LA PUGNA PER SOBREVIURE EN UN MÓN QUE NO ÉS EL NOSTRE

Lectura de poesia al Casal Jaume I de la Vall d'Albaida el passat 26 de febrer de 2010, dins de les tertúlies El desert de la paraula. A la taula Vicent Penya i Manel Alonso.

Per Vicent Penya

Correspondència de guerra, Manel Alonso i Català. XIII Premi de Poesia “Paco Mollà” 2008 de l'Ajuntament de Petrer. Pròleg de Josep Antoni Fluixà. Editorial Agua clara, Alacant, desembre de 2009.

Feia set anys que Manel Alonso no oferia al públic lector un llibre de poesia. El darrer títol va ser Com una òliba, publicat precisament en la mateixa col·lecció que el llibre que presentarem tot seguit, Correspondència de guerra. Si en Com una òliba Manel Alonso ens parlava del pas del temps, de l’oblit i la memòria, però sempre amb una actitud de mirar cap al present (no puc deixar de recordar amb goig el seu magnífic poema “Peatges”), en Correspondència de guerra canvia completament de registre (o potser no tan “completament”) i ens ofereix una obra crua, d’un realisme esquinçador, que parla d’un món que no és el seu (com en el Diguem no de Raimon, que afirma que “nosaltres no som d’eixe món”), i que, com el mateix cantant de Xàtiva, tracta d’esdevenir un crit metafísic en un espai aliè i alienador, però en el qual, al mateix temps, se’ns fan oferiments de millora, se’ns donen idees per a avançar i progressar, i fins i tot se’ns convida a l’esmena.
Correspondència de guerra està composta per trenta-quatre poemes en general de vers lliure, estructurats en un únic bloc homogeni, és a dir, no dividit en cap part. Possiblement aquesta disposició visual proporciona una gran coherència a tot el poemari. També la temàtica és un ingredient que, sense cap mena de dubte, compleix la mateixa funció. En el llibre que presentem, l’autor parla d’una caterva d’humiliacions i d’escarnis a què està i ha estat sotmès l’home actual, l’individu del segle XXI, i dels perills d’aquesta degradació en una Europa que ha estat la capdavantera de la modernitat i dels drets humans. La decadència del poder polític, la depredació del territori, la pèrdua de valors cívics i democràtics, el sotmetiment de les petites nacions com la nostra a les grans nacions, la realitat de la violència de gènere, la demagògia mediàtica i política, són alguns dels temes que l’autor, com un rosari d’ignomínies vergonyoses, tracta en la seua obra.
No puc deixar d’evocar, després de llegir Correspondència de guerra, el nom d’un altre poeta “bèl·lic” (o més aviat “antibel·licista”) al qual Manel Alonso dedica el poema que obri el recull: Manel Garcia i Grau. Desconec quines poden ser les seues possibles “interinfluències” i el grau d’afinitat entre l’obra dels dos poetes (tret que els dos s’han inclinat en més d’una ocasió pel discurs cívic i social i manifesten constantment en els respectius corpus poètics el seu compromís per l’ésser humà), però la poesia de Manel Alonso, com la de Manel Garcia i Grau, esdevé, sobretot en aquest llibre que estem presentant, tota una torrentada de paraules sentides, dolgudes i ben sovint ferides. Es tracta, en definitiva, de la visió crítica d’un observador de la realitat, exposada amb un estil explícit però molt ric de recursos i d’una gran intel·ligència. Un llibre que, per descomptat, val la pena llegir i al qual vos convide a la lectura.

TOTA LA METRALLA

Per Vicent Nàcher

Correspondència de guerra, Manel Alonso i Català. XIII Premi de Poesia “Paco Mollà” 2008 de l'Ajuntament de Petrer. Pròleg de Josep Antoni Fluixà. Editorial Aguaclara, Alacant, desembre de 2009.

He de confessar-vos que de Manel Alonso fins ara només havia llegit dues novel·les: La maledicció del silenci i En el mar de les Antilles. A la base de dades del meu cervell jo havia classificat inconscientment aquest autor com a narrador, sabia que havia fet algunes cosetes en el món de la poesia, però no m’havia decidit a llegir-lo. Ja sabeu, la llista de les obres que volem llegir és llarga i la vida, potser, massa curta. També coneixia, com no, la seua faceta d’agitador cultural a través de la revista literària L’Aljamia i també dels seus blocs a Internet.
Ara, després de llegir el seu recentment publicat llibre de poemes Correspondència de guerra, la poesia de Manel Alonso m’ha sorprés gratament, o millor dit, m’ha colpit immensament. Sobretot per la seua concepció poètica, la de fer una poesia cívica i social, on el poeta és un combatent que lluita colze a colze amb els companys al carrer contra les injustícies de la societat en la qual ens ha tocat sobreviure. I és que, jo pense que és ara i no després, el moment d’una necessària consciència col·lectiva i d’una rebel·lió constant davant del caos altament globalitzat en què s’ha convertit el nostre món. Jo mateix, ja fa temps que he deixat a banda les lletanies de la poesia més artificial, i he optat pel compromís més sincer i la pretensió de claredat en el discurs poètic.
D’aquesta manera, a Correspondència de guerra, el cinqué llibre de poemes en la trajectòria poètica de l’autor, trobem unes constants vitals que perfilen de forma diàfana aquesta tan necessària poesia. En primer lloc, trobem un combat vital entre el poeta i la societat amb una expressió directa i clara plena d’una sinceritat brutal. Així, el lletraferit intenta comunicar-se amb el lector a través d’un compromís en la paraula. L’escriptura esdevé doncs, una ferramenta de diàleg, de debat, de denúncia d’un escriptor políticament desencantat. Alonso, amb el crit de la insatisfacció davant la passivitat de la gent, demana un món més just i solidari. Per tant, el poeta ja no és un ésser privilegiat aïllat a la seua torre d’ivori, sinó que és un humil ciutadà que no renuncia a la seua il·lusió de canviar les coses.
Fent una ràpida ullada a la seua obra poètica podem trobar els següents llibres: Amb els plànols del record (1994), Oblits, mentides i homenatges (1998), Un gest de la memòria (1999), Com una òliba (2002) i una antologia, Les hores rehabilitades (2002). També cal remarcar, que l’obra que ens ocupa, Correspondència de guerra, publicada el passat mes de desembre de 2009 a l’editorial Aguaclara, ha estat guardonada amb el XIII Premi de Poesia “Paco Mollá” 2008 de la ciutat de Petrer.
D’altra banda, Manel Alonso i Català (Puçol, 1962), té una ja extensa trajectòria narrativa, amb novel·les com La maledicció del silenci (1992), Escola d’estiu (1994) i En el mar de les Antilles (1998), i un llibre de contes, El carrer dels Bonsais (2000).
De la mateixa manera, és autor de llibres infantils com Bernat i els seus amics (1996), Els cinc enigmes del rei (2000), Caram, quina aventura! (2001), amb el qual va obtenir el X Premi Samaruc que atorga l’Associació de Bibliotecaris Valencians, L’arracada de l’oncle de Joan (2003), La Calderona és nostra (2004), Conte contat torna a començar (2006) i Conta’m un conte (2008), amb el qual va obtenir el XVII Premi Samaruc.
Finalment, dir-vos que podeu visitar els seus dos blocs a Internet: Els papers de Can Perla i Els mecanoscrits de Pouet.

Febrer de 2010

Algemesí (Ribera Alta del Xúquer)

POESIA I COMPROMÍS CÍVIC: A PROPÒSIT DE CORRESPONDÈNCIA DE GUERRA DE MANEL ALONSO.

Per Joan Baptista Campos

Correspondència de guerra. Manel Alonso i Català. Pròleg Josep Antoni Fluixà. XIII Premi de Poesia Paco Molla. Col·lecció L’aiguader, número 23. Editorial Aguaclara. Alacant 2009.

Versos breus però no lacònics, lleugers i no pas superficials, fondos sense embafaments, apassionats sense patetismes, complexos sense ser exhaustius, de vegades incisius i penetrants, esmolats com el ganivet d’un saginer, dolços com carrossos de sucre, d’altres suaus i eteris com bambolles de sabó, irònics i irreverents, melancòlics sense llàgrimes i, al capdavall, sincers, sense cap pretensió de convèncer ningú, amb l'única voluntat de dir allò que es vol dir, allò que cal dir… Aquestes són algunes de les sensacions que m’ha causat la lectura de l’últim llibre de Manel Alonso, Correspondència de guerra (XIII Premi de Poesia “Paco Mollá”, 2008, de Petrer).
Manel és home de país, i ha elegit voluntàriament el compromís com a bandera de la seua nova proposta poètica. Ha elegit aquest camí i no cap altre. La seua decisió és una continuació natural del seu compromís cívic: activista cultural i polític, poeta, narrador, articulista, crític, editor... Ara que sembla que haguem assistit a la mort de les ideologies, ara que les ideologies se solapen unes damunt les altres, es difuminen i es dissolen, es pacten i es negocien en el mercat espuri global, el poeta aixeca la veu. La dignitat humana, la consciència que l’estructura de la societat és radicalment injusta, els viaranys foscos del poder i la necessària coresponsabilitat de l’ésser humà planen pels seus versos. I no és un joc purament retòric, perquè el poeta defuig deliberadament de les floritures i fa servir la poesia com a proclama, com a denúncia, com a matèria discursiva. Manel creu ferventment en la paraula com a eina de combat, creu en el poder vindicatiu de les síl·labes. I amb els seus dubtes, amb les seues incerteses i limitacions, ens presenta aquesta apostasia valent i arriscada dels temps que corren. Els temps de l’immobilisme crític, del pensament únic a què ens ha abocat l’Era postglobal.
Des de la trinxera lliure del vers, l’escriptura flueix àgil i nerviosa; la seua radiografia aguda de la realitat, −que probablement s’entronca en aquella poesia de caire social, en aquell realisme social, en aquell compromís cívic que semblava que s’havia esvaït− sense ser cruel, no mostra cap compassió amb els poderosos, com tampoc cap condescendència amb els pusil·lànimes. I ho diu sense contemplacions, perquè ho vulguem o no, tots som una mica culpables. El seu diagnòstic de vegades ens fa aterrir. Com un freelance de les barricades, Manel dispara amb bales carregades de ràbia, amb l’autoritat de la seua llibertat, i ens dóna una admirable lliçó de moral.
És un discurs nítid i precís que disseca la realitat i s’ancora en l’esperança dels mots, oferint-nos una proposta salvífica, ben enfornada al laboratori de la reflexió, a la caverna màgica on el poeta fabrica el motlle transgressor d’un ésser humà nou: reflexiu i reactiu alhora, inconformista, això és, lliure, que pensa i actua en conseqüència. Però al fons d’aquestes vies aparentment desertes batega un anhel de comunicar-se amb el món.
Formalment el llibre s’estructura com un tot, sense pauses. Al llarg del poemari, Manel barreja la crítica a la política i als polítics, al poder, els atemptats contra el medi ambient, els desgavells de la història, amb la passió per la literatura, o l’anhel de justícia. Des de la introspecció, des de la creença d’un futur millor, el poeta poua la seua set de fraternitat. És un dol al sol entre la magra realitat i la fe en l’esdevenidor. És un al·legat ferm contra els vicis de la societat als quals Manel oposa la necessitat d’aprofundir en una consciència moral de tall postconvencional, universalista.
Alguns poemes estan dedicats a poetes o escriptors (Manel Garcia Grau, Lluís Alpera, Toni Cucarella, Marc Granell, Vicent Penya, Salvador Jàfer) amb els qui dialoga discursivament com a interlocutors vàlids de la seua poemàtica, i ho fa no només pel testimoniatge de l’amistat, sinó com un homenatge als seus referents literaris.
La passió per les lletres pot il·luminar i fecundar la creació, però també la pot enfosquir i assecar. No és el cas d’aquest poemari. Manel no es limita a donar fe, a retre comptes de la nostra època: examina i desentranya la realitat amb el bisturí esmolat de la paraula. I la nafra que obri segueix supurant. Un discurs que sens dubte ens fa molta falta com a homes i dones d’un país, com a membres d’un col·lectiu que s’insereix en un món engavanyat de disfresses i enfarfegat de retòriques vàcues.

(Publicat al blog La garfa dels dies el cinc de febrer de 2010)

LA PASSIÓ PER LA LITERATURA

Per Vicent Penya.

En el mar de les Antilles. Manel Alonso i Català. Pròleg Albert Calls i Xart. Primera edició a Oikos-tau, Vilassar de Mar, 1998. Segona edició revisada a Brosquil edicions, València, 2005.

