divendres, 6 de març de 2020

UN ÀLBUM QUE MIRA MÉS ENLLÀ



Per Pasqual Mas

A redós de la memòria, el poeta Manel Alonso ha escrit un dietari que abraça els tres darrers anys —2017-2019— en el qual dóna compte d’allò més proper, d’allò que l’envolta, d’allò que li passa, però també de quins pensaments li generen totes aquestes percepcions, trasbals i emocions minúscules per a la Història i, tanmateix, essencials per tal d’assolir la veritat de tot plegat. Es tracta, per tant, d’un atalaiament des de casa, la casa dels Perla —malnom familiar i també de la seua gata— que, a través de l’evocació alimentada per la disciplina i la solitud, ens mostra un catàleg de personatges i de vivències fonamentals per a comprendre la insistència en l’escriptura de l’autor de Puçol i, com no, la condició de bona persona (es comprovarà en seguir el tractament folrat de bonhomia de les descripcions dels seus veïns) que sempre l’ha caracteritzat.

            La importància d’un dietari no rau a satisfer la tafaneria dels lectors més aficionats a la superfície dels fets que no a la molla de la veritat. L’interès d’un dietari creix en fer-lo nostre, en sentir-lo com una veu que en lloc de la pàgina ix de nosaltres mateix, com una mirada que compartim i que ens situa al bell mig de l’acció, com si allò que es narra ens haguera passat a nosaltres i ara, en la lectura, n’estarem traient conclusions. En aquest sentir, el cas d’Alonso camina per l’aprofundiment per tal de destil·lar la seua ideologia de compromís moral i polític, en la qual situa l’home al mig d’una societat que no sempre li ho posa tot a favor; ans al contrari, sovint, en trencar el cantó, guaita la cara més crua de la realitat, que no és cap altra cosa que la incomprensió davant l’intel·lectual; un intel·lectual, però, que sap el seu origen humil i en fa bandera.


       Aquest llibre és el fruit de tres anys escrivint i llegint una literatura testimonial rebutjada i bandejada per bona part d’un País que prefereix saber què passa al Canadà o a Oklahoma i ignora  el que té davant dels nassos. Es tracta d’un esforç, per tant, que haguera pogut desanimar qualsevol —a mi, per exemple, de tant en tant—. Tanmateix, en el cas d’Alonso, l’encoratja i l’empenta cap a un futur dolorós en què allò que ens conta està condemnat a desaparèixer.
            I és que en les pàgines d’aquest dietari tenim un món que s’esvaeix i que és evocat des de les seues arrels de la infància, un món passat, prostituït i venut, que foragita allò que l’hauria d’enfortir, de donar-li unitat —com la llengua—, i també es dirigeix de manera visionària cap a l’irremeiable oblit. I en aquest món surten a escena assumptes de família, objectes i andròmines de casa que formen el mapa de la seua existència, que és també la nostra. I per aquest motiu és important assistir a les descripcions d’Alonso, ja que ens retraten i ens fan pensar sobre el que som i el que pretenem ser, tan senzill com en Historia de una escalera, on Antonio Buero Vallejo, sense eixir del portal de casa, ens posa a l’abast la immensa soledat plantant-li cara als somnis.
            Manel Alonso li pren el pols al territori conscient que la realitat no és el que recordem sinó com la recordem i d’ací la necessitat de contar allò que ens ha acompanyat mentre creixem. Tal vegada per això cita Protàgores, el savi que mesurava el món amb la magnitud d’allò que l’home podia concebre. En el descobriment de la veritat però, cal un exercici que implica despullar-se amb l’escriptura, o, com escriu el poeta de Puçol, «trobar-se en soledat davant l’espill és un exercici interessant, quan dic espill vull dir el llenç o el paper en blanc» (32).


            El leitmotiv del dietari és la mort que ronda a la família, als amics, als coneguts i, per extensió, a una època focalitzada en el poble, en la comarca i en el País —val a dir: Puçol, l’Horta Nord i el País Valencià—  que li han donat vida i paraula. D’alguna manera, el seu apropament a l’ésser humà, em recorda el d’uns autors de postguerra del Vèneto: Luigi Meneghelo i Mario Rigoni Stern, que a més dels supervivents de la Segona Guerra Mundial es fixen també a la descripció de la natura; per exemple, si Menenghelo s’estaca en la neu, Alonso ho fa en el fang; si Rigoni escolta el gall fer, Alonso el rossinyol.
Les pèrdues i les absències comporten també la desaparició d’un món que es desdibuixa, que només viu en la boira dels records. Traure a la palestra el veïnatge és negar-se a que la història recent desaparega i siga substituïda per una altra en la qual allò que caracteritza un poble es diluïsca en la ferotge globalització, tot esdevenint, com afirma Alonso, «un altre espectre arrossegant la seua pena entre les parets i prestatgeries plenes de llibres i pols de ma casa» (91).
            Potser aquest àlbum sentimental i moral siga també un toc d’atenció, un avís, una invitació a no deixar perdre la identitat que alguns sotmeten erròniament en les tradicions. No és en elles on es troba la identitat d’un poble, sinó en la manera que han tingut de fer-se al món. La tradició, si no es renovella, és un fòssil com una condemna que ens obliga a retre veneració a estantisses activitats, potser tan obsoletes  com ser espectador de la barbàrie comesa contra els animals.
Aquest text és també una manera de donar gràcies als personatges que han acompanyat Manel Alonso en la seua educació cívica, aquells que l’han fet tal com és i que justifiquen el moment decisiu de la seua vida en que va atrevir-se «a saltar la línia que separa el lector de l’escriptor” (99) i es va posar mans a la feina; un treball que, com qui llança en una càpsula a l’estratosfera amb un recull de signes que mostren el tarannà de la humanitat, en aquesta ocasió assumeix “tocat per una certa enyorança» (99).

Article publicat al blog del Taller d’Escriptura Creativa de la Universitat Jaume I, Pliegos volantes, el 4 de març de 2020.
Pasqual Mas www.pasqualmas.es 


Cap comentari:

Publica un comentari