dilluns, 3 d’octubre de 2016

EL LABERINT DE POUET

Per: Pasqual Mas i Usó

Manel Alonso és una de les veus més sinceres, nobles i clares de la literatura valenciana actual. Tant en poesia com en prosa, el seu llenguatge proper arriba al lector amb la distància exacta que separa la realitat del món creat de Pouet, pura mitologia popular. Amb novel·les i reculls de contes com El carrer dels bonsais (2000) o El somriure de la pena (2011) ens ha mostrat tota aquesta menja literària de la qual L’ombra del bou (Neopàtria, 2016) n’és la darrera cala.
Retornar a Manel Alonso, a la seua escriptura tan propera i punyent, tan evocadora, esdevé des de les primeres línies el plaer de recuperar un món compartit que ens espera en cada fulla. I aquest univers, bastit amb atmosfera d’història contada al caliu de la llar, no és cap altre que el d’un anecdotari que, en aquest cas, es concreta en una festa de carrer com és veure passar el bou, eixe animal present en la nostra civilització des del Gilgamesh i, més proper, a Creta o ja més recent en diversos pobles de la Mediterrània. Tanmateix, avui es tracta d’un tema pervertit per la pròpia tauromàquia que ha ocultat bona part d’allò de folklòric i d’universal de què constava, d’allò de tradicional, de sacrifici i de festa. Tant és així, que un dels símbols del nostre suprapaís és el bou; el d'una marca de begudes alcohòliques —com també amb el Sandeman portuguès—, però bou a la fi. Ens movem, per tant, en contradiccions, com moltes de les que em calia vèncer per explicar l’espectacle teatral Déus o bèsties de Xarxa Teatre. Doncs sí, bou no sempre és tauromàquia i cós; és símbol, és memòria i, sobretot, fascinació. Fora de polèmiques, el bou ens pertany i, com l’ombra, sempre el portem enganxat. No és, per això, mala imatge la que ens ofereix Manel Alonso amb el títol del seu darrer llibre: L’ombra del bou.
Els relats d’aquest volum “escarben” rere la virtualitat emblemàtica que hem heretat per trobar l’animal. Com afirma Alonso en el primer relat, “el mite... tergiversa en part el que és l’animal”, i no deixa veure la bèstia dintre del laberint urbà, no el minoic, sinó el de qualsevol ciutat nostrada, ací representada per Pouet, el territori de la ficció de l’escriptor de Puçol.
Amb un llenguatge proper i senzill, els relats de Manel Alonso ens introdueixen en un món del passat (com el de “Generoso”), però també en moments d’ara en què el pas del bou atura tota activitat —ni que siga fer xocolata— per guanyar-li el protagonisme a la festa i al dia.
Tenim a l’abast, un reguitzell de relats de mitologia popular inspirada en l’afició pel bou de carrer, l’eco de la qual corre de boca a orella en més d’un poble valencià; ja que amb noms de ciutats i carrers diferents, moltes d’aquestes històries han “succeït” arreu de la geografia de l’Horta de València. Qui no en té una, d’anècdota, com les que ens conta Manel Alonso? Fins i tot l’haurem protagonitzada a poc que ens hagem deixat caure per les festes de qualsevol poble valencià.
El narrador també és conscient que el material que ens relata en aquestes vint-i-set històries, de vegades, forma part d’una esfera que en alguns llocs ha deixat d’existir, però també sap que les tradicions, “si no evolucionen és millor que desapareguen”. Com hom afirma en la contraportada “el present i el passat es donen la mà”.
                                                                                                                                                                                                    


Cap comentari:

Publica un comentari