dimarts, 9 d’abril de 2019

"QUADERN PER A JOAN", DE MANEL ALONSO



Per: Hermini Pérez i Edo
La poesia és veritat o és una altra cosa. Potser que aquesta altra cosa siguen rimes exquisidament lligades i estructurades filant prim d’acord amb els cànons acadèmics més exigents. O que siguen recursos estilístics i retòrics de manual, impecables, sense que cap taca o coma mal posada esborrone la posada en escena. Però si no és veritat, insistisc, em sembla que és una altra cosa. Una cosa que, ho diuen els gurus de la informàtica, en un tres i no res la farà un robot amb un programa que potser guanyarà al gremi de la poesia amb perfecció tècnica. Però això, tanmateix, no serà veritat, perquè la perfecció tècnica sovint no lliga bé amb el sabor d’una sensació, la força d’un sentiment o la nuesa d’una emoció que una poesia de veritat desprén. Al capdavall, la poesia de veritat està contaminada d’imperfeccions humanes. La poesia, i perdoneu-me qui se senta ofés, mai no la podran escriure ni els déus ni els robots amb un sofisticat programa informàtic. Almenys els déus que ens publiciten la majoria dels dogmes religiosos, perfectes i equidistants, ni els robots més potents i versemblants que aviat arribaran. A la fi, les i els poetes són llums i ombres acompanyats de totes les passions, paüres i esperances que ens diferencien de la resta d’ésser vius, dels déus i dels robots. I la poesia de veritat, així és com l’entenc, és aquella amb què la o el poeta se la juga en cada paraula que escriu, perquè l’arranca de la pell de la seua ànima per oferir-la a qui l’escolta. Parle de la poesia on el poeta es despulla sense pudor i ens ensenya qui és i com se sent. El poeta basc Gabriel Celaya va escriure que no sols maleïa la poesia concebuda com un luxe cultural, sinó també la poesia dels qui no prenien partit fins a afeixugar-se. Maleïa, si més no, qui no feia poesia de veritat. I a parer meu, el contrari d’això, és a dir una poesia veritable, des d’una vessant intimista i nua, esquinçada i sincera, és el que ha fet Manel Alonso i Català en el nou poemari que ha publicat, Quadern per a Joan (editorial Neopàtria): ha pres partit empatitzant i vivint en primera línia la lluita i l’esgotament de la flama vital d’un amic, el poeta i metge castellonenc Joan-Batista Campos, que morí ara fa cinc anys de càncer.


El poemari Quadern per a Joan és un recull de trenta-quatre poemes, la majoria encapçalats amb una citació del mateix Joan-Bastista Campos, a qui li ret un sentit homenatge. Al poemari, com ens confessa l’autor, li falta un poema de comiat, perquè encara el troba viu en els seus llibres i les seues paraules. Però Manel Alonso i Català encara ens diu més en la justificació de l’obra –cal justificar un llibre de bona poesia? També ens conta que la gènesi del llibre s’inicia un jorn que la ignominiosa malaltia ja estenallava els membres del poeta castellonenc, on va decidir contestar-li més enllà d’una llarga conversa telefònica que abans mantingueren, enviant-li poemes a partir d’altres poemes, de reflexions i d’articles que Joan-Batista Campos penjava en el seu blog La garfa dels dies. Manel Alonso i Català només ho feia amb el propòsit que, durant les llargues hores d’angoixa i d’esperança que la parca jugava als daus sota els efectes de drogues i medicaments, el sentira a prop seu. 


En un principi, però, no tenia cap intenció que els poemes cavalcaren per les pàgines blanques d’un llibre. I això és el que trobarà el lector de Manel Alonso i Català: un grapat de poemes inspirats en les converses i les sensacions que l’autor de Pouet va sentir els dies que la malaltia s’acarnissava freda i despietada en els membres i l’ànim de Joan-Batista Campos. Tot i que en la justificació Manel ens diu que són poemes senzills, diàfans, escrits en les hores obscures per a un home enamorat de la vida, si m’ho permet, li portaré la contrària davant d’aquestes afirmacions. Potser són versos senzills i diàfans de llegir, com diu l’autor, però el resultat són versos intensos contaminats per la singular personalitat i humanisme del poeta de Puçol. Són versos que desprenen urpades de desolació i alenades d’esperança que t’arrapen la pell, d’una qualitat literària i humana que no fa preguntes davant d’allò que ignorem, sinó que poa emocions i sensacions en cada paraula per on transitem. Poa les emocions de viure i la sensació de lluitar contra una dama que tard o d’hora sempre saps que guanya la partida, però a la qual no li gira la cara. Però no són només lletres de dolor i d’abatiment en una lluita desigual i bàrbara. Escrits des del dolor que et fa sentir impotent esguardant com s’apaga la vida d’un amic, amagant entre els versos la desesperació que provoca saber com la parca passeja pel carrer, cuinats amb pessics de sal i glopades de fel engolides en la soledat d’un gos que udola, sempre apareixen il·luminats per la llum de la vida acompanyada per un ramell d’esperança, la força de les paraules i l’afany de les músiques que alliberen la melangia. Poesia en tota la seua esplendor: senzilla i diàfana que guarda en el seu interior la complexitat de l’ésser humà quan ens enfrontem a la darrera frontera, des de la qual ningú sap què ens trobarem.


Com he escrit en la capçalera, la poesia és veritat o és una altra cosa, i la poesia de Manel Alonso i Català, personal i sentida, compromesa i sincera, com a lector i amant d’aquest art més enllà de la grandiloqüència, és veritat. Per desgràcia, que la poesia i el poeta siguen veritat no vol dir que esdevinguen populars. Vull dir, que el poeta aconseguisca un reconeixement públic més o menys majoritari. Perquè això ocórrega, cal esdevindre poeta d’un temps i d’un país. I poetes d’un temps i d’un país n’hi ha ben pocs, els quals són més coneguts perquè retolen amb el seu nom una plaça o un jardí de les ciutats importants que pel coneixement que es té de la seua obra. En canvi, magnífics poetes d’un espai minúscul que són els seus sentiments i pensaments, tot regat amb la destresa d’un ofici i d’un temps que no caben en el rellotge, n’hi ha molts més. Però com a lector i amant de poesia crec que paga la pena llegir-lo i gaudir-lo. Qui el llija, el gaudirà, no ho dubte.

Cap comentari:

Publica un comentari