UN UNIVERS DE MICROCONTES

Per Agustí Peiró

El carrer dels Bonsais. Manel Alonso Català. Premi de Narrativa Benvingut Oliver, 1999. Publicacions de l'Ajuntament Catarroja, 2000.

La geografia humana que Manel Alonso ens traça en este llibre, perquè es tracta d’un autèntic plànol de personatges i de situacions que s’entrecreuen, ens situa en el cor mateix d’un nucli urbà que no es correspon amb la moderna zona residencial constituïda per bungalous i edificis adossats, sinó amb un barri típic i vell de poble mediterrani on els veïns encara es coneixen quasi tots entre ells i es parlen de tu a tu pel carrer, es conten les seues penes i les seues il·lusions,mentre conviuen sota els balcons plens de testos amb flors i no poden deixar de saludar-se i de mirar-se a la cara quan passen per les voreres i, obligadament, amb una cortesia que fa honor al nom d’urbanitat, se cedixen el pas. En esta obra de ficció, els personatges són reconeixibles, de carn i ossos, carregats de quimeres i de defectes, abrandats per les passions més mundanes, amb unes pors i unes fòbies malaltisses, abocats al fracàs i amb l’aigua al coll alguns d’ells, perseguits per insomnis i obsessions tan incessants com ara el sexe i la mort, amb una problemàtica que, a pesar del seu corrent o precisament per la seua freqüència en les nostres vides, ens el fa veure vulgars i mesquins i, això no obstant, entranyables i ben pròxims. Perquè nosaltres, en llegir les seues roïneses morals i peripècies gens heroiques, en assistir atònits a les seues preocupacions vitals, sentim que som també com ells, o que ells són també com nosaltres. Que l’autor els ha creat amb l’imaginació d’un escriptor que sens dubte s’ha fixat detingudament en situacions i persones reals per a basar-s’hi i inspirar-los. Que moltes de les històries que ens presenta són pouades de converses i successos que ell ha escoltat i de què ha sigut testimoni i cronista fidel, de tal manera que els ha pogut transcriure amb ple coneixement de causa; això sí, després d’una adaptació literària que ha ressaltat els aspectes que ell ha volgut per a imprimir les seues pròpies inquietuds.
El punt de trobada o de partida és sempre el carrer, el número d’una vivenda, la porta de casa on s’ix a l’estiu a prendre la fresca asseguts en cadires plegables, el bar de la cantonada on es reuneixen els de sempre a l’hora de fer una cervesseta i petar la xarrada... Es tracta en definitiva d’un xicotet univers on tots són membres de la mateixa comunitat. Una població on, per damunt de les rancúnies que alguns d’ells es tenen inevitablement, i des de les conseqüents murmuracions i maledicències, encara es guarden respecte justament perquè es coneixen tots i es miren els uns als altres amb una atenció que és el contrari exacte de la indiferència.
Manel Alonso ha creat així un fascinant microcosmos que és també una visió del món o cosmovisió. Ha parat el temps sobre un món que ell semblava conèixer molt bé i del qual volia parlar-nos, com si en sentira la necessitat abans que s’acabara. La intenció és oportuna, perquè el fi bàsic de qualsevol assaig literari és sempre la projecció d’una mirada sobre l’exterior i l’interior de les coses, sobre el món en el qual vivim convulsionats per les nostres tribulacions més quotidianes. I la seua tasca com a autor és alhora una visió que ens recompensa, just quan comencem a entreveure al nostre voltant els signes alarmants d’una mundialització que avança a tota vela. Una globalització de la cultura que pot fer fer-nos perdre de vista les històries contades pels seus propis protagonistes, que duen unes vides tan paregudes a les nostres que són com les nostres. Llegir-los, per tant, és una magnífica oportunitat per a conéixer-nos un poc millor.

(Article publicat al suplement Posdata del diari Levante-El mercantil valenciano, el divendres 6 d’octubre de 2000)

COMPROMESOS AMB LA TERRA

Per J. RICART


For sale o 50 veus de la terra. Diversos autors. Edicions 96, Carcaixent, 2010

No és la primera antologia (i esperem que tampoc l’última). Després del seu debut com a editorial amb Poemes d’un segle, li van seguir 20 anys de poesia a la Universitat i una tercera Ai Valencia, una excel·lent tria que intentava mostrar al llarg de la història la visió poètica (i també, perquè no dir-ho antipoètica) de la nostra ciutat. Una mica en aquesta línia, hui presentem una curiosa i singular selecció. El motiu d’aquesta ens el resum de la millor forma la seua coordinadora Mª Josep Escrivà al pròleg: «Aquest llibre col·lectiu naix de la intenció de reflectir, a través d’un nombre ampli de poetes valencians, el compromís, ètic, estètic o vivencial envers qualsevol espai o motiu del nostre territori». A banda d’aquesta declaració d’intencions i de les notes bibliogràfiques finals, els
poemes s’articulen al voltant de tres parts. La primera Postals, —la més convencional— arreplegar les veus que canten el paisatge mediterrani (El garrofer centenari, Ametla mística o El pes de l’aigua), instantànies que reflecteixen a mode de fotogrames alguns trets característics de la nostra geografia amb un to marcadament líric, i per ser més exactes, quasi elegíacs. La segona, Pàtries, fa referència al compromís polític de la terra com a poble amb una tradició, una llengua i una història, (La gent del poble, País d’aigua, Marjal absent), una part que serveix de frontissa per enllaçar l’última secció, que a més dona títol al volum.

For sale és, en la nostra «modesta» opinió, la més interessant per la seua valentia i originalitat. En aquesta secció es denuncia la degradació del litoral i de l’horta, l’especulació immobiliària, i la corrupció urbanística que la nostra comunitat ha patit en aquestes últimes dues dècades. Una poesia marcada pel pessimisme, el to contestatari, i que pren la ironia com a senyal de la derrota. Una prova evident que el poeta no és aliè a la realitat que li toca viure, i que com a tal té el dret —i de vegades l’obligació— mitjançant la seua veu, de fer-la pública. Amb independència de les possibles lectures polítiques que es puguen donar (determinades per un color o un altre) és innegable la qualitat dels textos i la consolidada trajectòria dels autors que han participat en aquest projecte, i que ja formen part de la nostra història literària, com és el cas d’Alpera, Ballester, Granell, Guillem, Porcar, Piera o Roda, per posar alguns exemples (la resta en sabrà disculpar-nos). Aquest llibre constata un cop més aquesta difícil relació d’amor i odi, de vegades tensa, de vegades crítica, i que en el fons no és més que una declaració autèntica de la seua estima. Abans d’acomiadar-nos, hem de felicitar l’equip de disseny per l’ enginy i desimboltura de les cobertes, que es desmarquen de la competència tradicional. Tot un joc i giny d’imatges deliberadament intencionades, molt adients al tema, però que també a més d’un lector ingenu poden desconcertar. Esteu avisats.

(Article publicat al suplement Posdata del diari Levante-El Mercantil Valenciano el 11 de juny de 2010)

En aquest volum apareix publicat el meu poema Conquerim el Garbí.

LA VIDA AL CARRER

(Josep Manuel Sanabdon intercanviant impressions amb Jaume Pérez Montaner durant els sopar dels Escriptors Valencians celebrat a Castelló el dia 4 de juny de 2010. Foto: Francesc Mompó/ Mercé Climent)

Per Josep Manuel Sanabdon

El carrer dels Bonsais. Manel Alonso Català.
Premi de Narrativa Benvingut Oliver, 1999. Ajuntament Catarroja, 2000.

Amb El carrer dels Bonsais Manel Alonso va guanyar el premi Benvingut Oliver de l’Ajuntament de Catarroja de 1999. El llibre està compost de setanta dos contes curts, que ens traslladen a un espai, el carrer dels Bonsais, que està situat al ja mític espai narratiu d’aquest escriptor, Pouet, un carrer d’un poble valencià per on circulen una variada gamma d’individus que aniran manifestant els seus desitjos, els seus somnis, les seues frustracions, els seus amors i desamors, la seua solitud i en definitiva la seua visió de la vida i també de la mort.
Manel Alonso en aquest llibre mira al seu voltant i converteix en peces literàries, aquelles situacions que quotidianament ens envolten, i ens demostra que si mirem atentament el nostre entorn i sabem reflexionar, trobarem sens dubte els millors materials per a l’obra artística. Al món real en què s’inspira El carrer dels Bonsais apareixen elements surrealistes o esperpèntiques i personatges que viuen situacions paradoxals, juntament amb elements màgics o fantàstics, que proporcionen a molts dels relats una certa dosis d’humor sovint amb una forta càrrega d’ironia, i al costat d’açò trobem situacions d’una gran tendresa, però també de tristor, històries que ens indueixen a la reflexió filosòfica o que ens transmeten una certa inquietud.
Al llarg del llibre M. Alonso homenatja d’alguna manera escriptors com Josep Maria Lompart, Llorenç de Villalonga, Carles Riba, Jordi Mata, Ferran Torrent, Jaume Cabré o Enric Valor, però pensem que indirectament, per l’estil com està escrit el llibre, homenatja l’escriptor italià Massimo Bontempelli i sobretot Pere Calders, els contes més breus de l’escriptor de Puçol, i que per al meu gust són els més reeixits, ens recorden els contes curts del gran escriptor barceloní. Tanmateix el llibre té una personalitat pròpia i és sense dubte el millor dels que fins ara ha publicat Manel Alonso.

(Publicat a La Veu de Benicarló 17 de novembre de 2000)

UN CURS PASSAT ENTRE JURATS I TAULES REDONES

Aquest curs que ara tanquem ha estat llarg i ple d’activitats, tot i trobar-me immers en eixe magma estrany que em pertorba i m’ompli d’inquietud anomenat atur.

Així, he tingut l’oportunitat de participat com a jurat en diversos premis literaris, com ara el X Premi de Narrativa Breu Josep Pascual Tirado, el Premi de Narrativa Benvingut Oliver, els Premis Vila de Puçol en les modalitats de poesia i de narrativa, el Premi de Contes Curts del Puig, el Premi de Narrativa Infantil Carmesina, els Premis Sambori de la comarca de l’Horta Nord i els Premis Samaruc de literatura infantil i juvenil.

Però el curs el vaig encetar com a participant, al restaurant Vaina del port de Catarroja, en L’anguila literària, un divertiment gastronòmic literari organitzat pels escriptors Ramon Guillem i Francesc Mompó.

El 30 d’octubre del 2009, junt amb el poeta Joan Navarro i el narrador Toni Cucarella, vaig participar al Centre Octubre en la taula redona L’experiència digital, moderada pel periodista i escriptor Xavier Aliaga, en la qual vam parlar sobre blogs, webs, xarxes socials, e-books, drets d’autor, literatura digital i literatura digitalitzada, entre altres. En novembre vaig ser invitat a fer una xarrada sobre la meua manera d’entendre el fet literari pel taller d’escriptura que el poeta i novel·lista Pasqual Mas i Usó impartix a la Universitat Jaume I de Castelló. Després he passat per les viles de Petrer i Almassora, en la primera per a presentar el meu llibre Correspondència de guerra, que el 2008 va obtindre el Premi de Poesia Paco Mollà, i en la segona per a recollir el guardó i presentar el llibre Si em parles del desig, que va obtindre el 2009 el Premi de Poesia Antoni Matutano. El 4 de febrer vaig estar a la Biblioteca Municipal de Sagunt per a presentar l’escriptor Manel Joan i Arinyó, que participava en el cicle de conferències Dies de literatura, i el 26 de febrer al Casal Jaume I d’Ontinyent, on Vicent Penya i jo presentàrem els nostres llibres de poesia Homèrides i Correspondència de guerra, cadascun el de l’altre. El 22 de febrer, al saló de plens de l’Ajuntament de Puçol, durant l’acte oficial de proclamació del professor Jordi Garcés com a fill predilecte de Puçol, vaig llegir una laudiato.

L’11 de maig vaig participar en el cicle Diàlegs a tres a la FNAC Bulevard d’Alacant, junt amb Lourdes Boïgues, on, sota la moderació del professor Dari Escandell, vam mantindre un interessant diàleg sobre literatura infantil i juvenil amb el públic assistent, entre el qual hi havia escriptors, professors i estudiants. Tot això és un breu resum del que ha estat un curs dens que en un país prim i llarg m’ha obligat a sentir-me un viatjant de les lletres.

UN CURS ENTRE CONTES I CANÇONS

Aquest curs escolar que ara acaba Vicent Penya i Manel Alonso han portat l’espectacle obert i pensat per a diversos grups d’edat Conta’m un conte, canta’m una cançó a dos instituts de secundària i a una biblioteca.

La temporada la van iniciar el 2 d’octubre del 2009 a la biblioteca municipal de Sagunt, amb una llarga sessió que, a pesar d’alguns entrebancs (el més greu que l’organització havia convocat i barrejat en la mateixa sessió infants de quatre anys i de huit anys), va tindre una gran participació per part dels menuts, que fins i tot van arribar a contar en equip una narració apresa a l’escola.

El 3 de febrer del 2010 Penya i Alonso van aterrar a l’IES Les Alfàbegues de Bétera, on en dues sessions cantaren i contaren contes propis i rondalles tradicionals alhora que per primera vegada introduïen la poesia en el seu espectacle.

El 17 i 18 de maig passaren per les aules de l’IES d’Almenara, on van cantar i narrar històries a alumnes de primer, segon i quart d’ESO.

A més a més, Manel Alonso va mantindre diversos encontres literaris amb alumnes de primària, el primer dels quals el 30 de març al Col·legi Pare Jofre del Puig, on els alumnes de cinqué i sisé acabaven de llegir Els cinc enigmes del rei i La Calderona és nostra.

I el 27 de maig va visitar els alumnes de l’American School of Valencia, que també havien llegit Els cinc enigmes del rei.

Alonso, així mateix, va participar el 20 d’abril en una taula redona sobre literatura juvenil a l’IES La Creueta d’Onil, on va intercanviar idees amb els escriptors Vicent Bernabeu, Francesc Gisbert i Josep Lluís Rico (moderador de l’acte)

i va impartir una petita xarrada sobre Enric Valor a l’Escola Permanent d’Adults de Puçol el 18 de maig durant els actes que van organitzar per a celebrar els vint-i-cinc anys de la seua creació.

MICROCONTES

Per Vicent Usó i Mezquita

A falta encara de la confirmació d’un títol d’èxit popular i de crítica que l’avale davant del gran públic, la pràctica dels microcontes va assentant-se en el treball diari d’alguns autors valencians. Una de les darreres propostes que aprofundeix en aquesta variant narrativa és El carrer dels Bonsais, de Manel Alonso i Català (Puçol, 1962), un escriptor de talant inconformista que ha sovintejat àmbits diversos: les narracions breus, la novel·la, la poesia, la literatura per a infants, però també la crítica i el treball editorial.
Els microcontes són ara mateix una proposta nova, potser adequada a temps escàs, de presses, de metro de bus i estacions, i per nova, un camp encara obert a l’experimentació, un àmbit encara en procés de definició de les regles que li han de ser pròpies. Com el seu nom indica, són narracions resoltes en a penes uns pocs traços, unes poques línies, sintètiques per tant i acurades en la forma. Si Jorge Luis Borges ja postulava que els contes no poden permetre’s el luxe d’incloure cap element que no aporte un cabal necessari a la narració, imagineu quin ha de ser el rigor d’aquests minúsculs relats.
En aquest sentit, els microcontes prenen de la poesia l’austeritat, dels contes la precisió en la definició dels trets i en les resolucions, en equilibri sempre entre la sorpresa i l’extravagància, de tots dos gèneres, la intensitat i la contundència. Per tant, un llibre de microcontes s’ha de llegir més aviat com es llegiria un llibre de poemes que no com una novel·la o, fins i tot, com un llibre de contes més a l’ús. Així i tot, a El carrer dels Bonsais, Manel Alonso situa l’acció de tots els (micro)relats en un dels carrers de Pouet, indret de la geografia literària pròpia d’altres obres de l’autor, i, aleshores fa aparèixer, sagaçment, ací i allà personatges entrellucats o directament observats en narracions anteriors, de manera que el lector –més enllà de la pròpia coherència de to que impregna totes les pàgines– prenga consciència certa que aquella és una atmosfera unitària, transitada per un ambient homogeni i, àdhuc, per uns personatges comuns. I, per si calia confirmar encara la voluntat unitària del conjunt, la primera i la darrera narracions obren i tanquen –aquesta última amb una originalitat certa– no sols físicament, sinó temàticament el llibre. Els motius d’aquesta radiografia urbana són, com els inquilins del carrer, diversos, però plana sempre, en el seu tractament, una ambició de sorpresa i fantasia barrejades, com el d’aquell veí a qui el cervell li funcionava amb tanta intensitat que les idees li supuraven per les orelles, o el d’aquell altre tan acostumat a la desgràcia que no va poder suportar ser feliç. Lògicament, és impensable que totes elles ens deixen un gust idèntic al paladar. D’això es tracta, que cadascú hi faça la seua tria i decidisca interpretar cada narració amb clau pròpia, de la mateixa manera que no tenim en igual consideració a tots els veïns del carrer on vivim.

