Per Lluís FerriCorrespondència de guerra. Manel Alonso i Català. Pròleg Josep Antoni Fluixà. XIII Premi de Poesia Paco Molla. Col·lecció L’aiguader, número 23. Editorial Aguaclara. Alacant 2009.
Entre els poemaris que optaren al XIIIè Premi de Poesia Paco Mollà, Correspondència de guerra del poeta Manel Alonso fou identificada com a obra guanyadora des del primer moment d´analisi d´aquestos per part del Jurat. Efectivament, Lluís Alpera, Mª Carme Arnau i jo mateix coincidirem unànimement en que el Premi devia ser atorgat a aquest volum perque presentava una qualitat formal, una estètica literària i un contingut temàtic que feien aquest llibre mereixedor del guardó.
Manel Alonso Català va néixer a Puçol (l´Horta Nord) l´any 1962. La seua producció poètica comença a la dècada dels anys 80 i d´aleshores ençà un seguit d´obres configuren el seu bagatge poètic. Així, a la seua trajectòria trobem obres com Amb els plànols del record (1994), Oblits, mentides i homenatges (1998), Un gest de la memòria (1999), Com una òliba (2002), antologia Les hores rehabilitades (1986-2002), Racó de poesia (2003), Jocs florals a Cavanilles (2005), 67 poemes per l´Ovidi (2008) i Pont de paraules (2008). Per altra banda, cal dir que Manel ve desenvolupant un prolífic treball literari. Té publicats més d´una vintena de llibres de narrativa, novel·la i poesia. Ha rebut els premis Octubre de Poesia de Sant Vicent del Raspeig (1998), Premi Gorgos de Poesia (2001) i Premi de Poesia “Paco Mollá” (2008). A més, realitza una tasca professional com a cap de publicacions de Brosquil edicions i col·laborant en mitjans de comunicació i en revistes científiques i culturals.
En Correspondència de guerra, l´autor s´interroga, en una tessitura de contradicció, sobre la realitat en la que viuen el poetes on, per una banda, no teneN major ocupació i preocupació que la pròpia literatura i les cavilacions i intimitats creatives; però, per altra, no es poden abstraure de la realitat que els envolta on el sofriment, les guerres, la fam i la mort estàn ben presents. Com a tret general de l´obra val a dir que hi ha una introspecció al voltant de la vida i del pensament interior, d'allò més personal, més sensual i líric; però també sobre tot el que envolta a la vida quotidiana, el devindre sociohistòric, allò que Manel Alonso anhela de la societat en la que viu, on els conflictes i les contradiccions haurien de deixar pas a l´enteniment i la concòrdia.
L'obra presenta una versificació lliure però mètricament ben construïda, amb un ritme i una rima que fan els poemes fluents i melodiosos, i amb inflexions prosòdiques que reforcen el contingut poètic. El poemes són directes, amb poques concessions a formalismes i retòrica, de vegades amb versos clars i denotatius, però amb una selecció lèxica acurada, amb una adjectivació colpidora que ens transmet amb contundència els pensaments i sentimens de l'autor. Trobem en el conjunt de l´obra una visió de la vida com una guerra, on el poeta s'asseu sobre la seua trinxera per a comprendre el món al que viu i per a escorcollar en les seues misèries i contradiccions, on el passat té molta presència i el present es mostra amb una dialèctica tensa i decepcionant.
El primer vers del llibre és revelador del sentit que tenen els 31 poemes que configuren l´obra: “Un poeta no és cap corresponsal de guerra”. El paisatge poètic que dibuixa Manel Alonso des del començament de l'obra té tonalitats de desesperança, de lluita, de ràbia, de conflicte, amb un to autobiogràfic. L'autor expressa la seua decepció per la construcció de la indentitat col·lectiva on la mentida s´ha instal·lat com a element idiosincràsic del nostre temps.: “Hem escrit la història defugint la veritat,..” Un sentiment de derrota i de fracàs col.lectiu impregna les pàgines d'aquest llibre, com un fet inevitable perquè allò que ens porta a l´adversitat habita dins de cada individu: “Hem perdut totes les guerres”. Malgrat tot, de vegades queda espai per a l´esperança:
Manel Alonso Català va néixer a Puçol (l´Horta Nord) l´any 1962. La seua producció poètica comença a la dècada dels anys 80 i d´aleshores ençà un seguit d´obres configuren el seu bagatge poètic. Així, a la seua trajectòria trobem obres com Amb els plànols del record (1994), Oblits, mentides i homenatges (1998), Un gest de la memòria (1999), Com una òliba (2002), antologia Les hores rehabilitades (1986-2002), Racó de poesia (2003), Jocs florals a Cavanilles (2005), 67 poemes per l´Ovidi (2008) i Pont de paraules (2008). Per altra banda, cal dir que Manel ve desenvolupant un prolífic treball literari. Té publicats més d´una vintena de llibres de narrativa, novel·la i poesia. Ha rebut els premis Octubre de Poesia de Sant Vicent del Raspeig (1998), Premi Gorgos de Poesia (2001) i Premi de Poesia “Paco Mollá” (2008). A més, realitza una tasca professional com a cap de publicacions de Brosquil edicions i col·laborant en mitjans de comunicació i en revistes científiques i culturals.
En Correspondència de guerra, l´autor s´interroga, en una tessitura de contradicció, sobre la realitat en la que viuen el poetes on, per una banda, no teneN major ocupació i preocupació que la pròpia literatura i les cavilacions i intimitats creatives; però, per altra, no es poden abstraure de la realitat que els envolta on el sofriment, les guerres, la fam i la mort estàn ben presents. Com a tret general de l´obra val a dir que hi ha una introspecció al voltant de la vida i del pensament interior, d'allò més personal, més sensual i líric; però també sobre tot el que envolta a la vida quotidiana, el devindre sociohistòric, allò que Manel Alonso anhela de la societat en la que viu, on els conflictes i les contradiccions haurien de deixar pas a l´enteniment i la concòrdia.
L'obra presenta una versificació lliure però mètricament ben construïda, amb un ritme i una rima que fan els poemes fluents i melodiosos, i amb inflexions prosòdiques que reforcen el contingut poètic. El poemes són directes, amb poques concessions a formalismes i retòrica, de vegades amb versos clars i denotatius, però amb una selecció lèxica acurada, amb una adjectivació colpidora que ens transmet amb contundència els pensaments i sentimens de l'autor. Trobem en el conjunt de l´obra una visió de la vida com una guerra, on el poeta s'asseu sobre la seua trinxera per a comprendre el món al que viu i per a escorcollar en les seues misèries i contradiccions, on el passat té molta presència i el present es mostra amb una dialèctica tensa i decepcionant.
El primer vers del llibre és revelador del sentit que tenen els 31 poemes que configuren l´obra: “Un poeta no és cap corresponsal de guerra”. El paisatge poètic que dibuixa Manel Alonso des del començament de l'obra té tonalitats de desesperança, de lluita, de ràbia, de conflicte, amb un to autobiogràfic. L'autor expressa la seua decepció per la construcció de la indentitat col·lectiva on la mentida s´ha instal·lat com a element idiosincràsic del nostre temps.: “Hem escrit la història defugint la veritat,..” Un sentiment de derrota i de fracàs col.lectiu impregna les pàgines d'aquest llibre, com un fet inevitable perquè allò que ens porta a l´adversitat habita dins de cada individu: “Hem perdut totes les guerres”. Malgrat tot, de vegades queda espai per a l´esperança:
“hauràs d´inventar-te, aleshores, el futur,
en les mans tindràs l´oprotunitat
d´adreçar el camí cap a l´horitzó que tu estimes,
seràs a la fi lliure entre el pobles lliures,”
en les mans tindràs l´oprotunitat
d´adreçar el camí cap a l´horitzó que tu estimes,
seràs a la fi lliure entre el pobles lliures,”
El volum que ha configurat Manel Alonso recorre les intimitats del poeta i les qüestions que afecten la societat actual i que colpeixen en una doble dimensió individual i col·lectiva la seua conciència. Així trobem temàtiques com la denúncia de la cobdícia humana, els xiquets soldat que han sigut portats “a la festa del terror”, l'especulació, el questionament del sistema democràtic, l'ànsia dels éssers humans d´assolir la felicitat o la preocupacio social: “la fam és un tigre a l'aguait, que no deixarà dormir ningú”. Així mateix, la violència de gènere que sofreixen les dones on “el paradís és la fugida somniada, inabastable.”
La major part dels poemes es presenten sense títol, però ens ha cridat l´atenció aquells que el duen perquè són precisament els que més singularitzen l´obra. Trobem per exemple Miniatures que es un poema configurat per 27 estrofes que es corresponen amb les 27 lletres de l´alfabet. En aquest cas, l´autor ens presenta un caleidoscopi de les impressions personals que gira al voltant de la seua identitat i que és alhora un cant de denúncia. En Blasme dels diners reflecteix el poder absolut que aquestos tenen sobre les voluntats, ja que són motiu de corrupció, d'especulació, de guerres, tot ho poden comprar, homo economicus. El poema Diürn amb armònica, que pren com a font d´inspiració el poema de Joan Salvat-Papasseit Nocturn per a acordió, reflecteix la vivència de trobar-se aturat, “l´angoixa de tindre mans i no poder fer res amb elles”.
En definitiva, Manel Alonso ens ofereix amb Correspondència de guerra un espai poètic per a la reflexió, per a la crítica i l´autocrítica, per a rebutjar el menyspreu que s´ha instal·lat en l´espècie humana per tot el que està al seu abast, i per a definir nous valor i noves relacions socials, econòmiques i ambientals. Davant d´aquest panorama ens queda la confiança i l´esperança en el futur:
“Un dia tornaràs allà on vas deixar de ser
i veuràs que el camí va quedar bruscament interromput,
reconeixeràs els munts de sorra plens de brossa,
les llambordes oblidades cobertes de líquens,
les ferramentes plenes d´òxid i escampades pertot arreu:
hauràs d´inventar-te, aleshores, el futur,
en les mans tindràs l´oportunitat
d´adreçar el camí cap a l´horitzó que tu estimes,
seràs a la fi lliure entre els pobles lliures,
mentrestant jo t´esperaré cavalcant un nou vers
amb una rosa en les mans”.
Lluís Ferri (Villena, 1957), és logopeda i professor de valencià de l'ensenyament secundari. S'inicia en la poesia a final de la dècada dels setanta. Va ser cofundador de la revista de literatura Mediterrània a Alacant (1978). És autor entre altres del llibre de poesia Navilis silents (Editorial Aguaclara, 1999). Lluís fou un dels tres membres del jurat del XIII Premi de Poesia Paco Mollà.
Article publicat al llibre editat per l'Ajuntament de Petrer, Festa 2009.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada