dissabte, 26 de març de 2011

ELS SOMRIURES DE LA PENA

(D'esquerra a dreta Xavier Alcàsser, Xavier Aliaga i Manel Alonso)



Per Xavier Aliaga


Molt bona vesprada, gràcies a tots i totes per la vostra assistència. I també vull agrair amb molta intensitat l’autor d’Els somriures de la pena, Manel Alonso, el haver volgut que li acompanye en aquesta presentació davant els seus amics, coneguts i conciutadans, en la seua ciutat, a Puçol. Ho dic amb tota sinceritat.

I és que, veritablement, encara no acabe d’esbrinar els motius pels quals Manel Alonso, un dels nostres escriptors més importants, de qui no vaig a glossar la trajectòria perquè ens menjaria el temps i l’espai per parlar del llibre, ha volgut que siga un servidor, un principiant en açò de la literatura, siga qui li presente el seu llibre. A més, el dia gran, quan el recull de relats juga a casa, amb el públic i, se suposa que també l’àrbitre, a favor. Manel, t’ho havia de dir: m’has posat en un compromís.


Compromís perquè imposa la trajectòria de l’autor i perquè el seu nou material literari és tota una declaració d’amor al seu poble, al seu entorn, a la seua gent, a la seua terreta. Històries i personatges de Pouet recognoscibles per a molts de vosaltres i que, per a mi, no deixen de ser artefactes literaris que, he d’imaginar, reflecteixen les vivències, coneixences directes i indirectes i les experiències de l’autor. Destriar que hi ha de realitat i ficció m’és impossible. Els puçolencs, partiu amb aquell avantatge. O, per ser més exactes, perquè a tots ens agrada tafanejar, amb l’al·licient extra de la proximitat als fets.

Vull dir que no puc aportar masses llums sobre algunes de les claus locals que més us interessen. I ja estaríem fent el pa com unes hòsties si no fóra perquè, en realitat, la lectura d’Els somriures de la pena ens funciona també aquells que no tenim els referents ni les coordenades, requisit imprescindible de la bona literatura. La literatura no és local o universal, un dels tòpics estúpids que hem de suportar els autors valencians. És literatura. I les històries funcionen o no funcionen. No li fem més voltes. I per ací va prenent sentit que siga un foraster qui vos introduïsca en unes històries que parlen de vosaltres i del vostre poble.

Anem a pams. La primera cosa que crida l’atenció és el disseny del llibre, d’una edició curosa i atractiva que no és tan fàcil de trobar a casa nostra. I com que no ho és, em veig en l’obligació de felicitar els editors. En una entrevista recent de televisió, a Manel li brillaven els ulls en parlar d’això. A algú li pot semblar commovedor. O excessiu. Però us puc assegurar que té els seus motius. I fins ací puc llegir. D’una altra banda, com a bon poeta, Manel sempre ha tingut art i talent per titular les seues obres. Aquest recull no és una excepció. Els somriures de la pena és un títol alhora bonic i evocatiu però també il·lustratiu.



Resumeix, amb una precisió extraordinària, el contingut i l’esperit del llibre, el sentit d’unes històries poblades de vençuts i perdedors, de gent que lluita contra els efectes de les seues derrotes, que lluita contra l’oblit, que afronta la batalla quotidiana per la subsistència i la dignitat. Manel Alonso conta tot això. I el resultat podria haver estat un drama colpidor i cruent, trist, un retrat descarnat i sense concessions a l’estil de Terra, de Francesc Viadel, o Quina lenta agonia la dels ametlers perduts, de Toni Cucarella.

L’autor, tanmateix, opta, les més de les vegades, per amnistiar les seues criatures literàries a través d’un humor agredolç i amable. Una mirada irònica, amb un mig somriure dibuixat als llavis del lector, que fa el trànsit agradós i la digestió plaent. Fins i tot als seus personatges més destarifats o odiosos, Manel els contempla amb una certa permissivitat divertida. No hi ha rancúnia, ni enveja, ni odi en aquestes línies. Tan sols, i ho llance com a hipòtesi que Manel verificarà o no, una lleu nostàlgia sense insània per un món on les coses no van ser com haurien d’haver estat. En aquest punt faré una afirmació que sé, pel que he pogut parlar amb Manel, que no serà compartida per la gran majoria dels lectors: on el llibre té més densitat i volada és en la primera part, Qui no té tall rossega els ossos (de nou, un gran títol), quan l’humor és més amarg, la presència de la mort més intensa i viscosa i les derrotes i humiliacions dels personatges més rotundes. Històries de finals colpidors i sagnants sense caure en cap moment en la sanya o el sadisme.


Però ja vos dic que no teniu per què compartir aquesta afirmació. Al segon bloc, Memòries sense cistell? Té les plantes al clatell, guanyen espai els records d’infantesa o de joventut, sense caure en els tòpics iniciàtics. Històries a voltes divertides, de vegades no tant, amb la pesada ombra dels perdedors encara present però matisada per un humor més acollidor. Un bloc agradós i molt llegidor, d’ací que siga possible no esteu d’acord amb mi, i que, malgrat tot, acaba amb la conclusió entre escèptica i agra d’El trànsfuga, un dels millors relats. El tercer bloc del llibre és Maleïda la dent que es menja la sement, un tercer recull temàtic presidit per les impagables experiències professionals i literàries de l’autor. De primeres, històries divertides i absurdes (en tant que reals) que dibuixen una activitat literària exempta de glamour, flors i violes. Més aviat, Manel ens parla d’un petit univers tancat misèrrim, ridícul i precari, habitat per enveges, egos unflats, dèries, incapacitats i mediocritats diverses. De nou, amb recança però sense rancúnia ni comptes pendents. Més aviat, Manel ho fa com qui convoca els fantasmes recents i, per divertir-se, els fa ballar a trets de revòlver en els peus, si em permeteu una imatge de western tan escassament puçolenca. Sense mala intenció i sense fer sang, ometent, i això és segur, els episodis més bruts i escabrosos. Perquè, en aquest punt, ho hem de dir: a més d’un gran escriptor, Manel és un bon tio. Hi ha això de la literatura, però també algun record addicional, com ara el capítol dedicat a Can Perla, amb informació rellevant que ens ajuda a desxifrar part de l’univers de l’autor. O el relat que tanca el llibre, Què passa amb els nostres records?, una història trista i alhora bonica que conté una pregunta inquietant que no vull desvelar. O sí: si l’autor em permet, m’agradaria llegir-lo en acabant. Curiosament, de tot allò esmentat sorgeix un llibre estranyament cohesionat, com una mena d’història unitària que, ben bé, podria ser una novel·la. Jo, com a novel·lista, la veig, però els poetes, quan aborden la prosa, tenen tendència a la fragmentació. Potser perquè un dia se n’adonen, amb cert horror vacui, que la vida no té forma de poema. Com diu un personatge de Manuel Rivas, invocat per Manel Alonso en la cita que obri el llibre, “La vida és així, company, té vocació de conte. I si no entens això és que no entens res”. Afegiré jo que la vida no té forma tampoc de novel·la. En fons i forma, Manel Alonso ha escollit el millor vehicle possible per a les seues històries. Les ha modelat i les ha contades de forma honesta i emotiva. Amb estima i ofici, amb el sabor casolà però inapel·lable dels plats cuinats per la iaia. I si acabe nomenant la iaia no és casualitat: gràcies, Manel, per aquest personatge. Gràcies per les històries. Res més.


(Text llegit per Xavier Aliaga durant la presentació d'ELS SOMRIURES DE LA PENA al Sindicat Agrícola de Puçol el 25 de març de 2011)

Cap comentari:

Publica un comentari