L’obra narrativa de Manel Alonso i Català (Puçol, 1962) es va iniciar l’any olímpic de 1992 amb La maledicció del silenci, una novel·la que ens submergeix en una part important del món de la mitologia de l’Horta de València, i que pretén recuperar el bocí més entranyable de l’univers popular proper a l’autor. Es tracta d’una obra primerenca on l’escriptor puçolenc ja mostrava, malgrat la seua joventut, el bon ofici literari que havia assolit després d’uns quants anys exercint com a periodista, i on aconsegueix, segons paraules d’Albert Calls i Xart, “un calidoscopi de sensacions i pulsions i la redescoberta d’un univers mític i mitificador”.
Dos anys després, el 1994, va publicar el segon lliurament de narrativa, Escola d’estiu, en aquest cas una novel·la de gènere eròtic. Tot fent una cabriola de “transvestisme literari”, Manel Alonso es posa en el paper d’una dona per donar lloc a una història suggerent i suggeridora que ens relata, des del punt de vista femení, tot un seguit de sensacions i de sentiments de la història més íntima contada per ella mateixa. Alhora, en aquest any 1994, Manel Alonso inicia la seua trajectòria poètica amb el llibre Amb els plànols del record.
Continuant amb aquesta regularitat de publicació, l’any 1996 apareix el llibre Bernat i els seus amics, un volum de relats infantils, al qual, personalment, li tinc un gran afecte, i trobe que és un dels millors textos en l’obra editada per l’autor. S’hi narren les aventures de Bernat, en realitat el fill major de Manel Alonso, i acaba amb l’episodi del naixement d’Arnau, el seu segon fill. En aquests contes, que s’han anat publicant principalment en la revista infantil Camacuc, l’escriptor aconsegueix crear un univers de tendresa i poesia on les coses senzilles i quotidianes es transformen en esdeveniments importants i transcendentals.
Arribat l’any 1998, Manel Alonso publica la novel·la En el mar de les Antilles, tot i que uns mesos abans, i durant el mateix any, havia editat un volum de relats per a adults, Espècies en perill d’extinció, i el seu segon llibre de poesia, Oblits, mentides i homenatges. En Espècies en perill d’extinció, recull de contes breus, ens relata amb una gran precisió de detalls i amb una innegable destresa en l’anàlisi humana els distints passatges de la vida quotidiana d’uns quants personatges turmentats. Oblits, mentides i homenatges és un poemari on l’autor fa un recorregut apassionant per la vida, per la mort, per la veritat i per l’oblit, i en el qual presenta, com en anteriors obres líriques, una poètica despullada, original i que en tot moment fa bandera de l’autenticitat.
En el mar de les Antilles, el llibre de més extensió que l’autor ha publicat fins ara, és una novel·la en la qual se’ns ofereix la possibilitat de passejar-nos pels últims dies de la Cuba colonial. Els seus dos grans protagonistes són, d’una banda, l’Havana del 1898, “amb la seua música, la seua flaire, la seua arquitectura, la seua nit”; i de l’altra alguns dels grans temes humans de totes les èpoques: l’amor, el sexe, la nostàlgia, l’ambició. Llibre d’escriptura àgil i de lectura fluïda, Manel Alonso hi juga fort amb els diferents ingredients que en formen part: un argument interessant, uns passatges ben documentats, un estil personal que qualla en cada pàgina.
Per mitjà de la història d’una colla de soldats, en la qual destaquen les peripècies d’un llaurador de l’Horta de València, Josep Amigó, de malnom Pep el de Tos, ens submergim en els successos que desencadenaren la guerra amb els Estats Units i la pèrdua de les restes de l’imperi espanyol. Pep el de Tos es mou entre la nostàlgia que sent per la seua terra, on ell treballava com a llaurador i on ha deixat la dona i els fills, i la passió que ha descobert en el nou país que l’acull, on exerceix com a soldat i on l’atenalla el gran amor que sent per la Negra Lola.
Aquesta nostàlgia per la terra llunyana se circumscriu principalment al seu poble, Pouet, que és en realitat el nom inventat de Puçol, localitat on viu i va nàixer Manel Alonso, un nom que ja apareix en anteriors títols, La maledicció del silenci i Bernat i els seus amics, i que podia esdevenir, segons paraules d’Albert Calls, un “Macondo de l’Horta”. A l’illa de Cuba, en canvi, el sentiment que envaeix Josep Amigó no és la nostàlgia, sinó la gran passió amorosa que descobreix en una dona que és el prototip de la puresa brutal dels sentiments. Però és l’enyorança per la terra llunyana i per la família la que provoca que el protagonista determine finalment donar un pas decisiu i arriscar-se en una acció bèl·lica, per tal de guanyar els diners suficients per fugir de la misèria castrense i millorar les seues condicions de vida.
La major part dels companys de viatge del soldat Josep Amigó són catalanoparlants. Això és una dada que l’autor transmet en el paper més o menys conscientment, i que, a més de donar-li un aire més nostre a la novel·la, no deixa de ser un homenatge emotiu al nostre país. L’Horta, la Ribera, el Camp del Túria, i també el Maresme, Mesquinesa i Mallorca, són les comarques i les ciutats que, com a puntes de llança, s’alcen arreu de tot el llibre. També hi ha, però, qui no veu amb bons ulls aquesta diferència: “Esos últimos de la fila, que hagan el santíssimo favor de hablar en cristiano, o les meto un paquete que se cagan”, exclamava un brigada a aquells que parlaven en català.
Escrita a ritme d’havanera, amb interessants apunts psicològics i amb impagables passatges irònics —una ironia ben valenciana, per cert—, En el mar de les Antilles és al capdavall una novel·la d’una gran humanitat, una obra ben mesurada, on l’autor ha apostat fort i consolida la seua carrera literària, per donar pas, a partir d’ara, i segons pronostiquen molts dels seus lectors, a la consecució d’una veu pròpia dins de la literatura catalana.
Finalment, i pel fa que al resum de la seua obra en conjunt, he de dir que per a mi el més sorprenent en la trajectòria de Manel Alonso és, a més de la diversitat de temes i gèneres que ha tractat i ha escrit, la progressió en línia creixent que experimenta la major part de la seua obra i, per descomptat, la tenacitat que hi posa en tots els projectes que du a terme, tant de caire literari com editorial. Parlant amb ell, es nota que aquesta és una de les seues principals preocupacions i una premissa que sempre té present: que l’obra publicada avui, siga millor que la publicada ahir, i l’obra de demà, millor que la d’avui.
“Una passió anomenada literatura”, resumia Francesc Viadel en el pròleg que li dedicava en el poemari Oblits, mentides i homenatges.

Publicat a la revista L’Aiguadolç tardor de 1998

EL DELIRI DE LA CONFESSIÓ

Per Xènia Dyakonova

Estiu, 1987. Dietari. Manel Alonso i Català. Llibres de l'Aljamia. Rafelbunyol, 2005

El dietari sempre ha estat un gènere perillós i ambigu. Sembla que estigui destinat a la introspecció, que jugui el paper d'un mirall, o de la mirada cap enrere, com la d'Orfeu. Sembla també que hagi de tenir la forma d'un soliloqui o una mena de diàleg amb la pròpia consciència (o amb el propi passat). Sembla que sigui un espectacle per a un sol actor, que al mateix temps és l'espectador i el crític. Però en realitat, com més avancem en la modernitat, en l'època gloriosa de l'estriptis i els talk show, el dietari, fent-los companyia, es converteix en un pretext per a l'exhibicionisme més desinhibit. Ha esdevingut una trampa transparent: una confessió íntima que l'autor mormola a cau d'orella del món sencer. Per tant, abans que res, es preocupa per quedar bé davant d'aquesta orella immensament encuriosida i xafardera. I l'orella li ho agraeix.
Manel Alonso i Català, poeta, periodista i editor valencià, es remunta fins a l'estiu de fa dinou anys, i ens ofereix una radiografia completa de la seva ànima de jove romàntic i una mica egòlatra, com tots els poetes. La seva ingenuïtat sincera a vegades és entendridora: confessa que es va inscriure a l'Associació de Joves Escriptors en Llengua Catalana perquè volia que la gent que l'envoltava el reconegués com a escriptor. En un altre moment dubta de si la seva obsessió per l'erotisme es deu a les seves hormones o a les lectures. Doncs sí que no queda clar, i és aquí on radica l'encant del protagonista: el narrador apareix realment com un camp de batalla entre la libido i l'amor pels llibres. Explica les seves experiències eròtiques i revela els seus somnis lírics amb una franquesa aclaparadora, i fent servir unes imatges i unes metàfores pròpies d'un romanticisme exagerat que avui dia no provoca gaire més que un somriure irònic o indulgent. Tanmateix, cal destacar la capacitat que té l'autor de recrear la figura d'un noi càndid i espontani, somniador fins a les últimes conseqüències, honest amb si mateix (ergo, amb el lector), social i addicte a la inspiració poètica. El que falla és que la descripció de la seva vida quotidiana al llarg d'aquell estiu llunyà és de vegades massa fotogràfica, massa documental, sense passar pel filtre d'aquesta màquina maliciosa que és el llenguatge. I el llenguatge, al meu parer, sempre és literari.

Diari Avui, 19 d’abril de 2006