Per Miquel Català
Les petjades de l'home invisible. Dietari (set. 2014 – set. 2016). Quorum llibres. Valls, 2017.
Impressions i testimoni d'un humil lector no especialista en dietarisme.
Un dietari o diari personal, sol recollir refexions en primera persona sobre vivències, somnis, records, o comentaris sobre la realitat del moment, amb periodicitat diversa. En l'actualitat, i donada la proliferació de columnistes en premsa i dels blogs personals, aquest gènere, o subgènere autobiogràfic, parent de la literatura memorialística, es nodreix d'opinadors i registradors dels esdeveniments actuals de diversa índole.
Si bé és cert que els dietaris van nàixer per a l'ús privat, personal i/o íntim, les recopilacions que han fet alguns columnistes i bloguers han fet adaptar els usos, i el concepte, o a la inversa. Hui, amb la premsa digital, els blogs, i les xarxes socials, assistim a la cerimònia permanent de seducció de seguidors, i a la publicació imminent del que escriuen dietaristes, columnistes i bloguers.
A casa nostra, els escriptors contemporanis considerats com a models són els insignes Josep Pla, Marià Manent, Joan Fuster, i Gaziel, els quals, amb el referent del segle XVI, Michel Eyquem de Montaigne (Sent Miqueu de Montanha), l'escriptor humanista del Perigord occità, marquen alguns paràmetres de guia dels dietaristes actuals i de l'assaig en general.
Manel Alonso, l'autor del dietari que ens ocupa, és un escriptor versàtil, polifacètic, hàbil, flexible, mudadís, enginyós. No solament perquè escriu poesia, narrativa, contes, articles d'opinió, ressenyes literàries i altres proses, sinó perquè si ens cenyim al camp de l'assaig, en la seua faceta de dietarista, descobrim aviat en la seua lectura la seua adaptabilitat, el seu bagatge, el seu saber fer, la diversitat temàtica, i el creuament de gèneres que es dóna en alguns grans escriptors. On són els límits entre l'assaig, o la narració, i la poesia? On són les fronteres entre la memòria íntima i personal i la crònica d'una època?
Que és un escriptor avesat en la lectura de grans figures de l'assaig ho palpem en algunes de les cites introductòries al dietari. El propi Montaigne, Pla, Fuster, Vicent Alonso, Enric Sòria i Josep Igual fan d'aparador de les intencions de Manel. I que és un gran lector ho sé també perquè seguesc la seua trajectòria, per algunes converses que havem tingut; per com és coneixedor de tot el que fan i publiquen els escriptors valencians i d'altres latituds de llengua catalana; perquè em va recomanar el blog (que ja coneixia) del meu col·lega i efímer company de la universitat Joan Garí, poeta i assagista, Ofici de lector, on ressenya les seues lectures, i em confesava la seua admiració, que és mútua.
La temàtica d'aquest quart dietari del nostre Home Invisible és extensa i variada, per això he assajat de classificar-la en uns quants apartats:
1.- De les coses íntimes. Admire la capacitat de Manel d'atrevir-se a contar certes coses públicament, cosa que jo no faria, perquè et deixen completament nu davant els lectors, per exemple les que tenen a veure amb la salut personal, estrés, gasos, tensió arterial, virus gripals..., que et poden fer semblar un hipocondríac. Però dic que ho admire perquè al mateix temps el puc sentir com una persona de confiança, incapaç de fer mal a ningú, d'una humanitat envejable. No té secrets. Dins d'aquest àmbit de les intimitats inclouré també tot allò que recorda de la seua infantesa i joventut, d'alguns familiars propers, personatges del seu poble, Puçol (Pouet, com a ell li agrada dir), del seu paisatge local, i de fets de la història, o de la seua història personal, local. Pense que també pertanyen a l'espai íntim algunes reflexions que fa mentre passeja i contempla el seu paisatge.
2.- De l'ésser humà. Enllaçant amb la intimitat, les seues reflexions sovint el porten a entaular converses quasi filosòfiques amb sí mateix, sobre la felicitat, la solitud, la mort, la incomprensió, la violència, la desprotecció de l'ésser huma (a voltes fins i tot entre els seus propis congèneres). És ací on m'agrada més la prosa de Manel, i on li veig traure més la seua ànima de poeta.
3.- De l'actualitat política i social. No és aliè a enregistrar al seu dietari fets de l'actualitat, sobretot quan es produeix alguna injustícia clarament manifesta, com en alguns articles on tracta el tancament de l'anterior RTVV, o de la nova llei educativa i les retallades, la corrupció política, la precarietat laboral, la majoria silenciosa...
4.- De llengua i cultura. És un autèntic plaer seguir la radiografia que fa del panorama poètic, narratiu, musical, i editorial valencià (i en valencià). De premis literaris, fires del llibre, recitals, actes culturals, presentacions de llibres, cancó i grups de música, exposicions d'art, del negoci editorial... I del públic lector. O no lector, ai!
5.- De l'ofici d'escriptor. I el de lector. Manel, com he dit abans, ho llig tot, o quasi. I ho ressenya. S'atreveix amb tot. Articles d'opinió en sengles columnes de diaris, dues per setmana. Columnista, dietarista, registrador de la memòria, contador de records, poeta, contista, narrador, assagista. Versàtil.
Com que altres ressenyes del dietari ja han parlat de la condició d'home subterrani, o de la invisibilitat, ho deixarem còrrer.
A voltes, quan parlem de poesia, Manel em diu: “cada vegada m'agrada més el poeta que bada”.
No deixes mai de badar, Manel!
***
Publicat el 3 de març de 2017 al blog Lletres en xarxa.
