Carme López Jiménez
Des que l'esquiva i esmunyedissa Àtropos
va decidir, molt abans d’hora, tallar el fil de la vida d’Arnau Alonso Santos, l’escriptor
i pare del jove, trasbalsat pel dolor escruixidor, la culpa sobrevinguda i una
tristesa infinita, s’endinsa en el quadern, cerca la penombra i posa en
pràctica al llarg de més de quatre-cents dies, seguint la consigna de Plini el
Vell, allò de “nulla dies sine línia” (cap dia sense una línia).
.El novel·lista nord-americà Truman
Capote deia que les paraules serveixen per guarir les ferides. En el cas de
Manel Alonso i Català, les paraules i la música no li han foragitat la frustració,
el dolor o la ràbia, però li han ajudat a pair i transformar el dolor i agafar-se
amb força a la quotidianitat de la llar i la vida familiar mentre “esnifa
desmenjat la darrera ratlla d’esperança”.
Hi ha tantes maneres de viure el dol,
com a éssers humans existents. En Quadern
en la penombra (Editorial Lletra impresa, Gandia, 2026), al lector no li
basta traure el cap com un voyeur al dietari, sinó que ha d'entrar i visitar
totes i cadascuna de les seues pàgines per a poder albirar el que succeeix en
el període de dol d'un escriptor (amb curiositat exempta de morb), el que n’hi
ha darrere de cada mot. Reviure i “acompanyar” des de l'empatia a l'autor, fent
—parafrasejant al poeta menorquí Ponç Pons— insubstancial la nostra vida
quotidiana.
Ens ho descriu Manel Alonso: “un dietari com aquest és, també, un mosaic fet de fragments diversos que conversen entre ells i amb mi. (…) escriure aquest dietari, és un exercici d’introspecció, de reflexió, de diàleg amb el meu jo personal amb l’objectiu de descobrir-me i d’entendre’m, i d’entendre el meu entorn més íntim.”
Gaudiu l’estada.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada