Maria Tibau, referint-se també al llibre que presentem– els somnis, la sort o l’esperança, però que es trobaven sempre amb la fatalitat i la mort. De fet, la mort és present en tots els huit relats d’aquesta primera part i també la ironia i, fins i tot, el retrat cruel d’una derrota. Però l’autor sap molt bé amortir la tragèdia per fer-la més humana amb l’estima amb què tracta tots i cadascun dels personatges que hi retrata. A la segona part, la titulada «Memòries sense cistell? Té les plantes al clatell», el llibre es fa més personal i, almenys aparentment, es fa menys fictici. Ens hi trobem amb dotze relats que descriuen episodis de la infantesa d’un narrador que el lector pot fàcilment identificar amb l’autor, encara que no té per què ser la mateixa persona en tots i cadascun dels fets que s’hi relaten. Hi trobem espais com l’escola, el camp de futbol, la casa –anomenada amb majúscula Can Perla–, amb les seues habitacions i la pallissa; els animals de companyia –destacable la presència continuada dels gats– la cabra, la gossa de nom la Lloba; les persones, sobretot la família, els avis, els pares, els germans, i els amics, entre altres. Es tracta d’una part, com hem dit, més intimista i poètica que la primera, en què la força del relat recau en l’evocació i no tant en la trama o el desenllaç, com ocorre en la primera part.

Per tant, els relats ja no busquen la fi sorprenent i per això, sovint, més que acabar, s’interrompen: abandonen el lector perquè es quede amb l’essència d’allò que volen transmetre. Són per a mi, en conseqüència, narracions molt suggerents i obertes que inciten al diàleg, de la mateixa manera que, en una conversa entre amics, el relat d’un record en fa nàixer un altre en qui l’escolta. Finalment, la tercera part, que porta per títol «Maleïda la dent que es menja la sement», formada per deu relats, descriu successos esdevinguts en un temps més proper al nostre: probablement els anys huitanta del segle passat, els anys que en Manel Alonso representen el període de la seua joventut, i també el de la meua, els anys dels seus inicis com a escriptor. Potser, per això, els relats d’aquesta tercera part són els més crítics i irònics, i fins i tot sarcàstics, sobretot, quan recrea passatges paraliteraris protagonitzats per poetes, editors i crítics submergits en la vanitat. Personatges aquests que per a mi, almenys, són fàcilment identificables amb noms i cognoms reals, i per això mateix vos puc donar fe de la veracitat de les paraules de Manel Alonso. Són aquests, a més, uns relats divertits dels quals Alonso sap extraure alguna cosa més que la simple anècdota i que jo vos invite a llegir, com també la resta de les narracions d’aquesta tercera part més emparentades amb les de temàtica familiar del segon bloc. En definitiva, Els somrius de la pena és un llibre que paga la pena de ser llegit i que és, sens dubte, el millor que ha escrit l’autor com a narrador, ja que, recordem-ho encara que siga de passada, Manel Alonso és també un excel·lent poeta. Un llibre que, a més, convé destacar-ho, està molt ben editat, amb una portada suggeridora i atractiva, amb un format digne, una maquetació atractiva i una textura de paper agradable. Fets aquests que s’han de ressaltar també perquè posen de manifest que, a més de bons autors –que els hi ha, i molts, en la literatura actual feta pels valencians i les valencianes–, comptem també amb unes editorials bones i molt professionals com Onada Edicions, o com també la que teniu ací, a Catarroja, Perifèric Edicions, que té una línia de publicacions molt interessant que l’ha convertida en pocs anys en tot un referent.

Esperem, en conseqüència –i sobretot desitgem–, que malgrat els entrebancs i la mediocre i trista realitat política que ens envolta, l’obra que hui presentem, Els somriures de la pena i el seu autor, Manel Alonso, tinguen molt bona acollida entre els lectors i que això l’anime a continuar escrivint-nos històries com les que formen part del llibre presentat. Pel seu bé i pel de tots. Els qui estimem el nostre país, ens mereixem també una literatura i una cultura ben vives. Moltes gràcies.

(Les fotografies recullen diversos moments de la presentació del llibre Els somriures de la pena al Casal Jaume I de Catarroja el dia 15 d'abril de 2011. En la tercera foto el poeta ramon Guillem llig el conte Com un gat de pallissa sota l'atenta mirada de Josep Antoni Fluixà i Manel Alonso. En la quarta foto Manel Alonso signa llibres als escriptors Eusebi Morales i Enric Monforte. L'autora de les fotografies és l'escriptora Mercè Climent)

ELS SOMRIURES DE LA PENA A MASSAMAGRELL

La sala de conferències del Centre Cultural de Massamagrell va acollir el passat divendres 8 d'abril la presentació del llibre Els somriures de la pena (Onada edicions, 2011).

Durant l'acte que va estar organitzat pel col·lectiu local del BLOC, van intervindre l'escriptor Agustí Peiró que ens va introduir en la biografia de Manel Alonso i en l'univers literari que aquest ens descriu al llarg dels trenta relats que conformen el llibre.

