dimarts, 31 de maig de 2011

UN ANALISI SOBRE EL POEMA DONA (I)

(Manel Alonso i Carles Pastor autors de la lletra i de la música de Dona)


Per Sandra Garzón (1)



ESTRUCTURA
DONA no té una estructura regular com altres poemes. S’organitza en quatre estrofes de quatre versos cadascun. Els versos d’aquest poema no segueixen una mètrica regular. Hi ha versos de dotze, quinze, díhuit síl·labes. En quant a la mètrica sols podem dir que es irregular. Pel que fa a la rima tampoc podem dir molt ja que el poema no té. Els versos són blancs o lliures.

MOTIUS I TEMES
Cada estrofa desenvolupa el que sent una dona quan sofreix maltractament per part de la seua parella sentimental. Cada estrofa és més profunda. Encara que l’última estrofa és la més forta totes tenen la seua importància:
-1a estrofa: diu que l’home que la maltracta és un monstre de dos cares, que és capaç de donar-te amor per una banda i per l’altra abusar de tu. És un arma de doble tall.
-2a estrofa: diu que la dona se sent lligada com si en una presó estiguera. Està totalment dominada pel maltractador.
-3a estrofa: juga amb els sentiments de la dona. Pot sentir que l’estima però al mateix temps se li cau el món damunt cada vegada que és maltractada. Ella veu el món en obscuritat.
4a estrofa: la dona l’única cosa que pot fer per sentir-se llibre es fugir. Que està farta de sofrir i tem que puga arribar a matar-la. I l’infern per a ella es veure’s en la seua pell els signes de maltractament, els morats.

COORDENADES ESPACIOTEMPORALS
L’espai es redueix a la llar de qualsevol dona, apareixen racons d’habitacions i els expressa junt amb adjectius que fan crear por i així transmetre el que sent una dona dominada per un home. Hi es pot veure en aquests exemples: cau llòbreg i amarg, una caverna amb hipoteca. Després també fa al·lusió, encara que no siga un espai real, el significat que té la dona del paradís i de l’infern.
Pel que fa al temps, aquest és un present atemporal, del qual no pot inferir-se ni un abans ni un després. Pense que és un tema prou important com per a tindre en compte el temps, es a dir, que per a expressar una cosa tan profunda com és el que sent una dona maltractada no fa falta embolcar-se en el temps.

LA VEU DEL JO
En el poema es pot veure que hi ha un jo i un tu poètic. El jo poètic podríem dir que és algú que es dirigeix a la dona per a advertir-li que succeeix quant està sotmesa pel seu home. Per a descriure-li la situació que està patint per culpa d’un home, si és que es pot anomenar “home”. Però per altra banda puc estar confonent el jo líric amb l’autor real, perquè no és un personatge fictici dins del poema. Com que el tema és prou profund no he donat molta importància a això. En canvi, el tu líric en aquest poema és l’actitud lírica més important. Es correspon amb la dona, la que està sofrint la violència de gènere per part del seu home.
L’actitud lírica del poema és sempre trista i desagradable. Amb un lèxic negatiu, ple d’adjectius, substantius i verbs que expressen por i temor.

TIPOLOGIA TEXTUAL
El poema crec que és pot interpretar com una descripció per l’abundància d’adjectius que hi ha en tot el poema com per exemple: infligit, torturada, cruel, amarg, galant, afable. També podem deduir que és una descripció perquè o be l’autor real o be el jo líric, tan sols estan dient-li amb paraules el que ella està sentint. Té una modalitat enunciativa en tot moment.

LA LLENGUA: REGISTRE I SINTAXI
El registre no és altament poètic en la tria de lèxic. El vocabulari empleat no és massa difícil, el que fa que entendre el poema, que per a mi significa un treball complex, molt fàcilment. Encara que he de dir que algunes paraules no sabia el seu significat i vaig buscar-les i anotar-les en una fulla perquè eren paraules clau per a desxifrar el significat del poema. Algunes d’aquestes paraules són: baules, llòbrec, enfollides, bassals, rancúnia, occida entre altres.
La sintaxi, no obstant això, té unes estructures ni molt senzilles ni molt complexes. Hi ha oracions llargues quasi totes són coordinades o juxtaposades i abundància de oracions curtes copulatives.

FIGURES RETÒRIQUES
- Asíndeton: al llarg de tot el poema les oracions es separen mitjançant les comes o inclús el adjectius. Es fa una supressió del connectors per a donar rapidesa.
-Gradació: encara que no estic del tot segura crec que hi ha una gradació en: “difícil d’arrossegar, impossible de rompre perquè enumera dos conceptes amb un ordre ascendent amb la intenció de crear el clímax.
-Paral·lelisme: al començament de cada estrofa la paraula Dona apareix.
-Metàfora: el poema està ple de metàfores per no dir que hi ha una metàfora continuada, una al·legoria. Un exemple és quan diu que la seua llar és una caverna amb hipoteca, dient en realitat que no pot eixir de la seua casa. La hipoteca vol dir que com que quan tu tens hipoteca no pots desfer-te d’ella es que la casa és com un carreró sense eixida. Una altra metàfora seria l’última frase que posa “ el blau infligit sobre la teua epidermis” que significa els morats que té la dona en la seua pell.
-Encavalcament: en la tercera estrofa l’oració del primer vers continua en el segon. “L’estima i l’odi, la por i el desencant forniquen farcint-te el cap de enfollides papallones”.
-Antítesi: s’oposen dos conceptes: L’estima i l’odi, la por i el desencant.
-Aposició: en l’última estrofa apareix la juxtaposició de paraules o enunciats amb intenció explicativa o emfàtica. El paradís és la fugida somniada, inabastable, el purgatori, l’habitacle on mastegues la pena, els llimbs, el sols humit on és occida la joia, l’infern, el blau infligit sobre la teua epidermis.

VALORACIÓ PERSONAL
En conjunt, Dona és un poema molt bonic per a mi. No sols pel fet de que un poema sol ser bonic sinó per la capacitat i la imaginació de Manel per a expressar amb paraules el que sent una Dona davall d’aquesta situació. També em sorprèn que l’haja escrit un home i no una dona.
Crec que no sols és bonic sinó que també em pareix important perquè desgraciadament és un tema d’actualitat i amb això volem transmetre a les dones que sofreixen de maltractament que no ho consenten. I que els homes que fan això no tenen vergonya ni se’ls pot anomenar homes. Això no ho fa un humà, com diu el poema, és un monstre bicèfal.




(1) Alumna de Primer de Batxiller del Col·legi Juan XXIII de Burjassot.

Cap comentari:

Publica un comentari