LA POESIA ÉS UNA ARMA PER A LA SUPERVIVÈNCIA

 

Per Àngel Martínez Moreno

Imagine que una antologia és, dalt o baix, com molts estudis sociològics que a partir d’una mostra (que haurà d’estar ben determinada), permeten conèixer, suposadament, les característiques de la població que representen. Bo, una antologia faria tot just el camí invers però, subjacent, podem trobar una certa lògica coincident. I sí, puc dir que, almenys de manera intuïtiva i fins on jo conec l’obra poètica de Manel Alonso i Català, l’antologia Quadern de l’horabaixa (Editorial Neopàtria. Alzira, 2022) la representa. 

Les antologies tenen per a mi dues funcions: la primera pot ser saciar la curiositat del lector per tal de conèixer una obra poètica sencera sense haver de destinar uns temps i uns esforços que podrien resultar excessius. Diguem-ne que es tracta d’una manera de potenciar l’eficiència preventiva. Amb alguns i algunes poetes les antologies han estat més que suficients per a mi. I n’estic ben agraït. 

La segona funció de les antologies és certament la contraria: despertar l’afany de conèixer més de l’obra poètica de què pretén ser demostració. També n’he tingut d’experiències en aquest sentit. I la darrera ha estat amb Quadern de l’horabaixa. 

Algunes qüestions són les que m’han interessat especialment. La més important de totes, així ho he entès, és la temptativa de domesticar la realitat a través de les paraules. Es nomena un moment que es vol  fixar i és com si es tancara entre parèntesi (el parèntesi que suposa sempre un poema), es mostren les emocions i això permet de romandre, i inclús d’instal·lar-se en elles quan t’agraden o, ben al contrari, desnonar-les de la memòria, almenys en les seues formes més crues, i sovint massa insuportables, per deixar que ens habiten al llarg del temps. I l’acceptació de la por en tant que un condicionant fonamental de la vida front a la qual, i malgrat ella mateix, no ens podem permetre de sotmetre’ns. 

També he trobat una vessant ètica, expressió de valors que han de regir el viure, i que es mostren només si el lector els vol trobar i els busca i que et fan saber que estàs llegint algú que no és gaire lluny de tu mateix. 

Finalment l’antologia m’ha fet caure en el compte que el poeta mai no és en realitat tan fràgil com podria pensar-se. La poesia és, en realitat, un arma poderosa per a la supervivència conscient, que és a fi de comptes l’única que ens pot valdre. 

Magnífic treball de Vicent Penya que ha tingut cura de l’edició.

UNA BELLA TRADICIÓ

 

L’especialista en cultura i música popular Josep Vicent Frechina fou, l’any 2002, el crític en qui va confiar Manel Alonso i Català perquè s’encarregara de l’edició de l’antologia Les hores rehabilitades (Antologia 1986-2002). Es tractava d’un volum en el qual, després d’un temps de revisió i fins i tot de rehabilitació i també de recuperació de la seua obra poètica a càrrec de l’autor, Josep Vicent Frechina seleccionava, organitzava i feia un estudi introductori d’aquesta. El llibre el va editar la desapareguda Brosquil Edicions just quan Manel Alonso i Català complia quaranta anys. En l’actualitat la primera i única edició està exhaurida i fins i tot és difícil trobar-ne un exemplar en llibreries de vell i d’ocasió.

Les hores rehabilitades és una antologia clàssica, on se seleccionaven diversos poemes de cada llibre editat i inèdit de l’autor i s’organitzaven compartimentats sota el títol del llibre de què provenien. L’antologia recuperava dotze poemes d’un llibre, Hores baixes, que l’autor va destruir, la resta de poemes caigueren en la paperera de l’oblit.

L’any 2012 l’editorial Germania publicava la segona antologia poètica de Manel Alonso i Català, Quadern dels torsimanys/Cuaderno de los trujimanes. Un llibre que es va anar gestant durant un temps en el blog Els papers de Can Perla, on s’anaven publicant les versions de diversos poemes de l’autor en diferents llengües. L’antologia recollia poemes escrits entre els anys 2003 i 2012. Cada poema original tenia la seua versió en llengua castellana feta per diversos autors, com ara Pere Bessó, Manuel García Pérez, Mercè Climent, Arnau Alonso... 

L’any 2015 es va reeditar en l’Editorial Neopàtria amb un pròleg de l’escriptor i crític literari Juli Capilla. Amb Quadern dels torsimanys/Cuaderno de los trujimanes, el fet de publicar una mostra antològica cada deu anys de l’obra d’Alonso es convertia en una tradició que enguany s’ha consolidat amb l’aparició, aquest tòrrid i incendiari mes d’agost, de Quadern de l’horabaixa en la col·lecció Mare Nostrum de l’Editorial Neopàtria.

D’aquesta tercera antologia s’ha encarregat l’escriptor de Rafelbunyol Vicent Penya, qui no sols s’ha llegit i rellegit tota l’obra publicada i inèdita d’Alonso, sinó que també s’ha estudiat els diversos textos de crítics literaris que han escrit sobre ella al llarg del temps. Vicent Penya n’ha fet una selecció acurada, evitant de repetir la publicació d’algun poema que ja haguera aparegut en alguna de les dues anteriors antologies. Ha organitzat els poemes destacant els grans temes que a l’autor l’han preocupat i l’han mogut a escriure i, sense atendre raons cronològiques, ha fet una antologia que es pot llegir com un llibre nou. Vicent Penya, a més a més, ha escrit un estudi introductori complet i aclaridor recolzant els seus arguments amb els d’altres crítics. També s’ha encarregat de tot el procés de correcció lingüística del llibre, i d’oferir al possible lector un relació dels títols d’Alonso i un índex on s’especifica l’origen dels poemes.

Penya, en el títol de l’estudi introductori, recupera la definició que en la primera antologia feu d’Alonso Josep Vicent Frechina: un obrer de la paraula. Una definició que amb diferents matisos havia emprat anys abans Joan Garí en un article publicat en la revista El Temps i que anys més tard també va utilitzar el sociòleg i fill de l’autor Arnau Alonso i Santos: «Obrer de les lletres i no arquitecte de les paraules».

Així doncs, enguany Manel Alonso consolida una bella tradició que esperem que dure anys i panys.