Per Vicent Nàcher
Correspondència de guerra, Manel Alonso i Català. XIII Premi de Poesia “Paco Mollà” 2008 de l'Ajuntament de Petrer. Pròleg de Josep Antoni Fluixà. Editorial Aguaclara, Alacant, desembre de 2009.
He de confessar-vos que de Manel Alonso fins ara només havia llegit dues novel·les: La maledicció del silenci i En el mar de les Antilles. A la base de dades del meu cervell jo havia classificat inconscientment aquest autor com a narrador, sabia que havia fet algunes cosetes en el món de la poesia, però no m’havia decidit a llegir-lo. Ja sabeu, la llista de les obres que volem llegir és llarga i la vida, potser, massa curta. També coneixia, com no, la seua faceta d’agitador cultural a través de la revista literària L’Aljamia i també dels seus blocs a Internet.
Ara, després de llegir el seu recentment publicat llibre de poemes Correspondència de guerra, la poesia de Manel Alonso m’ha sorprés gratament, o millor dit, m’ha colpit immensament. Sobretot per la seua concepció poètica, la de fer una poesia cívica i social, on el poeta és un combatent que lluita colze a colze amb els companys al carrer contra les injustícies de la societat en la qual ens ha tocat sobreviure. I és que, jo pense que és ara i no després, el moment d’una necessària consciència col·lectiva i d’una rebel·lió constant davant del caos altament globalitzat en què s’ha convertit el nostre món. Jo mateix, ja fa temps que he deixat a banda les lletanies de la poesia més artificial, i he optat pel compromís més sincer i la pretensió de claredat en el discurs poètic.
D’aquesta manera, a Correspondència de guerra, el cinqué llibre de poemes en la trajectòria poètica de l’autor, trobem unes constants vitals que perfilen de forma diàfana aquesta tan necessària poesia. En primer lloc, trobem un combat vital entre el poeta i la societat amb una expressió directa i clara plena d’una sinceritat brutal. Així, el lletraferit intenta comunicar-se amb el lector a través d’un compromís en la paraula. L’escriptura esdevé doncs, una ferramenta de diàleg, de debat, de denúncia d’un escriptor políticament desencantat. Alonso, amb el crit de la insatisfacció davant la passivitat de la gent, demana un món més just i solidari. Per tant, el poeta ja no és un ésser privilegiat aïllat a la seua torre d’ivori, sinó que és un humil ciutadà que no renuncia a la seua il·lusió de canviar les coses.
Fent una ràpida ullada a la seua obra poètica podem trobar els següents llibres: Amb els plànols del record (1994), Oblits, mentides i homenatges (1998), Un gest de la memòria (1999), Com una òliba (2002) i una antologia, Les hores rehabilitades (2002). També cal remarcar, que l’obra que ens ocupa, Correspondència de guerra, publicada el passat mes de desembre de 2009 a l’editorial Aguaclara, ha estat guardonada amb el XIII Premi de Poesia “Paco Mollá” 2008 de la ciutat de Petrer.
D’altra banda, Manel Alonso i Català (Puçol, 1962), té una ja extensa trajectòria narrativa, amb novel·les com La maledicció del silenci (1992), Escola d’estiu (1994) i En el mar de les Antilles (1998), i un llibre de contes, El carrer dels Bonsais (2000).
De la mateixa manera, és autor de llibres infantils com Bernat i els seus amics (1996), Els cinc enigmes del rei (2000), Caram, quina aventura! (2001), amb el qual va obtenir el X Premi Samaruc que atorga l’Associació de Bibliotecaris Valencians, L’arracada de l’oncle de Joan (2003), La Calderona és nostra (2004), Conte contat torna a començar (2006) i Conta’m un conte (2008), amb el qual va obtenir el XVII Premi Samaruc.
Finalment, dir-vos que podeu visitar els seus dos blocs a Internet: Els papers de Can Perla i Els mecanoscrits de Pouet.
He de confessar-vos que de Manel Alonso fins ara només havia llegit dues novel·les: La maledicció del silenci i En el mar de les Antilles. A la base de dades del meu cervell jo havia classificat inconscientment aquest autor com a narrador, sabia que havia fet algunes cosetes en el món de la poesia, però no m’havia decidit a llegir-lo. Ja sabeu, la llista de les obres que volem llegir és llarga i la vida, potser, massa curta. També coneixia, com no, la seua faceta d’agitador cultural a través de la revista literària L’Aljamia i també dels seus blocs a Internet.
Ara, després de llegir el seu recentment publicat llibre de poemes Correspondència de guerra, la poesia de Manel Alonso m’ha sorprés gratament, o millor dit, m’ha colpit immensament. Sobretot per la seua concepció poètica, la de fer una poesia cívica i social, on el poeta és un combatent que lluita colze a colze amb els companys al carrer contra les injustícies de la societat en la qual ens ha tocat sobreviure. I és que, jo pense que és ara i no després, el moment d’una necessària consciència col·lectiva i d’una rebel·lió constant davant del caos altament globalitzat en què s’ha convertit el nostre món. Jo mateix, ja fa temps que he deixat a banda les lletanies de la poesia més artificial, i he optat pel compromís més sincer i la pretensió de claredat en el discurs poètic.
D’aquesta manera, a Correspondència de guerra, el cinqué llibre de poemes en la trajectòria poètica de l’autor, trobem unes constants vitals que perfilen de forma diàfana aquesta tan necessària poesia. En primer lloc, trobem un combat vital entre el poeta i la societat amb una expressió directa i clara plena d’una sinceritat brutal. Així, el lletraferit intenta comunicar-se amb el lector a través d’un compromís en la paraula. L’escriptura esdevé doncs, una ferramenta de diàleg, de debat, de denúncia d’un escriptor políticament desencantat. Alonso, amb el crit de la insatisfacció davant la passivitat de la gent, demana un món més just i solidari. Per tant, el poeta ja no és un ésser privilegiat aïllat a la seua torre d’ivori, sinó que és un humil ciutadà que no renuncia a la seua il·lusió de canviar les coses.
Fent una ràpida ullada a la seua obra poètica podem trobar els següents llibres: Amb els plànols del record (1994), Oblits, mentides i homenatges (1998), Un gest de la memòria (1999), Com una òliba (2002) i una antologia, Les hores rehabilitades (2002). També cal remarcar, que l’obra que ens ocupa, Correspondència de guerra, publicada el passat mes de desembre de 2009 a l’editorial Aguaclara, ha estat guardonada amb el XIII Premi de Poesia “Paco Mollá” 2008 de la ciutat de Petrer.
D’altra banda, Manel Alonso i Català (Puçol, 1962), té una ja extensa trajectòria narrativa, amb novel·les com La maledicció del silenci (1992), Escola d’estiu (1994) i En el mar de les Antilles (1998), i un llibre de contes, El carrer dels Bonsais (2000).
De la mateixa manera, és autor de llibres infantils com Bernat i els seus amics (1996), Els cinc enigmes del rei (2000), Caram, quina aventura! (2001), amb el qual va obtenir el X Premi Samaruc que atorga l’Associació de Bibliotecaris Valencians, L’arracada de l’oncle de Joan (2003), La Calderona és nostra (2004), Conte contat torna a començar (2006) i Conta’m un conte (2008), amb el qual va obtenir el XVII Premi Samaruc.
Finalment, dir-vos que podeu visitar els seus dos blocs a Internet: Els papers de Can Perla i Els mecanoscrits de Pouet.
Febrer de 2010
Algemesí (Ribera Alta del Xúquer)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada