Lectura de poesia al Casal Jaume I de la Vall d'Albaida el passat 26 de febrer de 2010, dins de les tertúlies El desert de la paraula. A la taula Vicent Penya i Manel Alonso.
Per Vicent Penya
Correspondència de guerra, Manel Alonso i Català. XIII Premi de Poesia “Paco Mollà” 2008 de l'Ajuntament de Petrer. Pròleg de Josep Antoni Fluixà. Editorial Agua clara, Alacant, desembre de 2009.
Feia set anys que Manel Alonso no oferia al públic lector un llibre de poesia. El darrer títol va ser Com una òliba, publicat precisament en la mateixa col·lecció que el llibre que presentarem tot seguit, Correspondència de guerra. Si en Com una òliba Manel Alonso ens parlava del pas del temps, de l’oblit i la memòria, però sempre amb una actitud de mirar cap al present (no puc deixar de recordar amb goig el seu magnífic poema “Peatges”), en Correspondència de guerra canvia completament de registre (o potser no tan “completament”) i ens ofereix una obra crua, d’un realisme esquinçador, que parla d’un món que no és el seu (com en el Diguem no de Raimon, que afirma que “nosaltres no som d’eixe món”), i que, com el mateix cantant de Xàtiva, tracta d’esdevenir un crit metafísic en un espai aliè i alienador, però en el qual, al mateix temps, se’ns fan oferiments de millora, se’ns donen idees per a avançar i progressar, i fins i tot se’ns convida a l’esmena.
Correspondència de guerra està composta per trenta-quatre poemes en general de vers lliure, estructurats en un únic bloc homogeni, és a dir, no dividit en cap part. Possiblement aquesta disposició visual proporciona una gran coherència a tot el poemari. També la temàtica és un ingredient que, sense cap mena de dubte, compleix la mateixa funció. En el llibre que presentem, l’autor parla d’una caterva d’humiliacions i d’escarnis a què està i ha estat sotmès l’home actual, l’individu del segle XXI, i dels perills d’aquesta degradació en una Europa que ha estat la capdavantera de la modernitat i dels drets humans. La decadència del poder polític, la depredació del territori, la pèrdua de valors cívics i democràtics, el sotmetiment de les petites nacions com la nostra a les grans nacions, la realitat de la violència de gènere, la demagògia mediàtica i política, són alguns dels temes que l’autor, com un rosari d’ignomínies vergonyoses, tracta en la seua obra.
No puc deixar d’evocar, després de llegir Correspondència de guerra, el nom d’un altre poeta “bèl·lic” (o més aviat “antibel·licista”) al qual Manel Alonso dedica el poema que obri el recull: Manel Garcia i Grau. Desconec quines poden ser les seues possibles “interinfluències” i el grau d’afinitat entre l’obra dels dos poetes (tret que els dos s’han inclinat en més d’una ocasió pel discurs cívic i social i manifesten constantment en els respectius corpus poètics el seu compromís per l’ésser humà), però la poesia de Manel Alonso, com la de Manel Garcia i Grau, esdevé, sobretot en aquest llibre que estem presentant, tota una torrentada de paraules sentides, dolgudes i ben sovint ferides. Es tracta, en definitiva, de la visió crítica d’un observador de la realitat, exposada amb un estil explícit però molt ric de recursos i d’una gran intel·ligència. Un llibre que, per descomptat, val la pena llegir i al qual vos convide a la lectura.
Correspondència de guerra, Manel Alonso i Català. XIII Premi de Poesia “Paco Mollà” 2008 de l'Ajuntament de Petrer. Pròleg de Josep Antoni Fluixà. Editorial Agua clara, Alacant, desembre de 2009.
Feia set anys que Manel Alonso no oferia al públic lector un llibre de poesia. El darrer títol va ser Com una òliba, publicat precisament en la mateixa col·lecció que el llibre que presentarem tot seguit, Correspondència de guerra. Si en Com una òliba Manel Alonso ens parlava del pas del temps, de l’oblit i la memòria, però sempre amb una actitud de mirar cap al present (no puc deixar de recordar amb goig el seu magnífic poema “Peatges”), en Correspondència de guerra canvia completament de registre (o potser no tan “completament”) i ens ofereix una obra crua, d’un realisme esquinçador, que parla d’un món que no és el seu (com en el Diguem no de Raimon, que afirma que “nosaltres no som d’eixe món”), i que, com el mateix cantant de Xàtiva, tracta d’esdevenir un crit metafísic en un espai aliè i alienador, però en el qual, al mateix temps, se’ns fan oferiments de millora, se’ns donen idees per a avançar i progressar, i fins i tot se’ns convida a l’esmena.
Correspondència de guerra està composta per trenta-quatre poemes en general de vers lliure, estructurats en un únic bloc homogeni, és a dir, no dividit en cap part. Possiblement aquesta disposició visual proporciona una gran coherència a tot el poemari. També la temàtica és un ingredient que, sense cap mena de dubte, compleix la mateixa funció. En el llibre que presentem, l’autor parla d’una caterva d’humiliacions i d’escarnis a què està i ha estat sotmès l’home actual, l’individu del segle XXI, i dels perills d’aquesta degradació en una Europa que ha estat la capdavantera de la modernitat i dels drets humans. La decadència del poder polític, la depredació del territori, la pèrdua de valors cívics i democràtics, el sotmetiment de les petites nacions com la nostra a les grans nacions, la realitat de la violència de gènere, la demagògia mediàtica i política, són alguns dels temes que l’autor, com un rosari d’ignomínies vergonyoses, tracta en la seua obra.
No puc deixar d’evocar, després de llegir Correspondència de guerra, el nom d’un altre poeta “bèl·lic” (o més aviat “antibel·licista”) al qual Manel Alonso dedica el poema que obri el recull: Manel Garcia i Grau. Desconec quines poden ser les seues possibles “interinfluències” i el grau d’afinitat entre l’obra dels dos poetes (tret que els dos s’han inclinat en més d’una ocasió pel discurs cívic i social i manifesten constantment en els respectius corpus poètics el seu compromís per l’ésser humà), però la poesia de Manel Alonso, com la de Manel Garcia i Grau, esdevé, sobretot en aquest llibre que estem presentant, tota una torrentada de paraules sentides, dolgudes i ben sovint ferides. Es tracta, en definitiva, de la visió crítica d’un observador de la realitat, exposada amb un estil explícit però molt ric de recursos i d’una gran intel·ligència. Un llibre que, per descomptat, val la pena llegir i al qual vos convide a la lectura.
Una dissecció molt encertada. M'afegisc a la recomanació del llibre.
ResponElimina