Per Àngel Martínez
Moreno
Imagine que una antologia és, dalt o baix,
com molts estudis sociològics que a partir d’una mostra (que haurà d’estar ben
determinada), permeten conèixer, suposadament, les característiques de la
població que representen. Bo, una antologia faria tot just el camí invers però,
subjacent, podem trobar una certa lògica coincident. I sí, puc dir que, almenys
de manera intuïtiva i fins on jo conec l’obra poètica de Manel Alonso i Català,
l’antologia Quadern de l’horabaixa
(Editorial Neopàtria. Alzira, 2022) la representa.
Les antologies tenen per a mi dues funcions:
la primera pot ser saciar la curiositat del lector per tal de conèixer una obra
poètica sencera sense haver de destinar uns temps i uns esforços que podrien
resultar excessius. Diguem-ne que es tracta d’una manera de potenciar
l’eficiència preventiva. Amb alguns i algunes poetes les antologies han estat
més que suficients per a mi. I n’estic ben agraït.
La segona funció de les antologies és
certament la contraria: despertar l’afany de conèixer més de l’obra poètica de
què pretén ser demostració. També n’he tingut d’experiències en aquest sentit.
I la darrera ha estat amb Quadern de l’horabaixa.
Algunes qüestions són les que m’han
interessat especialment. La més important de totes, així ho he entès, és la temptativa
de domesticar la realitat a través de les paraules. Es nomena un moment que es
vol fixar i és com si es tancara entre parèntesi (el parèntesi que
suposa sempre un poema), es mostren les emocions i això permet de romandre, i
inclús d’instal·lar-se en elles quan t’agraden o, ben al contrari, desnonar-les
de la memòria, almenys en les seues formes més crues, i sovint massa
insuportables, per deixar que ens habiten al llarg del temps. I l’acceptació de
la por en tant que un condicionant fonamental de la vida front a la qual, i
malgrat ella mateix, no ens podem permetre de sotmetre’ns.
També he trobat una vessant ètica, expressió
de valors que han de regir el viure, i que es mostren només si el lector els
vol trobar i els busca i que et fan saber que estàs llegint algú que no és
gaire lluny de tu mateix.
Finalment l’antologia m’ha fet caure en el
compte que el poeta mai no és en realitat tan fràgil com podria pensar-se. La
poesia és, en realitat, un arma poderosa per a la supervivència conscient, que
és a fi de comptes l’única que ens pot valdre.
Magnífic treball de Vicent Penya que ha
tingut cura de l’edició.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada