dilluns, 31 de gener de 2011

VERSOS DES DE LA PERIFÈRIA

Per Antoni Gómez

Les hores rehabilitades (Antologia 1986-2002). Manel Alonso i Català. Brosquil edicions, València, 2002

Sempre és arriscat per a un jove poeta publicar, amb l’obra en plena fase de construcció i expansió, una antologia poètica. Sobretot perquè la visió resultant pot ser poc significativa al bell mig del procés creador, amb poca substància poètica. Si de cas, l’antologia hauria de funcionar gairebé com un recull amb suficient entitat pròpia, més enllà del testimoni documental, que justificara la publicació. Aquesta circumstància es dóna, normalment, passats els anys, amb perspectiva crítica.
Tanmateix, el poeta, narrador i animador cultural Manel Alonso (Puçol, 1962) s’ha atrevit amb Les hores rehabilitades (Antologia 1986-2002), amb una introducció i una selecció a càrrec de Josep Vicent Frenchina. El resultat literari d’aquesta experiència oferirà llums i ombres, però, en qualsevol cas, és suficient per a destacar en aquest vocacional lletraferit algunes espurnes de refrescant sinceritat expressiva, més enllà dels falsos oripells estètics.
Amb quatre poemaris publicats, Amb els plànols del record, Oblits, mentides i homenatges, Un gest de la memòria i Com una òliba, no sé si la poesia de Manel Alonso, com l’introductor manifesta, s’adscriu al realisme intimista o a la poesia de l’experiència, però en els seus poemes hom troba una singular palpitació de vida. Segurament, la que naix d’un poeta que “renuncia al divisme, a l’elitisme, a la faramalla presumptuosa i buida”, com escriu Josep Vicent Frenchina. Des de l’autodidactisme, Alonso ha sabut construir un llenguatge personal, no exempt de sarcasme en ocasions, que ha fet de la sexualitat i de la mort dos dels seus arguments més sòlids:”Ara, còmplice de silencis,/t’has obert, pausadament, i esperes” o “fou tan trist aquell coit/com un taüt penetrant un nínxol/ferm, erect, però amb un alè/que ensorrà les dàrsenes de la joia”.
Aquesta directa i desinhibida expressió és, des del meu punt de vista, un dels trets més interessants de la seua obra. En temps d’afectació poètica, acostar-se als seus versos pot ser una experiència estimulant. Podrem captar l’alè d’una sensibilitat poblada per trens, “Amor, per què els trens sempre trauen imatges amargues de tu?”, paisatges del sud, “Com el muetzí he clamat una pregària/des de dalt del minaret/amb un sol mot: el teu nom i el desig que tornes” o instantànies desenfocades amb un “somriure ebri penjat dels llavis/ i el pardal, fent hores extres, tou en la mà”. Les hores rehabilitades és un punt de referència, si més no, per als lectors de poesia que desitgen aproximar-se a l’obra d’un lletraferit de Puçol que escriu versos des de la perifèria amb l’honest entusiasme del poeta.

Saó, número 269, gener/febrer 2003

Cap comentari:

Publica un comentari