diumenge, 28 d’agost del 2022

LA POESIA ÉS UNA ARMA PER A LA SUPERVIVÈNCIA

 



Per Àngel Martínez Moreno

Imagine que una antologia és, dalt o baix, com molts estudis sociològics que a partir d’una mostra (que haurà d’estar ben determinada), permeten conèixer, suposadament, les característiques de la població que representen. Bo, una antologia faria tot just el camí invers però, subjacent, podem trobar una certa lògica coincident. I sí, puc dir que, almenys de manera intuïtiva i fins on jo conec l’obra poètica de Manel Alonso i Català, l’antologia Quadern de l’horabaixa (Editorial Neopàtria. Alzira, 2022) la representa. 

Les antologies tenen per a mi dues funcions: la primera pot ser saciar la curiositat del lector per tal de conèixer una obra poètica sencera sense haver de destinar uns temps i uns esforços que podrien resultar excessius. Diguem-ne que es tracta d’una manera de potenciar l’eficiència preventiva. Amb alguns i algunes poetes les antologies han estat més que suficients per a mi. I n’estic ben agraït. 

La segona funció de les antologies és certament la contraria: despertar l’afany de conèixer més de l’obra poètica de què pretén ser demostració. També n’he tingut d’experiències en aquest sentit. I la darrera ha estat amb Quadern de l’horabaixa

Algunes qüestions són les que m’han interessat especialment. La més important de totes, així ho he entès, és la temptativa de domesticar la realitat a través de les paraules. Es nomena un moment que es vol  fixar i és com si es tancara entre parèntesi (el parèntesi que suposa sempre un poema), es mostren les emocions i això permet de romandre, i inclús d’instal·lar-se en elles quan t’agraden o, ben al contrari, desnonar-les de la memòria, almenys en les seues formes més crues, i sovint massa insuportables, per deixar que ens habiten al llarg del temps. I l’acceptació de la por en tant que un condicionant fonamental de la vida front a la qual, i malgrat ella mateix, no ens podem permetre de sotmetre’ns. 

També he trobat una vessant ètica, expressió de valors que han de regir el viure, i que es mostren només si el lector els vol trobar i els busca i que et fan saber que estàs llegint algú que no és gaire lluny de tu mateix. 

Finalment l’antologia m’ha fet caure en el compte que el poeta mai no és en realitat tan fràgil com podria pensar-se. La poesia és, en realitat, un arma poderosa per a la supervivència conscient, que és a fi de comptes l’única que ens pot valdre. 

Magnífic treball de Vicent Penya que ha tingut cura de l’edició.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada