dimarts, 4 de desembre de 2012

QUADERN DELS TORSIMANYS



Per Antoni Rovira

Quadern dels Torsimanys és una nova antologia dels millors poemes de Manel Alonso pertanyents a l'última dècada (2002-12), acompanyada d'una acurada traducció al castellà de diversos llibres ja publicats, com ara Correspondència de guerra (Aguaclara, 2009), Si em parles del desig (Onada, 2010), i d'altres inèdits com  ara Petjagollal i Quadern per a Joan.
 Amb la reflexió del mig camí de la nostra vida acomplerta, Manel Alonso i Català ens proposa una immersió en un pèlag de sensacions, on, si bé s'hi apercebeixen desconnexes i sense cap relació aparent, acaben per constituir un mateix discurs uniforme al voltant de la crisi, els camins del desig, el desempar de la realitat, la virtut dels sentits, els paisatges en perill d'extinció, la passió per la vida i el misteri de la superació. Tot un ventall de situacions que denuncien en cada mot i en cada vers els problemes de la societat actual. De natura ben diversa, tots plegats demanen una mateixa solució: l'amor. Perquè, com ja deia Dant, l'amor mou el cel i les estrelles.
Tot seguit, passe a fer-vos un tast de les sensacions que m'han suggerit els diversos llibres que componen aquesta excepcional antologia poètica.

CORRESPONDÈNCIA DE GUERRA
El “jo poètic” ens proposa un viatge interior que comença rebel·lant-se contra les mentides dels mitjans de comunicació. El poeta enceta el primer moviment amb la descoberta d'una gran veritat; tots som partícips de la crisi. Uns hi han pecat per acció i uns altres per omissió, però tots plegats hi som. Per tant, aquest pressupòsit inicial ens obliga a llegir entre línies per trobar-ne les claus, de la, ja mítica, porta de l'esperança. En aquesta tasca, com en totes les crisis, el paper del poeta assoleix una nova dimensió que va més enllà de les paraules. Una responsabilitat que esgarrifa i que, entesa des de la nostra europeitat, ens constreny a tenir molta cura d'Europa i del nostre euro; tan susceptible de ser raptat. Ben mirat, aquesta obligació no és privativa dels poetes, els mitjans de comunicació, els polítics o els déus. Som nosaltres els actors principals i és la nostra deixadesa el major problema. Tot i això, amb voluntat, el camí pot ser représ i rectificat. Sense voluntat, però, la deixadesa passa de l'individu a la família. En aquest nou àmbit el contagi afavorirà irremeiablement l'aparició de noves violències i nous problemes. Perquè, al capdavall, només som els supervivents d'un món en crisi. Una crisi absurda i injusta que ens jutja tenint en compte el nostre hemisferi nadiu. Una crisi potenciadora de les desigualtats i els conflictes d'interessos als països rics en recursos naturals, però ubicats al Sud, als continents més pobres. Fruit d'aquesta paradoxa naix l'aberració de les aberracions, la bestiesa per excel·lència: els nens soldats.
S'hi imposa una revisió, una reflexió interior. Cal repensar-ho tot i decidir si volem aprofundir en l'estat actual de les coses o si ens arrisquem a fer foc nou; a recórrer un nou camí, desconegut i, per tant, perillós, que ens aporte una mica d'esperança. No n'hi haurà prou amb la voluntat, però. L'esperança no arribarà sense l'acceptació de la culpa i les errades i, a més a més, exigirà el restabliment absolut i perpetu de la memòria.
Comptat i debatut, el poeta denuncia que l'infern ja no és l'únic lloc sense esperança. Un nou món que crèiem perfecte, se'ns redescobreix cada dia des dels indrets més profunds de les nostres misèries. Un món fred de solitud, d'imposicions i d'oblit. Un autèntic infern abans de l'infern.

SI EM PARLES DEL DESIG
La poètica de Manel Alonso ens basteix un recorregut intimista, farcit de matisos, sensacions i sentiments que tracten d'acarar la relació entre erotisme, desig, sexe i amor des de la més versemblant quotidianitat. Com en qualsevol relat eròtic, el poeta comença amb la nuesa de dos cossos i un record fugisser que desferma la fúria dels elements. Tot i això, la delectació que sent el poeta en contemplar aquell cos és tan gran que aconsegueix aturar la sobtada rauxa, almenys  per un instant. Passada la calma, retorna la tempesta i amb ella, retrona l'amor foll en la seua manifestació més carnal i delirant. El desig, però, pot prendre formes molt diverses. Naix d'una fragilitat aparent, es nodreix de la força de la sexualitat i esclata amb l'ímpetu del vent. I quan ho fa, l'estimada, encara cohibida, reclama l'atenció de qui se sent presoner de les carícies, d'aquell que recerca la mateixa essència de l'amor entre els plecs de la pell, els fluïts interns i els subtils xiuxiuejos, com si poguera arribar a acariciar-la amb els dits. És en aquesta simbiosi tan íntima, on es forja un estrany sentiment de reconeixença mutu.
Amb el temps i les contínues recerques, el cos de l'estimada esdevé una mena de camí joiós, on cada plec, cada irregularitat, ha estat escaientment estimulada. On el poeta, després de tant de perseverar, s'adona que les formes més preuades de la bellesa més subtil conformen aquell cos, el de la seua estimada, i no pas el de cap altra dona. No sempre és així, però. Quan no hi ha res per amagar, el sexe també pot arribar com a resposta a un esguard suggerent, fins i tot, i sobretot, entre una domina i el seu súbdit, o també com a resposta a un fet natural, mancat de qualsevol lligam afectiu.
I és que el mecanisme del desig s'envolta d'una màgia difícilment contenible. Com la mar grossa, engega ones successives de plaer que activen tots els punts erògens de l'estimada, la qual, pacient i desficiosa alhora, rep les carícies del poeta mentre noves sacsejades de plaer van descobrint-li nous camins entre el cos i l'esperit, onírics o carnals, però sempre sovintejats pel desig. Mentrestant, la transmissió analògica del plaer enllaça sentiments i sensacions amb tanta força que fins i tot el poeta deixa d'expressar-se amb la paraula, per sucumbir, una i mil vegades, dins la comunicació total, on la poesia s'esdevé llenguatge corporal i les percepcions sensorials esbossen el contingut de l'ànima.

PETJAGOLLAL – PAISATGES INTERIORS
Aquests poemes enceten la part inèdita de l'antologia I que actualment s’apleguen dins del recull Petjagollal, però dividits en apartats alguns dels quals poden evolucionar, segons paraules de l’autor, cap a col·leccions independents.
Sovint, els somnis inaccessibles, demanen una espera infructuosa, on el temps perdut i les privacions injustificades acaben per foradar les estovalles. Les experiències no viscudes són d'una importància cabdal perquè s'esdevinga la degeneració de l'amor, el qual, molt sovint, és desvirtuat i transformat en una mera relació contractual, en una convivència forçada només sostinguda pels interessos creats, però escapçada de qualsevol lligam afectiu. Una situació que brinda una falsa eixida a la crisi, que ens adultera l'essència dels sentiments i els foragita contra la pròpia persona per tal de fer-nos sentir éssers emocionalment estables; ja no per la quantitat d'amor que puguem transmetre, sinó per la quantitat de dolor que puguem suportar.

LA FULLA TRÈMULA DE L'ÉSSER
Una temptativa de definició de les facultats de l'ésser humà mitjançant la descripció funcional dels seus principals sentits: la vista, l’oïda i l'olfacte.

CONTRADES
Els paisatges abandonats, alhora tan llunyans i propers a nosaltres, descriuen  una transició de sensacions que tracta de posar veu al discurs silent de la natura. Un discurs que descriu una naturalesa indòmita, però temorosa de la mà de l'home; on els oficis dedicats a conrear-la han desaparegut a poc a poc i els fruits i les collites maduren en va. La pèrdua d'un món antic i misteriós que només és present per qui sap entendre el camí. Una deixadesa, però, que quan afecta el “jo” predador, perd la càrrega negativa i s'esdevé l'única opció plausible per aconseguir una entesa duradora amb la gran mare Terra.

 TOT ESCOLTANT SEVEN ROMANCES ON POEMS OF ALEXANDER BLOCK, DE DMITRI XOSTAKÓVITX
La música altera el discurs de la veu poètica i pren la paraula per recordar-nos la nostra humana condició. Tot en nosaltres és fràgil i perible i, per tant, susceptible d'acabar en qualsevol moment. Aquesta certesa avança temences i períodes hipotètics; situacions que demanen com acarar la fi de l'amor, on la passió pren cos i desferma una força insòlita que s'obre camí entre tabús, prohibicions i dèries per manifestar d'una manera diàfana la veritat, nua i crua, i el compromís conscient per la vida. Una necessitat que ens espenta a gaudir dels silencis amb la delectació que només la música ens pot oferir, amb la comunicació total dels amants, on cada moviment, cada signe, cada carícia amaguen l'estela de l'amor més pur. 

QUADERN PER A JOAN
També inèdit, aquest recull és independent de la resta de les col·leccions inèdites precedents.
La dualitat de la nit i el dia ens enquadrada dins un ressorgiment, oníric i carnal, on la llum esdevé l'espurna que ens activa el somriure, i amb ell, la nostra ànima davant les tenebres de la incertesa més temuda: la mort. Aquesta infinita alternança de dies i nits, mesos, estacions i anys defineix tots els àmbits de l'ésser humà fins a determinar-los d'una manera gairebé asfixiant, on la repetició sistemàtica dels fets és d'allò més comú. Només un esguard desficiós i assedegat de matisos diversos pot discernir una altra manera de reconstruir la quotidianitat amb dignitat, sense haver de caure en el recurs fàcil del “passat gloriós” com a excusa perpètua per amagar la vel·leïtat dels nostres somnis.

Per concloure, podríem dir que la reflexió interior arriba a la fi i, com en tantes reflexions semblants, l’espessa foscor de l'infern i els perills que hi amaga són salvats gràcies al poeta, el qual, avesat a fer de guia no dubta a descobrir-nos el matís, el badall per on puguem resseguir el secret camí de la llum. Perquè, si bé l'actualitat insisteix a recordar-nos que l'esperança és una d'aquelles coses que han de mantenir-se per damunt de les nostres possibilitats, el Quadern dels Torsimanys ens fa palés que l'amor, la vida i l'esperança són tres conceptes indestriables i inherents a la nostra humana condició.

Cap comentari:

Publica un comentari