dilluns, 16 d’agost de 2010

LA POESIA, LA PASSIÓ, LA VIDA




La poesia, la passió, la vida. Amb aquestes paraules i en aquest ordre, Manel em va deixar signat el poemari Oblits, mentides i homenatges a la Fira del Llibre de València el passat mes d’abril.
Vaig apropar-me als Jardins de Vivers aprofitant una vesprada esplèndida de divendres per a gaudir de l’ànima de les lletres, i els vaig trobar tots dos, poeta i poesia, a la Caseta de Libres de Sento. Per a no dir mentides i amb por de cremar en la foguera del desig –com poema en el llibre– , no els vaig trobar, vaig anar ex professo a buscar-los. M’havien parlat tant i tan bé del seu premiat poemari Correspondència de guerra que considerava una obligació de lector adquirir-lo; i quin millor lloc que aquell, on cada gram de pol·len que es respira és una muntanya de cultura, sota un cel límpid i un perfum de flors esclatades a la vorera d’un passeig primaveral, per a fer-ho. Però, de vegades, la literatura és capritxosa i vol fer-te un homenatge personal perquè no oblides d’on véns, i no digues a ningú més mentides d’on vas.
Damunt de l’expositor, entre un embolic de llibres que sotjaven per tot arreu i als quals de tant en tant feia una ullada mentre parlava amb el Manel, el vaig trobar. Li sobresortia el llom color crema tan obsessiu, discret i elegant que vesteixen per a la festa de les lletres les portades de la seua obra poètica. De sobte, l’agafí com un tresor i els meus records es remuntaren anys enrere, a la Biblioteca d’Aldaia, on va començar veritablement la meua història d’amor amb el poemari Oblits, mentides i homenatges.
Començava el nou segle quan un matí de dissabte buscava apunts per a un article d’opinió entre els volums de poesia valenciana que abarroten, com cap altres, les prestatgeries de la Gil Albert d’aquest poble de l’Horta Sud. A cavall entre Francesc Almela i Vives i Vicent Andrés Estellés –molt pocs poden enorgullir-se de tenir els seus llibres escudats per les obres d’aquests poetes a les biblioteques del País Valencià– va sortir pegat als meus dits un exemplar d’Oblits, mentides i homenatges, de sobte vaig agafar una cadira i els poemes anaren caient pels meus ulls com fruita madura. El segon d’ells em va arribar a l’ànima i no vaig dubtar que estava davant d’una obra sublim que havia de comprar com fóra per a la meua particular biblioteca.
En cloure el llibre amb el poema V de Marines: «La brisa del mar / és com el pas del temps / que se’ns menja la vida», vaig pensar que la seua obra en general –en aquells moments sols tenia publicats dos llibres de poesia– i aquest poemari en particular no se’ls menjaria mai aquesta brisa del mar d’esperit indomable, tot al contrari, perduraria en el temps com una roca ferma, com una illa indestructible al mig de l’oceà de la paraula, perquè molt ben parit deu estar un poemari o molt boig l’autor quan pensa i dedica bona part dels poemes a la gent que estima.
Fent un símil taurí –que tan poc agrada a Manel–, un torero surt a l’arena i brinda al públic una feina d’art quan coneix la saó del que està a punt d’oferir. Aquest és el cas d’Oblits, mentides i homenatges, una gran obra on el poeta es despulla i torna la vista enrere per a recordar el gran mestre i amic Josep Maria Ribelles, Mercedes Catalá, de memòria velada per l’Alzheimer, l’inseparable amic i poeta, quasi germà, Vicent Penya, el novel·lista i assagista Agustí Peiró, l’etern Ausiàs March, Vicent Andrés Estellés, estàndard de la poesia en el nostre País i, com no, amb un poema agredolç ple de ràbia i sentiment, el record del seu pare i del seu avi, que jauen junts somiant encara en festejar la sort.
Tot això és Oblits, mentides i homenatges, un llibre de poemes d’aquest viatger estrany en el qual esclaten les lletres. On l’autor es confessa a la manera d’Estellés i on «torna a l’inici / des de la maduresa / per a refugiar-se / de les desfetes del temps».

Cap comentari:

Publica un comentari