dilluns, 1 de desembre de 2014

D'APLEC POÈTIC PER MONTBLANC


Allò que se’n diu una jam és un terme que arriba a nosaltres des de l’altra ribera de l’oceà Atlàntic a través de la música i, concretament, del jazz. Una jam és una sessió d’improvisació sobre unes bases rítmiques. Perquè sense ser músic ni aficionat al jazz els parle de jam?, doncs, perquè aquest plujós cap de setmana he participat en un aplec de poetes que els organitzadors han tingut l’ocurrència de batejar com a Jam Poètica, una idea, des del meu punt de vista, no massa encertada, ja que els poetes que ens aplegàrem a la ciutat de Montblanc fem una poesia gens improvisada, el títol de jam li haguera escaigut més si allí s’hagueren reunit un grapat de bertsolaris, per exemple. Treta aquesta punxa que em coïa, passe a fer el relat del meu pas per la capital de la Conca de Barberà. La bellesa de la ciutat i l’aplec en si van pagar la pena dels prop de sis-cents quilòmetres que vam fer sota la pluja entre l’anada i la tornada.


Montblanc és una vila amb el títol de ducal des del 1387, de 7.409 habitants, envoltada de muntanyes, les de Prades i la serra Miramar. Muntanyes que durant la nostra estada estaven desdibuixades pels núvols baixos. Es troba a mig camí entre Tarragona i Lleida i naix el 1163 com una plaça forta en la conquesta d’allò que es denomina la Catalunya Nova. La seua màxima esplendor l’abasta durant l’Edat Mitjana, un temps del qual es conserva un preciós i cuidat nucli antic que el 1947 va ser declarat conjunt monumental i artístic.
Vam arribar-hi el divendres tot just a l’hora de sopar i ens van instal·lar a la fonda de l’Àngel, a la plaça del mateix nom, al costat del call dels jueus, on vam passar la nit. Es tracta d’un edifici datat a cavall dels segles xiii i xiv convenientment restaurat i en el qual els seus propietaris ens van fer sentir com a casa.


L’endemà, després d’un magnífic esmorzar (trobe que els valencians més que de tapes som de bons esmorzars), en el qual no va faltar el pa de pagés amb tomata pel qual sent una vertadera devoció i que m’agrada assaborir només en els meus viatges a Catalunya, on també m’agrada tastar els seus rics i variats vins. L’endemà, dic, a la plaça de sant Francesc, on és l’església del convent del mateix nom del segle xiii, on dinaríem més tard, i en companyia d’unes guies turístiques vam iniciar un incidental recorregut per la vila, on després d’atendre les explicacions de les guies anàvem fent lectura dels nostres poemes.


Montblanc és una meravella per als sentits. Està ben conservada i té espais d’un gran valor històric i arquitectònic, com ara les seues muralles amb torres i portals, la plaça major amb els porxos de cal Malet, l’església de Santa Maria la Major, la de sant Miquel, l’antic Hospital de Santa Magdalena amb un pou preciós en el seu claustre central...
Vam tastar les coques de Montblanc, delicioses, i vam llegir i escoltar molta poesia.
A l’aplec no sols van assistir poetes sinó també rapsodes i músics que ens van oferir algunes de les millors interpretacions poètiques del dia, com ara ho feren els valencians Elvira Carbonell, Joan Femenia o Carles Enguix.
Bona part de la poesia que es va llegir entra dins de la poètica de l’experiència, del realisme intimista, encara que també es van llegir textos de caràcter reivindicatiu lligats a la llengua en la qual tots els allí presents ens expressàvem, o declaradament de denúncia política i social. On destacaren per punyents i combatius els dels valencians Miquel Català i Francesc Mompó. Només un poeta va llegir un text en una altra llengua, Àngels Moreno, que ens va delitar amb una versió en portugués d’un poema seu.


La pluja ens va obligar a refugiar-nos en diversos indrets on l’acústica no era la més convenient per a una lectura de poesia. Així i tot, amb la bona predisposició que portàvem vam gaudir-ne. Com a poeta vaig tindre sort, ja que dues dones triaren poemes meus per a llegir-los; la meua parella, Pilar, que va fer un gran esforç per a superar la seua por escènica, i la novel·lista tarragonina Coia Valls, amb moltes més taules i una dicció magnífica.



La trobada, com totes les trobades, va servir per a conéixer gent i renovar amistat. Encara que l’important eren les paraules convertides en poemes i el paisatge urbà d’una vila on la pluja accentuà durant unes hores la seua bellesa.

3 comentaris:

  1. Què "templà" que és la Pili i quina presència què té el Manel!!!!

    ResponSuprimeix
  2. Manel, m'agrada com mires les coses.

    Una abraçada !!!!

    ResponSuprimeix
  3. Manel, m'ha agradat molt la teva crònica. Una abraçada per a tú i per a la Pilar(i li preguntes si ha trobat el "cebralin"!).

    ResponSuprimeix