dimarts, 24 de març de 2020

EL FIL DE LA MEMÒRIA





Per Joan Garí

Vaig estar en el jurat que va donar el premi de la Crítica dels Escriptors Valencians al millor llibre d'Assaig a Manel Alonso, l'any 2018, pel dietari Les petjades de l'home invisible. Per això ara, en llegir una nova peça memorialística de l'autor —el recull d'articles Quadern de Ca Perla— m'he reafirmat en el que vaig dir i fer en aquell conciliàbul profitós: les proses d'Alonso tenen encant. L'escriptor de Puçol du a terme una recuperació de l'espai i el temps de la seua infantesa, de la vida veïnal, dels personatges singulars que poblen els seus records i els de la seua tribu.


 Dins aquesta vasta operació de recobrament d'allò esvaït Quadern de Ca Perla torna a ser una fita remarcable. El record dels seus pocs anys a la dècada dels 60, quan el món està fent ja un canvi irreversible a societats agràries com ho era la valenciana comença per la casa familiar. Enmig del pati, un pou compartit amb la casa del costat —com era costum a les cases llauradores— m'ha recordat un famós passatge de El quadern gris, de Josep Pla. La fascinació per aquesta mena de cisternes en un infant —atret pel perill, per l'insondable, per la profunditat sempre enigmàtica— només la pot entendre el qui ha viscut amb un pou a prop: és el meu cas (en una alqueria veïna a la dels meus pares) i és també el cas d'Alonso.

Per aquesta casa i pels carrers del poble passen tota mena de personatges fascinadors i la faena del memorialista és consignar-ho. Paco l'Asqueral, Amparo la Cotorra, Filomena la Matona, Paco el Basturro... Els malnoms fan —feien?— una funció popular i l'escriptor es deleix reproduint-los. Les vivències amb aquests i altres personatges permeten convocar morigerats oasis de gaudi. En les seues paraules: «Les diferents etapes de la vida les recordem pigallades, potser en excés, de petits instants de felicitat. Les penes les guardem en un bagul polsós, situat en un racó ocult del nostre inconscient, i algunes les transformem amb els anys en anècdotes risibles. Estem programats per a sobreviure i no ho podríem aconseguir amb els mals moments nítids i frescos en la nostra memòria».
  Un escriptor que es confessa «animal solitari i enyoradís» ha de confiar en la seua memòria, però. I els records poden ser positius o nefastos. D'aquest darrer signe són alguns dels episodis que recorda de la relació amb son pare, però en la part noble situa la dignitat de la seua àvia, «monolingüe i analfabeta», que el duia amb seguretat per tota València.

  La generació del pare de Manel Alonso va viure com una tragèdia en carn pròpia la mort de John Wayne, l'any 1979. «Informe semanal —rememora l'autor—, en la primera cadena de RTVE, va emetre un programa recordant la seua trajectòria. A punt d'acabar el documental amb la darrera seqüència de la pel·lícula Centaures del desert (1965), vaig sorprendre mon pare plorant. No fou mai un home de llàgrima fàcil, com ho soc jo. Fràgil, vulnerable, es quedà mirant-me durant una estona amb els ulls plens de vidres líquids i tot seguit, amb l'emoció continguda, em va dir: «S'ha mort mon pare». Vaig restar en silenci totalment desconcertat. De vegades mire de reüll els meus fills i em pregunte si els nostres desencontres en el futur ens allunyaran tant».
  Pares, fills, néts...: la cadena familiar és la cadena vital i tot ix encadenat quan s'estira el fil de la memòria. És la lliçó de l'assagista.

Article publicat al blog "Ofici de lector"  el 16 de març de 2020.

Cap comentari:

Publica un comentari