Després va prendre la paraula Manel Alonso el qual va relatar al públic d'una manera distesa i amena gran part del procés de creació d'aquest llibre que té en la memòria individual i col·lectiva la font d'inspiració.

Per a tancar l'acte el professor i regidor de l'Ajuntament de Massamagrell i el propi autor vam llegir alguns dels relats que el públic va seguir amb un somriure pintat als llavis.

Les fotografies són de Ximo Galarza.

PRESENTACIÓ A PUÇOL DEL LLIBRE ELS SOMRIURES DE LA PENA

El Sindicat Agrícola i el carrer sant Pere van acollir el passat divendres 25 de març la presentació en societat del llibre de relats Els somriures de la pena, del qual és autor Manel Alonso.

L’acte, organitzat per l’associació L’Andana, amics del patrimoni i la cultura popular, va estar dividit en dues parts. En la primera, van intervindre Xavier Alcàsser, qui va fer de mantenidor; el periodista i escriptor xativí Xavier Aliaga, que va fer una dissertació amena i interessant sobre el llibre que al seu entendre està «ple d’històries poblades de vençuts i perdedors, de gent que lluita contra els efectes de les seues derrotes, que lluita contra l’oblit, que afronta la batalla quotidiana per la subsistència i la dignitat», així com de l’univers literari que recrea;

i Manel Alonso, que va prendre la paraula emocionat per a dedicar el llibre a tota la gent que havia compartit temps i memòria amb ell. Tancà aquesta primera part Aliaga, per a prendre de nou la paraula i llegir el que al seu entendre considera un dels relats més encertats.

La segona part es va iniciar al carrer Sant Pere, al mateix temps que diverses persones (el mateix autor, el seu fill, Arnau, i Ruben Durà)

llegien un dels trenta relats que conformen el llibre, sobre les fronteres de les cases es projectava un vídeo amb imatges fotogràfiques del segle passat a Puçol.

Per a tancar l’acte els cantaors Antonio Rojas i Fernando Ferrer «El Ratllat», acompanyats de tabal i dolçaina, van interpretar diverses albaes escrites per ells i Manel Alonso al peu de la torreta, l’edifici més antic de Puçol, un detall de la imatge del qual ha estat triat com a il·lustració per a la coberta del llibre.

Va ser un acte, com l’organització pretenia, participatiu, obert i en el qual es féu un passeig literal i literari per eixe poble imaginat anomenat Pouet, que no és més que el reflex literari de Puçol.

(Fotos del Gabinet de Comunicació de l'Ajuntament de Puçol i del col·lectiu L'Andana, amics del patrimoni i la cultura popular).

ELS SOMRIURES DE LA PENA

(D'esquerra a dreta Xavier Alcàsser, Xavier Aliaga i Manel Alonso)

Per Xavier Aliaga

Molt bona vesprada, gràcies a tots i totes per la vostra assistència. I també vull agrair amb molta intensitat l’autor d’Els somriures de la pena, Manel Alonso, el haver volgut que li acompanye en aquesta presentació davant els seus amics, coneguts i conciutadans, en la seua ciutat, a Puçol. Ho dic amb tota sinceritat.

I és que, veritablement, encara no acabe d’esbrinar els motius pels quals Manel Alonso, un dels nostres escriptors més importants, de qui no vaig a glossar la trajectòria perquè ens menjaria el temps i l’espai per parlar del llibre, ha volgut que siga un servidor, un principiant en açò de la literatura, siga qui li presente el seu llibre. A més, el dia gran, quan el recull de relats juga a casa, amb el públic i, se suposa que també l’àrbitre, a favor. Manel, t’ho havia de dir: m’has posat en un compromís.

Compromís perquè imposa la trajectòria de l’autor i perquè el seu nou material literari és tota una declaració d’amor al seu poble, al seu entorn, a la seua gent, a la seua terreta. Històries i personatges de Pouet recognoscibles per a molts de vosaltres i que, per a mi, no deixen de ser artefactes literaris que, he d’imaginar, reflecteixen les vivències, coneixences directes i indirectes i les experiències de l’autor. Destriar que hi ha de realitat i ficció m’és impossible. Els puçolencs, partiu amb aquell avantatge. O, per ser més exactes, perquè a tots ens agrada tafanejar, amb l’al·licient extra de la proximitat als fets.

Vull dir que no puc aportar masses llums sobre algunes de les claus locals que més us interessen. I ja estaríem fent el pa com unes hòsties si no fóra perquè, en realitat, la lectura d’Els somriures de la pena ens funciona també aquells que no tenim els referents ni les coordenades, requisit imprescindible de la bona literatura. La literatura no és local o universal, un dels tòpics estúpids que hem de suportar els autors valencians. És literatura. I les històries funcionen o no funcionen. No li fem més voltes. I per ací va prenent sentit que siga un foraster qui vos introduïsca en unes històries que parlen de vosaltres i del vostre poble.

Anem a pams. La primera cosa que crida l’atenció és el disseny del llibre, d’una edició curosa i atractiva que no és tan fàcil de trobar a casa nostra. I com que no ho és, em veig en l’obligació de felicitar els editors. En una entrevista recent de televisió, a Manel li brillaven els ulls en parlar d’això. A algú li pot semblar commovedor. O excessiu. Però us puc assegurar que té els seus motius. I fins ací puc llegir. D’una altra banda, com a bon poeta, Manel sempre ha tingut art i talent per titular les seues obres. Aquest recull no és una excepció. Els somriures de la pena és un títol alhora bonic i evocatiu però també il·lustratiu.

Resumeix, amb una precisió extraordinària, el contingut i l’esperit del llibre, el sentit d’unes històries poblades de vençuts i perdedors, de gent que lluita contra els efectes de les seues derrotes, que lluita contra l’oblit, que afronta la batalla quotidiana per la subsistència i la dignitat. Manel Alonso conta tot això. I el resultat podria haver estat un drama colpidor i cruent, trist, un retrat descarnat i sense concessions a l’estil de Terra, de Francesc Viadel, o Quina lenta agonia la dels ametlers perduts, de Toni Cucarella.

L’autor, tanmateix, opta, les més de les vegades, per amnistiar les seues criatures literàries a través d’un humor agredolç i amable. Una mirada irònica, amb un mig somriure dibuixat als llavis del lector, que fa el trànsit agradós i la digestió plaent. Fins i tot als seus personatges més destarifats o odiosos, Manel els contempla amb una certa permissivitat divertida. No hi ha rancúnia, ni enveja, ni odi en aquestes línies. Tan sols, i ho llance com a hipòtesi que Manel verificarà o no, una lleu nostàlgia sense insània per un món on les coses no van ser com haurien d’haver estat. En aquest punt faré una afirmació que sé, pel que he pogut parlar amb Manel, que no serà compartida per la gran majoria dels lectors: on el llibre té més densitat i volada és en la primera part, Qui no té tall rossega els ossos (de nou, un gran títol), quan l’humor és més amarg, la presència de la mort més intensa i viscosa i les derrotes i humiliacions dels personatges més rotundes. Històries de finals colpidors i sagnants sense caure en cap moment en la sanya o el sadisme.

Però ja vos dic que no teniu per què compartir aquesta afirmació. Al segon bloc, Memòries sense cistell? Té les plantes al clatell, guanyen espai els records d’infantesa o de joventut, sense caure en els tòpics iniciàtics. Històries a voltes divertides, de vegades no tant, amb la pesada ombra dels perdedors encara present però matisada per un humor més acollidor. Un bloc agradós i molt llegidor, d’ací que siga possible no esteu d’acord amb mi, i que, malgrat tot, acaba amb la conclusió entre escèptica i agra d’El trànsfuga, un dels millors relats. El tercer bloc del llibre és Maleïda la dent que es menja la sement, un tercer recull temàtic presidit per les impagables experiències professionals i literàries de l’autor. De primeres, històries divertides i absurdes (en tant que reals) que dibuixen una activitat literària exempta de glamour, flors i violes. Més aviat, Manel ens parla d’un petit univers tancat misèrrim, ridícul i precari, habitat per enveges, egos unflats, dèries, incapacitats i mediocritats diverses. De nou, amb recança però sense rancúnia ni comptes pendents. Més aviat, Manel ho fa com qui convoca els fantasmes recents i, per divertir-se, els fa ballar a trets de revòlver en els peus, si em permeteu una imatge de western tan escassament puçolenca. Sense mala intenció i sense fer sang, ometent, i això és segur, els episodis més bruts i escabrosos. Perquè, en aquest punt, ho hem de dir: a més d’un gran escriptor, Manel és un bon tio. Hi ha això de la literatura, però també algun record addicional, com ara el capítol dedicat a Can Perla, amb informació rellevant que ens ajuda a desxifrar part de l’univers de l’autor. O el relat que tanca el llibre, Què passa amb els nostres records?, una història trista i alhora bonica que conté una pregunta inquietant que no vull desvelar. O sí: si l’autor em permet, m’agradaria llegir-lo en acabant. Curiosament, de tot allò esmentat sorgeix un llibre estranyament cohesionat, com una mena d’història unitària que, ben bé, podria ser una novel·la. Jo, com a novel·lista, la veig, però els poetes, quan aborden la prosa, tenen tendència a la fragmentació. Potser perquè un dia se n’adonen, amb cert horror vacui, que la vida no té forma de poema. Com diu un personatge de Manuel Rivas, invocat per Manel Alonso en la cita que obri el llibre, “La vida és així, company, té vocació de conte. I si no entens això és que no entens res”. Afegiré jo que la vida no té forma tampoc de novel·la. En fons i forma, Manel Alonso ha escollit el millor vehicle possible per a les seues històries. Les ha modelat i les ha contades de forma honesta i emotiva. Amb estima i ofici, amb el sabor casolà però inapel·lable dels plats cuinats per la iaia. I si acabe nomenant la iaia no és casualitat: gràcies, Manel, per aquest personatge. Gràcies per les històries. Res més.

(Text llegit per Xavier Aliaga durant la presentació d'ELS SOMRIURES DE LA PENA al Sindicat Agrícola de Puçol el 25 de març de 2011)