(Article publicat al suplement Cuadernos del Periòdic Mediterraneo el diumenge 3 de desembre de 2000)

UNA POESIA PER A UNA MORALITAT CÍVICA

Per: Juan Antonio Millón

La poesia que Manel Alonso ens proposa en el seu poemari Correspondència de guerra no és només l’expressió d’una realitat injusta, opressiva, sinó també una crítica dels discursos que emmascaren i menteixen sobre la realitat i la certificació poemàtica d’un malestar, d’una rebel·lia que anhela un altre món.
El poeta se sent estranyat davant d’aquest món, aquesta realitat, capturat en el fracàs i en el desastre de les utopies; en el cerciorament impàvid de les derrotes.
Però no és només u, parla des del plural, com a expressió de veus que no tenen so o el so dels quals queda apagat o anul·lat pel soroll immisericorde dels discursos oficials.
Com un corresponsal, açò és, com a testimoni, com a cronista llançat al fragor de la batalla, ens deixa la seua impressió immediata, no exempta de danys propis i ferides confessables. Ens mostra el seu teletipus de la sorpresa davant la grandària desmesurada de la barbàrie:

Han portat el nen a la festa del terror,
hi ha plats curulls de droga,
ampolles fins a vessar d’alcohol
i un bagul ple de joguines
d’on han tret un kalasnikov.

El carnisser no mata per ideologia,
ho fa per aplacar amb les despulles de les víctimes
l’avidesa inacabable del seu odi.

… he buscat l’omnipotent presència del maligne,
els espectres dels pecadors sofrint calvari etern,
i només he ensopegat amb la mà voraç,
depredadora i criminal de l’home.

Una barbàrie que es mostra no només en els fets sinó, i ací Manel és bastant explícit, en el discurs fal·laç, en l’engany, en la servitud de la paraula que oculta el crim i l’emmascara:

… les columnes de l’exèrcit imperial.
Els seguiran escribes sibil·lins
per a iniciar el recompte del botí
i escriure la crònica dels fets
amb la sang de la veritat immolada.

Mastega mots amb la boca plena de solvència democràtica
i els escup a través dels micròfons com si foren bales d’argent.

Caín sempre ha estat capaç d’inventar una nova fal·làcia.

Manel mostra en els seus poemes de Correspondència de guerra la necessitat de l’alerta. Cerca un lector còmplice que compartisca la seua ràbia, la seua meditació, la seua disconformitat. La poesia de Manel és cívica, no tant pel seu objecte com pel seu desig, per la seua virtut; no és només una denúncia o una queixa, sinó també la proposta d’un anhel utòpic:

Darrere d’un genocidi
hi ha un poeta orb
……………………
Darrere de l’alliberament
hi ha un poeta lúcid
disposat a alçar els estendards de la paraula.

... dreceres ocultes que ens conduiran
cap al país anomenat Arcàdia,
allí podrem bastir una nova polis
entre els fruits prohibits de l’esperança.

Són poemes compromesos, és a dir que comparteixen una promesa amb les víctimes, els ofesos, les servituds, les humiliacions. Una poesia, doncs, de caire humanístic i moral que ens convida a tindre una mirada crítica i exigent. Una poesia dirigida a la intel·ligència i al cor. Una poesia que treballa per la cultura, en el sentit que ressaltava Hans George Gadamer, quan recordava que la paraula cultura té arrels en el lèxic campesc llatí i indica la humilitat de qui sap inclinar-se per a recollir els fruits de la terra.
Enhorabona i bona collita, Manel.

(Text llegit durant la presentació dels llibres "Correspondència de guerra" i "Si em parles del desig" a la Casa de Cultura de Puçol, 3 de juny de 2010. Fotografies de Federic Aznar// Vicent Salvador. Foto 1: Manel Alonso i Juan Antonio Millón. Foto 2: Francesc Mompó llegint el poema "Com Virgili ho feu amb el Dant". Foto 3: Mercé Climent llegint el poema "Un poeta no és cap corresponsal de guerra". Foto 4: A la taula Manel Alonso, Juan Antonio Millón, Xavi Alcácer i Enric Esteve)

PRESENTACIÓ DE CORRESPONDÈNCIA DE GUERRA I SI EM PARLES DEL DESIG

Fotografies de Vicent Salvador, vídeos de Ximo Gimeno, la música de Carles Pastor i la veu de vint-i-dos rapsodes es van reunir el passat dijous dia 3 de juny durant la presentació a la Casa de Cultura de Puçol dels llibres de poesia de Manel Alonso Correspondència de guerra i Si em parles del desig.

Organitzada pel col·lectiu L’Andana, Amics del Patrimoni i la Cultura Popular, la presentació dels llibres va tindre com a objectiu que la poesia –i no el poeta– fóra la protagonista i que el públic hi participara d’una manera més o menys activa.

L’acte es va obrir amb la projecció d’un vídeo de la cançó Festejaren la sort, del cantautor Rafael Estrada, la lletra de la qual és un poema del llibre Oblits, mentides i homenatges, de Manel Alonso. Aquest vídeo el seguiren tres més en els quals Ximo Gimeno i Vicent Salvador han posat imatges a les paraules del poeta.

Enric Esteve i Juan Antonio Millon van fer una introducció a la biografia d’Alonso, alhora que donaven al nombrós públic assistent les claus de la poètica de l’escriptor de Puçol.

Tot seguit un grup notable d’amics i coneguts de l’autor, entre els quals destacaven poetes i escriptors com ara Francesc Mompó, Vicent Penya, Agustí Peiró, Mercé Climent, Eusebi Morales, Berna Blanch, Maria Carme Arnau i Vicent Puchol Mora, com també polítics com ara Salvador Claramunt i Francesc Pastor, alumnes de l’Escola Permanent d’Adults i simples aficionats a la poesia com Federic Aznar, Cloti Gómez, Pilar Santos, Anna Bayarri o Leonor López, entre altres, van fer una lectura d’una selecció de poemes dels dos llibres que es presentaven.
El colofó el va posar l’estrena, a càrrec del cantautor Carles Pastor, de la cançó Dona, la lletra de la qual és un poema del llibre Correspondència de guerra.

(Fotografies de Federic Aznar// Vicent Salvador. Foto 1: Carles Pastor canta "Dona" sota l'atenta mirada de Manel Alonso, Juan Antonio Millón, Xavi Alcácer i Enric Esteve. Foto 2: públic assistent. Foto 3: Pilar Santos llegint el poema "Un estrany". Foto 4: Xavi Alcácer llegint el poema "Entrar". Foto 5: Natahlie Torres llegint el poema "Rosa del desig". Foto 7: Salvador Claramunt llegint el poema "La casa a fosques". Foto 8: Ruben Durà llegint el poema "La pluja". Foto 9: Manel Alonso signa llibres a les alumnes de l'EPA que previament han participat en la lectura de poemes)

PRESENTACIÓ DE CORRESPONDÈNCIA DE GUERRA

Per: Enric Esteve i Ramon

Quan Manel em va dir que li agradaria que li presentara el poemari Correspondència de guerra, el primer que vaig pensar va ser: «Però, què puc dir jo d’un llibre de poemes escrit per un amic ?».
Després d’uns dies pegant-li voltes a eixe raonament vaig pensar que potser esta era l’ocasió de dir en públic el que pense de Manel i de la seua obra.
Començaré per Manel, a qui conec de tota la vida, perquè encara que no anàrem als mateixos mestres, perquè ell és més jove que jo, sí que hem anat a la mateixa escola i fins i tot quasi hem sigut veïns, perquè jo vaig nàixer i viure uns quants anys al carrer de Sant Miquel, ací a Puçol.
He de dir que Manel, des de ben menut, ja tenia personalitat pròpia, vull dir que era un nano que no passava desapercebut, o almenys per a mi era així. Era, diríem, peculiar. Moltes vegades coincidíem al mateix lloc per a jugar, el Caminàs. També em cridava l’atenció la professió de son pare, perquè a mi també m’agradava la pólvora, o més aviat la seua olor.

El temps anava passant i anàvem fent-nos fadrins i l’atzar va voler que coincidírem en el col·lectiu cultural Llavors, a mitjans dels anys 80 i a Manel ja se li veia traça en açò de les lletres. I un bon dia, corrien els anys 90, em vaig assabentar que Manel havia decidit dedicar-se professionalment a escriure.
Als pobles, ja sabeu, les notícies volen i les enveges també. El temps ha demostrat que lluny de desanimar-se, Manel ha volat cap amunt com una milotxa i s’ha convertit, això sí, amb moltíssima dedicació, amb algunes decepcions i també amb alguns entrebancs, i amb alguna alegria, més be poques, en un gran professional. Un professional de qui vull destacar el seu tarannà polifacètic, perquè Manel és escriptor i, sobretot, poeta, però també, i no ho podem perdre de vista, Manel és el que a mi m’agrada dir agitador cultural. Un agitador cultural vehement.
Com a persona, Manel sempre té els peus al terra, i això l’ha dut a superar-se en l’escriptura, en cada frase i en cada vers. Sempre lluitant per trobar la paraula exacta, Manel ens ofereix una obra que captiva per complet el lector.

I en aquesta cerca de la paraula justa, del to adient, Manel esdevé per a mi, per al seu veí, per al seu amic, un lluitador nat, un activista de la literatura en la nostra llengua.
Com a bon polifacètic, també ha sigut promotor de premis literaris arreu d’ajuntaments i institucions del nostre país, així com membre de nombrosos jurats literaris, editor en algunes empreses del país, fundador de la revista L’Aljamia i un llarg etcètera d’activitats que fan del nostre escriptor un home treballador i compromés amb el seu entorn més immediat. Com a polifacètic tastaolletes, Manel està al dia en tot allò referit a noves tecnologies, amb un bloc propi anomenat Els papers de can Perla que vos recomane visitar. I des de fa uns anys també fa de contacontes pels centres escolars i biblioteques on el lloguen.
Com diu Francesc Viadel, podem dir que Manel és «un manifasser il·lustre d’una passió anomenada literatura».
En el llibre que ha volgut que li presentara i que du per títol Correspondència de guerra, Manel és el corresponsal en primera línia de foc; el qui denuncia les injustícies de la vida quotidiana per tal d’ajudar a construir un món més just i solidari, un món que encara no existeix.
És el crític que erigeix la paraula com a arma per a resoldre els conflictes del nostre món. Per això, podem dir que este és un llibre combatiu pel tema i atrevit per la forma, directa i clara. Potser per això t’atrapa i et captiva.

Des que comences a llegir el primer poema fins a l’últim, vas disfrutant-los un per un, no debades, Manel va posant el dit en la nafra, enfrontant-se a cadascun dels problemes que patim en el nostre dia a dia.
Europa, la violència de gènere, la guerra, la degradació social que patim actualment els treballadors i treballadores; la manera d’actuar dels mercaders del poder; la demagògia manifesta dels mitjans de comunicació, la corrupció i l’especulació. Però també el fenomen de la immigració, que segons Manel Alonso ja començà amb l’expulsió dels moriscos i dels jueus.
Quantes vegades hem recorregut a la frase: quina poca memòria històrica tenim. Doncs sembla mentida, però és així: oblidem ràpid o no volem adornar-nos dels problemes i preferim passar de puntetes per damunt d’ells.
En Correspondència de guerra Manel Alonso ens fa, en cada vers, un toc d’atenció i ens recorda que cal continuar lluitant per un mon més just i millor.
Per tot això, entre altres coses, vos recomane Correspondència de guerra del nostre poeta Manel Alonso. I si em permeteu, abusant de la confiança, dues recomanacions: primera, paga molt la pena llegir el pròleg de Josep Antoni Fluixà. I per descomptat, el poemari de dalt a baix. I segona, és l’hora de començar a presumir del nostre amic, escriptor i poeta, Manel Alonso.
Manel, saps que sempre t’he apreciat i admirat, perquè una de les activitats més nobles i admirables que, al meu humil entendre, hi ha és l’escriptura. I tu, amic, et dediques a escriure com no ho podries fer d’una altra manera: amb honestedat i humilitat. I això fa encara més gran el fruit del teu treball. Per això sé que en un futur no molt llunyà seràs considerat un dels representants més destacats de les nostres lletres. Perquè és el que et mereixes, amic.

Moltes gràcies i bona vesprada.

(Text llegit durant la presentació dels llibres "Correspondència de guerra" i "Si em parles del desig" a la Casa de Cultura de Puçol, 3 de juny de 2010. Fotografies de Federic Aznar// Vicent Salvador. Foto 1. Enric Esteve. Foto 2: Manel Alonso, Juan Antonio Millón. Xavier Alcácer i Enric Esteve. Foto 3: Manel Alonso signant llibres. Foto 4. Anna Bayarri llegint el poema "Les veritats humanes". Foto 4: Vicent Puchol Mora llegint el poema "Vas passar per la petita pàtria". Foto 5. Eusebi Morales llegint el poema "Cauen les persianes del capvespre")