Per Vicent Ferrer
A tu, del viatger estrany. Manel Alonso i Català. Pròleg Vicent Ferrer. Il·lustració de portada Josep Llopis. Fotomuntatge de contraportada Josep Llopis sobre fotografies de María José Bermudez. Edició d'autor. Puçol, 1986. Segona edició amb pròleg de Vicent Penya als Quaderns de Rafalell separata de la revista L'Aljamia, Rafelbunyol, 1991.
Atès que entre allò que ens complau hom té a triar el que més s’adiga a les particularitats personals de cadascú i així mateix no desdiga el tarannà col·lectiu que ens caracteritza, hem de felicitar-nos pel part literari que ha possibilitat que un poeta de Puçol –Manel Alonso i Català, 23 anys, fadrí però no gaire- puga oferir-nos, des d’una comarca on les iniciatives editorials són ben escasses, uns poemes personals però d’abast ben general en tant que fan referència a un dels universals més humà, el sentiment amorós.
Si l’abast fonamentalment local (per motius d’edició i distribució enllaçat directament i inseparablement amb les ciències econòmiques) d’aquest recull no ens pot fer oblidar l’estirp de poetes puçolencs, des de Pere Paco fins Vicent Sebastià, d’on Manel Alonso ha pouat part del seu quefer poètic no hem de menys tenir, però i tampoc, la superació de l’àmbit fonamentalment folklòric que caracteritzà aquests autors mitjançant la construcció d’una obra amb un desig conscient d’universalitat alhora que personalíssima, fenomen tan degut a una formació autodidacta com a una reflexió profunda de les vivències pròpies i dels esdeveniments que les envolten.
Si l’abast fonamentalment local (per motius d’edició i distribució enllaçat directament i inseparablement amb les ciències econòmiques) d’aquest recull no ens pot fer oblidar l’estirp de poetes puçolencs, des de Pere Paco fins Vicent Sebastià, d’on Manel Alonso ha pouat part del seu quefer poètic no hem de menys tenir, però i tampoc, la superació de l’àmbit fonamentalment folklòric que caracteritzà aquests autors mitjançant la construcció d’una obra amb un desig conscient d’universalitat alhora que personalíssima, fenomen tan degut a una formació autodidacta com a una reflexió profunda de les vivències pròpies i dels esdeveniments que les envolten.
A tu, del viatger estrany és la primera obra d’Alonso i Català que hom pot assaborir des de la cambra personal de la lectura, però no la primera mostra que ofereix al públic. A més d’algun poema espars publicat a Notícies de Puçol ha donat a conèixer part de la seua obra a diverses exposicions, entre les que destaquen “No és això, és més... calfa”, exposició col·lectiva de PINÇA, associació d’artistes de l’Horta Nord de la qual Manel Alonso forma part (14-30 de març del 1986, Ajuntament Puig de Santa Maria), i “Al café” (20-31 de març de 1986, café-bar Django’s, Puçol) a la qual subseguí una lectura de poemes retrasmesa per TV Puçol.
Els versos que ara llegim, directes des de llurs mots senzills, aconsegueixen amb escreix superar la barrera de la intimitat per ensenyar-nos la malenconia amorosa del poeta. Sovint aquest s’adreça a un “tu” femení (a la porta esperes/ la mà que no acaronarà/ avui els teus pits.) el qual pateix del mal d’amor, però altres és el propi “jo” del poeta que tem la solitud (Et cercava en els somnis/ i no aparegueres). És el mateix “jo” que endevinem en certs versos falsament impersonals (Quedar eixut/ i no trobar cap oasi.)
Són uns poemes plens de sentiment, de lluita entre el desig i l’assoliment d’un amor que no és una altra cosa que la conjunció de la concupiscència amb l’afecte. L’estima sura pertot arreu: la resta...esdevé possible quan els cossos s’uneixen “fins traure el dolç suc de la passió”. Tanmateix, cal patir per aconseguir-ho, un patiment que sols desapareix amb l’esforç: “Et cerque entre dues aigües/ quasi mut/ pel panteix de la lluita amb la mar./ I a la fi acarone el vellut dels pits/ que, em desafiaven altius.
Però l’amor no és únicament passió: el poeta pot arribar a complaure’s en la visió de l’estimada tot descrivint-la amb un alè líric: “El rostre se t’inunda/ de rius silenciosos/ que el solquen lentament”. O cercar en ella el propi origen, alhora que s’intenta de conèixer-la millor, com esdevé al poema X.
Finalment, si s’ha fruit de l’amor i s’ha patit, si el foc de la passió ja no és tan viu, encara queda la tranquil·litat de la contemplació de l’un en l’altre, com s’esdevé al darrer poema d’aquest recull que és, ja ho diu el títol, tot un oferiment.
Els versos que ara llegim, directes des de llurs mots senzills, aconsegueixen amb escreix superar la barrera de la intimitat per ensenyar-nos la malenconia amorosa del poeta. Sovint aquest s’adreça a un “tu” femení (a la porta esperes/ la mà que no acaronarà/ avui els teus pits.) el qual pateix del mal d’amor, però altres és el propi “jo” del poeta que tem la solitud (Et cercava en els somnis/ i no aparegueres). És el mateix “jo” que endevinem en certs versos falsament impersonals (Quedar eixut/ i no trobar cap oasi.)
Són uns poemes plens de sentiment, de lluita entre el desig i l’assoliment d’un amor que no és una altra cosa que la conjunció de la concupiscència amb l’afecte. L’estima sura pertot arreu: la resta...esdevé possible quan els cossos s’uneixen “fins traure el dolç suc de la passió”. Tanmateix, cal patir per aconseguir-ho, un patiment que sols desapareix amb l’esforç: “Et cerque entre dues aigües/ quasi mut/ pel panteix de la lluita amb la mar./ I a la fi acarone el vellut dels pits/ que, em desafiaven altius.
Però l’amor no és únicament passió: el poeta pot arribar a complaure’s en la visió de l’estimada tot descrivint-la amb un alè líric: “El rostre se t’inunda/ de rius silenciosos/ que el solquen lentament”. O cercar en ella el propi origen, alhora que s’intenta de conèixer-la millor, com esdevé al poema X.
Finalment, si s’ha fruit de l’amor i s’ha patit, si el foc de la passió ja no és tan viu, encara queda la tranquil·litat de la contemplació de l’un en l’altre, com s’esdevé al darrer poema d’aquest recull que és, ja ho diu el títol, tot un oferiment.
Si voleu llegir el llibre punjeu ací
Pròleg a la primera edició.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada