dimarts, 14 de desembre de 2010

UNIVERS MANEL ALONSO


Per Albert Calls i Xart

Fa molts anys que sóc amic d’en Manel Alonso. Junts hem combatut en moltes batalles, en temps en els quals internet no existia, que són els millors. Hem viscut, també junts, el pas del fanzine i la fotocòpia a poder editar llibres amb major dignitat, més bé de preu i en la nostra llengua. I com els boxadors veterans, hem rebut tota mena de cops en el món editorial, de l’escriptura i el periodisme, però ens hem tornat a aixecar, continuant el combat, una lluita que ja saps que perdràs d’avançada, però del que es tracta és d’aguantar dret el màxim de temps possible. Aquesta apreciació em serveix per parlar de Manel, un valencià de Puçol que sempre ha cregut en la cultura, la literatura i en els Països Catalans, que ha practicat com ningú la passió per la paraula impressa i a qui moltes persones li devem obra publicada i aquella primera empenta que t’ajuda com cap altra, encara que sempre hi ha desagraïts que volen oblidar-la. Si el nostre país fos normal, en Manel Alonso hauria tingut un millor reconeixement per la seva tasca com a editor, dinamitzador cultural i escriptor tot terreny (poeta, contista, novel·lista, periodista…), vinculat molt especialmente al territori. Però no és així i ens hem de conformar amb el que hi ha. Així és la vida! En Manel ha escrit de tot. I com a explorador de tots els gèneres literaris que és, també ha provat el dietari. En porta tres de publicats: Estiu, 1987 (2005), El temps no vol quedar penjat (2008) i el darrer, que és el que comento avui, A mala hora gos no lladra. Dietari de l’1 de Gener fins a l’1 d’agost del 2001. Totes tres obres publicades per Llibres de L’ALJAMIA. En aquest volum, Manel explora el cantó obscur del món editorial i ens ensenya amb tota sinceritat com les passions poden acabar arribant a ser també abismes. Qui els coneixem podem identificar moltes de les persones i situacions que s’expliquen en aquesta obra, però no és tampoc necessari per aproximar-se a les essències del que ens diu, que al cap i a la fi són les que marquen el difícil camí de la literatura, ple d’adversitats i obstacles que s'han de saltar per acabar surant. De la vida personal a la tasca editorial, del pensament literari als anhels i a la situació de la cultura, amunt i avall, a banda i banda, a cop de tros d’escrits, aquest nou llibre ens demostra que en Manel va avançant cap a la redacció d’un gran corpus en el qual el centre és ell i la literatura, la seva passió per la paraula i la cultura en un món que no el comprèn. Però és que aquest és un món que no el comprèn ni a ell ni a ningú que tingui interès per la cultura, és un món de descerebrats que idolatren Lady Gaga o que amb el fet que guanyi el seu equip ja en tenen prou. En aquest darrer dietari, a més, l’autor ens parla d’una part molt difícil de la seva vida, vinculada al món editorial especialment, però ho fa amb prou habilitat literària perquè tinguem ganes de continuar llegint fins al final. I aquí és on es veu l'ofici de qui el signa. El lector no hi descobrirà res que no hagi passat ja, però sí la veu literària d’aquest escriptor valencià que malda sempre per sobreviure i acostar-nos als lectors la seva obra, “com els elefants cap endavant”, recordant una frase que va dir-me una vegada. A l’espera que aquests dietaris carregats de sinceritat, d’anàlisi de la vida diària i de les persones, la condició humana i l’obra literària en definitiva, continuïn, tanco amb una de les entrades:


15 de juliol

Tornada a Puçol. Reencontre amb la solitud.
(Publicat al blog d'Albert Calls el 9 de desembre de 2010)

2 comentaris:

  1. Només el temps posarà a cada u al seu lloc, i Manel tindrà el seu. Però estem treballant per redreçar un país que està tort des de fa temps i que no són precisament els polítics, bastant mediocres, per dissort, els que ens hi ajuden. Més bé tot el contrari. Però la societat civil hem de tirar endavant malgrat la seua desídia... També el temps els posarà en el seu lloc, als del PP i als del PSPV actuals...

    ResponSuprimeix
  2. Jo no crec que el temps posa a cadascun en el seu lloc, molts ja no estan amb nosaltres i mai seran reivindicats i no tan sols en l'ambit public també al privat.
    Salutacions.

    ResponSuprimeix