ESSÈNCIA DE LITERATURA

Per Sebastià Bennassar

El carrer dels Bonsais. Manel Alonso Català. Premi Benvingut Oliver de Narrativa, 1999. Publicacions de l'Ajuntament de Catarroja, 2000.

Allò que és bo, si és breu, es doblement bo. La frase es pot aplicar perfectament a la darrera obra publicada per part de Manel Alonso i Català, El carrer dels Bonsais, guanyador del premi Benvingut Oliver de Catarroja de 1999 i que acaba d’editar l’Ajuntament del País Valencià.
Es tracta d’un interessant recull de microcontes, una de les formes d’expressió literàries que més de moda s’han posat en els darrers temps. És interessant perquè a través de l’estructura dels veïns d’un carrer, Alonso ens mostra tot un seguit de personatges que tenen una cosa en comú: l’existència.
La temàtica única de tots els texts que Alonso ens ha deixat és la vida i la mort, tractats de moltes maneres diferents, però també de forma unitària. A partir d’aquest tema principal, la resta són derivacions que l’escriptor maneja perfectament com si fos un virtuossísim intèrpret de Bach.
I són precisament les derivacions les que ens mostren que l’escriptor és un home de recursos, capaç de manejar a la perfecció el dramatisme i l’absurditat, la sordidesa, la perversió i la tendresa i sobretot l’humor que de vegades frega la crueltat. Alonso odia algun dels seus personatges i es venja d’ells fent-los passar més puta que a les genetes. És especialment significatiu el cas de l’escriptor de novel·les barates, una espècie de prostituta de la literatura que surt ben malparat en tots els text de l’escriptor.
Però per sobre de totes les narracions del llibre n’hi ha una que destaca especialment per damunt de totes les altres: D’Amors. Aquest conte és al meu parer, magnífic. Una al·lota joveníssima s’enamora del silenci d’una persona a la qual idealitza. “ Sobre aquell amor construí un palau, una llar on alletar la seva felicitat comuna. Però va ser tan fràgil com un castell de cartes i amb la bufada d’una paraula es desféu estrepitosament. Ell li va jurar que no tornaria a parlar mai més, que l’estimava per damunt de totes les coses, però va ser debades, el mal ja estava fet”.
Alonso conta les coses amb una senzillesa que captiva el lector i el convida a continuar llegint. Bàsicament es tracta d’una fórmula molt interessant i eficaç: presentació del personatge; número del carrer on habita; explicació d’un fet; resolució; fet sorprenent. Una fórmula que no cansa gens i que converteix aquest llibre de poc més de cent pàgines (moltes d’elles de només dos paràgrafs) en una delícia per als sentits i sobretot en un brillant exercici mental que ens convida a pensar i a reflexionar sobre les situacions que descriu l’autor.
En definitiva, tot un seguit de relats que contenen l’essència dels bonsais: són petits però tenen les mateixes propietats i característiques que els arbres grans: és a dir, són contes amb la qualitat concentrada, una bona dosis de literatura pura, sense additius superficials.

(Publicat al Diari Balears, 15 d’octubre de 2000)

INVITACIÓ A LA LECTURA

Per Agustí Peiró

Deixa’t atrapar. Jordi Garcés. Salvador Amigó. Ismael Rodrigo, José Sanchez Santamaría, Salvador Pérez i Manel Alonso. Il·lustracions de Julián Abril, Enriqueta Cebriàn, Fernando Gandía, José Luís Pérez i Leonor Seguí. Col·lecció Món de paper núm. 1. 7 i mig editorial de poesia sl, Benicull del Xúquer, 2000.

Resulta encomiable que des d’un ajuntament de l’Horta es fomente la publicació d’un llibre com ara el que ens ocupa. I que el motiu principal no siga la promoció d’algun autor local, sinó la de diversos, però no per a fer augmentar els seus currículums, sinó per a fomentar la lectura entre els seus habitants, sobretot entre els més joves.
Set relats componen aquest llibre per a infants però també per a adults, si ho podem dir així. En Un xicotet ensurt, Manel Alonso desplega una trama de suspens per a fer veure als seus protagonistes, un grup de xiquets atrapats dins de la biblioteca del poble, que la lectura no està renyida amb la diversió i que és també una font de plaer a més de coneixement.
Estrella i la serpeta Anna, de Jordi Garcés, és un conte senzill que explica el topònim de la marjal del Moro i evoca en clau de faula la relació que sempre hi ha hagut entre els habitants de la zona i la naturalesa, que els ha donat aliments i unes tradicions i una cultura pròpies.
Un estil similar trobem en La llissa de l’estany, que és també una faula que utilitza la trobada entre una xiqueta i un peix de l’estany que li parla. Però ací l’autor, Salvador Amigó, ha ressaltat el paisatge humà per damunt del geogràfic i dels valors ecologistes. Gràcies als seus encontres amb la llissa, la nostra xiqueta aprén algunes coses importants sobre la vida, com ara que és necessari acceptar els colps que ens dóna per a continuar endavant. En suma, per a créixer i madurar.

El relat central del recull, i no sols perquè està en les pàgines centrals sinó perquè és el millor al meu modest parer, és Macrina i l’arbre iridiscent. Ja quan el vaig llegir per a corregir-lo (treballe per a l’editorial on s’ha publicat) em va agradar molt i, en posteriors lectures que n’he fet, he corroborat i enriquit aquella primera impressió. Es tracta d’un conte que es pot inscriure en la línia d’un realisme màgic arrelat a l’Horta, que encerta plenament a descriure’ns l’esperança i la desesperança com a sentiments fonamentals de l’ésser humà. L’esperança, precisament, és l’objectiu de la recerca d’un entranyable personatge, el doctor Iparraguirre, que viatja per tot Europa per a trobar-hi una espècie d’arbre originari d’un país sud-americà, al qual el poble indígena dels quitxe atorgaven unes propietats quasi miraculoses, com ara d’infondre el coratge necessari per afrontar tota una vida de lluita i esforç. Un arbre que florix en una nit de lluna plena en el solstici dels estius i que el doctor trobarà al jardí de l’Arquebisbe de Puçol per a retornar-lo al seu país. El relat està molt ben escrit i capta l’atenció del lector des del principi, l’atrapa. L’arribada del professor al poble acompanyat del seu gosset de nom curiosíssim (Ciutti) és també el preludi de l’adéu final. Magnífica troballa.
Pel que fa a Hanníbal i el bou Estrella, de Trull del Moro (pseudònim) i L’espantall dels braços estesos (nom autèntic de qui abans utilitzava el pseudònim de Jordi Pou), són dos relats que expliquen la tradició dels bous al carrer i la tasca didàctica dels professionals de l’ensenyament a propòsit d’una excursió al camp amb els alumnes. Però estan escrits amb una dosi excessiva de bones intencions i de didactisme, respectivament.
En definitiva, Deixa’t atrapar és una valuosa mostra d’una literatura juvenil que també pot interessar i atrapar els adults, sobretot perquè fa un itinerari històric i divulgatiu sobre una localitat de l’Horta que podria ser l’exponent de tots els pobles de la nostra comarca.
Pel que fa a la col·laboració gràfica, de tots els autors que han participat en el llibre vull destacar el treball de Leonor Seguí, que ha il·lustrat el conte de Macrina amb un ús càlid i equilibrat dels colors.

(Publicat a la revista La Roda del temps)

CERTESA I LITERATURA AL MÓN DELS BONSAIS

(Josep Lluís Abad-Bueno amb Marisol Gonzàlez Felip a les tertúlies literàries "Les Nits Màgiques del Django's. Foto: Vicent Salvador)

Per Josep Lluís Abad Bueno

El carrer dels Bonsais. Manel Alonso Català. Premi Benvingut Oliver de Narrativa, 1999. Publicacions de l'Ajuntament de Catarroja, 2000.

Amb El carrer dels bonsais, Premi Benvingut Oliver de Narrativa 1999 i editat per L’Ajuntament de Catarroja, l’escriptor Manel Alonso ens regala un nou llibre ple d’humana veritat. És prou normal, a l’hora d’engegar una obra, el fet de proposar-se una escriptura inaudita que remoga allò tan rutinàriament dit.
Encara que alguns vulguen descobrir cada matí la Mediterrània i s’ho creguen, aquest no és el cas i ho haurem de festejar per doble partida: en primer lloc, aquestes pàgines amaguen pinzellades senzilles de la vida quotidiana que no per això són exemptes de valor; i també perquè, ni és una obra estrambòtica, ni farcida de superficialitat, característiques que podem trobar en altres escriptors vessadors quilomètrics de tinta sobre paper blanc.
L’autor és capaç de teixir un univers on, d’alguna forma, tots anem identificant-nos a poc a poc:
Qui no ha estat alguna vegada el veí del número 34, o s’ha assegut al Bar de La Cantonada i ha deixat entreveure que tot no és magre en els nostres dies? Res no és completament negre o blanc...

Qui no s’ha vist retratat en l’escriptor de novel·les barates, personatge-espill que recull, amb parsimònia amorosa, tota una sèrie de petites històries que freguen una humanitat esfereïdora i quasi oblidada ?
I tot això per posar uns pocs exemples del que podem trobar en les seues pàgines; pàgines que, per altra banda, traspuen certesa i literatura; a hores d’ara, és prou difícil aconseguir aquest tàndem amb la naturalitat que ell ho fa.
És clar, això no vol dir que l’autor no haja suat en el moment de la creació... De fet, Alonso és - amb totes les lletres i sense faltes d’ortografia - un Treballador de la Paraula que ens sorprén a bots i barrals, i per la qual cosa té un mèrit afegit. Escriptura i imaginació es donen la mà. Un dels mèrits de la construcció imaginària alonsiana és la facilitat d’un llenguatge pla, ric i fecund, capaç d’enaltir les experiències diàries. Així doncs, el lector/ora té a les mans unes microhistòries plenes de vitalitat que no defugen plantejaments morals profunds o, en el cas, simplement ens diverteixen i entretenen. I tot això, adobat d’una fina ironia que ens fa somriure tot caracteritzant la seua obra tan particular.
Una mena de compartir experiències sense eixir de casa, una forma generosa i sòlida com és l’obra que Manel Alonso va construint lentament quan la pols, a poqueta nit, cau cansada sobre els cristalls de Pouet, és a dir, de la imaginació.
Què voleu més ?
Per cert, se m’oblidava dir-vos que en aquest passeig també hi trobareu bones vibracions i, com no, belles ombres... Hi sou al carrer dels bonsais.
Que us aprofite !!!

(Publicat al número 10 de la revista La Roda del Temps)

AMB LA MALEDICCIÓ DE L’ENCÍS

Per Vicent Nàcher

La maledicció del silenci. Manel Alonso i Català. Col·lecció La Tardor, Els Llibres de Camacuc. València, 1992. Tercera edició, revisada el 2006, amb il·lustracions d'Alberto Urcaray, glossari de l'autor i activitats didàctiques a càrrec de Mercé Claramunt. Col·lecció Can Perla. Brosquil edicions, València 2007.

Recentment, ha estat publicada per edicions JJ2, la primera novel·la de l’escriptor de Puçol Manel Alonso. Es tracta de la incursió inicial d’aquest lletraferit en el món de la narrativa, ja que en el terreny de la poesia la seua presència literària no ens és aliena (el nostre autor fou antologat com a poeta a Envit, nous escriptors valencians), ni tampoc en el periodisme.
Iniciàtica, màgica, difícil, cautelosa i fascinant, se’ns presenta aquesta narració. Així, a través d’un colpidor (pel seu esquema) flash-back, l’autor conta a través de la veu en primera persona d’un dels personatges (narrador omniscient), una complicada i seductora història de misteri al voltant d’un poble mític, Pouet, que li dóna l’essència a tota la trama. Aquest lloc, és idealitzat per un deliciós conjunt de matisos introduïts per Alonso a través del personatge narrador. Els protagonistes, aventurers adolescents amants de l’arqueologia, intenten esbrinar un secret màgic al voltant d’una increïble maledicció, i a través d’aquest esdeveniment, Alonso aprofita per a fer un passeig sincer i valuós per la seua infantesa i adolescència, revivint sensacions i imatges del territori material que el va veure nàixer: Pouet (Puçol).
Circulen d’aquesta manera amb pas accelerat però correcte, intriga, acció, màgia, paranormalitat, misteri, record, amb una conjuminació adient, que fa d’aquest llibre un producte ben elaborat i realment fèrtil, d’idees i d’estructura.

(Ressenya publicada l'any 1993)

CONTES INFANTILS

Per Sergi Verger

Bernat i els seus amics. Manel Alonso i Català. Il·lustracions Joan Escrivà i Avinyó. Col·lecció Món de Paper. Editorial Germania, Alzira, 1996. Segona edició ampliada i revisada amb il·lustracions de Leonor Seguí. Col·lecció Saltamartí. Brosquil edicions, València 2001. Bernat y sus amigos. Manel Alonso i Català. ilustraciones Leonor Seguí. Colección Saltamontes. Brosquil edicions, Vaència, 2002. Bernat eta bere lagunak. Manel Alonso i Català. Editorial Mensajero. Bilbo 2004.

La família, els amics, la casa i l’escola constitueixen el petit món de Bernat i dels seus amics, però també de tots els xiquets i xiquetes, perquè aquest llibre és com un àlbum de fotografies on el lector s’hi veurà retratat amb fidelitat i nitidesa.

Els contes, cosins germans de les contarelles i de les rondalles, s’han convertit en el gènere hegemònic dins de la narrativa per a infants. La brevetat del conte, una de les característiques formals definitòries i fonamentals de la narrativa breu com a gènere, és, gairebé amb tota seguretat, la causa del seu èxit entre el sector més jove de l’escàs percentatge de lectors habituals. Però aquesta no és l’única raó que explica la preferència del relat breu a l’hora d’escriure literatura per a infants o llibres que busquen captar i formar lectors novells. El ressò popular i tradicional que s’amaga sota la senzillesa aparent del conte també ha jugat un paper importantíssima l’hora d’exalçar aquest gènere fins a cotes impensables fa només uns anys. De fet, aquesta situació és sorprenent per partida doble, perquè els contes han estat considerats des de sempre un gènere menor, simples exercicis preparatoris o d’escalfament, i són menys valorats de la mateixa manera que molts lectors, crítics i estudiosos de la literatura repudien els llibres infantils i són incapaços de reconèixer la dificultat que comporta escriure pensant en la xicalla. Per sort, ja comptem amb una bona nòmina d’escriptors dedicats quasi exclusivament a fornir les noves generacions de llibres d’una qualitat excel·lent. Autors i autores, com Manel Alonso, capaços de viatjar fins al món de la infantesa per tal de descriure’l fidelment. I també il·lustradors i il·lustradores, com Leonor Seguí, que el retraten amb una nitidesa envejable. La tendresa i la poesia; la imaginació i el joc; la família i els amics; la casa, l’escola i el carrer són els punts de referència de Bernat i els seus amics, els fonaments sobre els quals Manel Alonso ha escrit les dinou històries breus –la majoria tenen de dues a tres pàgines que conformen el llibre. La tendresa i la poesia amb què gairebé tothom relaciona i recorda la infantesa, encara que siga d’una manera distorsionada i endolcida pel pas del temps. La imaginació i el joc perquè és la manera que té l’autor d’entendre la literatura, com un joc interactiu que demana un lector participatiu i amb una imaginació tan ampla i desconcertant com la dels xiquets i les xiquetes, sense els límits i les fronteres que imposa la versemblança. La família i els amics que conformen el marc de relació social dels menuts. I la casa, l’escola i el carrer perquè són el microcosmos infantil, els trossets de món que els infants coneixen i assumeixen com a propis. Però, a més a més, l’autor ens ofereix la possibilitat de llegir entre línies, de descobrir un missatge més o menys ocult que ens vol transmetre, com per exemple el respecte a la diferència, el valor de l’amistat i la màgia de la lectura descoberta a través de les ulleres de Bernat, el protagonista.

(Publicat a la revista Lletres Valencianes)

AL LLEGIDOR, SALUT

Per Vicent Ferrer

A tu, del viatger estrany. Manel Alonso i Català. Pròleg Vicent Ferrer. Il·lustració de portada Josep Llopis. Fotomuntatge de contraportada Josep Llopis sobre fotografies de María José Bermudez. Edició d'autor. Puçol, 1986. Segona edició amb pròleg de Vicent Penya als Quaderns de Rafalell separata de la revista L'Aljamia, Rafelbunyol, 1991.

Atès que entre allò que ens complau hom té a triar el que més s’adiga a les particularitats personals de cadascú i així mateix no desdiga el tarannà col·lectiu que ens caracteritza, hem de felicitar-nos pel part literari que ha possibilitat que un poeta de Puçol –Manel Alonso i Català, 23 anys, fadrí però no gaire- puga oferir-nos, des d’una comarca on les iniciatives editorials són ben escasses, uns poemes personals però d’abast ben general en tant que fan referència a un dels universals més humà, el sentiment amorós.
Si l’abast fonamentalment local (per motius d’edició i distribució enllaçat directament i inseparablement amb les ciències econòmiques) d’aquest recull no ens pot fer oblidar l’estirp de poetes puçolencs, des de Pere Paco fins Vicent Sebastià, d’on Manel Alonso ha pouat part del seu quefer poètic no hem de menys tenir, però i tampoc, la superació de l’àmbit fonamentalment folklòric que caracteritzà aquests autors mitjançant la construcció d’una obra amb un desig conscient d’universalitat alhora que personalíssima, fenomen tan degut a una formació autodidacta com a una reflexió profunda de les vivències pròpies i dels esdeveniments que les envolten.

A tu, del viatger estrany és la primera obra d’Alonso i Català que hom pot assaborir des de la cambra personal de la lectura, però no la primera mostra que ofereix al públic. A més d’algun poema espars publicat a Notícies de Puçol ha donat a conèixer part de la seua obra a diverses exposicions, entre les que destaquen “No és això, és més... calfa”, exposició col·lectiva de PINÇA, associació d’artistes de l’Horta Nord de la qual Manel Alonso forma part (14-30 de març del 1986, Ajuntament Puig de Santa Maria), i “Al café” (20-31 de març de 1986, café-bar Django’s, Puçol) a la qual subseguí una lectura de poemes retrasmesa per TV Puçol.
Els versos que ara llegim, directes des de llurs mots senzills, aconsegueixen amb escreix superar la barrera de la intimitat per ensenyar-nos la malenconia amorosa del poeta. Sovint aquest s’adreça a un “tu” femení (a la porta esperes/ la mà que no acaronarà/ avui els teus pits.) el qual pateix del mal d’amor, però altres és el propi “jo” del poeta que tem la solitud (Et cercava en els somnis/ i no aparegueres). És el mateix “jo” que endevinem en certs versos falsament impersonals (Quedar eixut/ i no trobar cap oasi.)
Són uns poemes plens de sentiment, de lluita entre el desig i l’assoliment d’un amor que no és una altra cosa que la conjunció de la concupiscència amb l’afecte. L’estima sura pertot arreu: la resta...esdevé possible quan els cossos s’uneixen “fins traure el dolç suc de la passió”. Tanmateix, cal patir per aconseguir-ho, un patiment que sols desapareix amb l’esforç: “Et cerque entre dues aigües/ quasi mut/ pel panteix de la lluita amb la mar./ I a la fi acarone el vellut dels pits/ que, em desafiaven altius.
Però l’amor no és únicament passió: el poeta pot arribar a complaure’s en la visió de l’estimada tot descrivint-la amb un alè líric: “El rostre se t’inunda/ de rius silenciosos/ que el solquen lentament”. O cercar en ella el propi origen, alhora que s’intenta de conèixer-la millor, com esdevé al poema X.
Finalment, si s’ha fruit de l’amor i s’ha patit, si el foc de la passió ja no és tan viu, encara queda la tranquil·litat de la contemplació de l’un en l’altre, com s’esdevé al darrer poema d’aquest recull que és, ja ho diu el títol, tot un oferiment.

Si voleu llegir el llibre punjeu ací

Pròleg a la primera edició.

LA CURA DEL TEMPS

Per Agustí Peiró

El temps no vol quedar penjat. Dietari dels primers noranta. Llibres de L’Aljamia núm. 17. Rafelbunyol, 2008.

El temps no vol quedar penjat és el segon dietari que Manel Alonso i Català publica dins de la col·lecció Llibres de L’Aljamia. Anteriorment hi havia aparegut el volum Estiu, 1987. Dietari. Cal dir que es tracta, doncs, d’una continuació, per la qual cosa suposem i així ho esperem que l’autor ens n’oferirà pròximes entregues. Ara explicarem els motius de la nostra esperança.
Una cosa molt important de la manera com Manel Alonso aborda el gènere dietarista és que a través dels seus apunts, els seus dies, alça acta notarial de tota una època, en el cas que ens ocupa els primers anys noranta, i ho fa amb una prosa marcadament poètica, però sense emprar una veu nostàlgica, d’enyorança del passat, sinó mostrant obertament, amb el cor en la mà, allò que l’experiència li ha fet comprendre d’este temps ja viscut, perquè el passat sempre té els seus parts i els seus dolors, i s’enganya qui pensa que és el paradís perdut de la infància o, com deia Jorge Manrique, qui creu que «cualquier tiempo pasado siempre fue mejor». No, de cap manera. Alonso ens descriu les coses de la vida de vegades amb molta cruesa, i això em fa observar, tenint en compte la seua veu lírica, que la poesia de Manel Alonso sempre ha estat molt pròxima a la del nostre poeta més important des del segle d’or, tal com el va definir Joan Fuster: Vicent Andrés Estellés.
En efecte, la veu de Manel Alonso, si no la d’un poble, és la veu d’una persona que reflectix el temps que li ha tocat viure, del qual alça testimoni per a sempre, perquè el passat ho és en el mateix moment que se’l pensa (o que se l’anota en una llibreta). Alonso reflexiona sobre diversos temes, però jo destacaria especialment aquells que el lliguen de manera que em sembla indiscutible al mestre Estellés: la por a la mort i el vitalisme sense mesura, un vitalisme representat sobretot per un subtema també molt palpable, l’erotisme. Són sens dubte els punts en comú més forts entre els poetes de Burjassot i de Puçol. La primera temàtica la trobem en impressions com ara la següent: «La veritat és que el crepuscle final de la gent propera em fa patir. I el ritual del dolor i la mort m’espanta». O també amb alguna descripció xocant, amb motiu d’un enterrament al qual assistix: «El mortuori de l’hospital La Fe pareixia una cadena de muntatge». Pel que fa a l’erotisme, tot i que en este segon dietari apareix més tamisat que en el primer, es pot detectar per exemple quan porta a l’escriptura la visió d’un vídeo de Helmut Newton que té com a protagonista absolut el cos de la dona. Manel no pot deixar d’exclamar-se: «Quanta bellesa hi ha en un cos!». La passió per viure o vitalisme la trobem en anotacions que no són necessàriament eròtiques, sinó en exhortacions al fet de continuar sent ell mateix. Després de passar una mala temporada, en què es va trobar sense a penes energies ni ganes de fer res, Manel es tranquil·litza dient-se que està segur que en uns dies «tornaré a ser el de sempre, la persona hiperactiva que tot el món coneix». Així és, tots el que el coneixem sabem del seu caràcter engrescador i de la seua incombustible dedicació a les lletres.
D’altra banda, i acabaré amb el començament, Alonso ha escollit molt bé el títol del dietari, perquè el temps no pot quedar penjat o suspés en la nostra memòria, ja que això seria com estar morts en vida. El passat també es mou, amb nosaltres. O si no avança, és que nosaltres tampoc no ho fem. Molta cura, amb això.

AUTENTICITAT I SINCERITAT

Per Vicent Penya

Estiu, 1987. Dietari. Manel Alonso i Català. Llibres de l'Aljamia número 10. Rafelbunyol, 2005.

En la col·lecció Llibres de L’Aljamia (sèrie eclèctica que admet gran varietat de gèneres literaris: poesia, narrativa, teatre, assaig...) s’ha publicat recentment el volum Estiu, 1987. Dietari de Manel Alonso i Català (Puçol, 1962).
Tal com assenyala el títol, es tracta d’un recull narratiu, entre el dietari i el diari, que ens parla d’una època transcendental per a l’autor, l’estiu del 1987, període de temps en què el puçolenc començava a fer els seus primers passos en el món de les lletres i de la cultura, i que, en l’àmbit personal, experimentava el que serien les beceroles de la vida comuna de novençà.
No ens trobem, tanmateix, davant del simple diari d’un jove aprenent de poeta. Hi ha en les seues pàgines, malgrat ser un llibre curt i que acaba sabent a poc, un inesgotable ventall de temes i de reflexions amb els quals la persona lectora s’ha de sentir necessàriament identificada: el descobriment de les veus dels nostres poetes, la importància de la nostra cultura gastronòmica, l’especulació urbanística i les seues repercussions en el paisatge, l’amor per la ciutat de València i per a la resta del país.
Tot i no ser un dietari “academicista”, com n’abunden tants, Alonso no deixa de mostrar les cartes. La seua no és, però, una ostentació pretensiosa de coneixements culturals i literaris, sinó un conjunt de referències, cites i lectures que s’insereixen de forma harmònica en el text.
Possiblement en aquest llibre més que en cap altre, Alonso fa gala de dos dels atributs que l’han caracteritzat des de sempre: l’autenticitat i la sinceritat. L’escriptor es despulla davant del lector apassionadament, sentidament, en aparença sense cap pudor, tot i que els qui el coneixem bé sabem que és una persona més aviat tímida i poc amant de l’exhibicionisme.
Manel Alonso i Català és ben conegut en els cercles literaris i editorials del nostre país. Personatge d’una gran capacitat de treball i d’una gran varietat de registres en la seua faceta creativa, s’està convertint pas a pas en una de les veus més dinàmiques i necessàries de la literatura catalana al País Valencià.

Publicat a Saó, núm. 307

L'ESCOLA DELS PLAERS

(Pasqual Mas, en tertúlia acompanyat de M. Alonso, Josep V. Frechina i Rafael Català)

Per Pasqual Mas i Usó

Escola d'Estiu. Manel Alonso i Català. Col·lecció Regata de cul. Germania Serveis Gràfics, Alzira, 1994)

Manel Alonso acaba de publicar la seua darrera novel·la, Escola d'estiu (Alzira, Germania, 1994) el mateix any en què també ha tret a mercat Amb els plànols del record, a la col·lecció de poesia de l'esmentada editorial. Obra, també que va quedar finalista en el premi que atorga l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana i el Col·lectiu Jordi de sant Jordi.
La novel·la de Manel Alonso, protagonitzada per una dona, participa d'un travestisme literari que transcendeix el retoricisme i ens endinsa, amb interès creixent, en les platges dels desigs dels personatges de la història. I és perquè Manel Alonso ens condueix hàbilment pel terreny de les passions, que molt sovint compartim homes i dones, i per aquest motiu les vivències de la protagonista reclamen la nostra complicitat des del primer moment, com si foren les cavil·lacions d'una Madamme Bovary que ens revelés els seus secrets d'alcova més encesos.
Tot i això, l'autor ja havia assajat el mateix punt de vista al conte Tots dos en pau (inclòs a Lletrasex, antologia publicada per Germania, on cal destacar també el conte de Pau Marqués El dinar de cada dia). Al conte de Manel Alonso el desdoblament dóna solament per a una petita aventura que sorprèn fins i tot qui l'ha organitzada. Però és a Escola d'estiu on Manel Alonso es mostra com a innovador d'un llenguatge poètic singular. Així, descobreix nous significats per a conceptes com fer-se l'haraquiri, anar de proa a popa o delerara Ítaca, però també es torna conceptista en trobar nous continguts a paraules com, per exemple, "espasa".
Tot i ser una novel·la de gènere, vol escapar dels clixés lèxics, i és ací on es renova l'estil d'aquest escriptor que reintrodueix paraules de la navegació, la pesquera, les fruites i verdures, tot refredant el retoricisme que s'imposa en elegir un personatge femení com a protagonista d'una novel·la escrita per un home. Val a dir que és el lèxic el que ens fa el personatge creïble, perquè el contrast entre la seua educació sentimental abans de les circumstàncies que es focalitzen a la novel·la i el després dels successos eròtics narrats es palés fins i tot a l'hora de designar les parts del cos. Així, doncs, la protagonista dubta entre emprar "penis" o "vagina", paraules que defugen l'erotisme, i d'altres més saboroses que encenen les pàgines de la narració.
També‚ torna aquest escriptor sobre l'arrelament a una geografia concreta i que poc a poc ens va fent familiar. Es tracta de Pouet -Puçol- on també‚ es centra l'acció de la seua primera novel·la La maledicció del silenci, en la qual assaja febroses pinzellades, però més innocents. Pouet ha estat ara elegit per tal de conformar l'espai de les vivències eròtiques d'aquest personatge que recorda el seu parèntesi d'auto-descobriment i que a les últimes pàgines de la narració mostra la inseguretat que implica tornar a la vida quotidiana després d'un estiueig tant profitós. La protagonista, que s'havia format sexualment amb el seu marit, ha trobat durant els dies que ell no ha estat a casa unes amistats que l'han conduïda a situacions de seducció que l'han envoltada i, finalment, l'han feta participar-hi. Algunes d'aquestes trobades són fortuïtes, però d'altres son paranys que els que l'envolten, sobretot la seua mestressa, li preparen per tal que ella puga treure a fora allò que el seu cos li demana i que només ella, tant racionalitzadora, sembla no adonar-se'n.
Escola d'estiu és, sobretot, una novel·la d'aprenentatge, i això defineix l'obra de Manel Alonso com un camí de coneixement dels propis sentiments i del propi cos. Per això té sentit aquesta novel·la i en cap moment no es converteix en una exposició de quadres eròtics, sinó que tot forma part d'una cadena de descobriments de passions. Hi ha un ara i un després, com a La maledicció del silenci, on el protagonista té a la mà la possibilitat de canviar el destí.
Manel Alonso també s'acosta des de la poesia al tractament eròtic, i això es pot comprovar als poemes Vent de desig i Entre parèntesi de Amb els plànols del record, on el llenguatge es més directe en descriure la dona i l'acoblament, i també apareixen "unes bragues vermelles" que, a Escola d'estiu, fan del Josep esclau del fetitxisme.
Vet aquí, doncs, com l'obra literària de Manel Alonso manifesta unes constants: el misteri, l'erotisme, i el referent geogràfic Pouet/Puçol, sempre intentant un autoconeixement que s'arrela en el record, molt present en les dues novel·les.

Manel Alonso, en aquesta novel·la que narra la continuació de l'aprenentatge sexual de la protagonista, recupera per a la literatura el plaer d'una lectura enceguerada que enllepoleix el lector.

(Publicat al suplement Posdata del diari Levante-El Mercantil Valenciano, 31-abril-1995)

ENTRE EL FUTUR I EL PASSAT

Per Vicent Penya

Els cinc enigmes del rei. Manel Alonso i Català. Il·lustracions Robert Amoraga. Col·lecció a Colp de pedal núm. 11. Editorial Prodidacta- Abril edicions. València, 2000.

Dins de la col·lecció A colp de pedal de l’editorial Abril, s’acaba de publicar la novel·la juvenil Els cinc enigmes del rei, de Manel Alonso. El nou llibre de l’escriptor i periodista de Puçol es desenvolupa en la seua comarca natal, l’Horta Nord, i s’inscriu dins de les línies i condicionants que marca la mateixa col·lecció. La idea és original i interessant. Una colla d’amics i amigues del barri de Russafa de València (Berta, Martí, Blanca, Jamal, Puig i el gos Ulises) amants de la natura i de la bicicleta, recorren les comarques del País Valencià buscant divertides i intrèpides aventures sota el nom A colp de pedal. Cada novel·la de la col·lecció es desenvolupa en una comarca, excepte el primer volum, que, sota el títol d’El fantasma del carrer Cavallers, d’Alfred Ramos, té lloc a la ciutat de València. Berta és irònica i intel·ligent; Martí és esvalotat i nerviós; Blanca la més gran del grup, és una persona activa i esportista; Jamal és molt observador i saberut; i Puig és xerraire i despistada. Cada personatge, doncs té la seua pròpia personalitat diferenciada dels altres que cada escriptor modela i enriqueix a la seua manera i aplicant-hi la seua imaginació.
La novel·la de Manel Alonso està contada per un dels protagonistes de la colla, Berta Sanchis, i comença en una biblioteca de València i amb un llibre de més de cinc segles d’antiguitat. En aquesta ocasió Manel Alonso relata una història en la qual aprofita, entre altres coses, per engrescar als més joves en la lectura dels llibres, ja que l’univers de la literatura no és un món avorrit sinó, tot el contrari, apassionant. L’aventura que ens narra conté elements reals però també fantàstics, com ara una entrevista amb el mític rei Jaume I, la història del drac que aterria la comarca i que, després de capturar-lo, s’exposava al monestir del Puig o la intervenció decisiva en el desenllaç de la novel·la d’una bicicleta màgica que pertany a Berta. La pèrdua d’un manuscrit de la biblioteca del Reial Monestir del Puig és l’excusa per fer un recorregut pels llocs més característics de l’Horta Nord. El mateix Monestir del Puig, el seu Museu de la Impremta, l’estany de Puçol, les sitges de Burjassot, la sèquia de Montcada, el convent de la Magdalena, són alguns dels indrets pels quals passarà aquesta colla d’amics. Tot plegat, una formidable excusa perquè “el futur es retrobe amb el seu passat”, i un missatge final que ens diu el següent: “Els llibres guarden tantes coses en el seu interior que, fins i to, poden esperar anys perquè els llegim. Quin millor regal per demostrar el nostre amor a la persona estimada."

Publicat a Lletres Valencianes, núm. 3, any 2000

NOU RECULL DE CONTES INFANTILS

Per Víctor Mansanet.

Bernat i els seus amics. Manel Alonso i Català. Il·lustracions Joan Escrivà i Avinyó. Col·lecció Món de Paper. Editorial Germania, Alzira, 1996. Segona edició ampliada i revisada amb il·lustracions de Leonor Seguí. Col·lecció Saltamartí. Brosquil edicions, València 2001. Bernat y sus amigos. Manel Alonso i Català. ilustraciones Leonor Seguí. Colección Saltamontes. Brosquil edicions, Vaència, 2002. Bernat eta bere lagunak. Manel Alonso i Català. Editorial Mensajero. Bilbo 2004.

La literatura infantil recupera una sèrie de contes que l’escriptor i periodista Manel Alonso i Català (Puçol, 1962) ha reunit en un volum de poques pàgines, però que són representatives d’un estil peculiar i atractiu: el que desplega un dels autors valencians més interessant del gènere. Bernat i els seus amics és, doncs, un llibre de contes que té la tendresa i la poesia com a punt de referència. El text, il·lustrat per Joan Escrivà i Avinyó, inaugura la col·lecció Món de paper de l’editorial Germania. En tots els episodis d’aquesta obra es veuran reflectits molts xiquets i xiquetes que han viscut experiències semblants. Es tracta d’un viatge a la infància, d’una mirada introspectiva als millors anys de la nostra vida, ja que Alonso fa servir un món que abraça l’àmbit familiar i l’entorn de les amistats infantils que molts hem experimentat alguna vegada.

El recull té, com a principal protagonista, Bernat, “Un xiquet d’ulls marrons i de cabells rulls, que sempre va amb els faldons de la samarreta per fora, i al qual, estiga davant de qui estiga, li agrada dir sempre la seua”, segons descriu el mateix autor. Apassionat pels trens –i no tant pels llibres-, és capaç d’emocionar-se en sentir el conte de la caputxeta vermella. La seua figura desperta la simpatia entre els seus amics i amigues –sobretot la d’Isabel, una companya de classe-, i l’interès del lector que prompte s’hi familiaritza.

(El Periòdic. Novembre de 1996)

UN MAR MOLT SUGGERENT

Per Vicent Nàcher

En el mar de les Antilles. Manel Alonso i Català. Pròleg Albert Calls i Xart. Primera edició a Oikos-tau, Vilassar de Mar, 1998. Segona edició revisada a Brosquil edicions, València, 2005.

La recent publicació de l’última novel·la de l’escriptor valencià Manel Alonso m’ha sorprès molt gratament, ja que es tracta d’un text que encisa el lector, un relat que aconsegueix de forma molt humana transmetre tot un món de sensacions. I això per a mi és realment interessant, pel fet que en molts dels darrers llibres que he llegit de contingut històric l’acumulació excessiva de dades, ha resultat un entrebanc per a una lectura plàcida, comunicativa i satisfactòria. En aquest temps plagats de novel·les històriques tan competents com qualsevol CD-ROM, aquesta atractiva obra amb un rerafons històric potent, ens introdueix de forma molt planera en l’univers íntim d’una sèrie de personatges víctimes del seu temps.
No debades, En el mar de les Antilles, va quedar finalista del prestigiós premi de novel·la Antoni Bru de la ciutat d’Elx de 1997, i com a tal, s’afegeix a la dilatada trajectòria literària de l’autor de Puçol. Així doncs, ens trobem davant de la tercera novel·la de Manel Alonso, que ja havia publicat anteriorment La maledicció del silenci (1992) i Escola d’estiu (1994). També cal remarcar, que el nostre autor ha publicat dos llibres de poesia: Amb els plànols del record (1994) i Oblits mentides i homenatges (1998). De la mateixa manera, han vist la llum els reculls de contes Bernat i els seus amics (1994) i Espècies en perill d’extinció (1998).
Amb aquesta novel·la, com molt bé diu Albert Calls en les encertades paraules del pròleg, Manel Alonso ens mostra un consolidat ofici d’escriptor, i amb el pretext històric de la Guerra de Cuba fa un repàs dels grans temes de la literatura universal de tots els temps, que en resum són les coordinades de la dissortada ànima dels humans en el seu pas pel món. La innocència perduda, el descobriment de la farsa de la existència, el coneixement de les coses, la passió, el sexe, l’amor, la mort, l’amistat, la fidelitat, l’ambició, l’engany, la manipulació per part dels poderosos, la incertesa de la vida, la impossible justificació de la guerra i el terrible determinisme dels individus, recorren en perfecta sintonia el fil conductor de la història que se’ns conta.
D’altra banda, ens trobem amb una detallada explicació dels fets històrics de la coneguda Crisi del 98, a través del periple vital d’un personatge que ens acosta al conflicte d’una forma molt viscuda i sincera. El protagonista, un jove llaurador valencià sense formació, és obligat a participar en un enfrontament que li és molt llunyà dins de les seues humils expectatives de treballador. Aquest fet, ens demostra que sovint la vertadera història, ha estat escrita i protagonitzada per anònimes criatures de mode forçós. Així, Alonso ens ensenya l’altre costat dels fets, sovint vetat per les veus oficials. Més representativa encara és la procedència del nostre soldat, ja que es tracta d’un humil treballador d’un poble del País Valencià.
També, m’ha semblat interessant la recreació de la sensualitat i màgia de l’illa de Cuba que recorre el llibre, a través de la bellesa i manca de perjudicis de la Negra Lola, una prostituta cubana que és tot un exemple dels vertaders valors de l’ésser humà en circumstàncies extremes, al marge de l’ordre establert. A ritme d’havanera i amb l’aroma de rom que transpira cada pàgina, trobem el poeta que és Manel, amb una intensa introspecció psicològica del personatge central recreada amb detalls que inspiren versemblança i sensibilitat. En contraposició, apareix de tant en tant, el record del poble del soldat amb una profunda mitificació de tot allò que envoltava la vida d’aquest abans de la guerra, una espècie de paradís perdut on el magnetisme del primer amor el fa sobreviure. No cal dir, que el poble en qüestió és Puçol, i que gran part de l’encert de la novel·la, rau en el fet que molts elements de la ficció narrativa, són poats de la història íntima d’avantpassats de l’autor, que a la vegada han configurat tot un univers simbòlic en la ment d’aquest.
En resum, una novel·la on la psicologia del perdedor es troba molt ben retratada, on el personatge adquireix les dimensions humanes que el fan universal i quotidià a la vegada, on la història no és interpretada sinó sentida des de la més íntima crudesa i indefensió de l’ésser humà, on, com en la més recent actualitat, l’home és una víctima kafkiana de la bèstia que duu dins.

Hi ha a disposició dels docents unes propostes didàctiques confeccionades pel professor Salvador Palazon en aquest enllaç:

http://issuu.com/canperla/docs/en_el_mar_de_les_antilles_propostes

UNA AVENTURA PER LA SERRA CALDERONA

(A la llibreria Babel de Castelló l'any 2001 a la presentació dels llibres de contes El pes mosca de V. Pallarés i Històries de la frontera de P. Mas, d'esquerra a dreta, Toni Royo, Vicent Pallarés, Manel Alonso, Pasqual Mas i Encarna Barreda)

Per Encarna Barreda

La Calderona és nostra. Manel Alonso. Il·lustracions de Cesa Perelló. Primera edició. Colla del Brosquil, núm. 1. Brosquil edicions, València, 2004. Segona edició revisada i amb les propostes didàctiques d'Encarna Barreda, 2008. La Calderona es nuestra. Manel Alonso i Català. Ilustraciones de Cesa Perelló. La pandilla del Brosquil, núm. 1. Brosquil edicions. Valencia, 2008

Amb La Calderona és nostra s’enceta una col·lecció, La colla del Brosquil, que per molts aspectes, com ara les aventures com a recurs argumental, el protagonisme de personatges adolescents, l’extensió reduïda o la selecció de temes interessants, constitueix una eina molt adequada per a acostar-se als lectors jòvens d’una manera agradable i senzilla.
Un total de vuit capítols conforma una narració que circula per diferents replecs de la serra Calderona. La fixació de trobar un tresor amagat per eixos paratges d’inqüestionable bellesa natural és l’esquelet argumental d’una entretinguda història que una colla d’amics, amb la veu cantant de Joan, s’encarrega de fer-nos arribar.
Un estil àgil i suficientment planer per a poder connectar amb els lectors adolescents, va guiant-nos pel camí d’una història que ens mostrarà l’amor per la natura i pels animals, el gust per les aventures, la companyonia, el sentit de l’humor, la diversió, la importància de mantenir vives les tradicions tot recordant les llegendes autòctones o el descobriment de diferents paisatges de casa nostra.

Dins del marc de la narració d’aventures i amb nombroses pinzellades del relat de viatges o d’expedicions, La Calderona és nostra presenta característiques d’aquestos dos subgèneres narratius i així trobem per exemple la intriga pel desconegut, la recerca d’una il·lusió, la lluita contra els entrebancs que hi sorgeixen però també podem observar la nombrosa aparició de diferents escenaris interessants de la serra Calderona i les abundants excursions o itineraris per aquestos voltants.
La reproducció de diferents situacions quotidianes, susceptibles de ser ben familiars als jòvens, i la possibilitat d’aprofundir en els diferents temes transversals que hi apareixen, conformen un llibre molt adequat per a ser tractat en les aules. De fet, en aquest sentit, cal dir que un dels punts importants del llibre, la toponímia de la serra Calderona, donaria, per exemple, la possibilitat de connectar disciplines ben diferents, com ara la literatura i la geografia i d’aquest contacte podria sorgir tot un ventall d’activitats enriquidores per als alumnes.
Un llibre, al capdavall, que obre les portes a una col·lecció formada per tot un seguit de narracions amb alguns punts en comú. Així, en totes trobarem aventures, adolescents com a lectors models i paisatges, costums i tradicions de diferents indrets de tot arreu del País Valencià. És, doncs, una proposta ben amena per a llançar-se a la aventura i fer més nostra la nostra terra.

(Publicat a diariparlem.com)

UN POBLE AL·LUCINANT I MÀGIC

(A la 39 Fira del Llibre de València, Vicent Penya i Manel Alonso)

Per Vicent Penya

La maledicció del silenci. Manel Alonso i Català. Col·lecció La Tardor, Els Llibres de Camacuc. València, 1992. Tercera edició, revisada el 2006, amb il·lustracions d'Alberto Urcaray, glossari de l'autor i activitats didàctiques a càrrec de Mercé Claramunt. Col·lecció Can Perla. Brosquil edicions, València 2007.

Possiblement l’Horta siga una de les comarques valencianes que més tòpics ha generat al llarg de la nostra història: la barraqueta, la paella, l’orxata d’Alboraia, València terra de les flors. Sembla com si Manel Alonso en la seua primera novel·la La maledicció del silenci ens haja volgut transmetre un comunicat nou: que una manera de pal·liar la mitificació de l’Horta, l’Horta com a mite, és justament fent-se servir de les seues llegendes i de les seues faules, en definitiva de la seua mitologia, i rescatar-les a vegades d’un oblit imminent, per acabar amb la recreació d’un món on tot és possible.
Manel Alonso i Català (Puçol, 1962) és una persona polifacètica en molts aspectes. Com a periodista ha col·laborat en el Levante, en Saó, en El Econòmico de Sagunt, i és redactor cap del Notícies de Puçol. Com a poeta ha publicat els poemaris A tu, del viatger estrany i Tres paisatges. En el camp de l’assaig va guanyar un accèssit en els VIII Premis Literaris “Vila de Puçol” amb l’obra La veu d’un poble que ha estat posteriorment publicada amb el mateix títol. També ha treballat en el camp dels guions de còmics i en la direcció de vídeo-clips. I ha estat antologat en Envit, nous escriptors valencians, llibre editat per la Universitat de València en la seua col·lecció “Acadèmia dels nocturns”. Ara, en la seua incessant tasca d’investigació poeticolingística i històrica, amb la seua inacabable vèrbola adaptada al codi gràfic i sobre una plataforma sorprenent que no té límits per a la fantasia, ha volgut endinsar-se amb aquesta seua primera novel·la (tan suggestiva com ell mateix) en aquell lloc que resta buit de les nostres prestatgeries.
Des de la seua parcel·la pròpia, Manel ens transporta amb La maledicció del silenci a un àmbit fictici on el poble de Pouet (en realitat el seu Puçol entranyable) pren una magnitud al·lucinant i màgica. Una colla de quatre joves amics fa un recorregut per les galeries de la història i els passadissos recòndits de les cròniques casolanes del nord de la comarca. L’aventura es complica quan tot aquest univers, fins aleshores llunyà i intangible, pren força en la plasmació d’un món paral·lel.
Alguns dels passatges més captivadors de la novel.la potser siguen els que descriuen les anècdotes llegendàries que les sentim més pròximes o els indrets que ens són coneguts. Així, no puc estar-me de citar un paràgraf en què es perfila el mont Picaio: “Em sentia atret per la força estàtica i bella de la muntanya, a vegades la veia com una mare que amb els seus braços abraçava amorosament Pouet, resguardant-lo, sovint, de la danyosa embranzida de les tempestes. Els morvedrins li deien la Muntanya Negra, però jo la veia clara i amorosa. És clar, a ells els donava l’esquena i a nosaltres, l’ànima.” O una altra nota en què evoca un personatge típic de la comarca: “Em parlava, el vell Pantera, de portes que eren com estacions de trens per a viatjar a través dels anys, de ritus de races extingides, d’una muntanya amb forma de piràmide i d’un monestir que el mirava”.
Amb un estil no excessivament barroc, un xic poètic (no hem d’oblidar que Manel exerceix el vici de la poesia) i que desborda imaginació per tots els costats, sembla que l’autor ens faça una invitació indefugible a l’oblit del quotidià. El relat està intercalat per diversos capítols on es retraten els quatre aventurers i alguns altres personatges de la contrada que ens poden resultar ben familiars, com són ara l’oncle Pantera o les dues germanes fadrines. Amb aquesta nova obra, l’escriptor puçolenc ha fet una peculiar i interessant aportació a la nostra literatura que haurem de tenir molt en compte.
Tal com deia Pau Marqués en una recent tertúlia celebrada precisament en una cafeteria de Puçol (El café-bar Django's), hi ha una qüestió pendent en els escriptors nascuts a l’Horta (i açò, evidentment, és extensible a la resta d’escriptors del conjunt de la nostra geografia) que consistiria a tractar de col·locar la comarca dins del lloc que li correspon en la literatura de tots els temps, ja que, com qualsevol altre espai físic, el nostre pot oferir tants personatges i situacions universals com vulguem. I Manel, en la seua peripècia narrativa, en fa un primer assaig.

