dimecres, 8 de maig de 2019

CAMPOS VS. ALONSO



Per Pasqual Mas
Durant dos o tres anys, els poetes Manel Alonso i Joan-Baptista Campos van bescanviar una mena d’epistolari en què, a partir dels versos del segon, el primer li remetia un poema amb el qual apaivagar l’estat malaltís de l’altre. Joan Campos patia aleshores una malaltia que se’l va emportar per davant en un tres i no res. Un dia em va dir que ajornarem una cita en què havia d’intervenir al Taller d’Escriptura creativa de la Universitat Jaume I (en el qual també ha participat en tres ocasions Manel Alonso), perquè havia de fer-se uns reconeixements mèdics i en poc de temps ja no hi havia remei. Per sort, va complir amb el que s’havia compromès i vam gaudir de les seues paraules a la Llotja del Cànem.Tanmateix, uns mesos després, potser la darrera setmana que va xafar el carrer, també vam quedar: llavors, va passar per davant, a un metre escaig, i no el vaig reconèixer. No et vaig reconèixer, Joan; no t’ho vaig dir, però estic segur que m’ho vas llegir en la mirada. D’altra banda, em quede amb els viatges i els llocs que compartirem, al mateix temps o no (des de Pedreguer a Istanbul o a Saigon), i tants d’altres gràcies a la nostra afició a recórrer tant la terra nostrada com l’exòtica.
            Campos és el poeta del Grau de Castelló ―tot i que va nàixer a Xàtiva― i li devem poemaris essencials per a la poesia actual. Alonso, en Quadern per a Joan (Neopàtria, Alzira, 2019),  agafa alguns dels seus versos i els glossa, els explica, els comenta, els aclareix... També li contesta amb pretesa immediatesa per donar-li la raó (IV) sobre alguna qüestió tot convertint-lo en personatge; d’altres, en tercera persona, il·lustra (VI) el que les doloroses paraules de Campos deixaven caure; d’altres s’uneix per compartir un camí o una experiència (V). No amaga Alonso la inevitable fi que se li acosta al castellonenc (VII), rere la qual ens han quedat uns versos que sempre ens acompanyaran.
Campos era metge i sabia el que aviat li passaria i li ho rebla ―es pot ser més sincer?― el poeta de Puçol en afirmar que “la llum et crida” (VIII). Per això Alonso li ho escriu en primer plànol: “et veus obligat a aprendre una nova drecera”, i el converteix en “timoner” (VII), l’esperança del qual, un “pit-roig” (X i XXII), s’ancora en els mots.
La mà d’Alonso vol ajudar a vèncer la por que manifesta Campos a enfrontar-se a “un regne obscur, més enllà”. “No patisques” (IX), li diu com un pare ―ací un amic― que amb el parlar, posant-li nom a les coses, malda per conjurar la fel i el dol que l’arrosseguen.
No s’oculta el xoc contra la immediata realitat, la que dictamina un TAC (XVI), i al davant s’alça un mur que pregona com “no existeix la felicitat” (XVII).Contra la por, però, hi haurà la paraula dita i escrita: “et pareixerà / que estàs sol, / però ets amb la teua obra” (XXI).
Alonso no sempre s’enganxa a les cites de Campos; també es deixa dur (XXIV-XXIX) per la reflexió, conscient de com la paraula demana eixamplar-se per plantar-li cara al temps que s’escapa. No defuig al·ludir als “braços de la parca” ni a com la vidatrontolla “en la frontera / entre l’esperança i la desfeta” (XXIX). Les coses clares: la situació és extrema i tots dos ho saben, no calen versos que disfressen, tot al contrari.
I, per damunt de tot, hi ha la mà ampla, con un pa redó a la boca de la fleca, que acompanya el malalt acomboiant-lo amb l’amistat. Com la veu que li diu” Descansa, / recompon les teues forces. / Escolta, no estàs sol” (XXXIV).
A la fi, ens resta una remor que ens diu com el poeta Alonso no només es dirigia al poeta Campos. La sinceritat dels seus versos ens alerten que sempre aconsellem allò que ens convé a nosaltres; car, quan dialoguem, també ho fem amb nosaltres: el poeta, el bon poeta, sempre li parla a l’espill.


Publicat al blog Pliegos volantes el 25 d'abril de 2019


Cap comentari:

Publica un comentari