dimarts, 27 de juliol de 2010

EL TEMPS NO VOL QUEDAR PENJAT

Per Tomàs Camacho Molina

El temps no vol quedar penjat. Dietari dels primers noranta. Llibres de L’Aljamia núm. 17. Rafelbunyol, 2008.


Quan un emprèn l’escriptura d’un dietari vol deixar constància d’una sèrie de fets que es volen recordar. Un dietari és una mescla de gèneres, una crònica dels fets viscuts, dels posicionaments, dels pensaments, dels plantejaments.
Resulten una manera molt peculiar d’acostar-se al món, però al mateix temps reflexió sobre la pròpia vida.
El dietari de Manel Alonso se situa en una edat, els 30 anys, en la que un no és un jove, però encara se sent jove, on la situació familiar i professional comença a estar força definida.
Resulten estes notes les d’un activista cultural al qual veiem recorrent tot el territori del domini lingüístic del català, amb diferents empreses editorials i un clar compromís amb la llengua.
És un retrat de relacions amb el jo íntim, amb el jo familiar i el jo de l’escriptura i el país.
La seua lectura és amena, és fàcil en una vida que ens és tan propera trobar espais de coincidència, però també podem trobar espais nous, enfocaments nous als problemes, nous pensaments, que podem contrastar amb els nostres.
Afortunadament la nostra literatura es va poblant d’este tipus de llibres més freqüents a la cultura anglosaxona. Des de Gaziel i Pla l’estela de diaris i dietaris és ampla, però el gènere penso jo és d’una vigència plena i ha trobat excel·lents conreadors en les noves generacions d’escriptors. Sense anar més lluny esmentaríem El rastre dels dies i Quaderns deltaics, de Josep Igual.
Este dietari, El temps no vol quedar penjat. Dietari dels primers noranta, és d’agradable lectura i ens fa més pròxim l’autor, més estimat.

Cap comentari:

Publica un comentari