(Article publicat al Levante-El Mercantil Valenciano, a la pàgina tres del suplement Posdata, corresponent al dia 5 de febrer de l'any 1993)

ARTESÀ DE LA PARAULA

(Manel Alonso conversant amb Alexandre Navarro a la 39 Fira del Llibre de València als Jardíns dels Vivers)

Per Alexandre Navarro



Les hores rehabilitades (Antologia 1986-2002). Manel Alonso i Català. Introducció i selecció de Josep Vicent Frechina. Poesia. Brosquil edicions, València, 2002

Amb aquesta antologia el lector pot abastar el bo i el millor de l’obra poètica de Manel Alonso (Puçol, 1962). I alhora es recupera per al lector una llarga sèrie de poemes que les circumstàncies havien convertit en inaccessibles o inèdits.
L’escriptor de Puçol resulta d’una vigorosa inclassificabilitat. Ambidextre per poeta i per narrador, ha conreat diversos gèneres amb valentia i honradesa –rar combinació entre el gremi, i s’ha mostrat desimbolt a gust. Se’ns ha revelat com un prolífic i agosarat novel·lista –des de la Cuba colonial d’En el mar de les Antilles fins a l’erotisme més abrandat– que parteix del realisme intimista per bastir el seu vessant de poeta. Aquesta antologia mostra al lector una acurada tria entre la producció d’Alonso i Català entre 1986 i 2000. Així, trobem poemes procedents de catorze llibres diferents; hem d’assenyalar, però, que en bona part es tracta de peces reescrites per l’autor, rehabilitades com emfatitzat el títol, pel que fa a aquesta nova edició. Trobem, doncs, una pruïja incansable pel perfeccionisme en la paraula i en el gest poètic.
A més, ens són donats a conèixer una llarga sèrie de poemes que el temps i la seua difusió original havien convertit en inaccessibles (edicions municipals, catàlegs d’exposicions i un llarg etcètera d’inversemblants difunts impressos). En paraules de l’autor, “he pretés posar ordre en el treball, rehabilitar i posar al dia la pròpia veu poètica”. Lloable propòsit aquest, i més encara si hom parteix del fet que el principal aliment dels poemaris és allò que en diuen “realisme intimista”, és a dir, aquella literaturització de la pròpia vida. Trobem en els versos d’Alonso una elevada força emotiva, sincera i brutal sovint, que no pot deixar indiferent al lector, alhora que defuig admirablement l’hermetisme buit. Fet i fet, es mostra una voluntat d’aproximació al lector, en qui aboca vivències i idealitzacions. L’erotisme d’arrel tan grata, la mort com una presència clara, les vivències agredolces de cada dia prenen forma i en transsiustancien com una sang pròxima i vívida, amb tots els colors de la sinceritat i la força.

Publicat al setmanari El temps (del 3 al 9 de desembre de 2002)

LA MIRADA DE L'ÒLIBA

(Manel Alonso i Hermini Pérez i Edo a la Biblioteca del Puig durant una presentació del llibre La maledicció dels silenci, primera meitat de la dècada dels noranta)

Per Hermini Pérez i Edo

Com una òliba. Manel Alonso i Català. IV Premi Gorgos de Poesia, 2002. Col·lecció L'Aiguader. Editorial Aguaclara. Alacant, 2002.

D’entrada, la portada del llibre que recobreix el poemari Com una òliba ja resulta ben suggestiva i al mateix temps aclaridora: un explícit i robust cànter de fang. Terra i aigua, materials bàsics per a la vida orgànica, i amb això l’element des d’on grifolla material poètic que ens proposa Manel Alonso i Català. Una suggestiva i aclaridora al·legoria: en el ventre boterut de la vaixella de terrissa, el poeta ha guardat imatges i sons delicadament amassats en paraules, amb unes anses que semblen els braços de l’home que minuciosament les ha collides per a oferir-nos-les. Perquè això és justament el que ha fet Manel Alonso i Català en aquest recull de poemes, el qual, siga dit de passada, ha estat guardonat amb el IV Premi de Poesia Gorgos 2002: replegar el material que, sota el vertigen i el pas atrotinat dels anys, un abandona en la cuneta de la vida, transformar-lo en llenguatge poètic per alçar acta d’un temps i d’uns fets. El seu temps propi i uns fets que esguarda des d’un finestral que s’aboca al seu particular carrer dels Bonsais. Des d’aquest carrer del poble Pouet, indret on s’emmarca geogràficament i emocionalment bona part de la seua obra narrativa (La maledicció del silenci i En el mar de les Antilles), busca ara caragols metafòrics i la caiguda de les hores per a deixar-hi les seues petges i el seu testimoni que, com diu en alguns versos, queden grapats en el paper dels llibres, que bé pot significar la tenacitat del temps que es nega a soterrar-se en la pols de la desmemòria. El poemari compta amb una composició lliure i eclíptica. Des de formes tant concentrades com el haiku i l’aforisme fins a la reflexió de la prosa poètica, Manel Alonso i Català ens deixa constància que per a escriure’l s’ha ajupit a beure en fonts que van des de la literatura clàssica catalana fins a autors contemporanis, com ara Josep Maria Ribelles (a qui dedica un sentit homenatge) i Jorge Riechmann, amb els quals ha mantingut una estreta relació d’amistat. En les seues pàgines fa un repàs, quan no una evocació, a l’amor, al silenci, al sexe, a la mort, a la tristesa i a la seua vocació per l’escriptura, als refugis en forma de llençols que l’han amagat dels dies inhòspits on la tinta l’alliberava de la paüra i del treball de respirar cada dia. Però, per a fer-nos arribar el seu testimoni, per a deixar-nos veure les llums i les ombres de les seues petges, l’autor de Puçol ha cercat el camí més difícil amb què es pot topar un poeta: textos que ha alliberat de qualsevol indici d’ornamentació supèrflua i pretensiosa que disfresse el missatge que ens vol transmetre. Entén que l’aigua dels mots ha de ser límpida perquè deixe llambregar la profunditat de l’estany, perquè no ombrege cap sentiment amb què embolcalla el missatge. Des del primer vers sap a qui s’adreça, i d’ací endavant en cap moment se’n vol apartar. A una terra, a un poble, a la seua gent, potser a aquest indret anomenat Pouet amb un carrer que retolà dels Bonsais, on s’apleguen les passions de l’amor i els dols de la tristesa i els morts, els silencis de la nit i els crits de l’hedonista que canta la vida, la llengua i el país que tant estima.

Publicat a suplement Posdata del diari Levante.

EL CARRER DELS BONSAIS

Per Alfons Cervera

El carrer dels Bonsais. Manel Alonso Català. Premi Benvingut Oliver de Narrativa, 1999. Publicacions de l'Ajuntament de Catarroja, 2000.

Fa temps que l’univers narratiu de Manel Alonso el sent al meu costat. Ja fa anys el vaig conèixer, en la convocatòria d’un premi literari: jo era un dels jurats, no vaig aconseguir que guanyara però vaig rescatar el seu llibre per a publicar-lo en l’editorial Camacuc, dintre de la col·lecció que aleshores jo dirigia. El llibre és La maledicció del silenci i ja parlava de Pouet, el territori mític que, com tants altres, és el que més pròxim ens resulta. També escrivia Manel Alonso del temps, del pas del temps, dels estralls que ens deixa en les esquenes la vida, en la cara, en l’ànima o com es diga eixa cosa que a vegades ens fa veure les coses d’una manera i altres d’una altra ben diferent.
Sempre parla Manel Alonso dels retorns. Perquè la vida de la gent està feta de retorns. Ho sabem qui hem anat d’ací d’allà buscant un indret on viure l’aventura d’un temps diferent, no sé si un futur millor perquè el futur, com deia Juan Carlos Onetti, no sabem que és o, si ho sabem, és ben cert que sempre ens passarà pel costat, sense adonar-se que portem ja molt de temps esperant els seus senyals. Marxem del lloc on vam nàixer i un dia tornem per comprovar un fet singular: tot continua igual, nosaltres som els qui hem canviat. Però la cirurgia que ha canviat la nostra mirada també s’ha instal·lat en la ciutat, en el poble, en el barri, en la casa que trobem de tornada al punt de partida. I també en la gent que hi trobem de nou, després de tants anys d’absència. La literatura quasi sempre és un retorn. Segurament al mateix lloc d’on vam sortir un dia. Per això, si l’escriptor és agraït mai no ha d’oblidar els seus orígens, l’escriptura que el va ajudar a créixer, les novel·les i els versos que li van canviar la vida.
Manel Alonso és un escriptor agraït. En els seus llibres, tant en els de poemes com els seus relats, deixa ben patent el seu agraïment al mestratge que alguna literatura aliena ha suposat per a la seua. Però no còpia allò que li agrada, Manel Alonso. Sempre trobem als seus llibres el punt essencial que els concedeix una identitat insubornable. I entre eixos punts identitaris, jo destacaria la innocència, una innocència que si no es tractada com la tracta Manel Alonso resultaria gairebé obscena. Perquè la innocència, així que et descuides, ja està fotent-te la història i deixant-la com la superfície plana d’un camp d’aviació, sense prominències que animen les seues pàgines, sense que els personatges que hi apareixen alcen el vol cap a una atmosfera que, en compte d’ofegar-los, els injecte l’aire suficient perquè puguen viure la vida amb la transcendència que prèviament li han exigit a qui els ha inventat amb l’escriptura. I ara que parlem de personatges, ací trobem de les constants de Manel Alonso: la seua considerable estatura de creador de personatges. És aquesta una de les principals febleses de la literatura de ficció. Els personatges han de ser dibuixats des de dins, mai no des de fora. La seua fisicitat és una ximpleria si la comparem amb la invisibilitat de l’interior, amb allò que els personatges viuen sense que cap senyal denote aquesta vivència: els personatges són fets, com aquell falcó de Dashiell Hammet, amb el material amb que estan fets els somnis. I això, desgraciadament, no ho sap una gran quantitat d’escriptors i escriptores, de guionistes de cinema, en general de qui es dedica a inventar històries i crear personatges que les visquen des d’una profunditat que després no trobem en les seues obres.
Ciutat, pobles, barris, cases, personatges, la mescla d’uns i d’altres, la proximitat d’uns i altres, la seua llunyania quan el temps ha acordat eixa ració d’oblit que sempre se supera quan la memòria s’instal·larà en les vides dels llocs i de la gent que hi torna amb la mirada distinta, a vegades enemiga, perquè el temps, el pas del temps, també ens fa enemics no només d’algú sinó de nosaltres mateixos. En aquell llibre que us contava de Manel Alonso ja estava tot això que ara vos conte. La seua dèria pels seus espais i per la seua gent, l’acostament a una moral del territori afectiu que creixia en les seues pàgines i alhora feia créixer l’envergadura ètica dels seus personatges. També tot això ho he trobat en El carrer dels Bonsais. I a més a més la humilitat que fa gran qualsevol acostament a la literatura. El dinou estimulà l’ànima burgesa com a protagonista exemplar de les novel·les i hauria d’arribar una caterva de canvis estructurals en les societats posteriors perquè la gent que pobla les novel·les de la nova època adquirís nous valors i ens obligués a reconèixer en els seus comportaments una ètica diferenciada. Els protagonistes de El carrer dels Bonsais surten d’ací: d’una moral distinta. Però a pesar d’aquesta nova concepció de la literatura, poques vegades, més en la literatura catalana que en la castellana, això és cert, l’escriptura pren partit per personatges que no són ningú. L’espai domèstic, públic i privat, de Pouet es converteix en el mapa no només d’un món propi de l’autor, i respectable, sinó a més exemplar. El veïnat del carrer dels bonsais viu la seua vida arrelada a la seua dimensió gens espectacular. La grandesa d’aquest veïnat no és solament moral, que això al capdavall importa poca cosa, sinó literàriament irreprotxable. Perquè no hem d’oblidar que el compromís d’un escriptor rau sobretot en la bondat de les seus pàgines, mai no en la que apuntalarà les seues creences com a individu immers en una societat o en qualsevol altra. Ara bé, també cap una altra possibilitat: que l’actitud d’un escriptor, la seua manera de viure i entendre la vida és exactament la mateixa que reviu en la seua obra. I açò també ho trobem en els llibres de Manel Alonso i, especialment, en aquesta novel·la que avui comentem. Perquè encara que les diferències genèriques siguen com més va més inexistents, El carrer dels Bonsais no és un llibre de relats sinó una novel·la. Els seus fragments mai no s’ignoren uns als altres i aquesta fragmentarietat no és sinó l’estructura perfecta perquè la distància que faria d’aquest llibre una obra inútil i cosida malament en mil pedaços, puga assolir un caràcter unitari absolutament inviolable.
El carrer dels Bonsais és un d’eixos llibres que reconcilien amb la literatura, si més no a la gent que, com és el meu cas, volem que la lectura ens esgarre l’ànima alhora que ens faça passar una bona estona. I el llibre de Manel Alonso aconsegueix les dues coses: d’una banda, amb els personatges que hi apareixen, i d’altra des de la saviesa amb què la ironia fa acte de presència per alleugerar la gravetat de les situacions i dels mateixos personatges. Massa vegades, en massa novel·les, l’absència d’aquesta ironia distanciadora converteix la narració en un autèntic tractat de patetisme. No és aquest el cas de Manel Alonso, ni en aquest llibre ni en els que li conec des de sempre: la innocència que vos contava fa una estona; la profunditat dels personatges que formen el veïnat del carrer, del barri dels Arbustos, del bar de la Cantonada; la ironia amb què l’autor despulla de tota gravetat desproporcionada l’univers literari de Pouet: tot això, i algunes coses més que completen el llibre amb el mateix rigor en l’escriptura, fan de El carrer dels Bonsais una novel·la de les que a qualsevol dels qui ens dediquem a la literatura ens hagués agradat escriure tard o d’hora. Recomanar la seua lectura és, així, l’últim que he de fer aquesta vesprada. Moltes gràcies.

(Text que va llegir l'escriptor Alfons Cervera durant la presentació del llibre El carrer dels Bonsais a la Casa de Cultura de Puçol, l'any 2000.)

XIIIè PREMI DE POESIA PACO MOLLÀ A CORRESPONDÈNCIA DE GUERRA

Per Lluís Ferri

Correspondència de guerra. Manel Alonso i Català. Pròleg Josep Antoni Fluixà. XIII Premi de Poesia Paco Molla. Col·lecció L’aiguader, número 23. Editorial Aguaclara. Alacant 2009.

Entre els poemaris que optaren al XIIIè Premi de Poesia Paco Mollà, Correspondència de guerra del poeta Manel Alonso fou identificada com a obra guanyadora des del primer moment d´analisi d´aquestos per part del Jurat. Efectivament, Lluís Alpera, Mª Carme Arnau i jo mateix coincidirem unànimement en que el Premi devia ser atorgat a aquest volum perque presentava una qualitat formal, una estètica literària i un contingut temàtic que feien aquest llibre mereixedor del guardó.

Manel Alonso Català va néixer a Puçol (l´Horta Nord) l´any 1962. La seua producció poètica comença a la dècada dels anys 80 i d´aleshores ençà un seguit d´obres configuren el seu bagatge poètic. Així, a la seua trajectòria trobem obres com Amb els plànols del record (1994), Oblits, mentides i homenatges (1998), Un gest de la memòria (1999), Com una òliba (2002), antologia Les hores rehabilitades (1986-2002), Racó de poesia (2003), Jocs florals a Cavanilles (2005), 67 poemes per l´Ovidi (2008) i Pont de paraules (2008). Per altra banda, cal dir que Manel ve desenvolupant un prolífic treball literari. Té publicats més d´una vintena de llibres de narrativa, novel·la i poesia. Ha rebut els premis Octubre de Poesia de Sant Vicent del Raspeig (1998), Premi Gorgos de Poesia (2001) i Premi de Poesia “Paco Mollá” (2008). A més, realitza una tasca professional com a cap de publicacions de Brosquil edicions i col·laborant en mitjans de comunicació i en revistes científiques i culturals.

En Correspondència de guerra, l´autor s´interroga, en una tessitura de contradicció, sobre la realitat en la que viuen el poetes on, per una banda, no teneN major ocupació i preocupació que la pròpia literatura i les cavilacions i intimitats creatives; però, per altra, no es poden abstraure de la realitat que els envolta on el sofriment, les guerres, la fam i la mort estàn ben presents. Com a tret general de l´obra val a dir que hi ha una introspecció al voltant de la vida i del pensament interior, d'allò més personal, més sensual i líric; però també sobre tot el que envolta a la vida quotidiana, el devindre sociohistòric, allò que Manel Alonso anhela de la societat en la que viu, on els conflictes i les contradiccions haurien de deixar pas a l´enteniment i la concòrdia.
L'obra presenta una versificació lliure però mètricament ben construïda, amb un ritme i una rima que fan els poemes fluents i melodiosos, i amb inflexions prosòdiques que reforcen el contingut poètic. El poemes són directes, amb poques concessions a formalismes i retòrica, de vegades amb versos clars i denotatius, però amb una selecció lèxica acurada, amb una adjectivació colpidora que ens transmet amb contundència els pensaments i sentimens de l'autor. Trobem en el conjunt de l´obra una visió de la vida com una guerra, on el poeta s'asseu sobre la seua trinxera per a comprendre el món al que viu i per a escorcollar en les seues misèries i contradiccions, on el passat té molta presència i el present es mostra amb una dialèctica tensa i decepcionant.
El primer vers del llibre és revelador del sentit que tenen els 31 poemes que configuren l´obra: “Un poeta no és cap corresponsal de guerra”. El paisatge poètic que dibuixa Manel Alonso des del començament de l'obra té tonalitats de desesperança, de lluita, de ràbia, de conflicte, amb un to autobiogràfic. L'autor expressa la seua decepció per la construcció de la indentitat col·lectiva on la mentida s´ha instal·lat com a element idiosincràsic del nostre temps.: “Hem escrit la història defugint la veritat,..” Un sentiment de derrota i de fracàs col.lectiu impregna les pàgines d'aquest llibre, com un fet inevitable perquè allò que ens porta a l´adversitat habita dins de cada individu: “Hem perdut totes les guerres”. Malgrat tot, de vegades queda espai per a l´esperança:

“hauràs d´inventar-te, aleshores, el futur,
en les mans tindràs l´oprotunitat
d´adreçar el camí cap a l´horitzó que tu estimes,
seràs a la fi lliure entre el pobles lliures,”

El volum que ha configurat Manel Alonso recorre les intimitats del poeta i les qüestions que afecten la societat actual i que colpeixen en una doble dimensió individual i col·lectiva la seua conciència. Així trobem temàtiques com la denúncia de la cobdícia humana, els xiquets soldat que han sigut portats “a la festa del terror”, l'especulació, el questionament del sistema democràtic, l'ànsia dels éssers humans d´assolir la felicitat o la preocupacio social: “la fam és un tigre a l'aguait, que no deixarà dormir ningú”. Així mateix, la violència de gènere que sofreixen les dones on “el paradís és la fugida somniada, inabastable.”
La major part dels poemes es presenten sense títol, però ens ha cridat l´atenció aquells que el duen perquè són precisament els que més singularitzen l´obra. Trobem per exemple Miniatures que es un poema configurat per 27 estrofes que es corresponen amb les 27 lletres de l´alfabet. En aquest cas, l´autor ens presenta un caleidoscopi de les impressions personals que gira al voltant de la seua identitat i que és alhora un cant de denúncia. En Blasme dels diners reflecteix el poder absolut que aquestos tenen sobre les voluntats, ja que són motiu de corrupció, d'especulació, de guerres, tot ho poden comprar, homo economicus. El poema Diürn amb armònica, que pren com a font d´inspiració el poema de Joan Salvat-Papasseit Nocturn per a acordió, reflecteix la vivència de trobar-se aturat, “l´angoixa de tindre mans i no poder fer res amb elles”.

En definitiva, Manel Alonso ens ofereix amb Correspondència de guerra un espai poètic per a la reflexió, per a la crítica i l´autocrítica, per a rebutjar el menyspreu que s´ha instal·lat en l´espècie humana per tot el que està al seu abast, i per a definir nous valor i noves relacions socials, econòmiques i ambientals. Davant d´aquest panorama ens queda la confiança i l´esperança en el futur:

“Un dia tornaràs allà on vas deixar de ser
i veuràs que el camí va quedar bruscament interromput,
reconeixeràs els munts de sorra plens de brossa,
les llambordes oblidades cobertes de líquens,
les ferramentes plenes d´òxid i escampades pertot arreu:
hauràs d´inventar-te, aleshores, el futur,
en les mans tindràs l´oportunitat
d´adreçar el camí cap a l´horitzó que tu estimes,
seràs a la fi lliure entre els pobles lliures,
mentrestant jo t´esperaré cavalcant un nou vers
amb una rosa en les mans”.

Lluís Ferri (Villena, 1957), és logopeda i professor de valencià de l'ensenyament secundari. S'inicia en la poesia a final de la dècada dels setanta. Va ser cofundador de la revista de literatura Mediterrània a Alacant (1978). És autor entre altres del llibre de poesia Navilis silents (Editorial Aguaclara, 1999). Lluís fou un dels tres membres del jurat del XIII Premi de Poesia Paco Mollà.

Article publicat al llibre editat per l'Ajuntament de Petrer, Festa 2009.

L'AFANY D'ANAR MÉS LLUNY

Per Maria Josep Escrivà

Oblits, mentides i homenatges. Manel Alonso i Català. (Poesia. 7 i mig editorial, Alzira, 1998)

En una lectura recent que Manel Alonso feia del seu llibre, hom n’assenyalava el progrés qualitatiu des de l’anterior poemari (Amb els plànols del record) alhora que s’hi deixava caure el concepte de sinceritat poètica. Si nosaltres ara l’assenyalem, aquesta sinceritat, com a element benèfic per a la poesia de Manel Alonso, és perquè hem detectat una força emotiva, un convenciment en allò que s’hi diu, una complicitat que uneix feliçment el poeta d’Oblits, mentides i homenatges amb els seus textos. I això –ens podrem equivocar– és un punt a favor de Manel Alonso. Parlem de sinceritat poètica, que no de sinceritat de l’autor quan escriu el poema; d’honestedat emotiva en un temps on sembla haver-se imposat la violència de l’aparença: hom és allò que aparenta ser davant dels altres. Però les coses en poesia, no són així d’estrictes, i les paraules de Manel diuen ser mentida, mentides redemptores, indispensables. “i tot d’una oblides que la fantasia/ és una mentida necessària/ i el clous en la tristesa com un cuc.” Ignorar aquest fingiment duria el poeta a la rendició de creure en la victòria del silenci, i així, després de la mentida, un altre dels conceptes que componen el títol acudeix a completar aquest joc d’antitesi que representen una realitat més complexa, on silenci i oblit corren el risc de convertir-se en sinònims: “També el silenci és oblit/ i una mentida tan amplia com la mar/ i una veritat tan intensa com el desig”.
Si un dels possibles sentits de l’escriptura fóra el rescabalament d’una pèrdua, Oblits, mentides i homenatges esdevindria el recurs que l’autor busca per intentar compensar o almenys per a tractar de conviure, amb la pèrdua de l’ésser estimat (el pare, en aquest cas), amb la de l’entusiasme per la vida o amb una certa recança pel temps viscut, per una infantesa llunyana. Una imatge bella, senzilla, la que se’ns ofereix de la vida com a “els instants on habiten/ els botons que vàrem perdre/ de menuts”.
Tot i aquest intent, Manel Alonso ens recorda que allò que hom escriu no és purament la vida, sinó el que queda d’unes experiències personals, l’estigma de la tinta en el cas de l’escriptor: “ La brisa del mar/ és com el pas del temps/ que se’ns menja la vida/ fins que ens adonem/ que del gran edifici que anàvem construint/ tan sols ens queden runes i polsim/ records i afanys”. Què hi ha, doncs, més enllà de la mort, més enllà de l’oblit i la mentida, sinó la constatació del poema? Aquell algo todavía de la citació de León Felipe amb que Manel Alonso encapçala el poema Por ( un dels que, per cert, no situaríem entre els més reeixits del llibre). I la contrapartida a aquest títol, i al resultat obtingut, el que l’autor dedica a Vicent Penya i que finalitza: “Acollir la pàtria en els versos/ la lluita en la paraula. Vèncer totes les pors, tots els exilis.” Descobrir, entre el neguit, la flaire d’un homenatge i pretendre-la.

Publicat al diari Levante, 22 de gener de 1999

PELS CAMINS DE L'ABSÈNCIA

Per Ramon Guillem

Amb els plànols del record. (Poesia. Germania Serveis gràfics, Alzira, 1994)

No sé si és una constant dels primers llibres de poesia. O potser ho siga de tots els llibres de poesia i tota la resta no siga més que donar circumloquis i fugides més o menys evidents. Perdoneu-me si faig ara una digressió personal per a explicar, o per a intentar explicar-me, per què el poeta a l’hora d’escriure sempre tria la ruta solitària de l’absència, els camins incerts de la fosca. Potser siga perquè allò que ens fa escriure, que mou un poeta a escriure, a sentir com a seus els propis versos siga inicialment allò que s’ha perdut, o millor, allò que fuig o que sempre se’ns ha escapolit a traïció entre les mans. Ja dic, però, que aquesta és una digressió personal, i és per això que intente explicar-m’ho. Ja fa molts anys que el poeta malagueny Alfonso Canales va dir-m’ho: “Sólo en la ausencia habita la poesia”, i encara que aleshores va semblar-me una mica cruel en passar els anys ho he comprés del tot. Qui sap si el destí del poeta és escriure d’aquestes coses. De l’absència, de la fosca, del buit, d’allò que es perd, d’allò que no tenim, dels nostres dubtes i les nostres dèries, de les tempestes. Attila Josefz, un excel·lent poeta hongarés, va dir-ho ben clar: “En els inferns on s’aprèn a tocar la cornamusa”.
Jo no sé si ha estat en els inferns –espere que no– on Manel Alonso ha après a tocar la seua cornamusa, però una cosa està ben clara: sap perfectament que la poesia naix de l’absència, i és aquest llibre la clau que ens obri les portes per a entendre-ho. No debades el llibre ens parla de les coordenades de l’ahir, implícites ja en el mateix títol: Amb els plànols del record, i més clar encara, en el títol que encapçala la primera part del llibre: Reflex d’una absència. Però en Manel Alonso aquesta absència no es refereix –o en tot cas no es refereix només– a un cos que ja no hi és, a un cos que ja s’ha perdut entre els viaranys de la memòria sinó que va encara més enllà i s’endinsa en allò que podríem anomenar –hi ha un llibre d’un poeta castellà que de fet es deia així– les “ocasions perdudes”, el que vol dir reblar el clau de l’absència, i que ara és només això: l’absència de l’absència. Millor, diguem-ho amb paraules del poeta: “però queda el teu nu,/ com una sensual estampa que mai no he gaudit./ El teu nu inabastable per sempre més” O més avant, al final del mateix poema: “Voldria...i és tan sols el reflex d’una absència”.
Arribats a aquest punt de la cruïlla era inevitable que entropessàrem amb una altra fita importantíssima en la poètica de Manel Alonso i que ve a complementar allò de que hem parlat, i es tracta de l’erotisme. Fins a tal punt són indestriables en la seua poesia que l’absència es fa més inhòspita perquè implica una forta carrega eròtica, el desig que no s’ha pogut complir, el desig inaprehensible, inassolible, i per això més punyent i dolorós: “Voldria...inundar/ el bosc on és reclosa la magnólia” i, més avant, “Voldria...i és tan sols una ombra xinesa/ que mor en renàixer la llum”.
Ja ho deia el filòsof italià Francesco Alberoni: “Els homes estan fascinats per la bellesa femenina, però la sotgen amb la mirada eròtica i no amb mirada estètica”. L’erotisme –la mirada de Manel Alonso en aquest recull– i la seua absència ho envaeix tot. En el poema Vent de desig aquest es revifa a través de la contemplació d’una fotografia, en el poema Vent de desencís torna a incidir en l’incompliment del desig (ai, haver de conformar-se només amb “escenificar quadres platònics de daines fugisseres!”), en el poema Vent ebri la vitalitat es corprenedora (entre parèntesi, aquest poema per a mi és el millor del recull). De vegades, però, hi ha un petit impuls per a evitar la malenconia i el dolor produïts pel record, com invocant la vida, però al capdavall sempre venç l’absència, aquella lluita entre la realitat i el desig que tant bé va saber fer-nos entendre Cernuda. Fins i tot en un poema el poeta pretén bastir el seu propi món en l’escriptura, edificar un “petit paradís modelat entre rius de tinta”. Al capdavall, retornem al principi i tanquem el cercle: si escrius d’un món que vols fer és, òbviament, perquè aquest no existeix.
Enamorat de l’Alba jeia amb la Nit, són les paraules del poeta. Enamorat de la vida i de la carn el poeta ha de conformar-se amb la fosca, amb “aquell cos tan acollidor que mai no m’ha hostatjat”, amb gairebé el no-res.
Però ens equivocaríem perquè ens queda el millor regal, potser l’únic que en passar el temps ens pot quedar tangible, uns pocs versos, unes belles paraules, l’art, qui sap si l’únic vencedor del temps. Manel Alonso ens ha oferit aquests poemes bastits amb les argiles del desig la lletra de creença, les credencials del poeta que sap ja que potser el que s’escriu és l’excusa, perquè si fas tremolar el lector amb tu, planer el lector amb tu la profunda pèrdua com si fóra d’ell, perquè al capdavall és d’ell, estaràs ben a prop de la comunicació necessària. I si el poeta ha entés això ha aconseguit una cosa ben difícil: tenir la primera pedra posada, els fonaments sobre els quals han d’alçar-se els pròxims versos. I tota la resta, amb l’ofici i la vida, ja vindrà per ella sola.

Publicat a Germania Literària, 1995